Follow by Email

divendres, 27 de setembre de 2013

Ensenyament de l'anglès

Aquesta darrera setmana l’institut del Martin feia un intercanvi amb el d’una ciutat holandesa. Entre els nois dels dos centres parlaven en anglès. La diferència de nivell a favor dels holandesos és aclaparadora i resulta encara més sorprenent si considerem que comencen l’ensenyament de l’anglés considerablement més tard que els nostres alumnes. Hom podria pensar a un gran misteri, però la solució és fàcil i ben a l’abast. Es troba, per exemple, al qüestionari d’inici de curs omplert pels meus tutorands de segon de batxillerat. Tots esmenten entre les seves expectatives, passar i aprovar el curs, ni un de sol parla d’aprendre alguna cosa. Malgrat tota la demagògia i l’ aparentment encès debat escolar, per ells, com per quasi tothom, l’escola, l’institut és merament un tràmit administratiu.

dijous, 26 de setembre de 2013

No way out (Tot parlant de vies, com s'escau avui)

Gent perfectament assenyada demanen que en el cas, crec que improbable, d’una consulta aquesta vingués precedida d’un debat real on s’expliquessin les conseqüències de la secessió i, si no fos molt demanar, es concretés quin és pel projecte social i polític de la Catalunya independent, si existeix algun més enllà de l’emoció futbolística. Tanmateix, crec que el problema és un altre, perquè meditacions serioses se’n poden trobar si anem més enllà de la propaganda de La Vanguardia o La Razón, cada cop més enfrontats i més iguals, però el veritable problema és si tenen públic o dit, d’una altra manera, si a Catalunya i a Espanya queden condicions per a un debat seriós: gent que vulguin escoltar les raons de l’altre i llegir res diferent dels textos que els donen indefectiblement la raó.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Divagacions moralistes del darrer dissabte d'estiu

Són les deu del matí. Escric sol a l’estudi mentre a casa tots dormen. Ahir vaig llegir les fitxes de presentació dels meus alumnes que em donen una idea cabal de la seva Weltanschaung. Una civilització que té com a ideal únic l’entreteniment, allò que es diu de matar el temps, és una civilització incapacitada per a estimar la vida. És decadent en el sentit més literal del terme. Em sembla que això és el que deia Nietzsche, però encara que m’equivoqui (hi ha prou estudiosos de Nietzsche capacitats per demostrar que Nietzsche ha dit qualsevol cosa, com la que jo crec recordar aquí,l o el seu contrari) em sembla que la realitat d’aquesta decadència és difícil d’amagar. Certament, hom podria objectar que viure és prou cansat i requereix massa feina, com per, a sobre, haver d’estimar i que les coses sempre han estat així. Potser aquest objector tindria raó i hom ha tendit a sobrevalorar la humanitat. Els filòsofs, llavors, s’ho haurien de fer mirar.

divendres, 20 de setembre de 2013

La mort de Deú al barri de Giron


Nietzsche deia que el problema de deixar de creure en Déu es que hom pot passar a creure en qualsevol cosa. Aquesta qualsevol cosa, pels adolescents amb els que comparteixo aixopluc, són els smartphones

dijous, 19 de setembre de 2013

Medina va bé






En general tot va prou malament, però hi ha petites excepcions. Ahir vaig sentir a la radio les xifres de l’atur a Medina del Campo que en el mes d’agost ha disminuït en tres persones. Pot semblar poca cosa, però després de les ovacions que va merèixer el descens de 31 persones a tot l’estat, podem fàcilment calcular que el 10% de creixement del mercat laboral nacional ha tingut lloc en aquest petit municipi on treballo. I aquest èxit sense precedents en dóna en un context de crisi política, perquè el tripartit local mai no ha estat massa estable i ho és menys després de les festes quan un dels regidors independents, necessaris pel manteniment del govern, ha estat públicament qüestionat per haver atropellat i causat la mort d’un dels braus de l”encierro” (sembla que el pobre animal s’havia perdut, va decidir jeure a un prat i el regidor va acabar amb ell mentre intentava moure’l i arrossegar-lo amb el seu cotxe).

dimecres, 18 de setembre de 2013

Expectatives ben magres

El govern holandès, presumiblement gent seriosa, comença el curs polític reconeixent la mort de l’estat del benestar. El govern espanyol parlà poc, però el mateix dia traspassa allò que el mateix Rajoy havia reconegut com la darrera línia vermella amb la seva reforma de les pensions. El govern català parla moltíssim però només d’un tema, mentre fa una privatització de la sanitat molt més radical que la de la Comunitat Madrilenya, però pràcticament sense cap resposta popular. Ignasi Guardans, per variar, deia ahir una munt de coses assenyades a l’entrevista que li feia crònica global. Crec que resumia perfectament la situació quan deia que el nostre drama no és que centenar de milers de persones es mobilitzin per la independència, sinó que a hores aquest és l’únic ideal polític, no només a Catalunya sinó a tot l’estat espanyol. Enlloc s’està lluitant per la igualtat social, com a Catalunya s’està lluitant per la independència (i afegiría jo, si històricament en algun lloc de l’estat es podia lluitar és a Catalunya i només per això sembla convenient marejar la perdiu fins a l’infinit).

dimarts, 17 de setembre de 2013

Catalunya, Europa i Medina del Campo



Oblits fonamentals: primer, un mínim de realisme polític. Cap país, de grat, ha estretat les seves fronteres. Molt menys ho farà un que sortiria empobrit i reduït notablement si es separés Catalunya, una reducció inevitable fins i tot si no fos veritat allò dels setze mil milions. Segona, tots els estats europeus són, i no poden ser altra cosa, que solidaris amb l’estat espanyol. Contra el que pensa, per dir-ho d’alguna manera, Mascarell Espanya no és cap anomalia. França té, tot i que ningú vulgui en recordar-se un bon tros de Catalunya, un altre del país basc i Còrsega, entre d’altres coses. Itàlia ha vist el sorgiment de la Pedània, una tensió separatista real a Sicília no fa gaire anys i un nombre apreciable de ciutadans de parla alemanya que no es senten gaire italians. Alemanya ha estat molt més temps desunida que unida i ve d’una divisió no del tot superada. Els països grans tenen prou raons per no fer el joc dels catalans. Els petits no són diferents. Més o menys saben que el seu futur depèn d’un principi de redistribució territorial que precisament és allò que neguen els catalans. La meva conclusió és que l’estratègia de fer de Catalunya un estat-nació més d’Europa, és impossible, un error i una bajanada. La solució pels catalans no és crear un altre estat-nació sinó accelerar la desaparició, difícil però no impossible, dels estats-nació. Just el camí oposat el que ens volen fer seguir. En canvi, fundar un estat-nació els altres és mantenir-se dins de la lògica del joc on sempre hem perdut



Escric aquest post perquè avui els meus alumnes de segon de l’ESO que m’han rebut magníficament, els hi deuen haver parlat bé, m’han fet les dues preguntes claus per fer-me el pes. Si m’agraden els toros i si estic a favor de la independència de Catalunya. He respost la primera, però no pas la segona. No pas per vergonya sinó perquè no sabria donar sentit al si o al no que ells esperaven. Com que són bona gent, ells sí han respost quan jo he preguntat i he trobat dos grups de respostes: els que són del Madrid, estan en contra de la independència perquè els hi agrada Espanya com és; els que són del Barça, moltíssim, estan en contra de la independència, perquè si se’n va el Barça, que farien?. Potser no és un retrat del tot desenfocat referit a la totalitat del país.

dijous, 12 de setembre de 2013

Por després del 11-S

Dia complicat, a més de la pena per la mort d’en Fontana, he d’afegir la por que em causa que la dóna de la foto, sàpiga interpretar el meu silenci i, pel cap baix, el d’altres sis milions de catalans, cosa de la que és pot deduir que sap més de mi que jo mateix. Però bé per alguna cosa, s’arriba a ser vicepresidenta del govern

Jimmy Fontana

Avui no toca parlar de bajanades i d’altra banda, per tot arreu en va ple. Fem llavors un petit homenatge al Jimmy Fontana que deixà ahir aquest món però que ens deixa el seu Mondo, una cançó per la que sempre he tingut una tirada especial

dimarts, 10 de setembre de 2013

Preneu cura dels falsos profetes


Algú, que m’estimo molt i que és certament un  catalanista de pedra picada, es declarava no fa gaire seguidor del President Mas i defensava la seva convicció de què Mas tiraria endavant i que no trairia les il·lusions dels catalans esperançats, considerant que Mas no tornaria a ser un traïdor perquè ja ho va ser una vegada (es referia a l’infame i ridícul acord amb Zapatero a l’època de l’estatut). És un clar exemple, em sembla, de com l’entusiasme pot anul·lar la raó. Perquè segons la lògica d’aquest argument  els catalans i els espanyols hauríem de tenir tota tranquil·litat en comprar els productes financers de Bankia o Caiza Catalunya perquè ja ens han estafat una vegada. Però ningú, ni el meu amic, torna confiat a un banc o una botiga on l’han estafat.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Espanya com anomalia



He tornat a Valladolid i a la vida, diguem-ne, normal després de dos mesos a Catalunya, fa però molt més dies que no escric, en part per mandra, en part per falta de temps i en part perquè quan més va, més tinc la sensació de què qualsevol cosa que pugui dir és estrictament irrellevant. Tanmateix mirant els aparadors de les llibreries del país i les declaracions del diaris sembla clar que la irrellevància no és un motiu pel silenci. Així per exemple ahir en fou un bon exemple aquest gran personatge que és l’actual conseller de Cultura, el qual defensà en una conferència que Espanya és una anomalia històrica i que només amb la independència de Catalunya es podrà redimir del seu caràcter anòmal i del seu pecat original. Jo, ho veig de tot a l’inrevés. Espanya és una realitat històrica del tot normal i l’anomalia és Catalunya, cosa que no és cap motiu de vergonya ni fonament de retrets, sinó que hauria de ser un motiu d’orgull pels catalans.  El matís és fonamental perquè determina la diferència entre el  discurs de la revenja i el de l’afirmació positiva. El que fa temible l’anècdota és que  fàcilment podem inferir que més enllà de saber moltes coses sobre el gloriós setge, els coneixements del Conseller sobre història d’Europa deuen ser molt primets i en el seu cas, com en el de tots els membres del govern, no haurien de ser prescindibles.