dilluns, 5 de novembre de 2012

Les roques, el mar, el blau

Una joia secreta als darrers mesos ha estat la relectura lenta i molt espaiada en el temps del darrer llibre de Salvador Espriu, les roques, el mar, el blau. Evidentment el títol ja diu per sí sol que és la lectura més adient a fer si vius, com és el meu cas,a Valladolid. Vaig llegir-lo poc després que es publiqués en el temps en què era un estudiant dels primers anys de filosofia sense massa preocupació ni estratègies pel futur. Més de vint i cinc anys després em segueix semblant un text extraordinari però em causa una certa sensació d’estranyesa. El domini aclaparador de la llengua mostrat per Espriu i el seu coneixement del mon de l’antiguitat grega em semblen, literalment, d’un altre món, d’un mon que ja no podrà ésser mai.

3 comentaris:

  1. Espriu: un Nobel que no va ser per la curtesa de mires de l'Estat espanyol.

    ResponElimina
  2. No sé pas si aquest fou el cas d'Espriu. És públic i està confimat que fou així en el cas de Guimerà. El problema, però, és que la meva impressió és que ningú no el llegeix i de fet, està pràcticament descatalogat (cosa que de fet és la condició normal de l'escriptor català)

    ResponElimina
  3. Es va intentar la candidatura d'Espriu, però no va prosperar. els 'vetos' als escriptors catalans vénen d'antic, en efecte, com en el cas de Guimerà. I dius bé: la posteritat dels autors catalans és molt feble.

    ResponElimina