dijous, 29 de setembre del 2011

Braus


El diari   que es rep al meu institut és l’ABC.  N’hi ha molts, així que no crec estem subscrits sinó que el deuen regalar com feia EL Mundo al Berenguer quan hi treballava. No n’estava molt familiaritzat amb el diari monàrquic per excel·lència, però és molt instructiu, tot i que després dels primers dies tendeix a cansar molt. Això sí, m’ha permès seguir la qüestió del final de les curses de braus a Catalunya des d’una perspectiva diferent de la del Principat i he de dir que m’ha fer canviar el punt de vista.  Jo fa un any no era gaire partidari de  la prohibició. En part per respecte a una tradició inequívocament barcelonina i en part pels meus recels envers l’animalisme.  Després d’haver-me passat una bona part de la joventut llegint els francesos que ens ensenyaven a malfiar-nos de l’humanisme, un esllavissament envers l’animalisme ara em resulta del tot incoherent. La hipocresia del defensors però em resulta a hores d’ara del tot insuportable. No discutiré pas que els nacionalismes catalans han adoptat una posició en funció dels seus interessos polítics, però no em sembla pas que els seus denunciats hagin fet res de diferent. Cal confessar que el millor moment fou l’entrevista amb el gran bufó empordanès de la cort d’Aguirre on rememorava un passat taurí del mai no havia fet esment i que semblava del tot ad-hoc.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Capvespres


Encara no fa un mes que visc aquí, però considerant com està transcorrent el mes de setembre, fa por pensar com pot ser l’estiu a aquestes terres. Això si un avantatge de la combinació del temps anticiclònic i de l’amplitud dels horitzons (Valladolid és la província més plana de l’estat espanyol) són uns capvespres senzillament magnífics amb el cel agafant un to rosat molt viu durant molta estona. Des de que vaig estar a Algèria no recordava tants tant brillants ni tan freqüents. Deu ser un  bon lloc per a l’obervació astronòmic, tot i que Valladolid és prou gran com per a tenir una contaminació lumínica apreciable.

dijous, 15 de setembre del 2011

Les coses es van arreglant

Com a conseqüència del que deia ahir, no he tingut gaire ocasió de parlar amb la gent. Potser la conversa més interessant la vaig tenir a l’única sucursal local de Catalunya Caixa, quan vaig anar fa uns dies a demanar un talonari. Un dels empleats, tot afabilitat i simpatia, ens va saludar calorosament mentre ens identificava a mi i a l’Encarna, com Don Javier i Doña Carmen. Un cop desfet l’equívoc va voler començar un altre tema de conversa i poc encertadament va dir-me que “parece que ya se va arreglar lo del castellano en Cataluña”. La meva resposta, “eso depende del punto de vista” no el va, però, animar a continuar per aquest camí.  Tot això passava un o dos dies després del pronunciament del TSJC en contra de la immersió lingüística. Jo crec poc a la immersió, però molt menys a la conflictivitat lingüística de Catalunya i per això em va commoure el sincer convenciment del meu interlocutor de que efectivament existeix un problema molt greu. Goebbels era un personatge execrable però tocava d’allò més bé quan deia que qualsevol mentida repetida un milió  de vegades arriba  a ser una veritat. Malauradament, em sembla que té més raó de la que ell mateix es pensa

dimarts, 13 de setembre del 2011

Camí de Medina

Tot i haver començat el bloc, no hi ha gaire a explicar. Quasi tot el temps he estat pendent de les tasques de fer habitable la casa, les quals encara estan molt lluny d’una finalització que ara per ara no podem preveure. Com que aquí és un país que han progressat menys, fan exàmens al setembre i això m’ha permès no haver de passar-hi gaire pel meu institut, ja que la normativa fa responsable als professors del curs anterior. Vaig anar el dia ú a presentar-me i divendres passat al claustre de presentació del curs. El camí des de casa a l’institut està plé, però de llocs interessants i evocadors. El primer sortint de  casa meva al barri Giron (sí, és el Giron que penseu i encara no me’n sé avenir a viure a un barri amb el nom d’aquest cafre) és l’estadi José de Zorrilla on juga el Valladolid i el Barça va guanyar la desena lliga, la tarda en què Urruti, mitjançant Puyal, es va fer el seu lloc dins del santoral barcelonista. Després, tot seguint l’autovia de Castella, passo pel poble de Simancas. L’edifici  de l’arxiu, una casalot immens d’un gris paradoxalment intens, és just a tocar l’autovia. El canvi entre l’autovia de Castella i la del Nord-oest que va de Madrid a La Corunya, té lloc a la vila de Tordesillas, on es signà el famós tractat que havia de decidir, i en part ho feu, el destí del nou mon. Després de Tordesillas passo per Rueda, centre vinícola fonamental. Finalment des de l’entrada a Medina del Campo es veu molt clarament el perfil del seu castell, un dels més famosos d’aquest terra de castells, el de la Motara, un edifici imponent i elegant alhora.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Presentació

En general, com  deia un escriptor nord-americà de moda no fa gaire, s’escriu massa. Això és un fet. Tanmateix,  crec que les elevades possibilitats de que tot peti tampoc augmentaren per les poques línies que escriuré cada setmana i això potser donarà gust, almenys així m’ho han assegurat,  a algunes bones persones, naturalment amigues, a les quals els va saber greu la desaparició del dietari. Així doncs reprendré una mica la línia del  dietari londinenc. No parlaré, pels motius que ja coneixeu, ni de filosofia ni de cine, i em centraré així a donar notícies d’aquest país nou per mi, de les seves coses i de les seves gents. Com  abans tampoc deixaré de parlar del meu, però vist des de lluny i en general de qualsevol cosa que em vingui de gust aprofitant la llicència que em dóna el fet de viure a la capital banyada pel riu Pisuerga.