GENT DE LA QUE N’ESTIC TIP

La lectura de la premsa ha esdevingut aquest setembre més emprenyadora que de costum. Anotar totes les bestieses fora una tasca impossible però val la pena esmentar quatre menes d’individus de les que n’estic del tot tip, per defugir l’expressió catalana més contundent i barroera, ben coneguda a Extremadura. En primer lloc, tots els periodistes i  comentaristes de la menjadora local que ens presenten com un acte patriòtic, allò que simplement és una maniobra electoral, també barroera, i en el fons un exercici d’irresponsabilitat. En segon lloc, Vargas  Llosa, en general, no comparteixo les seves opinions però això no és cap argument en contra. Entenc que hom pugui qualificar el nacionalisme català de provincià, retrògrad, etc. Em sembla del tot ridícul, però, el seu constant elogi de la Barcelona del darrer franquisme en comparació amb la Barcelona actual. Trobo que un pretès intel·lectual hauria de saber envellir amb una certa dignitat. No suporto les afirmacions de gent com el polític socialista extremeny, no recordo el nom i no s’hi val la pena buscar-ho, que reclama la devolució de cent cinquanta mil extremenys en el cas que Catalunya fos independent, una barreja d’etnicisme pur i dur i de la més  infatigable ignorància.  Monzó a La Vanguardia els replicà perfectament. Finalment, però no menys emprenyadors, tots els, diguem-ne, intel·lectuals enemics teòrics del nacionalisme català que, encara que puguin  arribar a tocar en una gran part del que diuen, perden tota credibilitat quan s’adhereixen a una constitució amb articles tan poc raonables com el que estableix la indissoluble unitat de l’estat espanyol i dedica l’exèrcit a la defensa d’aquesta unitat