Alcohol i fracàs escolar

Dissabte dino amb una amiga resident a Luxembourg que m’explica el seguit de problemes que li ha ocasionat el fet que la seva filla adolescent, 14 anys, fos trobada al carrer dins d’un grup de joves que havien pres alcohol i en mostraven clarament signes. La intervenció policial havia tingut continuïtat en una acció dels serveis socials i de l’aparell de justícia. Se’n sentia molt aclaparada i empipada i jo la entenc perfectament però en vaig tenir un punt d’enveja, perquè prendre cura dels joves també n’hauria de formar part de l’estat del benestar. El percentatge dels meus alumnes, parlo de nois de la mateixa edat, que s’emborratxen sistemàticament els caps dem setmana, és molt gran i té molt a veure amb la dinàmica pròpia de la vida rural. Encara que no se’n parli  gaire és indubtable que això ha de tenir una repercussió en els resultats  no sé si més gran o més petita, que les errades dels professors o les retallades pressupostàries. Mentre, segons el color ideològic, ningú no se n’absté de parlar d’aquestes qüestions, d’aquesta altra qüestió ningú no en parla, potser perquè suposa problematitzar una noció de llibertat  comuna a tota la tribu. 

Nota sobre la fubolització de la política

Des dels dies llunyans en que els joves nacionalistes, expressió no pas de l’Avui sinó de la revista Time, assumien el poder el 1982 fins al pacte de la setmana passada entre ERC i CiU una evidència sembla imposar-se: els partits pensen que a la gent li és igual si compleixen o no els seus programes i promeses. També sembla evident que tenen raó. Suposo que el mecanisme és el mateix pel qual el bon barcelonista, o el bon bètic o el bon madridista, pensa que el seu equip és sempre el millor i que mereix guanyar amb independència del seu joc.

Pors i certeses

La semana pasada en JJ feia al seu bloc, bajo la lluvia, una reflexió on constatava la seva por d’una possible evolució de la situació catalana vers un escenari violent, cosa que evidentment no desitjava però que no veia com a gens improbable. Comparteixo plenament aquesta por.  Darrerament he estat treballant Girard i el paral·lelisme entre allò que ell considera el preàmbul de tots conflicte violent, la pujada als extrems, i el curs dels esdeveniments a Catalunya els darrers mesos és prou notable. Només les posicions extremes avancen i la relació entre tots dos avenços sembla ajustar-se a un model de reciprocitat. Mentre tant les notícies d’avui no deixen gaire marga a l’esperança. Fonamentalment el pacte vol dir que:

1.       No es farà el referendum

2.       Es trigarà tant de temps com sigui possible per dir que no es fa.

Tot plegat va molt bé per a molta gent. Qui més guanya, des del meu punt de vista, Rajoy que ha passat novembre, i quasi tot desembre, tot aconseguint que no es parli gaire del rescat i que hi hagi el miratge col·lectiu de que tot va a millor perquè fa unes setmanes que la prima del risc està estabilitzada i només es paga un 6% d’interès als bonus a cinc anys. Què passarà després d’aquests dos anys, excedeix moltes capacitat profètiques, però precisament per això tot fa témer que el per  si de cas serà un motiu poderós per intensificar el saquejament del país, del que malgrat tot no deixem de saber mai alguna cosa.

urueña

Per compensar el pessimisme d’ahir avui donarem una nota d’optimisme. Si alguna vegada feu turisme per aquesta província (sense perdó, doncs és el que és) val la pena visitar un poble, com a  seixanta kilòmetres de la capital, anomenat Urueña. És una vila medieval que ha conservat un fragment molt gran del perímetre de la muralla. Es troba sobre un turó que es poca cosa però permet una panoràmica ben ample de la plana castellana. Al peu del turó hi ha l’ermita de Santa Maria de la Anunciada, una joia del romànic català, conseqüència dels intercanvis entre la dinastia catalana i la castellana. El poble és una villa libre, és  a dir un lloc on es concentres llibreries de vell, seguint el model de la gal·lesa Hay-on-Wye. Per motius que no cal explicar la meva llibreria preferida fou el grifilm (http://www.elgrifilm.com/ca) En els temps que corren és una mostra d’optimisme hiperbòlic fer una llibreria dedicada a l’art cinematogràfic, però el que ja em sembla pràcticament un excés és que l’altra àrea d’interès preferent pels seus propietaris és la literatura catalana, de la que tenen un bon nombre d’exemplars, evidentment en la llengua d’Ausias March i Jesús Moncada.

Esaú

Quan feia ètica de tercer de BUP, com  a professor, treballava, seguint la idea original de F. Savater, el text del Gènesi on Esau canvia la primogenitura per un plat de llenties, il·lustració de com els homes perdem allò que volem i  que ens cal, pel que no és important però ens ve de gust. Darrerament, tinc la impressió de que aquesta història il·lustra perfectament la meva vida, cosa que no és gaire important, i la de tota la meva generació, una miqueta més. El plat de llenties ha estat la mediocritat conformista i l’aburgesament generalitzat ,justificable sempre des de collonades post-modernistes o equivalents. La primogenitura perduda és possiblement una vellesa indigne i sobre tot el no poder mirar la cara de les generacions futures, la dels nostres fills.

La reforma de Wert

Després de felicitar ahir al meu germà, vaig cometre l’error de donar un darrer cop d’ull a Internet i  vaig ensopegar amb l’esborrany de la LOMCE.  Me’l vair mirar i vaig acabar anant-me a dormir de molt mal humor. Els motius són variats. Primer cal dir que la llei no preveu res per acabar amb els problemes evidents de tota mena que fan tan inefectius els primers cursos de l’ESO, més enllà d’introduir moltes avaluacions. En el fons, una mostra més del pensament màgic del que parlava Oriol Pi de Cabanyes a les jornades d’ASPEPC. Després hi ha el tema de la llengua, on certament el retrocés és important i trobo que la Rigau (de la que francament espero que segueixi en el proper govern) té motius per estar esverada. També, però, és motiu d’esverament i preocupació  el fet que el titular de La Vanguardia sigui literalment mentida. No és cert que la llengua catalana esdevingui optativa. El text és prou clar en aquest sentit i els alumnes han de fer l’assignatura a tots els cursos. En aquest sentit no poden triar. Allò que si podran triar és el fet d’examinar-se de llengua a la prova de revalida, cosa que tampoc em semblaria malament del tot si es donés el mateix tractament  a la llengua castellana.  La proporció entre català i castellà a la secundària queda definida amb un article certament ambigu com és del “raonable”. Vàlid per fer qualsevol arbitrarietat i també per deixar les coses com estan, que a Secundària, més enllà de la propaganda oficial, consisteix en que cadascú fa el que li sembla bé. En general, és una llei que vol deixar ben clar per a tothom quina és la llengua principal i que la presència de les altres queda justificada des de la tolerància de l’estat espanyol.

Allò que m’ha interessat especialment, però, no és tant la qüestió de la llengua, de la que en parlarà molta i molta gent al país, sinó l’estat de la meva especialitat, una qüestió de la que amb prou feines se’n dirà alguna cosa. Com que des del temps en que l’il·lustre Pere Solà em va manifestar la seva convicció de que no calia que la gent tingui un borrall de filosofia, m’espero el pitjor, cal dir que sorprenentment els departaments de filosofia podrien guanyar moltes hores. El preu que pagarem però és molt car, perquè aquest augment és una conseqüència col·lateral del triomf històric del bisbat que assoleix tornar al plantejament dels  anys vuitanta amb una alternativa lectiva a la religió anomenada valors ètics. De fet, fins i tot es podrà fer religió a segon  de batxillerat, cosa que no es donava ni en el franquisme. Personalment la pitjor notícia per a mi és l’arraconament de la història de la filosofia que passa a tenir un lloc marginal com a assignatura optativa a segon de batxillerat (es manté en canvi la de primer com a troncal). Una notícia que em fa sentir-me una mica arraconat, perquè el treball sobre aquesta matèria és el centre de la meva activitat des de fa vint i cinc anys. Hi ha, em penso, molts arguments per defensar la presència i el caràcter fructífer pels alumnes de l’assignatura, però segurament no tenen res a veure ni cap significació dins dels procés on es decideixen aquesta mena de coses.

Pluralisme i lideratge

Al seu espai d’El Mundo avui Arcadi Espada afirma que un parlament amb set grups parlamentaris diferents, no pot ser el d’un país seriós. Els que ho són tenen prou amb dos partits. La veritat es que jo ara visc a un racó del món quasi perfectament bipartidista i tampoc són un paradigma de seriositat, però no estic del tot en desacord amb la idea d’Espada. Penso, però, que oblida un detall essencial. Si, com m’imagino, allò que té al cap són els Estats Units de Nordamerica la diferència és palesa. Els dos partits americans són diversos en ells mateixos i plurals ideològicament. En tenen president del país però no pas liders. A a casa nostra la fixació en el mite del líder carismàtics i la manca de democràcia interna els tendeix a convertir en moviments d’adhesió incondicional. El que està passant ara amb Convergència il·lustra prou bé la qüestió. Sembla raonable pensar que Mas no hauria d’optar a la reelecció. L’error de càlcul ha estat molt greu i com deia Tarradellas en política es pot de fer tot menys el ridícul. Mas no és un polític novell. Aquesta ha estat la seva quarta campanya electoral com a líder de Convergència, si després de tots aquests anys no se’n sap el país, no s’ho sabrà mai. Ara bé, més clara que la dimissió de Mas és que el govern (si aquest parlament serveix per triar un govern) ha de ser de Convergència. Hi hauria alguna alternativa possible dins del partit per substituir Mas? Potser sí, però si hi és, està ben amagada

Conclusió

És molt mala cosa parlar només amb els que pensen com tu.

Calvinisme

Llegeixo a un article que cal votar Mas perquè el president aporta allò que li falta a Catalunya: un bri de calvinisme. Com que ara estic amb Hume i tinc una idea viva de la Kirk i de que és el calvinisme em quedo garratibat i un xic sorprès perquè jo a Catalunya sempre l’havia fet al Mediterrani. Potser estic fluix de Geografia. Recordant moltes converses passades, però,no es pot negar que molts catalans voldrien ser alguna cosa així com calvinistes. Tot i que fer-se calvinista no exigeix cap operació complicada ni està determinat per cap codi genètic difícil de trobar. Només cal convertir-se. Ara bé, com deia Rossinyol, molt català i poc calvinista, amb mi que no comptin.

Fractura social

Independentistes, unionistes i els que no són ni una cosa ni l’altra ( o són les dues coses a la vegada) es retreuen els uns als altres la “fractura social”. Com tantes altres vegades procedim al descobriment cíclic de la sopa d’all. Ni Mas, ni ningú, pot produir la fractura social, perquè el país ja fa molt de temps que està fracturat. Una altra cosa es com es parla i quan convé parlar d’aquesta fractura

Pluralitat

Si la propaganda del manifest dels intel·lectuals i de gairebé tots els partits amb presència a ambdues bandes de l’Ebre fos certa, això que es contraposa en aquests moments és una Espanya democràtica, i per tant, pluralista amb una Catalunya homogeneïtzada pel discurs nacionalista. Jo també penso que el pluralisme de la vida política catalana reflecteix de manera defectuosa el de la societat civil, però avui vull parlar-ne com a veí de Valladolid i em sembla que els espanyols, en general, no estan per donar lliçons de pluralisme a ningú. En aquesta circunscripció, com a quasi totes des de l’estat, allò que tenim políticament és un bipartidisme, format per dos partits potser enfrontats a morts per alguns detalls però del tot coincidents en la seva concepció de l’estat i, malgrat la diferent retòrica, en les seves polítiques econòmiques. Certament hi ha molta gent que pensa diferent, però ha restat del tot situada al marge del joc polític, condemnada a fer un paper marginal. Des d’aquest punt de vista restar a Espanya no significa tant dirigir-se a un futur brillant, com tornar al passat, un passat ben concret: el de la primera restauració borbònica, assaig general i model ideal del règim present.

El tema del tema

I malgrat tot el soroll, em sembla clar que la independència no és el tema i que el tema, l’estat paupèrrim de l’economia, és en el que tots pensen quan parlen d’altres coses, com ara, la independència. És evident per a quasi tothom que allò que ens ven Convergència és ben improbable: la Catalunya independent, vint-i-vuitè o vint-i-novè estat de l’unió europea, l’endemà d’un referèndum. Ara bé, que passaria si la sortida de l’euro es produís perquè en fóssim expulsats o l’euro desaparegués? És evident que s’obriria una situació en la que coses ara improbables serien possibles i en aquest sentit, sembla prudent el rebre un mandat d’una independència que llavors seria més factible. Tanmateix, la situació actual té avantatges també per l’estat espanyol, perquè la sortida de l’euro i el previsible “corralito” posterior significa el fracàs de tota l’acció política realitzada a Espanya des de la segona restauració. La mala llet creixeria i en aquesta situació caldria trobar alguna mena de boc expiatori, per a fer-lo culpable d’un fracàs. És fàcil imaginar qui tindria tots els números.

Properes eleccions

Informacions útils per a les properes eleccions:

http://defensasanitatpublica.wordpress.com/

Conclussió del dia de vaga

Possiblement, la realitat humana consisteix essencialment a viure a fora de la realitat.

Vaga general

Avui és vaga general i jo no vaig a treballar. Faig la vaga bàsicament per tres raons i cap hi és a les crides a la vaga. No vull que la meva assistència al treball pugui ser interpretada de cap manera com un acte de conformitat amb la situació que estem vivint. La segona raó és estètica: anar a treballar significa quedar-me sol al centre, els alumnes no vindran, amb els companys del PP, cosa que no em ve gens de gust. La tercera, econòmica, és que encara em queden alguns estalvis de Londres i fan que me la pugui permetre sense haver de fer gaire números. Confiança a la seva eficàcia no en tinc cap. És molt clar que en una situació excepcional com la que estem vivint ni les vagues ni les propostes convencionals serveixen ja de gaire i es donen per descomptades. Les respostes haurien de ser d’una altra mena i fins aquí podeu llegir per tres raons: no tinc una formulació del tot clar del que cal dir i fer, estic massa vell i aburgesat per ser sincer i conseqüent entorn del que cal dir i fer i no tinc ganes de que ningú vegi indicis delictius en els meus escrits.

Un lema electoral plausible i improbable

Estudiants els fragments d’Epicarm Hume anotà al marge una citació que servia alhora de resum i de consell de vida: keep sober and remember to be sceptical. Això és un bon consell sempre, però molt més per a tot nosaltres, catalans, fins el dia 25 d’aquest mes. Certament no serà fàcil.

Política-espectacle

Mirem d’aclarir-nos. Sembla ser que Artur Mas està decidit a ser l’heroi d’una independència que, en el millor dels casos, ell mateix reconeix que no serà ben bé una independència i de la que, per si de cas, mira de no parlar i de no esmentar-la al programa. Enfront l’Estat espanyol està decidit a desenvolupar una lluita titànica (podeu veure qualsevol edició del Mundo) per defensar la seva sobirania, la qual com sabem no és des de fa uns anys tampoc exactament una sobirania. Mentrestant per orientar el poble català en aquesta hora difícil es publica un manifest dels intel·lectuals d’esquerres, on evidentment la major part dels seus signants ni són intel·lectuals, ni són d’esquerres. I així anem fent.

Les roques, el mar, el blau

Una joia secreta als darrers mesos ha estat la relectura lenta i molt espaiada en el temps del darrer llibre de Salvador Espriu, les roques, el mar, el blau. Evidentment el títol ja diu per sí sol que és la lectura més adient a fer si vius, com és el meu cas,a Valladolid. Vaig llegir-lo poc després que es publiqués en el temps en què era un estudiant dels primers anys de filosofia sense massa preocupació ni estratègies pel futur. Més de vint i cinc anys després em segueix semblant un text extraordinari però em causa una certa sensació d’estranyesa. El domini aclaparador de la llengua mostrat per Espriu i el seu coneixement del mon de l’antiguitat grega em semblen, literalment, d’un altre món, d’un mon que ja no podrà ésser mai.

Cafeambllet

De totes les males notícies que van arribant potser la més negativa amb escreix ha estat la condemna de la revista Cafeambllet, per atemptar contra l’honor de Josep Maria Via. Cafeambllet és una revista gratuïta que circula bàsicament per la província de Girona i que ha tingut el coratge d’intentar explicar allò que no diu la Vanguardia: la corrupció existent a la xarxa sanitària catalana. La condemna suposa una multa de deu mil euros que posa en perill la supervivència de la revista. La sentència no té cap ni peus segons han explicat alguns juristes perquè de l’esmentat senyor només es comenten les seves opinions expressades a un article del diari El Pais, però no pas la seva acció a la sanitat. Tampoc ajuda a mantenir la fe en les institucions que la jutgessa responsable de la sentència hagués estat condecorada no fa gaire pel president Mas. Recordem allò que es deia de la dóna del Cèsar. La qüestió evident és que tothom que conegui una mica l’entrellat del país, sap que les denúncies d’aquests periodistes gironins són certes i apunten a un dels fraus més grans comesos contra la societat catalana, realitzat en connivència pels dos partits principals del país: PSC i CiU. Esperem que hi hagi la possibilitat de recolzar la gent de Cafeambllet i que s’apunti el major nombre de ciutadans possible.

Esperances vanes

Unamuno digué en una ocasió que Azaña era un tipus perillós per la seva condició d’escriptor sense lectors. Un individu, per tant, capaç de fer la revolució només per trobar lectors. El que està passant a Catalunya les darreres setmanes em du a la memòria sovint aquesta afirmació. Però cal ser lúcid, ni que sigui realitat la independència es vendran, vendrem, mai determinats llibres. Madrid pot tenir moltes culpes però no pas de què la gent no llegeixi en català.

Perspectives improbables

Hi ha un relat de la por, segons el qual, la independència del país suposaria un daltabaix absolut, la fallida del país i, segons Aznar ahir, possiblement una guerra civil entre catalans. Com a mínim i en el millor dels casos, l’expulsió d’Europa i de l’Euro. Hi ha el relat de l’altra banda, on la independència ens portaria una prosperitat sense precedents ja que entraríem a formar part del nucli dur i animador de la unió europea, després d’un breu parèntesi fora de, posem-hi, vint i quatre hores. Plantejat d’aquesta manera em sembla que tots dos relats són igualment falsos, doncs, pressuposen ambdós que la crisis actual és passatgera i que la supervivència de l’euro està garantida. Cap de les dues coses és clara i diria que ni tan sols probable. Fora de la problemàtica pròpia del procés de secessió, si aquest es dóna, ho farà en un context de total incertesa, cosa positiva pels que efectivament pensin que la independència de Catalunya és el més important i preocupant pels partidaris de viure en temps històrics avorrits.

Identitats i diferències

Cal recórrer a tots els coneixements possibles d’Heràclit i Hegel per entendre que està passant, els jocs d’igualació entre la identitat i la diferència amb els que cada dia ens entretenen els diaris. Tenim així uns governs de Catalunya i Espanya afeccionats parlar d’història. Els seus punts de vista, no cal dir-ho, són del tot oposats, però és idèntica la incapacitat de construir un argument rellevant i es presumeix una idèntica incapacitat d’entendre un llibre, qualsevol, d’història, si fos el cas que alguna vegada ho haguessin intentat. Mas i Rajoy protagonitzen un enfrontament duríssim perquè aparentment les seves diferències són irreconciliables, però n’estan traient un benefici ben semblant de la polèmica. Mas està molt a prop de treure una majoria absoluta, en un moment en el què hi ha dos milions de pobres a Catalunya, cosa de la que sembla que no es parlarà a la campanya. Rajoy treu pit als diaris mostrant la seva eficiència per guanyar la guerra contra el separatisme català, segurament l’única que des de fa segles són capaços de guanyar, mentre el país que ell hauria de governar està a punt de ser rescatat. Conclusió: definitivament és més esclaridor pensar a fons, per exemple, el fragment B67 d’Heràclit que no pas llegir la Vanguardia.

Ernest Maragall decideix donar als catalans l’opció que els manca: un partit sobiranista i d’esquerres. Després de tota una vida al Partit Socialista i d’haver contribuït al desmantellament de l’ensenyament públic, veig poca competència perquè podem considerar aquesta notícia l’acudit de l’any.

Wert s'esplaia

La darrera setmana ha posat al ministre Wert “en el candelabro”, com deia aquella, i l’ha convertit en l’heroi de la dreta nacional. L’article del dilluns de Puigverd a la Vanguardia era oportú i denunciava perfectament l’esglaiadora ignorància sobre l’educació que demostrava algú que és ministre del ram. És absurd imaginar a hores d’ara que els professors, a Barcelona o a Valladolid, tenen la capacitat de formar ideològicament l’alumnat. A la història de l’educació recent l’únic exemple anàleg d’ignorància per part d’un responsable educatiu és la de l’inefable Maragall. Hi ha certament paral·lelismes entre els dos personatges. L’entusiasme despertat entre els seus “palmeros” (amb els qual comparteixen desconeixement) i la seva comuna dèria contra l’especialització. Sembla que allí on Maragall va fracassar, la supressió del professor especialista en Secundària, Wert se’n podria sortir. Irònicament serien llavors els del PP qui traurien endavant la darrera conseqüència del plantejament de la LOGSE, cosa que mostraria que les seves crítiques durant aquestes dues darreres dècades eren merament parlar per parlar.


Voldria afegir alguna cosa sobre la qüestió catalana. En primer lloc recordar que durant els darrers anys part de la tensió existent entre el professorat de l’escola pública catalana i l’administració catalana era perquè aquesta administració pensava que la major part del professorat no era dels “seus”. Que Wert pensi ara el contrari indica que en realitat no ho fem tan malament. Jo no crec que l’escola catalana sigui particularment nacionalista, ni espanyolista, ni res. Sospito, a més per la meva experiència de fora de Catalunya, que l’escola catalana és la més plural de l’estat espanyol, cosa determinada per la major pluralitat de la societat catalana. Una conseqüència d’un sistema d’accés a la professió que precisament, ara per ara, garanteix aquesta pluralitat (cosa que fa pensar que la necessitat de la seva reforma és imminent tant pels Werts com pels Maragalls de torn)

ètica i estètica

Possiblement alinear-se amb el poder pot ser acceptable des d’un punt de vista ètic en algunes ocasions, mai no ho és estèticament. Molt més per nosaltres, aquells dels quals digué Unamuno que ens perdia l’estètica. Cadascú, però, s’ha de fer el balanç entre la seva ètica i la seva estètica i un cop fet mirar de no exagerar (cosa ben important en aquests temps que corren).

Canvi de paradigma

Intento dir quatre coses sobre la sofistica a classe i faig la necessària contextualització històrica. Ningú no sap res de les guerres mèdiques, ni del peloponesi (tampoc els que fan grec i ho estudien a cultura grega).  Molt bona part ha vist 300, però no se n’adonen de la relació. El canvi em sorprèn perquè la meva generació encara va utilitzar el cine per aprendre sobre moltes coses (no valorem, és clar, la qualitat de l’aprenentatge). Pels meus alumnes no és possible perquè el tancament categorial és absolut. El cinema és evasió i no té cap correspondència amb la realitat. Una pena perquè, comptat i debatut, trobo que barrejar és ben interessant.

GENT DE LA QUE N’ESTIC TIP

La lectura de la premsa ha esdevingut aquest setembre més emprenyadora que de costum. Anotar totes les bestieses fora una tasca impossible però val la pena esmentar quatre menes d’individus de les que n’estic del tot tip, per defugir l’expressió catalana més contundent i barroera, ben coneguda a Extremadura. En primer lloc, tots els periodistes i  comentaristes de la menjadora local que ens presenten com un acte patriòtic, allò que simplement és una maniobra electoral, també barroera, i en el fons un exercici d’irresponsabilitat. En segon lloc, Vargas  Llosa, en general, no comparteixo les seves opinions però això no és cap argument en contra. Entenc que hom pugui qualificar el nacionalisme català de provincià, retrògrad, etc. Em sembla del tot ridícul, però, el seu constant elogi de la Barcelona del darrer franquisme en comparació amb la Barcelona actual. Trobo que un pretès intel·lectual hauria de saber envellir amb una certa dignitat. No suporto les afirmacions de gent com el polític socialista extremeny, no recordo el nom i no s’hi val la pena buscar-ho, que reclama la devolució de cent cinquanta mil extremenys en el cas que Catalunya fos independent, una barreja d’etnicisme pur i dur i de la més  infatigable ignorància.  Monzó a La Vanguardia els replicà perfectament. Finalment, però no menys emprenyadors, tots els, diguem-ne, intel·lectuals enemics teòrics del nacionalisme català que, encara que puguin  arribar a tocar en una gran part del que diuen, perden tota credibilitat quan s’adhereixen a una constitució amb articles tan poc raonables com el que estableix la indissoluble unitat de l’estat espanyol i dedica l’exèrcit a la defensa d’aquesta unitat

Dissolució del parlament

Així doncs, potser tindrem un referèndum properament,o però el que no tindrem seran pressupostos de la Generalitat per l’any vinent. Una autèntica pena perquè en una situació com aquesta, quan els recursos són tan migrats caldria pensar molt bé com es distribueixen. Al capdavall si no hi ha data pel referèndum, com han dit, potser tampoc venia de dos mesos.  Hom podria objectar que el govern “dels millors” no té marge per negociar els pressupost de l’any vinent (el marge que li donava el PP) i segurament és cert. Fa por, però, pensar que han de negociar la creació d’un estat nou els que no tenen capacitat per negociar uns pressupost ordinari.

Discutint la independència a Medina

El meu company d’institut cap del departament d’història, i natural i veï de Medina del Campo té del tot clar el dret a decidir dels catalans. Com que amb ell tenen confiança per parlar-ne, no pas amb mi que parlo “estrany” (cosa que no vol dir que faci la classe en català, sinó que el lèxic i potser alguna pronunciació els resulta diferents), discuteix amb els alumnes de quart de l’ESO, la qüestió catalana. Els alumnes saben molt poc coses, però tenen clar que els catalans només pensen a demanar diners (cosa que l’argument de Mas ara per ara certament els justifica) i que la independència és inacceptable. Quan el professor esgrimeix els precedent de la independència americana, la seva resposta és que els americans eren més, i més forts. Tot plegat, força pedestre però també, en un cert sentit, del tot constitucional i en el fons, si hom és una mica lúcid, segurament toquen més del que es podria predir. Els profetes desarmats sempre fan mala figura, encara que estiguin ben vestits i tinguin una educació impecable, de liceu francès.

s.

Resum de cinc anys

Mentre es preparava la manifestació de dimarts, en els dies precedents, vaig estar llegint el llibre d’Ernesto Ekaizer Indecentes. Crónica de un atraco perfecto. La juxtaposició és interessant perquè ens mostra que vivim un temps paradoxals: no és injust dir que ens volem independitzar dels que ja no som independents. Els crits ja no s’haurien de dirigir tant al sudoest com al nord (una altra qüestió, on em sembla que els catalans viuen en un engany imposat és pensar que al nord, aquests crits seran rebuts amb més simpatia i comprensió). Deixant, però, aquesta qüestió el llibre és una bona crònica de la pèrdua de sobirania i del procés conscient de destrucció que ha estat endegat. Val la pena retenir el final del llibre, per si d’aquí uns anys ens defalleix, o ens fan defallir, la memòria del que ha passat:

Después de siete años de crecimiento del 3.5% anuales basados en la burbuja inmobiliaria, la deuda pública bruta española pasó del 59,3% del PIB en 2000 al 36,2% en 2007, exactamente la mitad de la Alemania. Lo que se llevó por delante estas finanzas públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom alimentario alimentado por  la deuda privada, financiada a su vez por una movilización de fondos extranjeros sin precedentes hacia España.

Y esto nos lleva al tema central: la estafa material. Y lo es porque justifica la operación quirúrgica del estado de Bienestar español en la premisa falsa de la mala gestión de las cuentas públicas en lugar de localizar el problema en la colosal deuda privada acumulada.

Lo que demuestra,pues, que el desmantelamiento de la protección social era y es un objetivo predeterminado.

autocrítica

Avui hi ha manifestació gran  a Madrid. Els professors de tots els nivells hi són convocats. Hi aniran  molts i tenen prou raó. Mai, no és té, però, tota la raó i per tenir molta, cal fer una certa autocrítica. I en això el país, els països per ser fidel al que penso, van molt curtets. Estem com estem, no només perquè ens han dut, sinó perquè hi hem anat.  No és debades recordar que la majoria absoluta de l’actual govern no ha vingut del cel, sinó dels vots de la gent i llavors me’n recordo d’una cínica afirmació de Berlusconi recollida al llibre de Gentile, el monstruo amable, “recordeu que els nostres espectadors (i també votants) només tenen el batxillerat i sense bones notes”. Podria ser que això fos així i  llavors els professors de batxillerat ens ho hauríem de fer mirar.

Recordar també és viure

Han passat molts mesos des de cap anotació en aquest dietari. L’explicació d’entrada és ben senzilla. Treient la filosofia i el cinema, dels quals parlo en altres llocs, queda ben poca cosa, sinó entrem a la descripció de la vida familiar, cosa que tampoc cal.  Atès, doncs, que el balanç és magre i que els compromisos per l’any vinent són nombrosos i que a hores d’ara el que tinc per davant fa una mica d’angúnia, plegar seria potser una idea enraonada. Tanmateix, quan, per exemple, entro per atzar o necessitat a algunes de les velles pàgines del dietari, me n’adono que aquestes pàgines, si més no, són un poderós ajut per evitar el defalliment de la memòria, un tema inajornable per la gent que entrem al segon mig segle de vida. Prescindir de “pharmakons” fora el millor però és ben difícil pels que no acabem de tenir una ànima tan gran com  caldria. Així doncs cloure aquest estiu parlant de tres espectacles del que he gaudit i que no mereixerien caure a l’oblit. El primer fou una representació de Ricard III al festival de Teatre de Caceres.  No es cap bestiesa pensar que Ricard III és una de les cimeres de l’art shakesperià i de fet totes les figures de l’escena britànica han assumir el repte de representar el rei geperut. A Caceres la companyia es prengué alguna llibertat amb l’ordre de les escenes, com començar amb l’escena de la seducció de Lady Anne que, si no em falla la memòria, té lloc al final de l’acte primer. Té sentit, però, començar amb una escena que defineix perfectament el personatge de Ricard i que possiblement s’apodera de l’ interès de l’espectador. Potser el problema aquí és que també es fa molt estrany  no sentir els primers versos sobre l’hivern del descontent, també entre els més famosos de l’obra de Shakespeare. L’obra està ambientada en un camp de concentració alemany. De fet, és una representació dins d’una representació. Són els presoners del camp els que interpreten Shakespeare, tot i que cap element denoti la presència del poder, és a dir, els alemanys. Aquesta idea em va agradar perquè tanca un cercle. Si a Ricard III hi ha elements extrets del maquiavelisme, el qual pot ser definit com una idolatrització del poder, sembla oportú relacionar-ho amb un règim hitlerià, que en definitiva apura les conseqüències del maquiavelisme. Caceres, dit sigui de passada, és un lloc extraordinari. Possiblement el conjunt arquitectònics de més qualitat de l’estat.

La segona representació és el concert que dins del Teatre Grec oferí la Sant Andreu Jazz Band. Fins aquella nit hauria cregut quasi impossible trobar una adolescent interessat al jazz de l’època daurada d’aquesta música  i vet aquí que trobem un grup de gent no sols interessada sinó capaç de tocar amb una intensitat i una qualitat altíssimes. Com a retrobament amb Catalunya, no estigué prou malament. És la part de raó que tenia el Guardiola quan deia que pencant seriosament som imbatibles.

El tercer espectacle també pertanyé al Grec. Fou la representació que el grup teatral Complicite dirigit per Simon Mc Burnley feu de la novel·la de Bulkgàkov el Mestre i Margarida. El desafiament és de primer ordre per la complexitat del text i el seu caràcter inacabat. El dinamisme i la intensitat del treball de McBurnley és poderós i les tres hores acaben fent-se curtes. La posada en escena no deixà cap instant mort i la utilització dels mitjans audiovisuals moderns esdevé  essencial. Queda per aquest curs llegir-me la novel·la de Bulgàkov. No estic segur de que la representació reflecteixi tota la potencia intel·lectual del llibre, fora potser utòpic, esperar-ho; és  ben possible, però, que no hagi pas quedat curta en sentit de l’humor i emoció.

Finalitat de CiU

Mirar de descargolar un objecte amb una maquina d’afaitar és un treball complex. Si tens un tornavís la qüestió es simplifica. Això és una obvietat absoluta però de fet ignorada per molts dels savis comentaristes polítics catalans. L’article d’Alvaro avui  a La Vanguardia n’és una mostra ben  clara. Si la solució per Catalunya és la independència o un avenç considerable de la sobirania llavors cal inventar una altra cosa. CiU és un artefacte dissenyat i endreçat exclusivament per mantenir allò que ara tenim, les institucions actuals,  i el mateix se’n pot dir del President Mas.

Mig segle

Mig segle, l’estadística i la biologia revelen una dada inexorable, indiscutible, el que hi ha per davant serà, ha de ser, menys del que ja tinc enrere.  En termes individuals no tindria, però  perquè ser pitjor, atès que tampoc he combregat mai, i fora inoportú fer-ho ara, a la mitificació romàntica de la joventut. En tot cas hi ha també motius per l’optimisme derivats de les dades aportats pels antropòlegs. Durant la major part de la història arribar al mig segle era essencialment una excepció. Alliberats de la fe en el progrés fora ridícul pensar que ens mereixem una altra cosa, el que no vol dir que no en podem fruir si és el cas. El balanç dels cinquanta anys és més aviat migrat per les aspiracions inicials, tan sols haver  començat a esbrinar que mirar d’entendre alguna cosa, és molt més difícil del que semblava.

Previsió

El Pais parla avui de la desaparició probable de 3000 llocs de treball a la sanitat pública madrilenya. La causa és la desaparició dels oficis  vinculats a treballs no sanitaris però necessaris pels hospitals públics, que ara seran externalitzats (ajudants de cuina, responsables de manteniment, etc.). Les consideracions són les habituals i s’expliquen algunes històries particulars per sensibilitzar al lector. Hi ha una cosa, però,  que no em quadra ja que se’ns diu que l’efecte és mínim perquè fa més de deu anys que no es contracta ningú per aquesta mena de places. Això fa pensar en dues possibilitats: o bé, la culpa no és ben bé de la crisis, o bé, els nostres governants són més perspicaços del que sembla i la crisi ja estava prevista.

Enyor

El Pisuerga marcava el límit de la ciutat fins després de la guerra civil. Per anar-hi al centre jo he de creuar el riu. No trigo gaire. La caminada és d’uns vint minuts. La faig, però, rarament. Només quan algun afer m’obliga de manera inexorable. Fa dos diumenges, desvagat ,vaig mirar de voltar una mica i el resultat fou desastrós. Entre casa meva i el riu, hi ha el barri anomenat Huerta del Rey. L’urbanisme és semblant al de Bellvitge tot i que més endreçat. La major part dels edificis són de molta més qualitat i l’espai entre els edificis esta enjardinat de manera més enraonada. El problema és l’opressió sensorial que em causen els blocs d’edificis alts, com els que caracteritzen aquest barri. L’enyor de Londres fou aquella tarda absolut i innegociable

Què cal fer?

Com es pot  defensar l’estat del benestar en aquests moments? No en tinc ni punyetera idea, però em sembla que si sé com no defensar-ho: cantant i ballant pel carrer.  La situació és prou greu com per mirar de fer, de debò, alguna cosa.  És veritat que, usant la terminologia habitual, no acaba de ser el moment ni de donar-se les condicions, però si les coses segueixen la major part  dels cursos previsibles, els moments que vindran seran pitjors i les condicions que es donaran serà menys adients.

qüestió pendent

Llegia l’altre dia amb el blog de Garcia Jurado la declaració de la seva satisfacció pels moments rars i escadussers de la feina docent en què tens la joia de sentir que has ajudat a veure, a descovrir alguna cosa als teus alumnes. Moments breus, escassos però que justifiquen la teva feina (possiblement però no computables des de cap dels criteris usuals de productivitat i eficàcia).  Hi vaig estar d’acord perquè jo sento el mateix. Malauradament, aquest darrer any ha estat diferent. Simplement no recordo haver viscut cap d’aquests moments. El problema de les setmanes futures  es veure on és la causa. Si és una conseqüència de la imminent senectut, o simplement és que jo i aquest país no lliguem.

baixa intensitat

Ho deia Gray fa deu anys. A mi em va convèncer però ningú en va fer gaire cas: el problema d’Occident és que les classes mitjanes són obsoletes. Consumeixen molt i aporten molt poc. En aquest sentit el que passa, és el que té de passar. Tampoc és cap apocalipsi o, simplement si voleu, un apocalipsi de baixa intensitat. 

Vides paral·leles

Quan era petit una de les històries explicades per glorificar l’astucia i la sagacitat del llavors cap d’estat era la narració de la seva trobada amb Hitler a Hendaya. Segons aquesta versió, es reuniren perquè l’alemany volia pressionar al gallec perquè Espanya entrés a la segona guerra mundial. Però l’únic posseïdor d’una laureada auto-concedida estava preocupat pel benestar dels espanyols, molt poquet l’any 41, i no veia clar que els alemanys se’n poguessin sortir i així acabà amb la paciència de Hitler que va haver de renunciar a l’aliança amb Espanya, vençut per la murrieria de Franco. Després hom ha sabut que tot fou exactament a l’inrevés. Era Franco qui estava desesperat per entrar a la guerra, amb l’esperança de controlar el Magreb, però Hitler no veié clar allò que podia aportar el desballestat exercit espanyol i valorà més mantenir com a aliada la França de Petain. Aquesta història em recorda poderosament a la protagonitzada pel gallec que ara ens mana. La diferència és que l’any 41 pels que estaven dintre d’Espanya assabentar-se del que es podia dir a l’exterior era força complicat i avui existeix Internet. Però hi ha maneres de pensar i de fer refractàries a qualsevol mena de canvi.

Perplexitat

Tota la premsa internacional de manera unànime mostra la seva perplexitat pel relat que Rajoy, i el, han fet del rescat bancari. Sembla que han tornat a fer la mateixa errada que el març del 2004 quan l’obsessió d’imposar un relat esbiaixat els va costar el govern d’Espanya.  Així, d’entrada sembla inexplicable la repetició d’un error d’aquesta magnitud. L’única explicació possible, em sembla, és el seu convenciment absolut de que la resta del món són idiotes. (que alguns dels estrategues  comunicatius del PP vinguin de l’extrema esquerra serveix per recolzar aquesta hipòtesi). Una convicció filla, no cal dir-ho, de la més radical ignorància. En aquest sentit és indubtable que el PP és el partit que millor representa Espanya.

Sobre diferents rescats

Em vaig assabentar de la notícia del, diguem-ne, rescat ahir al vespre. No tinc prou certesa en els meus coneixements per dir si això és bo o dolent (tinc, és clar, les meves sospites) però si prou seguretat en la meva memòria per recordar que fa només dos dies, el que va passar ahir era qualificat pel president del Govern com impensable. Volent pensar en altres coses triem una pel·lícula per passar el vespre i el noi tria Duck Soup, la qual precisament comença amb el rescat econòmic de Fredonia! Efectivament quan comença el film les finances de Freedonia tenen un forat de vint milions de dòlars (molts diners els anys trenta) Llavors no hi havia FMI però si senyores molt riques  com la senyora Teasdele (Margaret Dumont), la qual no imposa condicions macroeconòmiques, però si directament polítiques: cedir el govern del país a Rufus T. Firefly  (Groucho Marx). La veritat és que veient la pel·lícula no podia deixar de sentir una sana enveja pels habitants de Freedonia. No crec que ningú pugui pensar que el Mariano resisteixi una comparació amb Mr. Firefly. Com a mínim, el segon és ben divertit i diferències a favor del primer és difícil trobar-ne cap. 

Agenda oculta

Llegeixo l’entrada d’avui d’en JJ sobre les mistificacions universitàries. N’estic d’acord, però em crida l’atenció l’us fet pel professor Quintanilla (al qual també vaig llegir sense profit)  de la metàfora de l’agenda oculta. Les coses que estan passant ara, i que potser s’acceleraran precisament avui, poden sen qualificades amb molts adjectius però en cap cas amb el de sorprenent si no és el cas que hom hagi estat ficat a una caverna profunda i incomunicada durant els darrers trenta anys (però potser aquesta és una bona descripció d’alguns departaments universitaris). Tornant a Quintanilla, crec recordar que era una mena d’apòstol del popperianisme, però personalment jo sempre ho vaig relacionar més amb Berlanga. El personatge interpretat per J.L. López Vázquez a Placido es deia així. Quasi cinquanta anys i centenar de pel·lícules després la millor descripció de l’estructura moral del país segueix essent aquest film rodat a Manresa!

comparacions

Ferran Sáez comparava en un article l’altra dia la nostra situació amb la dels anys trenta i es felicitava de la millora que suposa el tenir un estat amb formes de protecció social, cosa que impedeix una situació molt més dramàtica. Té raó, però, només en part, perquè aquestes formes  constitueixen també la nostra feblesa. La idea de que aquets bens són una cosa natural, un “dret” en el llenguatge utilitzat, i no pas el resultat de lluites heroiques on hom es deixà la sang i el fetge. L’oblit que no res és gratuït i sempre és oportuna la pregunta de “qui ho paga, això”

Intel·lectuals

Soledad Gallego escriu un article a El Pais del diumenge sobre el silenci dels intel·lectuals enfront d’aquesta crisi que ja no és només econòmica, sinó de manera més radical política i essencialment moral. En tot cas, la pregunta o és d’una ingenuïtat desorbitada o és merament retòrica.  Només cal mirar la situació social, laboral d’aquests “intel·lectuals” per tenir la resposta.

Visita reial

Els reis són aquest cap de setmana a Valladolid, però em penso que no ens veurem. A la imatge l'academia de Caballeria instal·lada al  centre neuràlgic de la ciutat i funcionant

De becs expiatoris

Estem a final de curs i ja no faig classe de segon. Amb molt de temps lliure prenc una cafè a la plaça de la hispanitat de Medina un espai magnífic que contracta amb la mediocritat del raval on rau l’institut (una zona de la vila coneguda popularment com a Vietnam). A l’altra banda de la terrassa on prenc el cafè hi ha el palau on traspassà la reina Isabel. L’espai obert als meus ulls fou així el darrer espai obert que veié aquesta reina (menys  endreçat llavors, suposo). Darrera meu dos simpàtics senyors, fills de la vila, discuteixen la situació actual. Tots dos estan d’acord en que tot plegat és un desastre i una catàstrofe i la culpa és dels que manen. Fins aquí, res d’estrany. El seu discurs, però, es torna més interessant quan es tracta de definir els que manen, que no són ni el PSOE, ni el PP, sinó el catalans i els bascos, els quals amb el seu 5% de vots han pogut fer-se amb el poder de manera absoluta i són els responsables de tot el que està passant. Entusiasmats amb el seu descobriment reforcen el seu discurs explicant que tot així ja ve dels temps de Franco, que pactà i repartí el seu poder amb catalans i bascos. (cal recordar que la pretensió dels falangistes més radicals en acabar la guerra era desmuntar completament la infraestructura industrial de les dues regions, cosa que no es va fer entre d’altres raons perquè segurament era impossible) Com deia Alyson de Wit és un punt de vista. Més enllà del judici històric allò que m’interessa és el que l’existència d’aquesta mena de reflexions ens anticipa sobre el futur. És ben sabut que quan venen mal dades un mecanisme infal·lible és la trobada de becs expiatoris i no és difícil d’endevinar quins tenen tots els números.

1978

No he vist el video de Javier Krahe. No em resulta especialment seductora la seva temàtica. De fet, havia oblidat fa molt temps l’existència de Krahe. Em cridà l’atenció, però, que fos filmat l’any 1978. Fa més de trenta anys! Inevitable fer una comparació entre aquell moment i l’actual. Personalment, la sensació és d’enyor per una sensació de llibertat paradoxal, perquè objectivament el marc legal actual és necessàriament més flexible que el del 1978, bàsicament franquista. Les lleis, però, no ho són tot. Sobretot, però la diferència és l’absència llavors dels sentiment predominant en el nostre temps: la por, fonament a hores d’ara de qualsevol discurs públic i de l’explicació del comportament, gairebé, universal. (no és retòric en absolut però aquest gairebé)

Lo que esta cayendo

Fa uns anys mantenir que The Godfather II és una de les millors obres de cinema polític de tot els temps, era una opinió potser encertada, però que requeria la matisació d’una certa dimensió metafòrica. Amb el que anem sabent, poc, o com diu Rajoy, “con lo que esta cayendo”, la matisació i la metàfora ja ni tan sols calen.

balanç general

Avui no he anat a treballar. En vull aprendre el portuguès i he anat a fer un examen per a determinar el meu nivell a l’EOI. El viatge en bus m’ha obligat a travessar la ciutat d’un extrem a l’altre. (quasi literalment visc al darrer carrer de Valladolid). Després he anat a comprar fruita a la cèntrica Plaça d’Espanya on no havia posat els peus des del Nadal. Mai no havia viscut tant al marge del meu entorn com aquest mesos. Això no vol dir però que hi hagi una manca de curiositat per part meva, sinó més aviat de temps i de força. I tanmateix potser estic del tot en el lloc adient. No hi por haver lloc millor que aquesta profunditat castellana per pensar el fracàs de la il·lustració. Tema cabdal sobre tot quan ens adonem que les tradicions seculars amb les que es presenta el país, sovint aquí no tenen més de cent anys.

Petites reflexions d'un dia de vaga

Avui és dia de vaga. Es tornaran  a repetir els tòpics de sempre. Crec que la vaga és justa, però hi ha coses que m’emprenyen molt i em fan permanent l’esta d’ànim que dugué al president de la primera república espanyola a deixar el càrrec amb un definitiu : “estic fins als collons de tots nosaltres” (dit així, en la llengua de Verdaguer i Pitarra).  Un dels tòpics es la defensa de la pública com defensa de la igualtat d’oportunitats, cosa que no  ha existit ni existirà mai. De fet, pensant als últims anys, una funció essencial de les institucions educatives ha estat la d’emmascarar aquesta desigualtat i en el fons de justificar-la.  Només cal assabentar-se del darrer informe d’UNICEF per tenir clar que quan intervé l’escola en molts casos pot ser ja massa tard. Aquí a més no tinc el suport de la Generalitat i com deien al temps de la guerra civil, “la generalitat vetlla per nosaltres”. Així, complint aquesta funció he llegit l’anunci de la introducció de l’assignatura d’emprenedoria, la qual és evidentment indispensable pel futur que ens espera. Recordem, per acabar de tenir-ho clar, que el país amb més emprenedors no és els EEUU, ni tampoc Japó, ni Australia. Aquest honor correspon a la República de Malawi.

Més FP i menys batxillerat

Wert és possiblement un personatge indigne i mesquí. Només cal veure, per fer aquesta afirmació, la seva actitud en una recent roda de premsa quan va detallar de manera exhaustiva i precisa els horaris del professorat de secundària (amb la finalitat de fer palès que els professors treballen molt poc) i en canvi fou del tot inexacte quan parlava dels horaris del professorat universitari que no semblava conèixer. En qualsevol cas, sembla que el que planteja avui a La Vanguardia té molt sentit comú. És clar que cal més FP i això significa menys batxillerat.  Hi ha un  nombre de nois i noies important, i que va creixent, que després de dos o tres anys en el batxillerat se n’adonen que la seva sortida és en els cicles. Haver començat per un cicle, seria millor per les seves vides i pel país. Això és innegable tot i que personalment em perjudiqui. Caldrà veure però en el temps que trigarà Wert a adonar-se d’allò que sabien molt bé els pares de la LOGSE, el fet   que mentre el batxillerat és molt barat de mantenir, els cicles són molt cars i també, com com molt bé sabia Pla, que  als pares els hi fa molta il·lusió que els nens tinguin el batxillerat i tampoc és rentable pels polítics acabar amb les il·lusions de la gent.

L'herència rebuda

El debat polític quan tenia catorze anys era si havia d’haver reforma o ruptura. Aquest debat ha determinat la meva vida i de la meva generació. No fou mai del tot clar el resultat, potser perquè aquesta mena de coses mai no es veuen bé de prop. Després de tots aquest anys algunes coses semblen clares. Si Jordi Pujol tenia raó l’any 1959 i allò que definia al franquisme era el seu caràcter corrupte fins al moll dels ossos, de manera que la corrupció jo no era vista com a corrupció, sinó com quelcom natural i ordinari, potser llavors el canvi no ha estat tan gran. Si, per prendre una altra qüestió, parlem de la distància entre governadors i governats la continuïtat sembla evident. Els dos mons respectius són igual de paral·lels i de tancats, tot i que òbviament la justificació ja no és una guerra de la que ningú no se’n recorda, de fet, no és molt clar que hi hagi cap mena de justificació.

El comiat de Guardiola

Divendres em vaig emocionar quan vaig saber que Guardiola plegava. A casa el nen va besar algunes llàgrimes i jo en tenia ganes. No entrava en els meus càlculs que en aquest moment de la meva vida recobraria sentiments que no havia experimentat des de la infantesa, però el seu equip ho va assolir. No tot el que deia Guardiola m’agradava  i no em sembla una bona idea fer d’un futbolista o un entrenador l’únic símbol d’un país, per la qual cosa potser hi ha prou amb quedar-se amb el que va dir el meu amic Victor, sorià, el qual reconeixia que després haver-se desinteressat pel futbol, ha estat el joc del Barça, el que li ha fet recobrar l’ afició. Molta gent a tot arreu pensa el mateix. És cert que hi ha moltes maneres de jugar i són igualment vàlides. El joc del Madrid al Camp Nou o del Chelsea a tota l’eliminatòria és una opció coherent i del tot satisfactòria pels seus seguidors, però pels espectadors té validesa només si l’adversari no tracta de fer el mateix.  Malgrat les meves reticències envers com es utilitzada la seva figura, utilització envers la qual el mateix Pep ha estat ambigu, la lliçó que ha donat a un país on ningú mai no plega de res voluntàriament ha estat oportuna, tot i que possiblement no serà aprofitada.

Fart de tanta decadència

Llegeixo al Pais que Vargas Llosa ha tret un llibre contra la irreversible decadència cultural del present. És un llibre nou però la temàtica i diagnòstic són vells. Si recordem Spengler podem comptar ja quasi un segle de debat perllongat sobre aquesta decadència. De fet, tot el debat que varem viure de joves sobre la post-modernitat tractava en el fons de si calia estar-ne contents o no.  De vegades, jo mateix m’hi apunto a la colla dels que ploren, com ara ho fa el Nobel peruà. Aquesta setmana estic parlant a classe de Nietzsche. Cito, per una relació evident, Goethe. Ningú no ha sentit parlar en absolut. És un complet desconegut. Dostoievski és també una referència del tot ignorada i alguns em diuen  que amb aquest cognom deu ser un xinés ! (quan aclareixo el seu origen real, rebo la resposta de què xinesos i russos no són tan diferents). Tanmateix, els meus alumnes no són bàrbars sinó, en molts casos, persones intel·ligents i sensibles a les quals es mesquí retreure’ls haver nascut en un mon on gairebé ningú no té interès en aquests vells autors arnats i oblidats. No els coneixen perquè no en tenen cap presència ni a les aules, ni fora de les aules.  Hom pot culpar tot el que vulgui el materialisme de la societat actual i la crisi, però els fonaments de l’oblit de Goethe es sembla que es posaren a les facultats humanístiques dels setanta i vuitanta quan tot s’hi valia i la cadena de transmissió es comença a trencar de manera irreversible. Després ha vingut les reformes de les que tothom malparla, però que tots hem acceptat ni que sigui passivament, segurament perquè compromís amb allò que expliquem a l’hora de la veritat no tenim gaire i es viuen situacions com la d’un institut cèntric de Valladolid on fan un programa bilingüe, dins del que inclouen l’assignatura de Literatura Universal en anglès a quart d’ESO. Algú pot potser amoïnar-se pel patiment dels nens que han d’intentar esbrinar el significat dels textos de Shakespeare o Dickens, ni que sigui en versió simplificada. No patiu pas. L’única activitat de l’assignatura és veure episodis de la sèrie Friends durant tot l’any. Com que és al centre de la ciutat cal suposar que molts dels pares tenen educació universitària, però ningú no ha protestat i segurament estan encantats.

Tancament de l'escola de música

Tot abril he estat més fora que dins i la desconnexió del meu entorn ha estat absoluta. Aquest cap de setmana serà el primer en molt de temps que restaré aquí. Tanmateix algunes notícies em va arribant i com a tot arreu no gens bones. Al meu cercle ha estat molt comentada l’imminent tancament, el curs vinent ja no obrirà les seves portes, de l’escola municipal de música que funcionava des de fa quinze anys. L’alcalde de la ciutat, personatge innombrable per les seves declaracions i idees però suposo que representatiu del tarannà de la major part dels ciutadans, diu que no val la pena mantenir oberta una institució que fa quatre concerts de merda l’any. No cal explicar imagino la importància d’aquesta mena d’institucions i el contrasentit que suposa reduir l’oferta musical als conservatoris. De fet, un país decent fa anys hagués recolzat aquesta mena d’institucions en comptes dels espais per a l’ostentació buits i sense contingut. El dany és irreparable. Potser algun dia l’economia es recuperarà però  la pèrdua per aquests 600 alumnes és absoluta i tots sabem que en el fons no és una qüestió de diners.

Roma

 El retrat d'Inocenci X

 La Madonna de Loreto

 La gernació als museus vaticans

Carxofes a un restarant de l'antic Getho

Des del dijous passant he passant el temps majorment passejant pels carrers de Roma. És la meva sisena estada a aquesta ciutat des del 1986 quan encara era estudiant de filosofia i vaig tenir l’experiència de patir a la ciutat romana el meu primer còlic nefrític. Allò més agradable sense dubte comparant amb qualsevol altra ciutat és la continuïtat evident. És difícil identificar-ne res de nou. La renovació urbana és mínima. Ara es veuen obres anunciant la tercera línia de metro, la C, que em sembla que fa anys ja hi eren. Allò que ha augmentat notablement és el numero de turistes del tot desproporcionat. Sempre hi ha hagut molts però aquest cop he vist més que mai. La presència dels turistes té la virtut d’homogeneitzar-ho tot i així la piazza navona acaba esdevenint un parc temàtic essencialment idèntic a la nostra rambla. El lloc on aquesta sensació resultà més insuportable fou els museus vaticans. Sempre la capella sistina l’he trobada atapeïda, però el dissabte passat era difícil transitar per pràcticament totes les dependències. De la capella no cal parlar-ne. La gernació portava a la memòria més el camp del Barça que no pas un altre cosa. No crec que falti gaire per què arribi el moment en què el públic, respectable és clar, aprofiti la seva estada per fer l’ona sota els frescos de Miquel Angel.

Goethe al seu viatge a Itàlia ens parla de la seva contemplació dels frescos una tarda d’estiu en total solitud. Aquest mon, és clar, ha passat avall. Com a molt ara es pot obtenir, pagant molt, una visita amb un grup reduït fora de les hores habituals. Tanmateix, com que les estades habituals no són de gaire temps, Roma forneix encara la possibilitat de veure obres excepcionals a la solitud de la que gaudia Goethe i que Hughes demana al seu darrer llibre sobre la ciutat eterna. Hi ha prou amb arribar-se a alguns dels llocs que queden fora del circuit turístic dissenyat per les estades curtes. Jo n’he tingut com a mínim dos. El primer a la galeria Doria.Pamphilj on vaig passar una bona estona sota la mirada del papa Innocenci pintat per Velázquez, el quadre que Bacon considerava el millor retrat de la història i sense dubte un dels més inquietants. L’altre a l’església dels agustins on poca gent es decidia a entrar i a veure una de les millors obres de Caravaggio, la seva madona de Loretto. En tot cas, però, l’estada a Roma es pot justificar pels carrers, pel plaer de sentir la llengua italiana, la més musical de totes les existents, per prendre els seus expressos o per menjar les seves carxofes, una verdura excepcional, tant a la romana com a la jueva. Tots els sentits poden ser satisfets en una ciutat com aquesta i això la fa evidentment encara singular.

Contra el bilingüisme

Una de les poques coses bones que es poden dir de l’educació catalana és que, pel moment, s’ha lliurat de l’obsessió, cada cop més freqüent a les Espanyes, dels instituts bilingües. En aquesta comunitat, pel contrari, està molt estesa i hi ha la decisió de mantenir el programa malgrat les dificultats actuals. Això em permet conèixer una mica el programa i trobo que és una de les fugides endavant més monumentals de la història de l’educació. El problema evidentment és en primer lloc la preparació del professorat. Els títols requerits difícilment garanteixen la fluència i el vocabulari necessari per fer una classe de debò, cosa que evidentment no és el mateix, ni té gaire a veure, amb llegir un paper o projectar un power point. Una bona classe inclou el diàleg i si aquest es desenvolupa en una llengua que no és ben coneguda ni natural per cap dels participants. La situació és antinatural i forçada. Especialment lamentable és el tema de la pronunciació de la llengua anglesa. Tothom que en té certes nocions  (grup en el que no acostumen a estar inclosos els que ens manen) sap que una pronunciació correcta és difícil d’adquirir i certament no està exigida a la titulació de referència de les EOI.  A una conversa informal hom pot inventar una pronunciació, però anar repetint una pronunciació inventada durant un any no sembla una experiència gaire profitosa pels nens. Les pretensions dels programa es troben, a més, aclaparadorament lluny de la realitat. Contra les idealitzacions que els sectors més espanyolistes puguin tenir d’aquest desconegut país, jo trobo que, en general, el castellà dels meus alumnes és molt dolent perquè es molt pobre. Poden dir molts poques coses i no em sembla que un anglès de segona categoria els pugui ajudar en aquest problema fonamental.

El tema m’emprenya perquè hi conflueixen varies formes contemporànies de tonteria que em posen ben nerviós. En el fons d’aquesta reconversió, els professors castellans que no tenen títol d’anglès comencen a tenir problemes real per trobar places a molts llocs, hi ha la determinació de l’administració a convertir els instituts en acadèmies de llengua de barri, cosa coherent per a una administració que no creu en els propòsits ni a les finalitats del batxillerat. La pena és que els professors especialistes en molts casos tampoc sembla que en creguin. Personalment no estic en contra de l’ensenyament d’idiomes. Jo n’he estudiat  algun i encara ho faig. Sempre, però, amb un esforç considerable, cosa que no tothom sembla tenir clar, i sempre amb un objectiu ben determinat.  Sense la segona cosa no es pot donar la primera i sense aquesta no hi ha possibilitat d’un aprenentatge real.

Culpabilitat

Som culpables, ens diuen, d’haver viscut per sobre de les  nostres possibilitats. No és pas el meu cas, ni el de molt altra gent que jo conec. En general, el grau d’ignorància (finançera, per exemple) és prou gran com per explicar molt del que ha passat. Som culpables però , tots plegats, d’haver pensat com una possessió definitiva, allò que cal conquerir cada dia, els drets socials i els polítics que estem perdent. Som culpables, en aquest moment històric especialment,  però de fet sempre d’una ignorància que en aquest moment de la història era del tot evitable.

Tarda de vaga a Valladolid

A Valladolid segons El Norte de CastIlla es manifestaren ahir 40000 persones. La xifra és plausible pel que jo vaig poder veure. El recorregut de la manifestació abastava des del monument a Colón fins la plaça major. Jo estava a la cua per on passava la representació de la CGT que es desvià de la part final del recorregut. Per allà, hi era el que podríem definir com l’extrema esquerra pucelana, la qual, però, té poc a veure amb la seva equivalent barcelonina. No hi hagué cap incident violent ni cap senyal de que pogués haver-ne. Moltes crides contraRajoy, tot i que imagino que els cridaires no són ignorants del fet que el govern està molt a prop de ser intervingut. Penso, mentre faig l’itinerari assenyala,t als partits de futbol que jugava fa anys a El Dorado, quan encaixàvem el quart o el cinqué gol, sabies de cert que havies perdut, però tornaves a intentar-ho un altre cop. Els meus sentiments ahir eren força semblants. La meva convicció a la inutilitat de la manifestació era absoluta. També sé que el govern està legitimitat a fer aquesta reforma laboral. No en tinc cap simpatia per sindicats com CCOO i UGT i em sap greu pensar que indirectament els estic defensant. Tanmateix, és diferent estar en contra d’aquests sindicats que  de la idea de que hi hagin sindicats, que és cap a on ens dirigim. Es tracta no pas d’estar amb els sindicats, sinó d’estar amb els que necessiten alguna cosa així com sindicats i en contra dels que en trauran profit de la seva desaparició.

Dignitat professional

Parlant amb el Robert fa uns dies, m’explicava que quan, a la seva funció de representant sindical, plantejava la necessitat de prendre mesures diferents de la inútil vaga d’avui, que tanmateix segueixo, alguns companys li deien coses com que llur compromís amb els alumnes i la  consciència professional van primer de tot. El meu pensament immediat és que feien una mica tard. L’entrada d’avui del blog d’en Xavier Massó explica perfectament perquè. (http://xavier-masso.blogspot.com.es/). És evident que el compromís professional dels docents passa, en primer lloc, per la relació amb els que tenim, de vegades seguts, davant nostre. Però manifesten una mentalitat molt petita els que pensen que aquest és el límit del nostre compromís. Durant molt temps aquest compromís amb els alumnes ha passat  per posar unes engrunes de sentit comú a allò que no en té. Seguint l’exemple d’en Massó, hem seguit públicament els preceptes dictats pels bruixots de la santeria i hem mirat de donar antibiòtics clandestinament. Potser algú haurem salvat, però globalment no sembla que hagi valgut la pena ni tampoc que hagi estat l’opció moralment més digna.

Funcionaris

Els catalans estan d’acord, segons sembla, en què cal donar-li canya als funcionaris que són, en general, inútil i impresentables. Com a mínim això pensa el seu govern. Els polítics que dirigeixen aquesta operació són els mateixos que cada pocs anys negocien amb Madrid els millors acords de finançament de la història on sempre, al final, sortim perdem.  Els polítics donen la cara  però els acords, els escriuen funcionaris. A Madrid hi ha funcionaris de nivell alt i a Catalunya no. Hi ha relativament poc llocs importants i els equivalents són generalment càrrecs de designació directa, és a dir amics del polítics.  Potser això té alguna cosa a veure amb els fracassos continuats. O potser és només mala sort.

La que se avecina

A casa el nostre noi passa preferiblement les estones mortes, que no són gaires, veient les repeticions interminable emeses per  cadenes televisives que no soc capaç d’identificar de la sèrie espanyola La que se avecina. Els meus alumnes de segon de batxillerat també són seguidors, així com els de l’alumne de l’Encarna de cinquè de primària. El fet de les nombroses repeticions em mostra que l’èxit de la sèrie és un fet. La sèrie és una continuació de la que va emetre Antena 3, em sembla, fa una anys anomenada Aquí no hay quien viva, la qual per la gent de la meva edat tenia un  precedent clar als dibuixos de 13 rue del percebe d’Ibañez.  Possiblement aquesta versió és pitjor que la predecessora, l’humor sovint és massa gruix, alguns personatges són massa ridículs i fa que com a parodia no es sostingui. Tanmateix, si l’èxit és un fet en deu haver raons i crec que la principal és que els guionistes a la seva manera reflecteixen perfectament l’estat d’ànim del país. Els protagonistes de la sèrie són la classe mitjana agonitzant. Gent atrapada entre les seves Il·lusions consumistes i unes perspectives reals cada cop més migrades, per les qual qualsevol xifra petita d’euros comença a ser un capital. Així coses que com un dels protagonistes sigui un pare de tres fills que no pot, ni tampoc té gaire interès, en passar la pensió pels seus fills és una font d’aventures còmiques que per a molts dels nens dels que parlava és també un fet que forma part de la seva vida. En el fons aquest èxit té un caràcter molt espanyol des del meu punt de vista, el d’un badoc convençut de que la millor pel·lícula espanyola de tots els temps és Placido  i que malgrat l’excel·lència de Velezquez, l’artista espanyol per excel·lència és Goya. La manera espanyola d’enfrontar-se a la realitat passa necessàriament pel humor negre. Curiosament un dels actors protagonistes és un català, Jordi Sánchez, el qual havia protagonitzat també el que fou el major èxit de la comèdia catalana, Plats Bruts. Possiblement m’agraden més els guions de la sèrie catalana, potser també perquè els entenc millor, però també és fàcil reconèixer una del tot comuna tendència a l’astracanda i una diferència a la notable manca de tendresa a la sèrie espanyola, la qual no es permet cap concessió a la sentimentalitat com algunes vegades feia la catalana.

La generació millor preparada de la història

Diumenge dedicat a l’entretinguda feina de desfer, encara, paquets londinencs. Per tal de sortir un moment decideixo comprar el diari i cometo l’error (d’altra banda freqüent i quasi inevitable doncs no acabo de fer-me a El Norte de Castilla)) de comprar El país. En portada, un reportatge sobre l’atur juvenil. Les xifres són esglaiadores però no puc suportat la insistència del diari a insistit en què aquesta és la generació millor preparada de la història. Ningú dels que treballa en un institut o una universitat té aquesta impressió.  La caiguda del nivell educatiu és una realitat difícilment discutible. Hi ha certament més titulats però  considerar un argument estadístic com una millora del nivell col·lectiu seria equivalent a dir que mai un país ha estat tant ric com l’Alemanya de Weimar quan la gent manegava milers de milions de marc per a comprar un llonguet.  El tema no és innocent perquè el desballestament d’allò que funcionava al sistema educatiu ha estat animat i aplaudit repetidament per aquest diari, els interessos econòmics del qual a la successió de reformes educatives ha estat ben palès. D’altra banda tot i que no sigui el jovent el culpable de l’atur també em sembla demagògic atribuir-les-hi el paper de víctimes. Com deia el vell Kant no pensar és sempre molt fàcil i el conformisme és sempre culpable. 

reunió de pares

Ahir vaig viure una experiència nova. Vaig anar a una reunió de pares, cosa que havia fet innombrables vegades però per primera vegada vaig estar a l’altra banda. No pas preocupant-me de fer un discurs presentable sinó d’intentar entendre el que em deien els companys de l’institut Ferrari.  Com que miro de ser més aviat  discret em vaig seure en una de les files del darrera i quan ja dúiem deu minuts de reunió era gairebé impossible entendre res de res.  Poques vegades he tingut tant clar perquè el tema de les disciplines a les aules és una causa perduda i fins a quin  punt tenia raó Joaquin de Mairena quan deia que de vegades per suspendre un noi només  cal mirar el pare (o la mare).

futur

Es podria repetir aquí a l’estat espanyol una situació com la de Grècia en un termini breu de temps? No ho sé pas, però sento moltes veus que ho consideren inevitable ( de fet, alguns com Todd pensen que el misteri no és tant la fallida del nostre sistema com la velocitat a la que es produirà). Tots estaríem llavors molt malament i empitjorar és difícil. Si això s’esdevingués em sabria greu per moltes persones concretes de carn i ossos que no tenen cap culpa. No desaré però cap llàgrima pel poble. Atès el nostre comportament col·lectiu és ben dubtós que a més de parlar de dolor podem parlar d’injustícia.

tot parlant d'ètica (debades)

Potser comencin a ser els anys però la meva dificultat per parlar amb els alumnes de quart cada cop és més evident. Ahir em tocava intentar introduir la noció de  valors morals. Surt la qüestió de quines qualitats defineixen una bona persona. Les qualitats esmentades són ser carinyós, simpàtic, alegre. Ni una sola persona esmenta qualitats com la honradesa, la sinceritat, l’honestedat. La majoria no semblen saber que signifiquen i per un moment tinc la sensació de que qualsevol discurs que intenti construir utilitzant aquests conceptes vells i arnats sonaria tan estrany com si els recités un tractat d’ontologia del segle XVII. No crec però que hagi res d’especialment equivocat en aquests alumnes. Dels seus pares, i si voleu dels professors que també poden ser pares, no crec que m’atrevís a dir el mateix.

Lewis Hine

Diumenge a Madrid visito la fundació Mapfre on tenen lloc ara mateix dues exposicions ben interessants. La primera de pintura està dedicada a Odile Redon, el pintor francès contemporani de l’explosió de d’impressionisme i sovint relegat a una posició secundària als manuals d’història de l’art. De fet, Otile tenia molt poc a veure amb els impressionistes i la seva obra anticipà molt clarament les trobades del surrealisme. Un bona part de fet fou pintada mentre Freud estava a Paris estudiant amb Charcot. El motiu però de la meva estada a la fundació era l’exposició del treball de Lewis Hine, un dels grans fotògrafs de l’Amèrica de començaments del segle passat. Sí alguna vegada heu estat al museu d’Ellis Island en podeu tenir una idea ben clara del seu treball, perquè una de les seves tasques fou documentar el pas dels milers d’immigrants que hagueren de fer el sojorn prescrit per entrar al país. Fou la primera sèrie de moltes dedicades a testimoniar les condicions de vida de la classe obrera i a fer un elogi gràfic de la nova civilització que la indústria estava creant. Un dels seus treballs fou documentar gràficament la construcció de l’Empire State Building l’any 1931. Paradoxalment, el triomf del New Deal coincidí amb una progressiva marginalització que el faria morir, arruïnat i gairebé oblidat. De formació sociològica, Hine concebí la fotografia com un instrument d’educació social però aquest propòsit mai no implica un menys teniment de les possibilitats formals del nou art. Les seves fotografies de grup mostren una facilitat per la composició excepcional

I tanmateix

Fins s’avindria a cavar, i a llaurar, com el pobre conreador d’un camp ben humil. Perquè aquesta vida nostra, sovint tan dura i amarga, és l’únic fràgil suport de la breu misèria de l’home, el prim envà alçat entre ell i l’enigma d’un basardós camí sense retorn.

                               Salvador Espriu, Les roques i el mar, el blau

Avis a navegants de Patty Berglund

Just because a  person isn’t making good use of her life, it doesn’t stop her life from passing. In fact, it makes her life pass all the quicker.

                               Jonathan Franzen, Freedom

Final de la primera guerra mundial

La Vanguardia avui porta la notícia de la mort de Florence Green a l’edat de 110 anys. Era l’ultima persona que havia estat enrolada a un exercit a la primera guerra mundial. La seva mort s’afegeix a la de David Souche el mes passat el darrer home del que es sap que va entrar en combat. Green pertanyé a una secció femenina de la força Aérea destinada a treballs auxiliars.  Quan vaig arribar el Regne Unit vaig coincidir amb programes on es feia el seguiment dels darrers supervivents de la guerra. Avui podem dir ja que el conflicte és del tot història. Tan inconcebiblement llunyà per nosaltres com les guerres púniques. De fet, més o menys allò que hom sap del conlicte és el que sap de les guerres púniques. I tanmateix recordo vivament el judici de Patocka quea  posava a la guerra del 14, com es deia sovint abans, l’expressió màxima del trencament de la cultura engendrada al segle XVIII, a la il·lustració i que feu seu el món durant el segle XIX. Vint i cinc anys després d’haver trobat Patocka, no veig gaire arguments per rebatre’l

Les altres diferències

Potser entre els canvis subjectius hi ha la diferència de funcionament del meu centre en relació amb el que havia vist a Catalunya i també a Londres. Un retret bàsic als professors de secundària és el seu individualisme i la manca de treball col·lectiu, però en comparació amb el que estic veient per aquí, tots els llocs on he estat destacarien pel seu treball en equip. Això té conseqüències immediates positives, reunions gairebé no en fem i quan en fem són molt ràpides, però al capdavall augmenta les dificultats a les que ens hem d’enfrontar. Més preocupant però és el problema de relació amb alguns alumnes. No és que hi hagin els problemes d’ordre públic d’alguns instituts de Catalunya. De fet, la major part són gent ben pacífica i respectuosa. El meu problema, però, és que jo no puc concebre una classe de filosofia on no hi hagi alguna mena de diàleg i aquí es on  sorgeixen els problemes, doncs, estic experimentant dificultats que per mi són del tot noves. La meva sensació permanent és que amb algunes excepcions allò que preocupa als meus alumnes no és tant dir la seva com dir allò que ells calculen que em plaurà, cosa ben difícil atès el meu extraviament habitual. Això és l’obstacle més important per ajudar a sentir-me bé. Possiblement és un factor que fora ingenu oblidar pensar que la meva edat ja comença a pesar molt, però em sembla que tenen el seu pes les diferències culturals inevitables entre el mitjà rural i l’urbà, que em penso, em posen en el paper d’un intrús amb el qual la sinceritat podria ser un risc massa alt.

canvi laboral

Elements objectius d’haver deixat de treballar a Catalunya per passar a la comunitat de Castellà i Lleó. En primer lloc, una pèrdua salarial de 90 euros bruts segons s’extreu de la comparació directa de les nomines (tot considerant que aquí soc cap de departament cosa que no podria ser a Catalunya). En segon lloc (a partir d’ara tots són favorables) tenir jornada contínua. En tercer lloc, posar milles de distància d’uns polítics capaços de vantar-se d’haver fet una llei d’educació contra el professorat ( i l’electorat que els manté). Els subjectius són d’una altra mena, molt més nombrosos i més difícils de ponderar

canvis en educació

El darrer mes de juny en un sopar conjunt amb alguns ex-companys de Bellvitge, en Carles Garcia, que espero segueixi llegint aquest bloc,manifestava el seu desig, preveient l’imminent canvi de govern, que els nous estiguessin una temporadeta rumiant-s’ho abans de prendre cap mesura i que deixessin les coses de l’educació tal i com estaven per un temps. Era un desig modest que no ha estat concedit i ahir el nou ministre Wert explicava el seu pla de reforma, el qual sembla revelar-ho com un hooligan ja no només del Reial Madrid sinó de la improvisació. Parlant només del punt que més m’interessa sembla que tots els efectes benèfics d’ampliar un any el batxillerat quedaran anul·lats per començar el cicle amb un fort contingent d’alumnes que s’apunten a veure que passa.

Mozart i Franzen

Mentre veia dissabte les noces de Figaro em va venir al cap la novel·la que estic llegint i que tenia entre mans  en el viatge del dia anterior. Com és ben sabut el motor de l’acció de l’opera és el desig del comte, amo de Figaro, vers la promesa del seu criat. El fonament de la pseudolegitimitat les seves pretensions es recolza en el infamant dret de cuixa. La novel·la a la que em refereixo és Freedom de Jonathan Franzen. El segon capítol consisteix a l’autobiografia, escrita per suggeriment del seu terapeuta, de la seva protagonista Patty Berglund.  L’experiència més important de la seva joventut és la violació que pateix. L’autor és el darrer membre d’una nissaga política com les que acostumen a haver-hi a Amèrica. La mare de Patty té també aspiracions polítiques dins del mateix partit, el demòcrata, i per això  ella i el seu pare convencen Patty que tot plegat no és tan important, que posar una denuncia és complicar-se la vida i que val més deixar-ho córrer. La mare prossegueix la seva activitat política i la jove Patty comença una vida adulta marcada per la desorientació. El paral·lelisme entre les dues històries és palès.  Les justificacions dels actes poden ser més sofisticats i el caràcter obscè del poder potser no es pot manifestar a hores d’ara tan francament però la impunitat de fons en el abús és la mateixa. El final del feudalisme no ha portat la fraternitat universal i el progressisme que havia d’implantar-la ha esdevingut la coartada per justificar la  continuïtat d’un estat de coses diferent sobre tot retòricament. Beaumarchais i Mozart fan una obra optimista, amb un final feliç, el llibre de Franzen és mes aviat ombrívol. Possiblement tots tres tenen posats en el seu temps  raó. (entre mig cal recordar que la primera veu que parla a The Godfather de FF Coppola, la de l’empresari funerari Americo Bonasera,  explica també una història semblant).

El poder de la societat civil

Sembla ser que he tingut el privilegi de ser un dels últims passatgers que ha pogut volar amb Spanair. El meu avió aterrava al Prat provinent de Madrid poc després de les vuit del vespre, quan alguns dels que havien de sortir ja començaven a no enlairar-se. Quan vaig sortir de Madrid no en tenia ni idea del que anava a succeir, però em va sorprendre l’actitud poc activa del personal de l’avió. Imagino que ja tenien algun pressentiment o notícia del que anava a passar. Diumenge afortunadament havia triat Vueling per tornar i mentre esperava la sortida del meu vol, era molt més poderosa de l’habitual la sensació que sempre tinc a l’aeroport de què també en aquest àmbit les coses es podrien haver fet millor. La infrautilització actual de les instal·lacions és molt evident i el futur de recessió que sembla imminent no fa fàcil pensar alternatives. De fet, alternativa només sembla haver la que passa pel low-cost, és a dir, la degradació econòmica que implica convertir-se exclusivament en una economia de serveis.  A més de veure la família, una de les coses que volia fer era anar al Liceu on es representaven Les noces de Figaro. A la porta representants del comitè de treballadors ens presenten la seva versió del conflicte que pot suposar segons he llegit la suspensió parcial de la temporada, una mesura del tot catastròfica. Els treballadors parlen de mala gestió i els arguments que donen semblen tenir sentit. En tot cas allò indiscutible és la pèrdua de prestigi per a la ciutat que suposaria aquest tancament. La conclusió de tot plegat és però ben clara, l’estat és ineficient, maldestre i incorrecte, però fora de l’estat no sembla haver-hi gaire res.  Potser la famosa societat civil té més de mite que de realitat o simplement allò que hi pugui haver d’aquesta societat no té ni força, ni interès ni vocació per prendre cura dels bens comuns.