Follow by Email

dimecres, 26 de febrer de 2014

La rebelió catalana

De tots els llibres que hom pot comprar a hores d’ara per les llibreries sobre el tema, un dels que a priori em pot despertar més simpaties és el d’Antonio Baños que fou presentat fa poc en la seva versió castellana. El seu punt de vista sembla ser el d’un independentisme no nacionalista que jo no m’atreviria a desqualificar com a irraonable. Comparteixo un punt essencial de la seva anàlisi: a tot arreu de l’estat hi ha un malestar profund, però almenys a Catalunya ha trobat una possibilitat d’exteriorització. Les possibilitats de connexió efectiva com a l’article citat ell manifesta creure són però molt magres vista des d’aquí. Si he tret una conclusió d’aquests anys a Valladolid és l’aclaparadora hegemonia del pensament conservador en aquesta part de l’estat. No és que l’esquerra a la que ells semblen apel·lar sigui inexistent, però és del tot marginal i sense cap possibilitat de sortir-se’n, acomplexada vers el fet que, agradi o no, Rajoy i el PP representen amb molta exactitud els valors de l’espanyol mitjà (llevat d’alguns casos on no han acabat d’afinar com la llei d’avortament, de fet, un dels punts on el PP divergeix d’aquest espanyol mitjà és que fa massa cas l’església). Per entendre, aquest punt de vista cal recordar que dins d’aquest pensament hegemònic cal incloure la quasi totalitat de votants del PSOE a aquestes contrades que, en realitat, coincideixen amb els votants del PP en moltes més coses que a la qüestió catalana

dimarts, 25 de febrer de 2014

Absolucíó pels de Cafè amb llet!



Bones notícies! Les podeu veure aquí i aquí. De moment ni la Vanguardia, ni l’Ara, ni l’Avui, diuen res. Potser no són bones, doncs, per a tothom. (els interessats al Tema, únic entre tots els temes, potser veuran un afebliment de la seva causa), però bones per a:

1/Els que encara creuen a la llibertat d’expressió

2/Els partidaris de abandonar a la lluita contra la corrupció

3/Simplement els que defensen el sentit comú i la decència

dissabte, 22 de febrer de 2014

God Bless Lester




Hi ha dues raons fonamentals per a no escriure gaire, com no ho faig darrerament. La primera és el cansament, la segona és la sensació d’estat fins els capdamunt de tot plegat. Així, sembla que l’abstenció és una manera de tenir a ratlla alguns fantasmes propis i que tampoc cal afegir més pessimisme a l’ambient, que ja n’està prou servit. Tanmateix, cal dir de vegades alguna cosa, especialment si és bona. Avui mentre feia qualsevol tasca oblidable, per sentir-me una mica millor he posat un vell CD de jazz i he redescobert l’absolutament magistral que era el vell Lester Young. Sé prou que segurament Parker fou el saxofonista més decisiu de la història del jazz, que Coltrane estigué en el nivell conceptual més alt i que hom pot dir coses molt bones i encertades de Getz, Griffin o Mulligan. Però Young tenia quelcom que ningú més no tingué i que no sé si és, com vaig llegir fa poc, que totes les seves cançons ens acaben parlant de la mort. Hom diu que la veu humana és el millor instrument musical, però el saxo de Young no hi és gaire enrera. Us deixo un vídeo amb la cançó que ha inspirat aquest post. Els acompanyants són Nat King Cole al piano i Buddy Rich a la bateria.

dissabte, 15 de febrer de 2014

xoc de trens

Una manera de dir que estàs entre l’espasa i la paret ( o entre trens que van a xocar) es plantejar-te la tria, tràgica i impossible, entre la gent sana (en el sentit que li dóna al terme C.J. Cela a la Colmena: el hombre sano es el que no tiene ideas) i aquesta mena de gent que d’idees, només en té una.

dijous, 13 de febrer de 2014

A serious country called Catalonia

Anem sabent coses. Pels qui estan una mica inquiets pel contingut d’un possible estat independent català, el següent arxiu ens dóna alguna pista. És una presentació de Catalunya als inversors estrangers feta pel govern del país (aquí). Diu coses ben interessants. Per exemple, que l’atractiu fonamental del país rau en el fet d’haver estat devaluat, és a dir a l’escassetat dels nostres salaris, quelcom que cal agrair al govern espanyol. Això hi és a la pàgina final. Més inquietant em resulta allò que es diu a la pàgina 125, quan es reconeix que hi ha un problema amb la despesa en educació i sanitat en part causat per la rigidesa imposada pel govern de Madrid. Res de nou pels quatre gats que mirem de seguir l’actualitat de la política educativa i sanitària del país, però una mica sorprenent per la seva claredat. El millor missatge però és el final; senzil, clar i, suposo que involuntàriament, definitivament hilarant: Sempre hem estat un país seriós. Com diuen els veïns de l’altra banda del riu: Dime de que presumes ....

diumenge, 9 de febrer de 2014

Tornant al tema (i a allò que dèiem ahir)




El cap de setmana passat vaig estar a Barcelona i vaig veure en Jordi Sales amb qui vaig tenir una llarga conversa. El tema fou omnipresent, molt més del que jo hagués volgut, però em va dir una cosa que em sembla que val la pena retenir. Era el testimoni d’un company seu, del qual no revelaré el nom, castellanoparlant i gens proper al nacionalisme durant la seva carrera acadèmica. Aquest professor de la UB li deia que pensant en ell mateix no tenia cap inclinació a votar per la independència, cosa que li semblava trair un munt de vinculacions sentimentals fetes durant la seva biografia. En canvi, quan pensava als seus nets, els quals viuen a Catalunya, la qüestió esdevenia diferent i llavors es convencia que la independència era la millor sortida possible.

El testimoni em sembla significatiu i d’alguna manera em confirma em com jo, des de Valladolid estant, veig la qüestió. Hom parla del problema de Catalunya, però el problema autèntic és Espanya, és a dir, el fet que l’estat espanyol històricament ha funcionat malament, no ha sabut fer una redistribució del poder conformada a les dinàmiques territorials reals del seu interior. El professor que esmentàvem no té cap raó de les adduïdes pel nacionalisme per votar contra la independència, en té prou amb la seva desconfiança del que és Espanya.

El testimoni em sembla que és un ajut també per encarar la qüestió de manera molt més productiva que la dels diaris subvencionats i indigents de les dues bandes. Jo estic plenament inclinat a donar la raó als que pensen que tota la xerrameca sobre les nacions o els pobles són collonades (i per això per més que s’entestin els nacionalistes catalans poden igualar, però no superar, les collonades que porta la constitució espanyola). Els territoris però són reals. Hi ha massa gent que no se’n recorda prou del que explicava Marx i de lliçons tan obvies com que per entendre Stalin és potser més revelador conèixer la història de l’imperi rus que no pas el fet que es digués comunista. Els estudis geoestratègics , de fet, no s’interessen gaire per les ideologies. Parlar dels catalans, o de qualsevol altre grup, mogut pel nacionalisme és una patètica confusió de causa i efecte.

dijous, 6 de febrer de 2014

Petit apunt innocent sobre el tema

L’argument definitiu contra la independència és molt clar i no té volta de fulla. La independència no podria salvar, ni salvaria el que queda de la classe mitjana catalana. És clar que ni Rajoy, ni Rubalcaba, ni tan sols Rivera, poden plantejar-ho això perquè òbviament aquesta salvació ni de bon tros passa tampoc per restar a Espanya.