Follow by Email

diumenge, 22 de juny de 2014

THE SEARCHERS. The making of an american Legend)



Després de dos mesos d’espera he tingut temps per llegir, ben ràpidament, el volum que sobre el film The Searchers ha escrit Glenn Frankel (THE SEARCHERS. The making of an american Legend). Glenn Frankel no és crític cinematogràfic. Periodista, ha treballat vint i set anys al Washington Post, molt d’ells com corresponsal a Jerusalem. De fet, malgrat el títol al llibre es parla poc de la pel·lícula i no es mira de justificar el seu lloc preeminent a la història del cine americà., tot i que quedi clar que Frankel és un sincer admirador del film. Pel contrari, la meitat del llibre esta dedicat a explicar el que sabem de les figures històriques d’on sorgí el film, Cynthia Ann Parker i el seu fill Quanah.

Cynthia no és l’únic, però si el més famós cas de noies segrestades pels comanxes, com ho és Debbie a la pel·lícula. Les diferències, però, són importants. Cynthia no estigué amb els comanxes els sis anys, més o menys, que està Debbie, sinó vint i quatre. No fou segrestada el 1868, quan comença la pel·lícula, sinó el 1836. Com Debbie fou una esposa d’un cap comanxe, però a diferència de Debbie, la seva unió va tenir el fruit de quatre fills. La història real és de fet molt més sinistra que la de la pel·lícula, perquè Cynthia fou segrestada i brutalitzada pels dos bàndols; primer pels indis que acabaren amb la seva família i la reduïren a una vida d’esclavatge i després pels blancs que la capturaren després d’una massacre, aquí la pel·lícula no difereix gaire, i la dugueren a un mon ja desconegut per ella, Mai no aprengué bé a parlar en anglès ni s’adapta a la vida texana i tot el que volia era retrobar els seus dos fills grans, guerrers comanxes. Fou de fet una presonera durant els anys que li restaren de vida

Un d’ells Quanah, arribà a ser un personatge llegendari. Home intel·ligent se n’adonà de la irreversibilitat de la situació del seu poble i decidí que el més pràctic per a la seva nació i, sobre tot, per ell mateix, era aprofitar-se de la seva herència barrejada. Tot i no haver passat de ser un personatge relativament marginal dins dels comanxes, no s’acabaven de refiar d’un mig blanc, fou presentat com el seu cabdill indiscutible. Fent una política col·laboracionista i possibilista, millorà les condicions de vida a les reserves però sobretot esdevingui un personatge llegendari per la premsa que feu de la seva figura, la personificació del noble salvatge. La tràgica. història de la seva mare , a la qual no retrobà mai, serví per augmentar la seva dimensió mítica. S’escrigueren moltes obres i fins i tot una opera i el president Roosevelt, el republicà, fou invitat seu a la Star House, la mansió que es va fer construir a Oklahoma i on romangué fins a la fi dels seus dies al costat de les seves set esposes.

El tercer capítol està dedicar a Allen le May, l’autor de la novel·la, on es basà el film. Alleen recupera una història ben coneguda però feu quelcom nou, donar-li protagonisme a un personatge oblidat, l’oncle de Cynthia, James Parker, un predicador que dedicà nou anys de la seva vida a la recerca de la noia, de la qual era el parent més proper. Anava a escriure que a diferència de Ethan no tingué èxit, però de fet Ethan tampoc recupera la noia a la pel·lícula. Les notícies històriques del Sr. Parker, fan pensar això si que el seu personatge, amb poc amics i problemes amb la llei, era tan desagradable com l’interpretat per John Wayne. Le May tenia certa experiència amb Hollywwod, havia estat guionista de Cecil B. De Mille i una de les condicions del seu contracte l’eximia de qualsevol mena de col·laboració amb els responsables de la pel·lícula.

El quart capítol està dedicat a John Ford i John Wayne. Per Frankel, la pel·lícula pertany a tots dos. Wayne, de fet, treballà amb la consciència de que estava fent el paper de la seva vida, cosa que objectivament sembla indiscutible. Mentre que per Ford, fou potser la darrera oportunitat de fer un treball de grans dimensions amb plena llibertat gràcies a que literalment va enredar un milionari de l’Est C.V. Whitney que mai va poder imposar les seves idees d’exaltació americana, no és aquesta la tonalitat del film, però aconseguí com a mínim que la seva dóna fes el breu, però decisiu paper a la trama, de Martha, la mare de Debbie. En aquest sentit, Frankel remarca que rodar a Monument Valley no era pas cap broma, sinó que, atesa l’absoluta manca d’infraestructures, encaria d’una manera que qualsevol productor hagués considerat innecessària els costos. És interessant assenyalar que una de les poques escenes exteriors que no fou rodada a Monument Valley, és la darrera escena entre Nathalie Wood i John Wayne, rodada molt a prop d’Hollywood. La seva hipòtesi és que de l’escena es rodaren dues versions. La primera a Monument Valley, seguint el guió, i la segona, la que podem veure actualment, on en suprimí quasi completament el diàleg, amb l’excepció del lacònic, “let’s go home Debbie”, les últimes paraules del film.



The Searchers fou un exit econòmic però no tingué un gran reconeixement crític. Refermà la condició de John Wayne com l’estrella més rentable però no aconseguí rellançar la carrera de John Ford, que es mantingué actiu uns anys més fonamentalment gràcies a la paciència i generositat de Wayne. Frankel es qüestiona finalment sobre la condició del film, fundacional per a tota la generació de cineastes americans dels setanta, però que mai ha estat veritablement popular i ho relaciona amb el rebuig generat per la ideologia política del seu protagonista. Probablement té raó, però tampoc m’atreviria a dir que Casablanca, el film amb el qual fa la comparació, sigui a hores d’ara gaire més popular.

dijous, 19 de juny de 2014

el que hi ha



Potser el que alguns sentim es pot expressar més fort, però no més clar ni millor, aqui. Gràcies Carles!

dilluns, 16 de juny de 2014

Dubte transcendental


Com que Internet és un gran ajut a la tafaneria, hom se n’aprofita i els meus alumnes no són una excepció. Fa unes setmanes van posar el meu nom i cognoms al Google esperant descobrir alguna cosa interessant i potser escandalosa. No en van tenir sort, però van trobar quelcom que els va sorprendre i em van comentar posteriorment. Hi havia un senyor, possiblement per Catalunya, que tenia el mateix nom i cognoms que jo i que havia escrit uns llibres. Algú apuntà que potser era un professor universitari (cosa que prova que les terres de Medina és un país molt tronat on s’associa la docència universitària amb l’escriptura). Vaig apuntar la hipòtesis de que fos un cosí meu que fa temps que no veig i canviar ràpidament de tema. Allò que no tinc clar és si van considerar el que coneixen de la meva persona incompatible amb les seves nocions de com és algú que escriu llibres o si no és una qüestió personal i no veuen cap lligam entre l’institut i l’escriptura de llibres. Evidentment, les dues alternatives són força depriments.

diumenge, 15 de juny de 2014

Monarquia i república

Aquesta darrera setmana el congrés va debatre una cosa estranya que anomena llei d’abdicació, la qual, si més no, formalment no sembla una llei (una mera descripció d’un fet no pot ser una llei). Des de l’anunci del rei de la seva jubilació hom ha tornat a parlar de la qüestió del règim. La qüestió no és especialment interessant, tot i que em resulta simpàtica la posició dels socialistes que són republicans però votaran la monarquia. Probablement això és una cosa molt espanyola i no és gaire diferent del que passa amb la religió, on la major part de la població s’identifica amb l’etiqueta misteriosa de catòlic no practicant. És fàcil acceptar la postura dels que pensen que el debat entre monarquia i república és un debat superflu, perquè les garanties democràtiques vigents a una monarquia com l’espanyola converteixen el debat en una qüestió merament nominal. Tanmateix, em sembla que aquests comentaris obliden que la qüestió no pot ser considerada des d’un punt de vista merament abstracte. En el nostre context present, un fet definitiu és el desànim causat per la corrupció i la creixent desigualtat. Hi ha una crisi econòmica, una política, però potser la més fonamental, és la moral. I aquí l’elecció entre monarquia i república no sembla neutral, perquè el règim república està vinculat a una sèrie d’ideals ètics que no han estat gaire presents als darrers vint i cinc anys. Pel contrari, hi ha una vinculació entre una manera de fer, com a mínim dubtosa, i l’estat de coses que tenia el seu símbol més potent en la institució monàrquica, la qual en aquest sentits no pot amagar la seva vinculació amb un règim intrínsecament corrupte com era el franquisme. Evidentment, això no vol dir que una proclamació de la república, seria prou per arreglar-ho tot i que portaria per ella mateixa la regeneració moral. Si alguna lliçó podem extreure del període del regnat de Joan Carles és que instaurar un règim democràtic pot tenir, en el seu moment certament en tenia, dificultats però és possible. Assolir una cultura democràtica és, en canvi, molt més complicat.

dimecres, 11 de juny de 2014

Susana i la casta


Ahir mentre circulava per Valladolid, diem que fent “recados”, vaig tenir l’oportunitat de sentir l’entrevista de Pepa Bueno amb Susana Díaz, la figura emergent, segons els mitjans de comunicació, del PSOE. La dirigent andalusa s’ho va fer venir per treure el tema de la casta, tot reivindicant el fet que la seva és una casta de lampistes i que, per tant, ella és un exponent de les bondats d’un sistema que ofereix mobilitat social. Evidentment Pepa Bueno, la incisiva periodista, no va fer en absolut la replica que sembla evident i que es pot recolzar en dades molt conegudes i a l’abast de tothom: 1/ la mobilitat social és un fenomen en descens les dues darreres dècades. 2/Durant aquests temps el seu partit ha estat sovint als diferents governs 3/ la Involució coincideix amb prou exactitud amb la implantació de la reforma educativa, la LOGSE, impulsada pel seu partit. D’altra banda si bé estic d’acord en que podem celebrar que la filla d’un lampista sigui presidenta d’Andalusia i pugui ser potser algun dia presidenta del govern espanyol, si s’escau que la població de les grans ciutats del nord de l’estat i Madrid s’inclinen vers el peronisme., tampoc és tan sorprenent. Fa vint anys un electricista va ser ministre de l’interior i, de fet, el significat d’un règim democràtic sembla implicar que qualsevol ciutadà pugui en qualsevol moment exercir un càrrec, si aquest és un càrrec de representació popular. Tenim clar que la Sra. Díaz no és lampista, condició que no és hereditària. El problema és que és llavors la Sra. Díaz i la biografia que ofereix la wikipedia no dóna una resposta clara, perquè treballar, en el sentit que pels ciutadans normals, té el verb treballar, no ha treballat mai. Des d’abans d’acabar la carrera de dret ha estat ocupant càrrecs polítics i no consta que hagi tingut mai cap mena d’activitat professional i potser aquesta mena de coses també tenen alguna cosa a veure amb la qüestió de la casta.

divendres, 6 de juny de 2014

Commemoració del Dia D



Avui és l’aniversari del desembarcament de Normandia, potser em vindria de gust veure el soldat Ryan, però ni en tinc cap còpia, ni possibilitat de fer-me amb el comandament del televisor i jo no soc dels que s’acostumaren a veure pel·lícules en una tablet o similar. Em consolo al migdia, veient el canal de Le Monde on retransmeten en directe la commemoració de l’esdeveniment feta avui a una de les cinc platges. Potser els hi hauria agradat a Catalunya aquesta retransmissió perquè hi havia moltes banderes, totes la dels països aliats que eren moltes. La sensació de melangia, però, se’m fa molt gran quan m’adono que la primera d’aquestes banderes que flamejà a Paris quan entraren els aliats fa setanta anys no era cap de la que ens mostrava la televisió, sinó aquesta que ara penja d’algunes balconades a Valladolid o a Barcelona i que la premsa del règim, la premsa en general, tendeix a identificar amb un símbol d’irresponsabilitat. Suposo que el senyal distintiu dels perdedors és aquest que, fins i tot, quan hi ha alguna victòria no acaba sent massa diferent de la derrota

dijous, 5 de juny de 2014

Obvietats sobre nació i estat

Tota la discussió del tema per excel·lència acostuma a presentar-se des d’una dicotomia que distingeix entre progressistes, neoliberals i esquerrans poc amoïnats per les desigualtats socials però evocadors d’un passat internacionalista, i els nacionalistes, necessàriament reaccionaris i seguidors teòrics d’uns antics alemanys, més o menys, llunàtics. El fet cert, però, es que aquests alemanys només expliquen a la seva manera i duent l’aigua al seu molí, la revolució francesa, el moment, on pròpiament, s’origina l’estat-nació. Això no és un argument a favor ni en contra de res, però oblidar-ho sistemàticament, com fa el progressisme, em sembla una manipulació òbvia.

dimecres, 4 de juny de 2014

Resum de set anys

Ahir molts bons indicadors econòmics. Bons averanys en una setmana designada per a ser el inici d’una nova era. Segurament, cal però relativitzar. Si alguna cosa hem pogut aprendre des de sempre, i especialment els darrers anys, és que la crisi no és un esdeveniment, sinó un mètode.