Dennis Hopper a la Royal Academy of Arts

Diumenge vaig a la Royal Academy on hi ha una exposició de les fotografies fetes per Dennis Hopper a la dècada dels seixanta. L’autor les presenta com quelcom de molt important per ell, ja que en aquell moment eren el seu únic mitjà d’expressió. La seva carrera d’actor no estava en un moment molt prometedor, amb molt poca feina, només la que li donava Henry Hattaway perquè John Wayne l’esbatussés amb més o menys consistència, i certament rebre els cops de Wayne no semblava un gran camí d’expressió de la seva creativitat. Al final de la dècada vingué Easy Rider i les coses canviarien, però mentre tant l’amic Hooper matava el temps lliure, presumiblement molt, documentant els canvis que estava vivint l’Amèrica dels seixanta. Aquest valor documental és possiblement el més important de l’exposició, ja que no vaig acabar de trobar grans valor formals a les seves imatges. No és que Hopper estigués mancat d’ambicions artístiques, pel contrari la connexió amb tendències de l’art contemporani és molt palesa. Però el meu interès per aquestes manifestacions és limitat i tampoc vaig trobar res de gaire original. L’exposició però és una crònica visual de primera mà de la vida de la contracultura americana als seixanta, amb la presència repetida d’Andy Warhol i també de les agitacions que la van commoure. Especialment interessants són les fotos realitzades a Montgomery a la marxa contra la discriminació racial realitzada l’any 1965, a la qual assistí Hopper acompanyat pel seU, amic, llavors Marlon Brando

Credo a Arevalo

Ahir vaig anar a Arevalo, a veure l’exposició sobre les edades del Hombre, que enguany es fa a aquesta vila. No n’havia sentit parlar mai i el lloc em va agradar molt. El conjunt arquitectònic és dels més bonics del país (a les fotos veieu la plaça de la vila amb les esglesies de Santa Maria, la gran i Sant Martí) i l’exposició, distribuïda en tres esglésies tenia un relat senzill i eficaç, basat en el text del Credo, i mostrava obres valuoses de pintors com el Greco o Goya, a més de les imprescindibles mostres de l’escultura policromada del país amb peces de Gregorio Fernández, amb un fantàstic Crist que hom pot veure normalment a la catedral de Segovia i Juan de Juni.

Aquest any era la vint i cinquena edició d’aquest esdeveniment que té com a finalitat promocionar el patrimoni artístics de les ciutats castellanes, molt ric i molt dispers, i el de crear identitat. És clar que assoleix amb escreix la primera finalitat, la segona no ho tinc gaire clar. La comunitat és políticament del tot artificial i molt poca gent se’n sent identificada. L’intent de fonamentar aquesta identitat a la religió sembla que té poca èxit, atès l’elevat grau de descristianització dels meus alumnes, molt més gran del que esperava en aquestes terres on qualsevol tipus d’hegemonia possible la té el discurs del PP. Potser la darrera resta d’influència del catolicisme es troba a la decepció sentida pels meus alumnes pel meu refús en lliurar-los-hi catecismes.

urueña

Per compensar el pessimisme d’ahir avui donarem una nota d’optimisme. Si alguna vegada feu turisme per aquesta província (sense perdó, doncs és el que és) val la pena visitar un poble, com a  seixanta kilòmetres de la capital, anomenat Urueña. És una vila medieval que ha conservat un fragment molt gran del perímetre de la muralla. Es troba sobre un turó que es poca cosa però permet una panoràmica ben ample de la plana castellana. Al peu del turó hi ha l’ermita de Santa Maria de la Anunciada, una joia del romànic català, conseqüència dels intercanvis entre la dinastia catalana i la castellana. El poble és una villa libre, és  a dir un lloc on es concentres llibreries de vell, seguint el model de la gal·lesa Hay-on-Wye. Per motius que no cal explicar la meva llibreria preferida fou el grifilm (http://www.elgrifilm.com/ca) En els temps que corren és una mostra d’optimisme hiperbòlic fer una llibreria dedicada a l’art cinematogràfic, però el que ja em sembla pràcticament un excés és que l’altra àrea d’interès preferent pels seus propietaris és la literatura catalana, de la que tenen un bon nombre d’exemplars, evidentment en la llengua d’Ausias March i Jesús Moncada.

Roma

 El retrat d'Inocenci X

 La Madonna de Loreto

 La gernació als museus vaticans

Carxofes a un restarant de l'antic Getho

Des del dijous passant he passant el temps majorment passejant pels carrers de Roma. És la meva sisena estada a aquesta ciutat des del 1986 quan encara era estudiant de filosofia i vaig tenir l’experiència de patir a la ciutat romana el meu primer còlic nefrític. Allò més agradable sense dubte comparant amb qualsevol altra ciutat és la continuïtat evident. És difícil identificar-ne res de nou. La renovació urbana és mínima. Ara es veuen obres anunciant la tercera línia de metro, la C, que em sembla que fa anys ja hi eren. Allò que ha augmentat notablement és el numero de turistes del tot desproporcionat. Sempre hi ha hagut molts però aquest cop he vist més que mai. La presència dels turistes té la virtut d’homogeneitzar-ho tot i així la piazza navona acaba esdevenint un parc temàtic essencialment idèntic a la nostra rambla. El lloc on aquesta sensació resultà més insuportable fou els museus vaticans. Sempre la capella sistina l’he trobada atapeïda, però el dissabte passat era difícil transitar per pràcticament totes les dependències. De la capella no cal parlar-ne. La gernació portava a la memòria més el camp del Barça que no pas un altre cosa. No crec que falti gaire per què arribi el moment en què el públic, respectable és clar, aprofiti la seva estada per fer l’ona sota els frescos de Miquel Angel.

Goethe al seu viatge a Itàlia ens parla de la seva contemplació dels frescos una tarda d’estiu en total solitud. Aquest mon, és clar, ha passat avall. Com a molt ara es pot obtenir, pagant molt, una visita amb un grup reduït fora de les hores habituals. Tanmateix, com que les estades habituals no són de gaire temps, Roma forneix encara la possibilitat de veure obres excepcionals a la solitud de la que gaudia Goethe i que Hughes demana al seu darrer llibre sobre la ciutat eterna. Hi ha prou amb arribar-se a alguns dels llocs que queden fora del circuit turístic dissenyat per les estades curtes. Jo n’he tingut com a mínim dos. El primer a la galeria Doria.Pamphilj on vaig passar una bona estona sota la mirada del papa Innocenci pintat per Velázquez, el quadre que Bacon considerava el millor retrat de la història i sense dubte un dels més inquietants. L’altre a l’església dels agustins on poca gent es decidia a entrar i a veure una de les millors obres de Caravaggio, la seva madona de Loretto. En tot cas, però, l’estada a Roma es pot justificar pels carrers, pel plaer de sentir la llengua italiana, la més musical de totes les existents, per prendre els seus expressos o per menjar les seves carxofes, una verdura excepcional, tant a la romana com a la jueva. Tots els sentits poden ser satisfets en una ciutat com aquesta i això la fa evidentment encara singular.

Joans a Valladolid

Dissabte passat després del futbol setmanal, categoria alevins, tenim una estona per passejar pel centre de la ciutat on coincideixen dues exposicions dedicades a artistes catalans anomenats Joan: les fotografies de Joan Colom sobre el Raval i  una sobre la lluita de Miró contra la dictadura, centrada en el seu treball escenogràfic per a l’obra representada a Palma, morí el merma,  text basat a l’Ubu d’Alfred Jarry. D’entrada evidentment celebro aquesta presència del país a la ciutat que ara m’acull, però no acabo de quedar content de cap de les dues exhibicions, especialment de la de Colom; en el seu cas, per dues raons: en primer lloc, perquè em sembla que en molts cassos no s’exposa tant la fotografia com un detall convenientment ampliat, mentre que em resulten més suggeridores i ,en un sentit si voleu metafísic, més veritables  les fotografies a la seva integritat. D’altra banda, és clar que parlar del Raval, prescindint de la prostitució fora falsejar la realitat, però també em sembla reduccionista, i essencialment classista, una visió del barri centrada a exclusivament a la prostitució com si fos tot el que hi hagués al barri històricament més vital de Barcelona.  L’exposició de Miró té pel contrari com a mínim l’oportunitat política de recordar que existí  la lluita contra el franquisme, cosa gens menyspreable a Valladolid, però personalment no tinc una especial devoció pels treballs d’aquesta darrera època de Miró. Malgrat tot l’exposició pot servir com una primera introducció plausible al mon de l’artista barceloní.

Postmodernisme al V&A Museum

El V&A museum ha estat fent durant el primer trimestre del curs una exposició, amb pretensions de definitiva, sobre el moviment postmodernista. L’exposició estava centrada bàsicament al període entre 1970 i 1990, després de la qual, segons el relat, desapareixeria el moviment vulgaritzat i víctima del seu èxit.  Les línies mes examinades corresponen a l’arquitectura americana del període i al disseny italià. De fet, la postmodernitat té un començament absolutament puntual amb la voladura i demolició d’un bloc arquitectònic construït en un estil típicament modern a la ciutat de Memphis 16 anys després de la seva realització. Hi té el seu lloc la música del moment i també hi ha una utilització abundant del film Blade Runner considerat com el més representatiu del moment (hi ha una projecció constant del dos primers minuts de la pel·lícula i hi són exposats els vestuaris dels personatges interpretats per Joan Cassidy i Sean Young). Més enllà dels valors artístics dels objectes exposats, és clar que l’exposició està destinada a provocar un impacte emocional en el públic. Per sobre dels objectes, allò que veiem la gent de la meva edat és un recordatori d’una joventut que ja no hi és. Pels més grans la reacció sovint és més amarga, perquè tota la ironia desplegada tenia un objectiu ben concret, identificable amb les seves aspiracions. Per la gent més jove que jo em sembla que no era gaire diferent de les que hagueren tingut a una exposició d’art etrusc (abans d’ahir dues noies de quart d’ESO es plantejaven com respondre a la pregunta de en quina època t’hagués agradat viure. Una d’elles proposava els anys 70 quan la gent començà a rebel·lar-se. Més enllà de la poca precisió històrica m’impressionà la precisió cronològica que em posa a una altra època). El material concret de l’exposició ajuda a pensar aquells anys com una festa. Posades les coses en un context més global el motiu de la festa no era només la presència (en alguns) de la joventut sinó l’alliberament de la responsabilitat imposada per la història tal i com era explicada per la modernitat. Un cop, però, la festa acabada em sembla que la responsabilitat del que quedà sense fer, és encara més feixuga que aquella de la que momentàniament es varem alliberar.

El museu nacional de col·legi de San Gregorio

 El quadre de Zurbarán

 La façana del col·legi

Un  dels passos

El col·legi de san gregorio fou construït a l’època dels reis catòlics i fou un centre de formació de primer ordre on estudiaren gents com el pare Victoria. A l’època de l’emperador Carles tingueren llocs debats decisius sobre la conveniència d’introduir Erasme a Espanya o el molt fonamental debat sobre que calia fer amb els habitants del nou mon (és a dir quina mena de ser eren aquests possibles, però no segurs, fills d’Adan i Eva). Pel que vaig sabent els borbons suposaren la decadència d’aquest país i l’edifici restà com una de les moltes relíquies històriques de les que el castellans tenen tanta abundància. Des de els temps de la República, aquest magnífic edifici renaixentista acull el museu nacional d’escultura. La seva visita mereix per ella mateixa, arribar-se a Valladolid. És un museu fonamentalment d’escultura tot i que una de les seves obres mestres, des del meu punt de vista, és un meravellós quadre de Zurbarán on es conjuguen de manera magistral la màxima simplicitat en la composició i la complexitat en el traçat.

Allò substancial és, però, el legat escultòric. Centrat al segle d’or és una col·lecció gens inferior a la de qualsevol museu europeu de primer ordre. Hi és representada tota la tradició central castellana, començant per Berruguete del que hi ha un magnífic i aclaparador retaule (que jo preferiria veure en la seva integritat i no desmuntat) i seguint per Juan de Lys, Gregorio Montañes o Pedro de Mena. El museu és precisament la llar de la seva representació de Magdalena que em va robar el cor quan vaig veure-la a la national Gallery. La visita es clou amb una selecció d’alguns passos processionals. Jo no he anat mai a cap processió i em sorprèn veure que l’estètica del executors de Jesús recorda poderosament la de les falles. També em sorprèn assabentar-me de què la tradició de les processions no es ininterrompuda sinó que va estar perduda tot el segle XIX fins que l’església la recuperà el segle passat a la dècada dels vint.