Les roques, el mar, el blau

Una joia secreta als darrers mesos ha estat la relectura lenta i molt espaiada en el temps del darrer llibre de Salvador Espriu, les roques, el mar, el blau. Evidentment el títol ja diu per sí sol que és la lectura més adient a fer si vius, com és el meu cas,a Valladolid. Vaig llegir-lo poc després que es publiqués en el temps en què era un estudiant dels primers anys de filosofia sense massa preocupació ni estratègies pel futur. Més de vint i cinc anys després em segueix semblant un text extraordinari però em causa una certa sensació d’estranyesa. El domini aclaparador de la llengua mostrat per Espriu i el seu coneixement del mon de l’antiguitat grega em semblen, literalment, d’un altre món, d’un mon que ja no podrà ésser mai.