Follow by Email

dimecres, 31 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (V)



Hom conclouria potser que tots els canvis indicats més amunt han tret substància al conflicte sense fer-li fet perdre intensitat. No és un resultat gens estrany. Pel contrari, resulta molt característic dels processos mimètics, en els quals la reducció de les diferències entre els que rivalitzen sempre implica un augment de la tensió. La identitat del resultat final és al capdavall sempre la mateixa: l’únic objectiu possible acaba sent l’anihilació de l’altre. Per un espanyol mitjà, Espanya no fora concebible després de la Independència de Catalunya i allò que els espanyols contemplen com a estabilització final de l’estat, passa per la desaparició de Catalunya. En el fons, per a totes dues parts, es tractaria d’un acte de justícia i aquesta comuna concepció els fa compartir una sèrie d’actituds molt típiques dels rivals mimètics: en primer lloc la indulgència envers la pròpia activitat persecutòria. Mentre que allò fet pel rival és sempre una conseqüència del seu fanatisme, els possibles abusos fets per la part més propera, sempre són considerat com casos aïllats mancats de significats. Així, hom parlarà fins a l’avorriment de les dues dotzenes mal contades de nens catalans que refusen l’anomenada immersió, mentre que es guardarà un constant i persistent silenci sobre els milers de nens valencians als quals la planificació del seu govern els priva de fer classes en la seva llengua. O a la inversa, es definiren com fets aïllats, trencaments de la legalitat lingüística fets en plena consciència, com les instruccions per restringir l’ús dels exàmens en castellà a les proves de selectivitat. Ningú sembla disposat a fer cap pas per adonar-se’n que la distinció entre perseguits i perseguidors, presa en termes absoluts, quasi sempre és falsa i que a la major part de conflictes el paper es reparteix. Parlem, és clar, en termes teòrics i de desigs. A la realitat, els desigs dels homes són equiparables, però només els desigs. A la pràctica, la capacitat persecutòria va lligada a la possessió de poder i aquí és obvi que la limitació del poder català fa qualsevol reciprocitat il·lusòria.

La segona característica compartida és la tirada a la desmitologització. Una desmitologització selectiva inaplicable als mites propis. Hi ha un talant crític, i per tant sà, implacable envers els discursos de legitimització històrica de l’adversari acompanyat d’una mandra absoluta per tractar dels propis mites. Les lectures històriques són diferents però el mètode és sempre el mateix: la utilització constant de l’anacronisme sistemàtic quan es realitza l’operació de remuntar-se als orígens i una ceguesa selectiva envers qualsevol dada susceptible de problematitzar el propi punt de vista. En aquest sentit tots dos nacionalismes són una expressió perfecte de la crisis moderna d’eliminació de les diferències alimentada pel fet de la desmitificació com a exhibició de falsa consciència; una actitud que sota una mascara racional implica l’adhesió més radical a la mitologia des de la que s’afirma l’origen. Altra característica a compartir és l’exhibicionisme, cosa que també és captada de manera clara per qualsevol quan es tracta del cas contrari, però que mai es percebuda en el propi. L’exhibicionisme és una manera d’emmascarar una necessitat de l’admiració aliena, del reconeixement de l’altri, i així de fer ignorar els dubtes sobre la pròpia substància, sobre la pròpia realitat. De fet, tant l’espanyolitat com la catalanitat tenen molts problemes amb la noció de dubte. 

Tornant als plantejaments de Girard, i al caràcter privilegiat que aquest autor dóna a la religió com a forma cultural, és interessant constatar que de tots els conflictes nacionals i ètnics produïts a Europa a l’època contemporània el de Catalunya és potser l’únic mancat de transfons religiós. Catalans i castellans són ambdós inequívocament catòlics i, per tant, tenen problemes amb aquesta cosa, decididament nòrdica, de l’autoexamen. El resultat de l’absència d’aquest hàbit és evident: el Mal s’hi troba sempre a la naturalesa torçada dels altres que els fa acabar sent heretges, uns desviats de la creença ortodoxa. A hores d’ara ningú no en parla de cremar-los a la foguera (tot i que cal anar en compte perquè la conseqüència més greu del progressisme de curtes mires, al qual la major part de les nostres classes dirigents combrega, fa oblidar precisament que les coses per elles mateixes no necessàriament milloren, fins i tot de vegades empitjoren). Ara bé, si és exagerat parlar de fogueres, no sembla injust dir que la lògica del pensament nacionalista ens du a una definició estigmatizadora de la convivència social basada a la noció de vergonya. De fet a la meva condició de catalanoparlant aquest és un missatge que em ressona constantment. Me n’hauria d’avergonyir de manifestar la diferència, d’entestar-me a mantenir amb el meu ús una llengua que no serveix per a res. Des de les pàgines de El País aquestes acusacions són subtils i aparentment amables. Quan mon pare era bufetejat pels falangistes als tramvies de Barcelona per parlar català no hi ha havia subtilitat ni amabilitat, però la continuïtat i la identitat dels arguments de fons és prou clara. De la mateixa manera, però, la inversió d’aquesta actitud, la institucionalització de la figura del “xarnego”, és una temptació sempre present i mai del tot realitzada, en part per les resistències ètiques d’alguns dels que han ostentat el poder a Catalunya i en part també perquè, com tots sabem, aquest poder no acaba de ser real i finalment perquè les evidències plantejades per la demografia ens assenyalen que, essent realistes, Catalunya serà xarnega o no serà.

Les polítiques de la vergonya són una amenaça real que a alguns moments de la història europea han estat un malson. Deslliurar-se’n passa per intentar una altra consideració de la política que ens lliuri del pendent vers la sentimentalització. Totes les coses que hem estat exposant tenen molt més a veure amb l’àmbit dels sentiments que no pas amb el de la raó i el cert és que no és ben bé clar, o almenys tan clar com en el cas dels raonaments, que hi hagin sentiments millors que d’altres. Dir que la força de Catalunya és el sentiment dels catalans, no ens posa en cap situació d’avantatge moral envers els espanyols quan les materials ja les tenim totes en contra. El sentiment de patriotisme, per utilitzar el mot més favorable, és igual d’intens o de legítim en un cas com en l’altre. La manera en què es planteja el conflicte no dóna d’aquesta manera cap sortida bona. Si les possibilitats de realització col·lectiva passen per tenir un estat-nació, és absurd esperar que els espanyols es puguin quedar sense el seu i es quedin del tots tranquils, fent com que no passa res.

El reconeixement, més o menys conscient i confessat, del caràcter contradictori d’aquests plantejaments porta a intentar nous camins; a plantejar el conflicte des d’una òptica definible com a merament racional. Es tracta, així, de presentar el conflicte entre Catalunya i Espanya com un conflicte essencialment d’interessos; de posar com a allò substantiu qüestions com el dèficit fiscal o la manca d’inversió infraestructural a Catalunya. Aquí sembla que ens situem a un terreny on es troben fets i no pas interpretacions i on, per tant, sí que es podrien relligar les voluntats dels ciutadans catalans des d’un interès comú. Defugim així les consideracions sobre la justícia moral amb les que els fills de Hobbes mai acaben de sentir-se del tot bé , per situar-nos a un àmbit no sols racional, sinó en el de l’única raó fàcticament legitimada. L’anàlisi dels resultats electorals mostra però un quietisme i una continuïtat molt allunyada dels canvis radicals anhelats pels comentaristes polítics amb independència del seu signe. Posar el pacte fiscal o el finançament en un primer terme no sembla haver fet avançar significativament el nacionalisme. Això té una primera explicació banal que passa per denunciat el caràcter de babaus dels electors catalans. Fora, però, de les relliscades a l’autoritarisme, em sembla que hi poden haver altres raons que fan que la possible discriminació econòmica patida per Catalunya tingui dificultats per constituir-se com l’argument bàsic i indiscutible de les reivindicacions catalanes. Les dos primeres fan referència a l’estructura política del catalanisme i la primera, en concret, té a veure amb l’evolució demogràfica de Catalunya. L’argument presentat pel catalanisme defineix una unitat centrada entorn del territori històric de Catalunya, contraposat a la resta de l’estat que són els altres. És fàcil veure que aquesta lògica, que podíem dir-ne de la solidaritat forçada, es pot aplicar igualment dins d’una Catalunya molt clarament escindida entre l’àrea metropolitana de Barcelona i la resta del país. També des dins de la primera àrea, es pot veure els segons com individus aliens i cal recordar aquí que l’evolució demogràfica de Catalunya tendeix a afavorir més la primera línia de pensament esmentada que no pas la darrera. Són més recents i vius els lligams amb aquest altres espanyols que amb uns, més propers però només teòricament, habitants de les Garrigues o de la Conca del Barberà. La situació és llavors completament oposada a la que succeïa a la dècada dels trenta del segle passat quan possiblement l’afirmació inversa era certa. Certament hom pot objectar que el tracte avantatjós pels espanyols és un fet, mentre que l’alternativa és una hipòtesis, tot i que hi puguin haver elements que es podrien prendre com indicis de corroboració (entre els quals hi hauria d’haver certament la denúncia del centralisme barceloní). Admetre l’objecció, però, no serveix per a negar l’argument, doncs allò que nosaltres volem apuntar és que la seva força passa per una pressuposició sobre la realitat de Catalunya amb una correspondència problemàtica amb la realitat. El segon argument no està gaire lluny del primer i fa referència no a l’escissió territorial, sinó a l’escissió social a Catalunya; un país que no només acull gent d’orígens geogràfics molts diversos sinó que, com tots els països, en té diversos dins del seu interior i, com a mínim, dos: els dels rics i els dels pobres. La tendència de molts polítics a parlar de la transversalitat del catalanisme és una afirmació que un examen fred de la seva història no corrobora. Els partits majoritaris del catalanisme sempre han estat estretament vinculats a sectors socials ben definits i si han pogut, han exercit l’acció de govern en el seu favor. L’adhesió al catalanisme no pot ser doncs la mateixa a tots els estrats socials i aquell on té un predomini tendeix a ser el de gent que adopta amb la fiscalitat una relació merament funcional, la contribució per a fer carreteres, obviant l’altre suport teòric de l’exercici fiscal que és la definició redistributòria. Això fa el discurs fiscal del catalanisme sospitós per a una part de la població. Un fet no potser especialment important quan es tracta de guanyar unes eleccions, el joc polític sempre pressuposa posar els interessos d’uns grups davants d’uns altres, però certament un obstacle important quan plantegem l’escenari plausible d’un referèndum on la legitimitat només podria estar assegurada per uns percentatges molts superiors als que calen per guanyar unes eleccions. Són els aspectes ombrívols que va evidenciar Puigcercós quan després d’afirmar que a Andalusia no paga impostos ni Déu, considerà que els catalans tenim el problema de que l’estat ens vigila massa. Una afirmació del tot inquietant en un temps en el què les portades dels diaris anaven plenes amb un cas, tan compromès per les institucions públiques catalanes, com el cas Millet (enterrat, dit sigui de passada, de moment amb molt èxit).

Altres arguments són d’una naturalesa diferent i tenen relació amb un context més teòric i universal. Dut a l’extrem, i afegint les diferents concepcions estatals a les que abans fèiem referència, sembla que el resultat obvi és la impossibilitat de l’encaix de Catalunya i Espanya i per tant la necessitat d’una secessió. Tanmateix assolir aquesta fita obriria la qüestió de fins a quin punt resultaria congruent amb la direcció general de la resta d’Europa i el món, la qual presenta molt més clarament models integradors, dins d’unes economies de mercat cada cop més globalitzades, que no pas segregadors. Això hauria de posar en una especial tensió una part molt important del catalanisme, l’única que ha tingut un pes electoral i polític real, ja que la seva defensa de la modernitat acaba resultant en un cert sentit contradictòria. Pensar que pels governs europeus una segregació d’Espanya podria ser avaluable en un altre sentit que no fos negatiu expressa un voluntarisme molt allunyat de la realitat. No s’ha trobat mai l’argumentació capaç de convèncer-los de la justícia d’una revindicació a la qual, per llur naturalesa, han de ser hostils. Tampoc és fàcil enginyar-se un argument que mostri que la instauració d’una frontera al riu Ebre resultaria de cap manera convenient per a la construcció del gran espai econòmic europeu. Certament tampoc coneixen o, si ho fan no s’ho creuen pas, el mite de la europeïtat catalana derivada de la instauració de la marca hispànica. Des de Dortmund o Manchester, els de Girona i els de Burgos som difícils de distingir. 

D’altra banda, la identitat de classe de la que parlàvem abans ens assenyala un altre element contradictori perquè, més o menys ràpidament però inexorablement, el programa neoliberal passa per la liquidació de les obsoletes classes mitjanes, les quals constitueixen el viver fonamental del suport al nacionalisme català. La lògica d’evolució ens condueix a unes societats duals on la noció de patriotisme no té lloc. El sector dirigent serà necessàriament transnacional i cosmopolita, mentre que per a la resta, classe baixa, persuadida en la mesura del possible a considerar-se mitjana, formada pels mitjans de comunicació i l’escola divorciada dels ideals il·lustrats quedarà com a molt la possibilitat del patrioterisme vertebrat per la selecció nacional de Fútbol (cosa que pot explicar la insistència d’un cert sector a les seleccions catalanes. Una altra cosa és si val la pena apuntar-s’hi a aquest joc).

Els motius més importants, però, tenen a veure amb la naturalesa mateixa del discurs de la ciència econòmica. Fonamentar la discussió en els temes econòmics pot semblar aparentment racionalitzar-la i objectivitzar-la, però no és clar que aquest àmbit, en economies regides pels mercats, sigui un àmbit de racionalitat forta, fins i tot, que sigui un àmbit de racionalitat. En tot cas sovint aquesta racionalitat és exclusivament instrumental, poc connectada amb qualsevol idea de seny i ben allunyada de la noció de racionalitat vinculada al bé comú que defensà, per exemple, Aristòtil. Les decisions dels mercats, dels agents econòmics, a posteriori quasi mai poden explicar-se com exercicis de racionalitat abstracta i molt problemàticament es poden considerar com aportacions al bé comú. L’economia no té cap efecte purificador del possible pecat irracionalista del nacionalisme. Ni el seu objecte, dient-ho en termes platònics, sembla adient pel discurs científic, ni tampoc la seva pràctica ajuda gaire la seva credibilitat després de l’aportació de dècades i dècades d’enginyeria financera, fruit de les quals difícilment un balanç pot a hores d’ara ser presentat com a un prova concloent, sinó més aviat com un artifici retòric. De manera paradoxal, els mobilitzadors d’opinió nacionalistes, formats sovint des de posicions militantment adverses contra el marxisme, han acabat cometent el mateix error que definia la posició marxista: confondre la ciència amb la ideologia.

La dificultat de fer objectiu, de racionalitzar, no és pas cap cosa estranya. Pel contrari, és del tot coherent sí reprenem la nostra hipòtesi inicial del conflicte com a mimètic. Allò mimètic és sempre difícilment racionalitzable, ja sigui en el sentit feble del terme, equiparant racionalitat i seny, o en un sentit fort, perquè l’impuls mimètic té un caràcter fundador i per tant previ al llenguatge i a la raó mateixa. Els conflictes nacionals presenten amb més o menys intensitat vestigis de les crisis que volgueren solucionar les religions arcaiques amb els mecanismes sacrificials, l’eficàcia dels quals depèn sempre de l’elecció de la víctima que es sacrificada. El patriotisme és la unanimitat en l’elecció d’un bec expiatori. La diferència més bàsica entre catalans i espanyols no és la seva participació a aquest mecanisme, sinó el fet de que per dur a terme el sacrifici calen ganivets, destrals o qualsevol eina d’aquesta mena i fins ara tots les eines les ha tingut només una de les dues parts (i potser una manera de compensar aquesta manca és tenir un himne nacional que diu tot el contrari). Quan les circumstàncies li han donat a la part històricament més feble alguna petita arma, a la forma moderna i civilitzada de lleis, l’escàndol de l’altra part ha estat majúscul. Era de la mena expressada per la famosa portada d’ABC, Con Franco como al revés, la qual obviava els petits fets de les diferències reals entre polítiques i el punt, sempre oblidat pels espanyols, que, amb tots els seus defectes, Franco no fou l’inventor de les polítiques de repressió lingüístiques.

Presentar el conflicte d’aquesta manera té sentit des d’un punt de vista universal. Ben segur que resulta incòmode pel catalanisme. Un dels punts bàsics de la doctrina catalanista és el seu refús de la violència. Hom s’enorgulleix del fet que a Catalunya hi hagi hagut després de la transició molt poca violència política, tot i que no ha estat nul·la i que alguns puguin tenir la sensació de que ells llocs on l’han patida n’han tret més profit que el catalanisme (oblidant, això sí, els costos d’aquesta violència a la vida civil, els quals dubtosament valen cap avantatge institucional). De fet, qualsevol intent de imaginar que el conflicte amb Espanya pugui derivar, ni que sigui hipotèticament, en alguna mena de confrontació violenta és sistemàticament rebutjat vingui d’on vingui. La possibilitat d’un conflicte bèl·lic és sempre definida com impensable a la nostra situació, tot i que certament encara no fa vint anys de la guerra d’Iugoslàvia. Nosaltres, però, no som balcànics i qualsevol que gosi expressar aquesta possibilitat és vist com si fos ell mateix l’autor del problema. Per nosaltres, aquesta dèria és sospitosa i denota un intent de defugir quin és el fons real del problema. La mecànica existent ens sembla, com hem dit, una transposició dels mecanismes sacrificials de les religions (una associació que es podria estendre segurament no només als conflictes polítics basats a la noció de nació, sinó també als de classe i a qualsevol altre propici a la victimització.) Si això és així, la potencialitat del desplegament de la violència sempre està latent, suposa una possibilitat sempre oberta. Al capdavall, la formació d’un nou estat no pot deixar de ser vist com la instauració d’una nova legalitat, cosa que difícilment pot esdevenir-se sense un ús més o menys palès de la força. D’això en parlen com veurem els més lúcids dels westerns clàssics i, per tenir un recolzament més prestigiós, podem recordar també Benjamin, el qual mostrà als seus escrits la indissolubilitat del lligam entre violència i contracte; no hi ha fundació sense violència. Oblidar això ens porta a una situació anàloga a la definida per moltes lectures ingènues de Plató, quan s’enfronten a diàlegs com el Gorgies o la República, prescindint completament de l’explosió de soroll i violència que fou la guerra del peloponesi.

La línia de pensament seguida per Girard és una línia clarament oposada als aspectes més utòpics del projecte il·lustrat. A la seva concepció de la política és on es fa més palesa aquesta oposició. Possiblement l’expressió màxima d’aquesta ingenuïtat il·lustrada és la idea que la paraula constitueix en ella mateixa una eina amb la capacitat de superar la violència. La confluència entre la reflexió d’aquest assaig i els següents s’haurà de trobar precisament en aquest punt. La lucidesa de Sòcrates al Gòrgias passa per adonar-se del fet que el paradigma cultural definit per Gòrgias, allò que en una aproximació històrica gens inexacta ha estat definit com la primera il·lustració occidental, no consisteix a la superació de la violència ancestral, sinó en una transformació i en un refinament. El punt de confluència dels westerns que volem comentar a l’assaig següent es troba també al fet que la relació entre paraula i violència és ben problemàtica i que la primera no sols no substitueix la segona, sinó que n’és un incentiu. Com ens explica Zizek, seguint un camí que trobaria el seu origen a Hegel, la paraula, el llenguatge no sols és la negació de la violència, sinó la seva exacerbació. La creació del concepte mateix és un acte de violència i si projectem aquesta reflexió a l’origen podem conjecturar que l’aparició de la nova realitat, en el seu moment la paraula, no fou un instrument de reconciliació. Les limitades possibilitats de disputa oferides per la vida natural quedaven multiplicades per l’infinit. S’incrementava fins al paroxisme el número de situacions que es podien definir com intolerables. El tabú expressat, i sempre present a l’opinió publicada catalana, constitueix un acte d’amagament que per la seva radicalitat acaba esdevenint un principi de desvetllament. Un refús de l’escletxa de lucidesa oberta per Benjamin, quan ens ensenya que la cultura i la barbàrie normalment no són oposades sinó complementàries. Un desvetllament, però, del qual els immersos al conflicte no se’n volen adonar i refusen acceptar. Fins i tot els que es posen per sobre del conflicte, un sector ben concret de la intel·lectualitat barcelonina, el menystenen de manera curiosa reduint-lo a una qüestió de mots; una afirmació no del tot inexacte però parcial i perillosa; una reducció potser certa, però ignorant del fet que els homes acaben matant-se més per mots, que no pas per cap altra cosa.



Hom podria pensar que aquesta descripció té un punt d’exagerat. Al capdavall es prenen moltes decisions polítiques a molts llocs que són dirimides per referèndums en els quals una majoria, de vegades magra, és prou. Tanmateix, allò que no cal oblidar és que la qüestió de fons tractada al plet entre Catalunya i Espanya exigeix, i aquesta exigència és igualment vàlida en tots dos sentits, la unanimitat absoluta, el mateix requisit que fundà les religions efectives i feu efectius els rituals sacrificials. Una unanimitat, entorn de la vida o la mort de Catalunya, és ara per ara una utopia del tot inabastable i potser aquí hi ha la raó de fons d’una tendència compartida per tots dos contendents: el tarannà apocalíptic. Mirada de prop l’evolució del país és, com a molt, extremadament lenta i contrasta amb les preses per declarar que la independència ja està decidida o que el procés d’espanyolització ja és irreversible, dèria comuna a tots els aterrits per què qualsevol de les dues coses s’esdevingui.

dimarts, 30 de desembre de 2014

Síclia (VI), Palerm

 La capella palatina
 El castell de Caccamo
 La catedral de Monreale
 El pòrtic de la catedral de Palerm
Els àngels de Serpotta




La darrera etapa del nostre viatge és Palerm. Des de Cefalú no és un trajecte gaire llarg, però fem una petita marrada per veure el castell de Caccamo, una fortalesa normanda del segle XII que constitueix una de les edificacions medievals millor conservades d’Itàlia. La ubicació és majestuosa, però dintre no hi ha gaire cosa. L’ambient del poble un dilluns al matí és més aviat somort i enfilem cap a Palerm, on arribem cap al migdia. 

Des del 98 quan vaig ser-hi Palerm ha canviat molt i ha canviat a millor. La ciutat té més animació i la nit resulta menys aclaparadora. Els anys més ferotges de la lluita contra la mafia han passat. La ciutat està molt més neta, tot i que no serà mai Oslo, i si encara queda molt per fer a l’ordre de la seva rehabilitació, tampoc sembla que s’hagi deteriorat especialment. En relació als meus records, que no tenen perquè ser fidels, sí que em semblen molt menys vius i dinàmics els mercats. El de la Vuchiria tenia un aspecte molt decadent. El Sanghai on havíem tingut fa molts anys un àpat gloriós malgrat, o més aviat potser, per la seva senzillesa ara és un edifici desallotjat que sembla esperar una propera, però segurament incerta, demolició. El nostre lloc d’estada fou un dels hotels més tradicionals de la ciutat, grand hotel des palmes, fundat el 1874 i que manté la decoració i l’ambient dels grans hotels decimonònics. Certament ja no en queden viatgers com els decimonònics amb la qual cosa els grans salons de mobiliari modernista, a la versió italiana anomenada liberty, acaben semblant un escenari buit. Però de tant en tant hom pot apreciar algun espectacle interessant. Per exemple, nosaltres a l’hora d’esmorzar varem veure com es tancava la venda d’un jove futbolista brasiler a un club italià, versió moderna i glamourosa del mercat d’esclaus.

L’hotel es molt cèntric i en deu minuts arribem a la bifurcació que constitueix el cor de la ciutat, els quatre canti, un conjunt d’edificis curvilinis que defineixen l’anomenat teatro dil sole, perquè hi ha una façana il·luminada a cada moment del dia. Després de Cefalú, la primera cosa que mirem de visitar és la capella Palatina, un dels tres grans lloc de l’art normand i sense cap mena de dubte el més sumptuós i luxós. Fou fet per artistes bizantins que recolliren la tradició del mosaic grec, es palesa també la influència islàmica, per exemple mirant el paviment amb motius geomètric propis de l’art musulmà. De fet, hi havia rumors de què el rei Roger secretament professava la religió islàmica. Recentment ha estat restaurat i la cromaticitat i lluminositat dels mosaics és intensíssima, sense comparació amb cap altre conjunt d’aquestes característiques llevat potser de la Catedral de Monreale que varem visitar l’endemà. Aquesta catedral és el tercer gran conjunt legat pels normands. És un treball de majors dimensions que la capella i no menys exquisit. Visitem també el claustre de la catedral. Es molt difícil trobar les paraules per a descriure tot plegat.

La major part del temps dels tres dies que estem a la ciutat els passem badant pel carrer, perquè un examen de la riquesa museística de la ciutat hagués requerit més temps. Ens aturem a la catedral, el pòrtic de la qual està reconegut com una de les millors mostres del gòtic català. Palermo però no mostra només empremtes dels seus vincles amb la corona d’Aragó. El centre de la ciutat commemora sovint els reis espanyols de la casa dels Austria. No és l’únic que ens fa sentir com a casa. Al dia següent sentim com una discussió a la cua del teatre de l’opera acaba amb una senyora dient allò que podria semblar tan hispànic de “vosté no sap amb qui està parlant” o per ser més exacte un “Io sonno connoscuta”, que en aquest país no pot deixar de sonar inquietat. La conversa la sentim al Teatre Maxim. A l’agost no hi ha representacions, però podem visitar el teatre, un lloc de referència pels enamorats de l’opera. No és pas el meu cas. Però trobo interessant les col·leccions de vestuari i m’agrada prou la forma circular de l’edifici. Des de la llotja reial ens seiem al lloc on Michael Corleone hi era a la culminació de la tercera part del Godfather.

Precisament després del teatre varem fer una visita profitosa i indispensable: el museu contra la Mafia de la ciutat de Corleone, el cidma. La visita ha de concertar-se prèviament i és en tots els casos guiada. De fet, l’explicació del guia és el dóna sentit a allò que veiem. Fonamentalment, documentació dels grans judicis de principis del 90 i testimoni gràfic de la lluita desenvolupada contra aquesta organització criminal. El nostre guia és Walter un jove natural de la ciutat amb un castellà excel·lent que ens explica com la Mafia ha perdut un cert impuls i ha renunciat al monopoli de la vida quotidiana, del carrer que tenia fa vint anys. Això no vol dir que hagi desaparegut. La seva influència en el mon de la política no ha disminuït, sinó que ha augmentat. Ha mudat els seus negocis a altres indrets d’Itàlia i del Mediterrani i tot i que hagi perdut presència a Corleone, son majoritaris els negocis de Palerm que paguen el pizzo. El propòsit fonamental del museu és acabar amb les explicacions romàntiques de la Mafia, impulsades per films com el de Coppola. És cert que el seu origen només es pot explicar des de l’absència de l’Estat a una illa que bàsicament des de l’època de Tucídides és una colònia (els dos darrers segles no són, com recordava Walter, una excepció) però no ha tractat mai de protegir als nadius, sinó precisament d’aprofitar-se’n. La paraula Mafia, per cert, ve de l’àrab i vol dir, més o menys, fatxenda. La visita serveix per confirmar-me al meu negatiu sentiment de què els mediterranis més o menys a tot arreu som iguals.

El darrer dia està quasi dedicat del tot a badar. Allò sorprenent de Palerm és la varietat proporcionada pel fet que molts racons semblen els d’una gran ciutat europea, però només just girar la cantonada el paisatge humà et fa pensar que ja hi ets a Asia o a Nord- Africa. Pels carrers fem el darrer gran descobriment del viatge: l’obra de l’escultor barroc, Giacomo Serpotta, que només pot ser contemplada en aquesta ciutat. Treballà sempre l’estuc i és un precursor del Rococo. Allò que més crida l’atenció son els àngels espectadors de vegades avorrits, de vegades irònics, molt sovint irreverents dels motius religiosos que constituïen el gruix de la decoració de les esglésies. Els millors conjunts d’aquest autor es troben a l’oratori del Rosari de Santa Citta i a l’oratori del Rosari de San Domenico.

I amb Serpotta acabo aquestes notes massa ràpides i molt retardades, però essencialment un intent de plantejar una mínima, petita i segurament infructuosa resistència al temps i a l’oblit.



dilluns, 29 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i mimesi (IV)

IV


Havent-hi presentat ja les nocions generals entorn dels dos nacionalismes, voldríem ara reflexionar sobre com es planteja aquest enfrontament i la primera idea que caldria assenyalar, tornant a la utilització que ja havíem fet de la noció de normalització, és la dificultat de trobar d’altres anàlegs. Segurament el cas més citat és el d’Escòcia, la nació sense estat propi més propera hipotèticament a disposar-ne en un futur proper, tot i que de fet mai cap enquesta ha indicat que un hipotètic referèndum podria ser guanyat pels independentistes. L’anhel de trobar un precedent favorable fa que sovint s’obviïn algunes diferències. La primera és que la popularitat dels nacionalistes escocesos és superior a la de la proposta independentista, fet possiblement relacionat amb les polítiques coherentment socialdemòcrates, favorables als sectors més amplis de la població escocesa Més important, però, és el fet que en el cas escocès poden ser establertes comparacions des d’un punt de vista legal, polític i d’estructuració de l’estat, però no existeix la qüestió del conflicte entre identitats culturals ni, per tant, la lluita pel reconeixement. Tot i la manca d’una tradició d’articulació d’aquest fet, la diferència entre ser anglès i escocès és perfectament clara per ambdues parts i si arriba el dia en què Escòcia es separi de la resta del Regne Unit, els sentiments dels britànics romandrien iguals pel que toca a la seva definició com a nació. Tot i que ho tinc menys clar, diria que quelcom semblant s’esdevé en el cas de l’altre conflicte secessionista al qual li agrada referir-se el nacionalisme català: la qüestió de Quebec. Aquí la diferència ètnica entre els dos grups, determinada pel fet que tot dos s’identifiquen lingüísticament amb cultures de les que Arcadi Espada denominaria de primera, fa que la qüestió de la seva identitat resulti diferent del problema de l’articulació política de l’estat. Aquesta desvinculació es gairebé impossible en el tema d’Espanya, ja que en tots dos casos la pròpia identitat depèn de la negació de l’oposat. La conseqüència pràctica que es segueix d’aquest fet és de primer ordre. Mentre que la metàfora del matrimoni que es vol separar i en conseqüència es divorcia, pot resultar pertinent en els dos casos esmentats, això no val en el cas de Catalunya i Espanya. Manca un acord bàsic sobre si l’objecte en discussió és una dualitat o una unitat. La separació amistosa esdevé així impossible en el nostre cas i, no per casualitat, la metàfora emprada pels unionistes és la de l’amputació.

El conflicte català des del nostre punt de vista no es remunta a temps immemorials sinó que podem posar amb molta exactitud el seu origen a la desfeta de Cuba, és a dir, al començament del segle XX. Fins llavors el catalanisme havia estat una posició política entre residual i folklòrica, confrontada a les línies d’opinió majoritàries a la Catalunya del XIX, essencialment espanyolistes des del punt de vista actual. Després de Cuba, però, el conflicte ha tensat la vida política catalana de tot el segle XX. Els intents de solució, les temptatives d’autogovern han estat tres i en els dos primers casos foren avortats per actes de força comesos des de la tradició espanyola de violència encarnada en el seu militarisme. El tercer intent fou el produït després de la segona restauració dels Borbons, l’obertura de l’actual període històric. La reivindicació de les forces catalanes polítiques d’oposició al temps transcorregut entre la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny del 1977, era l’anulació del decret emès pel dictador amb el que quedava anul·lat l’estatut d’autonomia concedit per la república. Era l’expressió d’un desig, ben explicable, de fer veure que la dictadura no havia succeït mai, d’esborrar-la, tot tornant a un passat que la propaganda del moment presentava com molt més atractiu del que realment fou. Mentre tant s’havien produït canvis com l’arribada de les onades immigratòries a Catalunya i el procés de consolidació de les institucions europees. Ambdós eren esdeveniments que segurament exigien un procés de reflexió per part dels nacionalistes que mai no es va dur a terme a fons i d’una manera adient. Hi hagueren també canvis d’una altra naturalesa i que hi tingueren també una incidència directa. Ens referim ara a les transformacions culturals que es començaren a manifestar amb molta força a la dècada dels seixanta del segle passat, teoritzades amb encert per Lyotard a finals del 70 i aguditzades darrerament mitjançant la revolució tecnològica vinguda amb els nous mitjans. Tot plegat ha definit un nou escenari cultural en el qual la concepció d’identitat cultural ha quedat del tot modificada. La seva definició té un primer referent a l’obra de Lyotard on es definia la situació post-moderna. D’altres autors el seguiren: Bauman, Baudrillard, Debord o Lasch, tots els quals han fet aportacions ben oportunes per entendre aquest moment. No tenim les forces ni el temps de fer-ne una síntesi. Tenim prou amb assenyalar que aquests canvis afecten de manera molt directa les concepcions que estem tractant i ho fan d’una manera ambivalent. Lasch, per exemple, ha insistit a la importància de la noció de narcisisme a la nostra època, cosa que coincideix amb la idea mostrada per Girard a la conversion de l’art. De fet, el narcisisme representa pel francès el darrer estadi de la pujada als extrems a la que abans fèiem referència quan al·ludíem a l’obra sobre Clausewitz. L’autarquia i l’autosuficiència, l’aspiració del narcisista, són la negació més radical de la veritat desvetllada per la concepció mimètica del desig. En qualsevol cas, sembla evident que el narcisista és un individu amb poca inclinació per dedicar-se a causes col·lectives. Els seus horitzons estrets estan confinats al seu jo imaginari. L’ideal nacional li ha de resultar aliè i estrany. Tanmateix, si per les raons que sigui, d’alguna manera acaba combregant amb aquestes idees, ho haurà de fer d’una manera radical, ja que el seu tarannà li impedirà cap valoració mínimament empàtica dels punts de vista oposats. L’obertura a l’Altre preconitzada per Levinas, que seria la condició bàsica per tancar les vies del conflicte, no li està permesa. El nou escenari per tant tendeix paradoxalment a dissoldre els problemes nacionalistes, però alhora a la seva radicalització.

Sí aquest primer element pot ser considerat a la llarga com més aviat negatiu pels intents catalanistes de crear una cohesió nacional entorn de la seva ideologia, d’altres juguen molt més clarament encara en contra seva. El primer d’ells és la tendència a la indiferenciació creixent. El fet que les pautes culturals d’adscripció identitaria quant més va, més tenen un caràcter més global. La roba, el menjar, la llengua i les estructures afectives dels joves de New York, de Kuala Lumpur o de Berlin tendeixen a esdevenir les mateixes. La diferència, així, acaba tenint poc prestigi. L’àmbit d’individuació que aparentment és Internet acaba sent un element de diferenciació només superficial, perquè al capdavall la freqüentació de la xarxa acaba construint una magnifica eina per preservar a cadascun dels internautes de l’experiència de l’alteritat i per tant ja no a oblidar, sinó a gairebé fer inexistent la realitat de l’altre i la diferència. Els valors culturals del prestigi es suposen integrats a una cultura que tot seguint models clarament anglosaxons, es defineix per sobre de qualsevol cultura nacional. Una cultura fundada a la música, als jocs, i a les xarxes de comunicació social, de la qual la literatura pràcticament ha desaparegut i fins i tot la seva continuació popular del segle XX: la cinematografia. Aquest és un fet decisiu pel que fa a la situació concreta del catalanisme. El descrèdit en forma de progressiva irrellevància social de la literatura en general afecta molt especialment a una cultura que tenia la seva llengua com a tret d’identitat més específic. El contrast entre allò produït des de la segona restauració i el primer terç del segle passat, malgrat l’obstacle suposat per la dictadura de Primo de Rivera, és esfereïdor i sembla donar la raó als que pensen que no hi ha hagut una recuperació real del trasbals que suposà el 1939 la victòria del franquisme. No tan considerat com l’ascensor social del que li agradava parlar al President Pujol, cosa relacionable amb una desconfiança sempre latent del nacionalisme més oficial vers les manifestacions culturals no controlades, el fet cert és que la finestra oberta a un mon diferent que foren les lletres catalanes en un cert moment, el de la generació formada sentimental i intel·lectualment al temps de la transició, ara està tancada i amb ella, la possibilitat d’entrada a l’univers del catalanisme. Per a molts això podrà ser un fet gairebé anecdòtic, per a d’altres, com jo mateix, té molt d’impugnació d’una trajectòria vital. En tot cas és, però, un fet coherent amb l’absurda idolatria de la política que ens ha dut a menystenir el poder mobilitzador, demostrat amb escreix en el transcurs de la història, de la poesia i el drama.

La conclusió final sembla clara. Els temps semblen bufar en direcció d’una homogeneïtat cada cop més gran i en aquest sentit la posició espanyolista sembla tenir una posició d’avantatge sobre la catalanista. Un possible consol, però, és que, tot considerant la situació des d’un punt de vista global, es tracta d’una victòria més aviat pírrica. L’emergència del espanyol com a llengua global es basa més en motius turístics i vinculats a les industries de l’entreteniment, que no pas econòmics o culturals, en el sentit fort del terme. En tot cas el fenomen de la indiferenciació té una altra vessant que ens interessa i que es fa palesa quan comparem els comportaments i actituds de les elits polítiques a Catalunya i Espanya. També aquí, allò que s’aprecia és una convergència a determinats comportaments que fa que la teòrica diferència quedi difuminada i anul·lada a la realitat. Ningú mínimament imparcial es pot fer gaire il·lusions en aquest punt. Els polítics de les dues bandes de l’Ebre són molt sovint magnífics exemples de la teoria de Lasch sobre el descrèdit de les èl·lits. L’historial dels casos de corrupció ha estat ben nombrós a ambdues bandes i sembla igualment estesa la convicció en la ineficiència de la gestió dels diferents governs. De fet, el balanç de l’actuació des del començament de la crisi en els dos casos és demolidor. És cert que la premsa madrilenya utilitza la tàctica de focalitzar la incompetència dels polítics autonòmics per amagar les pròpies vergonyes. Així resulta esfereïdor el contrast entre el rebombori aixecat per les ambaixades catalanes, probablement inútils però al capdavall poca cosa, i la manca absoluta de reflexió sobre els diners malversats a la representació diplomàtica oficial, plena d’estructures ineficients, molt costoses i sense cap utilitat a l’era d’Internet. Tanmateix, el problema existeix. Els millors no estan al govern. No es dediquen a la política. Si es vol plantejar el tema català com una qüestió política i pressionar des de la mobilització del país, caldria comptar amb alguna cosa més que amb gestors que no trobarien feina a cap empresa i intel·lectuals més interessats a les subvencions que al públic. A hores d’ara és difícil plantejar-se cap mena de mobilització, sense haver considerat la qüestió de la manca d’interès del públic per la cultura democràtica institucional. Trenta anys d’autogovern, si més no, haurien de servir-nos per demostrar que aquest dèficit no és simplement un retruc de la influència de les institucions estatals. Més enllà dels acudits d’identificar algunes pràctiques amb personatges com Pajares o Esteso el fet és que la major part de pràctiques “espanyoles” no són absents de les institucions catalanes, les quals acostumen a quedar francament bé a aquesta particular i depriment cursa emuladora, el resultat de la qual és la degradació de la vida pública. No és fàcil copsar d’entrada qui porta avantatge en qüestions com l’abandonament i el menyspreu de les institucions de justícia (més pensades com un inconvenient, un entrebanc que no pas com un dels poders legítims d’una societat democràtica), l’actitud indulgent envers la corrupció (pensada com un fet natural i que només es rellevant com una arma per utilitzar contra els adversaris), la renúncia a l’ideal de la llibertat de premsa i finalment el desinterès absolut per la història del que ja hem parlat. Tots aquests elements fan difícil pensar que un nou estat català pugui fer una aportació consistent per a la solució del que Todd considera el problema polític bàsic del segle XXI: la progressiva pèrdua de contingut dels règims democràtics; una decadència accelerada i propiciada pels nous elements d’articulació de la societat als que fèiem referència més amunt. Potser algú pot pensar que el fet de tenir un estat independent és en ell mateix més important que pensar en problemes que no tenen solució o, el que fora el mateix, que la mobilització de l’opinió es pot fer d’altres maneres gens relacionades, i fins i tot oposades, a la il·lustració del públic. Des d’aquest plantejament sembla, però, que ben poc podria esperar-se d’un estat sorgit d’aquesta mena de consideracions.

Es segurament ben significatiu que quan es fa previsions sobre allò que suposaria una Catalunya independent són sistemàticament obviats els problemes d’articulació que, amb o menys intensitat, pateixen totes les democràcies del món occidental. Això és característic certament dels discursos sobiranistes, però potser més clarament dels que s’hi oposen. Aquest fora decididament el cas de Ciutadans, els quals, malgrat les seves contínues afirmacions de què als homes i dones de Catalunya els interessen altres coses, només parlen d’allò que ells mateixos reconeixen que no els interessa. El caràcter monotemàtic, la reducció de totes les qüestions a una sola presentada de manera obsesiva,és una manera de defugir la política per quedar-se a la seva còpia imperfecta i grollera. Un empobriment de la vida política que ara patim, però que tampoc és nou. De fet, com veurem, aquí rau un dels motius de la crítica platònica a la sofística.

Aquest exercici de reducció a simulacre i banalització de la política a Catalunya, i també al capdavall a l’estat espanyol, es materialitza en un procés que podríem qualificar com a “futbolització” de la política. La repressió de les forces democràtiques en el temps del franquisme va tenir com a efecte, des de llavors, una politització del futbol. Els clubs van agafar una dimensió de representació més enllà de l’ estrictament esportiva. Els casos del FC Barcelona, llavors CF Barcelona, i Real Madrid foren els més significatius. El primer, estructurant-se mediàticament entorn de la famosa definició del president de Carreras com “més que un club”. El segon, assumint la funció d’aparador del règim en l’exterior en un temps on els equips de futbol, formats majoritàriament per jugadors estrangers, eren potser l’única cosa que es podia posar a l’aparador. Durant els darrers anys del franquisme això era un fet palès i va fer preveure a molts dels savis del moment que quan el país es normalitzés i esdevingués un règim semblant als altres europeus, el Fútbol perdria la seva importància. No cal dir que això no ha estat així ni de bon tros. Evidentment una part de l’explicació es troba a la mateixa evolució d’un esport, cada vegada més universal, però també al fet que el vell lligam amb la política no només no s’ha dissolt, sinó que s’ha reforçat invertint-se: la “futbolització” a la que ens referíem abans. Ja no es tracta doncs d’una transferència dels simbolismes polítics al futbol, sinó de la reducció de la política a les maneres de raonar, actuar, i adherir-se sentimentalment del món del Futbol. No ha estat aliè a aquesta transferència, el procés, desenvolupat amb molt èxit, d’amagament mediàtic de l’estratificació social. Al temps de la democràcia clàssica, l’afiliació política estava fortament condicionada, quasi bé determinada, per la classe social de cadascú. Havent desaparegut aquest fet de la consciència dels ciutadans, el nacionalisme esdevé l’eina més adient per a la mobilització. Així mentre que la dimensió representativa dels clubs pel que fa la classe social (també molt important originàriament) tendeix a difuminar-se, la territorial ideològica sembla cada cop més potent. La degradació del debat polític a simulacre del futbolístic és la millor explicació per a la fidelitat del vot d’un cert electorat, de vegades molt difícil de justificar racionalment. Es sabut que hom pot canviar-ho tot menys d’equip de futbol i passa el mateix quan el partit polític és un succedani de l’equip de futbol. L’avaluació i la ponderació de les propostes és substituïda per l’adhesió als que són els meus i s’oblida la reflexió sobre els objectius per, com en el món del futbol, quedar-se amb l’única pretensió d’obtenir la victòria sobre l’adversari. Tota la dimensió de racionalitat que constitueix el fonament antropològic de la pràctica democràtica, és obviat en favor d’una identificació des de la sentimentalitat pura. Un canvi que ben segur, no és incòmode per un poder que en pren bona cura. Fa pocs estius tinguérem a Catalunya un exemple de primer ordre amb una campanya en la que diversos famosos, entre els quals hi havia Bojan Krkic Pérez, declaraven els seus desigs d’esdevenir fans de Catalunya. Catalunya, o el departament de propaganda del govern de llavors, no aspira a tenir ciutadans sinó a tenir fans, dos termes que ni de bon tros podem considerar com a sinònims. Sí el primer es un terme adient a l’esfera del patriotisme, als fans només els hi pot ser associada la noció de patrioterisme, ja que el tipus de relacions que abans definíem com patioteres, tot parlant de França i Alemanya, és la que regeix la relació entre les aficions rivals. El rival que guanya és sempre alhora menyspreat i envejat i es vol ser com ell, perquè el triomf es el que compta. Les reaccions despertades a Madrid pel bon joc i els resultats del Barça als darrers anys en són un exemple ben significatiu.



Hom pot haver fruït molt amb el joc i la manera de fer del Barcelona, fora del tot el cas de l’humil autor d’aquestes línies, però això no és obstacle per pensar que, al capdavall, l’èxit de l’estratègia d’identificar el Barça amb el país ha fet molt de mal. El desbordament de sentimentalitat inherent als seus èxits i els seus fracassos és un element important per generar aquest clima on la política irreversiblement perd lloc davant dels seus succedanis. La importància conferida als èxits del club a més acaba, quan hom s’ho mira des d’una difícil distància, causant un sentiment una mica trist sobre un país que acaba tenint com a quasi únic símbol d’excel·lència, des d’un punt de vista popular, una entitat centrada a un joc en el qual l’atzar ocupa un lloc, sovint determinant. D’altra banda, aquesta inflació perpetua acaba tenint efectes contraris als buscats. Ens referim al fet, assenyalat per Manolo Vázquez Montalbán ja fa molts anys, del caràcter vertebrador per l’estat espanyol que té la lliga nacional de futbol. La fixació a la rivalitat acaba sent un element de cohesió d’allò que més aviat es voldria desmembrar.

dimarts, 23 de desembre de 2014

Sicilia (V)






La següent etapa del nostre viatge era Taormina, però entre Taormina i Siracusa hi ha la presència aclaparadora i definitiva de l’Etna, l’element geogràfic més determinant de l’illa, i també Catania de la que de manera segurament injusta passo de llarg per segona vegada. Essent com érem turistes curts de temps, perquè si alguna cosa tinc clara després de dos viatges és que quinze dies fan curt per tal de veure aquesta illa, hem de prendre l’opció més ràpida i atapeïda per tenir una visió del parc. Prenem el funivia, un telefèric al final de la carretera, uns 1800 metres , que ens puja gairebé mil metres per després continuar amb un vehicle, barreja d’autobús i tot terreny, fins molt a prop d’alguna de les múltiples boques del volcà. El paisatge és lunar, però de fet ho és des que comencem l’ascensió amb al telefèric. L’amenitat més gran es poder distingir entre les diferents menes de lava. Jo no puc però se’m desperta la nostàlgia del temps, breu, en que vaig estar temptat de seguir la geologia com camí acadèmic. Hagués estat sense dubte una vida aprofitada la dedicada a entitats tant estables i duradores. Però com segurament no hagués llegit Parmènides tampoc ho hauria sabut. Al capdamunt del volcà la ventada és impressionant i el guia, aquest si geòleg de debò, ens fa unes observacions que en el seu moment trobo interessants però que ja he oblidat.

Les dues nits següents som a Taormina. Taormina fou un dels primers llocs turístics de la illa i la gernació és encara molt gran. El poble no és en ell mateix gaire cosa. Està emplaçat a la vessant d’una muntanya i amb l’excepció del carrer principal és difícil cap passejada horitzontal. El mirador central que permet una ampla visió d’una costa molt accidentada s’obre enfront d’un bar anomenat wunderbar, cosa que fa pensar que foren segurament els alemanys els primers en omplir el lloc i gaudir de la seva situació. Fa unes dècades sembla que era fàcil veure Richard Burton i Elizabeth Taylor , que tenien una certa tirada per aquest lloc. A la terrassa del bar la gent es veu prospera però poc semblant als protagonistes de Cleopatra. Era un temps diferent quan els happy few no tenien ni la necessitat ni l’obligació d’amagar-se dels plebeus. 

Des del poble per anar a la platja, cal prendre un altre telefèric. Les platges estan més aviat atapeïdes però l’aigua és ben neta. També es pot passejar pels carrers i trobar llocs amagats amb testimonis de la seva llarga història, però fonamentalment el gran atractiu de Siracusa és el seu teatre grec que visitem molt d’hora al matí, després de sortir del lloc on ens aixopluguem, un petit Hotel, condor, on ens sentim molt còmodes pel seu ambient familiar. El teatre és un lloc absolutament únic pel seu emplaçament. Des de les grades finals més enllà de l’escenari tenim tota al costa amb la seva successió inacabable d’entrades i sortides del mar i a la dreta l’Etna. No crec que cap altre lloc pugui tenir unes vistes tan privilegiades. Com que tenim prou temps després pugem el Tauro, un petit pujol a l’esquena de la ciutat des d’on el que veu és precisament el teatre i al fons la costa.



Diumenge deixem Taormina. Per l’autopista veiem la nítida, clara i ben propera la península itàlica a la nostra dreta. És la costa on Ulisses va haver d’utilitzar el seu enginy per vèncer alhora el perill i ensems satisfer la seva curiositat, segurament les dues accions més pròpies d’un heroi de debò. Cap al migdia arribem a Cefalu. Passem la nit al Hotel kalura de gestió i clientela majorment germànica. L’hotel disposa d’una petita caleta pels hostes prou adient per passar l’hora de màxima calor. Després fem un passeig per la ciutat que és un dels moments més profitosos del viatge. Coneixem els dos habitants més famosos de la ciutat. El primer es el Crist en majestat representant en mosaic a l’àbsida central del Duomo. La impressió és molt gran. El mosaic és enlluernador i em sembla que no he vist mai cap representació millor de la benvolença que la representada per la imatge d’aquest home transfigurat ja en Déu. Les columnes interiors provenen del temple de Diana que fa molts segles hi era al capdamunt de la roca sota la que hi és la vila. El segon habitant és d’ofici i història desconeguda. Potser era un mariner però assolí una merescuda immortalitat per la habilitat del pintor Antonello de Messina que el prengué per subjecte del que molts pensen que és el millor retrat masculí del renaixement italià. El quadre es troba al museu Mandralisca, una col·lecció provinent d’una família de la vella aristocràtica siciliana. Malauradament, a Itàlia també han de fer retallades i la supervivència del museu estava molt amenaçada. El personal estava en lluita, a la japonesa mantenint-lo obert amb un horari indefinit, per defensar el patrimoni cultural del país i els seus llocs de treball. Suposo que el dia que el tanquin, L’home desconegut anirà a un museu de més volada on serà encara més admirat. Cefalú deixa moltes més impressions agradables: el capvespre sobre amb el sol amagant-se a la línia d’horitzó sobre la platja, cosa que als catalans sempre ens resulta atractiva, el descobriment d’uns safareigs medievals en un estat de conservació perfecta a la muralla al costat de la platja i el sopar al restaurant ti vitti. on prenguérem un fantàstic carpaccio de gamba fresca aromitzat amb els cítrics del país.

dilluns, 22 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (III)



La normalització ha estat un concepte clau, l’anàlisi del qual és indispensable per veure el caràcter emulador del nacionalisme català. L’abandonament a l’impuls mimètic no té res d’estrany en ell mateix ni tampoc res que el facin digne de censura. És quelcom normal i previsible atès com funcionen les coses d’aquest mon. El problema és que això acaba facilitant l’oblit de què el motiu d’orgull, si en cal algun, no és tant per ser normals , com per ser els subjectes d’una experiència històrica original i peculiar. Al fet de ser gairebé l’única llengua capaç de consolidar-se com a llengua de cultura havent estat pràcticament sempre al marge, o en contra, del poder estatal. Atès el panorama europeu, possiblement, allò normal seria a hores d’ara una situació encara més dialectal i precària. En tot cas, l’apel·lació a una situació de normalitat no és una exclusiva del nacionalisme català. No fa gaire temps, varem podem sentir al llavors cap de l’oposició, el senyor Mariano Rajoy, queixar-se amargament de que aquest no és un país normal. El motiu de la seva queixa fou la posada en vigor del reglament que permet un ús restringit de les llengües oficials diferents dels castellà a alguna de les sessions del Senat. La mesura tenia un caràcter pràcticament simbòlic, però tot i així, fou sentida per molts espanyols com un motiu de greuge i així ho expressà el líder del PP. Per Rajoy, la presència institucional de català és un fet anormal en arrabassar-li al castellà un espai que aquest no té per què cedir. Sí els processos de “normalització” iniciats pels Governs de Pujol, admetien una lectura reveladora d’un ocult, però latent, complex d’inferioritat, les declaracions de Rajoy tenen un sentit molt semblant. La normalitat per Rajoy és la homogeneïtat lingüística i política i parlar en català és una manera de crear problemes, d’allunyar-se del seu ideal indiscutible. França és un país normal i Espanya ho serà quan sigui igual, és a dir, en el moment on qualsevol alternativa cultural diferent de la del grup dominant hagi estat anihilada o reduïda a la condició de residu folklòric. 

La possibilitat de fer de la diferència amb la pàtria de Descartes un motiu d’orgull o d’afirmació és molt rara i minoritària. Les declaracions de Rajoy no expressen, així, un sentiment aïllat ni particular. Tampoc n’ expressen un que podem considerar limitat a la dreta espanyola, tot i que el seu caràcter de dreta la fa més inclinada al nacionalisme i per això la seva competència amb el catalanisme és més directe, mentre que la, diguem-ne, esquerra espanyola pot apel·lar a la seva fundació, molt llunyana i perduda certament, internacionalista per pensar-se, falsament, fora d’aquesta cursa. La normalització d’Espanya, la seva realització plena com a comunitat nacional, passa per superar l’obstacle definit per les altres realitats a les que la constitució al·ludeix, sense mencionar-les explícitament, com a nacionalitats i molt especialment de la catalana: per la força de la seva cultura, per la seva tradició política i pel seu pes dins del conjunt de l’estat espanyol; tres característiques que no es conjuguen amb la mateixa força en el cas de Galícia i Euzkadi. Tot nacionalisme té una dimensió necessàriament competitiva, cosa que és una altre manera de dir que necessita disposar d’una tipificació clara dels culpables. Des del començament de l’edat moderna els competidors de la monarquia espanyola foren la francesa i la britànica, però el transcurs del segle XIX feu cada cop més palès que Espanya jugava a una altre divisió i no pertanyia a la lliga de les potències europees. D’altra banda, des del XIX començà un procés d’implantació del liberalisme on l’estat francès jugà un paper de model. En aquest context l’exigència de l’aparició d’un nou rival, una altra manera de dir unes noves víctimes propiciatòries, trobarà una possible satisfacció amb l’aparició dels moviments catalanistes, la qual, cal recordar-ho perquè és una data del tot crucial, coincideix cronològicament amb la independència de Cuba, la liquidació de l’imperi espanyol i la sensació de què el catalanisme constituïa alguna cosa així com una defecció per part dels catalans. El fet cert és que aquest nacionalisme no tindrà cap victòria sobre les potències europees per fundar i rememorar el culte als herois i l’única victòria de la que podrà disposar és l’ obtinguda sobre el catalanisme a la guerra civil. La catalanofòbia és per aquesta mena de concepció, així doncs, no quelcom passatger sinó constituent. El Mal per excel·lència, a l’imaginari espanyolista, és el trencament d’Espanya i després d’uns anys de treva, més o menys a Catalunya però gens al país València, la virulència de l’anticatalanisme presenta oscil·lacions, però mai no desapareix completament.

Hem volgut distingir entre Catalunya i el nacionalisme català, però és potser més urgent i necessari plantejar la distinció entre la majoria dels habitants de l’estat espanyol i el sector, minoritari però molt present a les esferes del poder polític i mediàtic, afectat intensament per la catalanofòbia. Per a quasi tothom a Espanya el plet català té poc a veure amb la seva vida i, en conseqüència no li amoïna gaire. El perill, però, rau a la unilateralitat de la informació rebuda (com li passa sovint als seguidors exclusius dels mitjans catalans) . Des de qualsevol poble o ciutat de l’Espanya interior Catalunya està molt lluny, però el discurs anticatalà està molt i molt present perquè aquest espanyolisme vertebrat des de l’anticatalanisme té una presència molt important als mitjans de comunicació. Així, l’anticatalanisme ha estat utilitzat, sense cap mena de complex i amb molta persistència, per arribar a consolidar la creença en un conflicte lingüístic dins de Catalunya la realitat del qual és, pel moment, no gaire més que testimonial.

Possiblement no sigui fàcil identificar-se amb la presentació que estem desenvolupant. Parlar de la guerra civil fa lleig i tot sembla indicar que no deixarà mai de fer-ne. D’altra banda, el catalanisme és un enemic amb una dimensió paradoxal, perquè donar-li massa importància significa en el fons donar-li la raó i la coherència del propi relat passa per la negació de la seva existència. Tot plegat resulta massa contradictori i per això, de fet, la tendència majoritària del nacionalisme espanyol no s’identifica amb la de les versions més estridents i acaba sent l’articulada pel diari El Pais, amb un discurs prou atractiu com per que alguns dels que no combreguen amb la tendència ideològica del diari acabin adoptant-lo. Aquesta alternativa es defineix no pas com espanyolista sinó expressament com a no-nacionalista. La seva referència fundacional és la constitució de 1979, la qual serveix de base per a la vertebració d’un discurs imitador de la noció de patriotisme constitucional emprat per Habermas. En la mesura, en què la constitució es defineix com la instauració definitiva a l’estat espanyol de la part més noble de les tradicions democràtiques occidentals, això legitima la posició de superioritat moral que els defensors d’aquesta concepció sovint mantenen. Aquesta superioritat es reforça amb una consideració, no menys mítica, del prestigi de la llengua castellana, de la qual es remarca la seva potencia en termes de número de parlants i es minimitza, o s’amaga tant com es pot, el seu paper secundari als cercles científics, filosòfics i culturals en general. L’espanyol es defineix des de l’estratègia de l’anonimat, cosa que li permet definir-se com cosmopolita en virtut del caràcter quasi universal de la seva implantació. Aquesta presumpció d’autosuficiència i universalitat és la que ressona al fons d’expressions com la de “lenguaje común” o “punto de encuentro”, ben familiars per a tots els lectors de l’esmentat diari. L’estratègia oposada a l’anonimat és l’autenticitat, la que valora la possessió de la llengua com un bé propi, però aquesta estratègia condemna la llengua autèntica necessàriament a una posició de segon ordre (sense comptar que a determinats àmbits de Catalunya la institucionalització efectiva del català li permet al castellà també jugar aquest paper). Es fonamenta així una escala de valors, progressista i moderna, en la qual queda legitimada la pretensió de fer del català una llengua de segon ordre i de convertir els defensors d’un paper més rellevant o d’una igualtat, no només teòrica sinó efectiva, en uns individus reaccionaris, oposats a la direcció natural del progrés de la humanitat. Es la inversió exacta de l’operació que comentàvem a l’apartat anterior quan tractàvem de la problemàtica associació entre el nacionalisme català i els valors de la tradició republicana. L’anihilació del català en favor del castellà queda justificada, llavors, en nom del progrés i de la modernització, instàncies supremes de legitimació històrica.

El plantejament està afectat de la trampa inherent al cosmopolitisme, i sovint també a l’anomenat multiculturalisme: l’afectació d’un sentiment de superioritat resulta massa grollera com per poder-la dissimular. Aquest plantejament però no pretén tant una supressió radical, com la definició d’una jerarquia on, com a molt, allò català pot ser perdonat pel seu caràcter reaccionari i finalment “tolerat” (un altre terme clau d’aquesta configuració ideològica). Filosòficament parlant, les bases d’aquesta teoria són febles. La seva fonamentació és el resultat d’un constructe antropològic, un individu essencialment racional i del tot desarrelat, existent només a les mitologies d’alguns filòsofs. I no parlem de la filosofia en general perquè precisament el text filosòfic tractat a aquest llibre, el Gòrgias platònic, ens ofereix, com veurem més endavant, un testimoni del contrari. La interacció dels personatges no s’entendria sense considerar els seus orígens.

La pretensió de superioritat del nacionalisme del punt de trobada no sempre es formula de manera explícita, però hi ha excepcions. Arcadi Espada escrigué un cop al menys, potser més però en tot cas és coherent amb la resta del que escriu, que hi ha cultures de primera i cultures de segona. Això no és gaire diferent de dir que hi ha cultures guanyadores i cultures perdedores. Allí on s’atura Espada rau, però, el tema essencial. Els romans foren, sense dubte, una cultura de primer ordre i els cartaginesos han acabat sent una anècdota al curs de la història. La diferència però no la marca la bellesa de la llengua llatina ni la monumentalitat del dret romà, sinó les guerres púniques. El plantejament d’Espada pot tenir una dimensió, potser, una mica obscena però en els fons està d’acord amb allò que assenyalàvem al primer paràgraf: allò real no és el racional, sinó el religiós, és a dir el moviment de la història no és l’avanç inexorable de la perfectibilitat humana, sinó l’intent d’alliberament de la violència original i primordial mitjançant la definició de tecnologies socials adients. Així les formes culturals no són la negació, ni tan sols la sublimació, de la violència sinó la seva conseqüència.

L’ordenació establerta per la constitució es definia com un instrument de concòrdia. Per ser-ho efectivament havia d’acabar amb les polítiques de supressió de la catalanitat definides pel franquisme. Això volia dir incloure alguna mena de reconeixement, cosa que es feu de manera limitada i tractant, poc després, de restar-hi importància i diluir-lo. Com ha estat rememorat recentment el 23 de febrer constituí un impuls important per aquesta empresa. La fórmula fou l’anomenat café per a tothom, l’articulació d’una descentralització política que molt poca gent fora de les comunitats amb llengua pròpia reclamava de debò. El problema polític fou difuminat transformant-lo en una qüestió técnico-administrativa. El resultat fou la creació de 17 governs i de 17 parlaments, una generositat que en temps de vaques magres, com ara estem patint, resulta problemàtica. Paradoxalment, el desig de negar una rivalitat, la negativa a assumir un conflicte ha acabat generant una multiplicitat d’altres. La relació entre les diferents comunitats ha acabat generant una competició emuladora en la qual l’objecte d’emulació era precisament l’autonomia catalana. Amb l’aprovació dels diferents estatuts es pretenia no ser menys que els catalans i trenta anys després, la definició del propi projecte des d’allò que es fa a Catalunya segueix essent la regla general. Fins i tot de vegades, com al nou estatut valencià, de manera ben explícita. El remei per tant ha esdevingut pitjor que la pròpia malaltia. Si abans parlàvem de la necessitat d’una redefinició a l’àmbit del nacionalisme català, podríem concloure que la redefinició si es produí dins del si del nacionalisme espanyol, però no fou prou sincera i ha acabat creant nous problemes sense resoldre els vells.



Recapitulem el nostre argument. Hem pres com a punt de partida la reflexió de Girard al seu llibre Achéver Clausewitz on estudiava la confrontació entre Alemanya i França des de les seves teories, però aplicant-lo a les realitats properes de Catalunya i Espanya. Hem vist que el desig mimètic actua a dos nivells, d’una banda entre Catalunya, nació sense estat propi, i les nacions que sí en tenen, entre les quals, evidentment, la més rellevant és Espanya, la que constitueix l’obstacle més directe (tot i que un error important del nacionalisme català és pensar que és l’únic). D’altra banda el desig mimètic també és manifesta entre el nacionalisme espanyol i els països més vertebrats, del que el millor exemple és França. Això confereix un paper d’obstacle a Catalunya. Un darrer exemple per acabar és el de la competència emuladora entre les diferents comunitats sorgides de la implantació de l’estat de les autonomies. Molt significativament, les comunitats més actives en aquest sentit, l’exemple més clar és el de la Comunitat Valenciana, practiquen un regionalisme sense matisos nacionalistes i que pot ser definit sense cap mena d’exageració com espanyolisme. L’altre element de la teoria girardiana és la seva vessant sacrificial; la necessitat de trobar bocs expiatoris per cohesionar la comunitat i dirigir els impulsos violents. Tot i que les institucions de poder catalanes puguin tenir la temptació de definir els “espanyols” com enemics, la feblesa del seu poder i la barreja que constitueix la base de l’estructura demogràfica de la Catalunya actual li ho impedeixen. La inversa no és certa, però, i el nacionalisme espanyol en treu molt partit d’aquest mecanisme adreçant-lo contra els nacionalismes perifèrics i especialment contra Catalunya.

divendres, 19 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (II)



L’aspiració a l’autogovern és un dels elements determinants de la política catalana des del temps de la conclusió de la guerra de Cuba. Després de la darrera transició, la legitimitat i la necessitat d’un cert grau d’autogovern és un punt admès en principi per totes les formacions polítiques. Fins i tot les que són qualificades com a espanyolistes, s’autodefineixen com a defensores de l’estatut d’autonomia del 1979, el qual reconeixia l’existència d’una identitat col·lectiva catalana. La redacció d’aquest text era ambigua, però no prou com que perquè no es fessin ben paleses dues nocions que els defensors de l’estatut de 1979 de fet neguen constantment a la seva praxis: la legitimació des d’una tradició política anterior, la qual en realitat només pot referir-se a la republicana, i la definició del català com a llengua pròpia, una formulació que sembla exigir un tractament asimètric envers el castellà, del tot oposat al teòric “bilinguïsme” defensat per aquesta mena d’organitzacions. Durant el temps d’aplicació de l’estatut, uns vint i cinc anys, es va acabar estenent a sectors relativament amplis i determinants de la població, la convicció de que l’eina aprovada el 1979 havia quedat obsoleta i que calia anar un pas més enllà; avançar pel camí del sobiranisme: ja fos per la via de redefinir l’estat en un sentit confederal, la destralera operació que acabà amb la promulgació de l’estatut del 2006, de prendre decididament el camí de la secessió o de seguir simplement la via de confiar en els patricis i a la seva clarividència, que és l’única manera en que sé definir la, diguem-ne, estratègia seguida pel partit majoritari del nacionalisme català. Les gradacions d’aquest desig d’autogovern son així ben variades. Ningú no nega la necessitat d’un autogovern ja sigui des d’una expressió mínima, la construcció de carreteres de les que parlava un dia Rajoy, o la construcció d’un estat propi que seria allò que definiria un projecte independentista molt clar en la seva aspiració final, però del tot confús quan cal parlar de l’estratègia o la tàctica per assolir-ho. Entre mig d’aquestes alternatives hi ha com a base tres menes essencials de definicions de la personalitat col·lectiva de Catalunya: la negació d’aquesta identitat, cosa per la qual la defensa de l’estatut del 79 resulta en aquest cas del tot contradictòria, la de la seva definició en termes oposats a l’espanyola, la qual fora la sobiranista, i la que intenta mantenir l’equilibri entre les dues identitats, la menys consistent teòricament des de la lògica política convencional i dominant, però la que per raons històriques i demogràfiques és la que ha resultat més còmoda per una bona part de la població del país. No hi ha gaire dubte però que quan parlem de Catalunya ens referim a una construcció teòrica que està definida majoritàriament per la segona opció. La seva hegemonia, no potser a l’àmbit estrictament cultural, però si al comunicatiu i a la construcció del discurs polític, son allò que fa de la possessió d’un estat propi el desig de Catalunya.

Són doncs aquests grups socials efectivament hegemònics als que cal tractar com els veritables subjectes quan parlem de l’aspiració de Catalunya. La seva identificació no és difícil i potser ja d’entrada ens indica quin és el cor de la qüestió, perquè aquestes esferes només coincideixen molt parcialment amb el poder econòmic, que com saben el marxistes i els neoliberals és el real. Aquest fet és clar a la ciutat de Barcelona. La situació a comarques és potser diferent, però el desequilibri provocat per Barcelona dins de Catalunya és un fet decisiu i determinant de la situació del país. És el grup que ha fet seves les institucions autonòmiques des de la seva recuperació i que ara sembla no tenir prou (tot i que, factor que no pot ser oblidat, tampoc voldria posar gaire en risc allò que té). L’aspiració de l’estat propi és hereva del nacionalisme clàssic. La conclusió obligada del caràcter nacional de Catalunya ha de ser la definició d’un estat, el qual en aquests moments necessàriament ha de mantenir-se integrat dins d’una Europa, concebuda com una associació d’estats nacionals. Es tracta doncs de poder finalment ser com els altres, incloent també dins dels altres, uns espanyols, que són concebuts com una nació diferent. El plantejament és òbviament mimètic. Això d’entrada no hauria de ser una objecció. La imitació, i aquest és el punt central del darrer Girard, en ella mateixa té més de positiu que de negatiu. No és llavors cap mentida quan els partidaris de la independència o els sobiranistes parlen del caràcter “natural” de les seves aspiracions. Des de la nostra perspectiva la naturalitat és més forta del que ells mateixos suposen, ja que al capdavall, el seu ús del terme és més aviat metafòric; la dificultat però és que aquesta “naturalitat” pot ser també utilitzada amb la mateixa legitimitat des de Madrid. 

Els nacionalismes es presenten sempre com a naturals. La lucidesa, en canvi, no i sovint els camins per arribar-hi són ben artificials Tanmateix, escrivim aquest assaig des de la perspectiva, des de la peculiar fe dels amants platònics de la saviesa, de què aquest estat de la ment és un bé que mereix de ser conservat i precisament el problema del desig mimètic, aplicat a les individualitats i també en aquest cas a les col·lectivitats, és que la fixació en l’altre impedeix mirar envers un mateix (en aquest sentit com haurem de veure més endavant, el socratisme pot suposar una mena de sortida mai prou considerada per un Girard massa seduït, o potser mimetitzat, per Derrida). La fixació en l’altre impedeix la cura de la pròpia substància. El retret més bàsic adreçable contra el nacionalisme català fora precisament aquest. L’emmirallament amb la idealitat dels exemples exteriors ve acompanyat d’una manca de reflexió, i al capdavall de coneixement, sobre la matèria primera de la que està feta el país. El lloc on es fan paleses totes aquestes contradiccions és al concepte de normalització. Utilitzat primerament per a definir la política lingüística de la Generalitat, les connotacions del terme es van anar estenent a totes les branques i ja no es tractava tant de l’ús de la llengua, com, en general, de fer un país normal, equiparant les pròpies institucions amb les de qualsevol altre estat. En un cert sentit és evident que el terme era un encert, si més no des d’un punt de vista històric. Contribuïa a fitxar a la memòria col·lectiva el fet que durant quatre dècades llarguíssimes el país havia viscut a un estat d’excepcionalitat. En un altre sentit, entès com a índex d’aspiració sobiranista, el terme acabava sent contradictori. La normalitat entesa com la consagració institucional de la nacionalitat catalana, passa necessàriament per a considerar anormal l’estat espanyol. Una consideració que només es manté ajornant indefinidament la reflexió sobre sí aquesta posició és coherent amb la composició d’aquesta Europa a la que la Catalunya independent no podria renunciar. Dins del context europeu, quina és la realitat més normal la d’”Espanya” o la de “Catalunya”?. El meu punt de vista és que és la supervivència del català i de la cultura catalana és allò que suposa un fet anormal i que pràcticament tots els estats europeus tenen al seu armari entitats, generalment amb molt poca vida, similars a Catalunya. Els estats nacionalment homogenis no són gaires i sovint els que es presenten així són el fruit més o menys violent d’operacions d’assimilació i supressions. Si això és així, la supervivència i l’afirmació del català no són fets “normals”, cosa que no equival a dir que sigui il·legítima o indesitjable. Hi ha, per tant, quelcom d’intrínsecament contradictori a la pretensió de normalització. Un exemple trivial, però significatiu, que em ve al cap és un full propagandístic on un famós aspirava a veure una final de l’Eurocopa entre Catalunya i Itàlia. Sembla del tot contradictori negar la legitimitat de l’estat espanyol i acceptar la de l’estat italià i ho és no sols pel que implica de desconeixement de la història d’Europa, un tema que no és menor pels que volen basar la força dels seus arguments en el pes de la història, sinó pel seu caràcter d’autonegació, d’acceptació de la lògica en què s’ha fonamentat la nostra exclusió. És per tot això pel que segurament resultaria més realista, més coherent i més consistent el seguiment del camí preconitzat per J.A. Fernàndez al seu llibre sobre el malestar a la cultura catalana: l’acceptació de la nostra excepcionalitat, de la nostra manca de normalitat, del nostre caràcter, per tant, monstruós, cosa que necessàriament hauria d’implicar acabar amb l’hàbit d’acontentar-se amb “fer veure”, esdevinguda majoritària al temps on s’inventa una normalització, que no ha acabat encara ni presenta senyals d’acabar-se mai.

Si el fet d’assumir una lògica contradictòria consisteix el primer problema bàsic de les estratègies de la narració nacionalista, el segon ve provocat per l’èmfasi en una continuïtat històrica, aspiració recollida de fet a l’estatut de 1979, en gran part il·lusòria atesa la dimensió i la velocitat dels canvis patits per Catalunya i el mon a la segona meitat del segle XX. La immigració ha estat el més important d’aquests canvis. Aquí és molt clara la manca d’una reflexió i un discurs sobre la immigració més enllà de les voluntaristes consideracions del President Pujol, quan allò que presidia era Banca Catalana. El problema és palès. El discurs identitari que identifica els espanyols com a altres era ja problemàtic segurament, al temps de la segona república, però és del tot insostenible després dels allaus migratoris dels cinquanta i els seixanta. El relat nacionalista requereix sempre l’existència d’un altre unificador i és obvi que, llevat d’algunes excepcions, l’altre no poden ser els propis pares (Al capdavall, els nacionalismes sempre acostumen a tenir una certa feblesa pels “valors” familiars). El mecanisme de cohesió social, per excel·lència, el sacrifici, no pot ser llavors mitjanament efectiu. Allò sacrificat ha de ser susceptible de poder ser definit com totalment altre. És aquesta la definició mítica del jueus i allò envers els que tendeix la descripció de les víctimes sacrificials, l’esguerrat o la bruixa. El contrast entre l’exigència teòrica d’aquest procés d’alterització i la realitat, radicalment barrejada, del país és massa forta.



El desig d’estat propi té així dificultats evidents per poder ser compartit per un segment de la població que sigui suficient per a justificar l’ús legitimador i necessari de la primera persona del plural. Això és un fet que podria ser variat si fos trobada la manera de formular un nou discurs que no fonamenti el catalanisme des d’un passat aliè a la major part de la població catalana i que tingui una vessant positiva i útil per definir una Europa lliure de la mitologia de l’estat nacional. Un discurs, per tant, vertebrat amb la finalitat de renunciar a les polítiques d’assimilació per passar a polítiques de redefinició o refundació. Tot plegat, sembla molt llunyà a hores d’ara, doncs no es veuen gaire avenços en qualsevol dels dos sentits. Sí que és fàcil constatar però, un ús pervers de la manca d’estat propi com un element que obstaculitza qualsevol intent autocrític dels molts aspectes susceptibles de millora a la nostra vida col·lectiva. Una excusa per procedir a l’ajornament del tractament dels problemes fins al moment en què podrem gaudir d’un estat propi. Serà llavors quan els problemes educatius, laborals, ambientals, socials de Catalunya podran trobar solucions definitives. Es forja, així, una il·lusió sobre el caràcter redemptor de la política totalment allunyada de com funciona la política a tot arreu i de com funciona, i seguiria funcionant, a casa nostra. L’esclat de la crisis econòmica ha emfatitzat aquesta tendència, per la molt natural inclinació dels polítics i el poble, a la fugida cap endavant. Una consideració de la política que necessàriament ha de generar una impressió de forta intempestivitat i d’arcaïsme. La desfeta del pensament il·lustrat ha tingut com primer efecte, generar a la part més desenvolupada d’Occident allò que Lipotevsky anomena societat de la decepció. Fruit d’aquesta decepció ha estat un refús de la política que tendeix a fer dels polítics uns paradoxals bocs expiatoris, doncs allò que hom els hi podria retreure realment no és tant una diferència, bàsicament donada pel lloc que ocupen, com ser massa semblants a la resta. Catalunya no és una excepció i aquesta és una dificultat palesa segurament en el fet, d’entrada sorprenent, d’un augment alhora del sentiment independentista acompanyat d’una popularitat relativament baixa fins al moment dels polítics franca i obertament defensors d’aquesta opció. En aquestes condicions una mobilització per un problema que es defineix com estrictament polític només pot assolir uns resultats ben limitats. Només la convivència, excessivament íntima, entre quadres polítics i mitjans periodístics sosté aquesta il·lusió, fruit de la qual és també l’efecte pervers de frenar tota iniciativa d’autoconeixement amb una estratègia maniqueista que atribueix als nostres tota qualitat positiva i als altres, espanyols, la negativa. Així, per exemple, tinc ben viu el record d’haver vist a Londres un destacat polític nacionalista identificant la perspectiva ideològica del nacionalisme català amb l’ideari cívic republicà, una afirmació insostenible tant des d’una perspectiva històrica, l’enemic de la Lliga eren precisament sempre republicans de molt diferents menes, com des del funcionament habitual de les institucions democràtiques de la restauració, tant en els temps de Convergència, com en els del Tripartit. Tots dos han rivalitzat en el menyspreu de la legalitat i s’han mostrat seguidors de la tendència criminal anunciada per Alfonso Guerra i dirigida contra Montesquieu.

dijous, 18 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (I)



Sí Catalunya és, o deixa de ser, una nació és un tema que amoïna una bona part de la gent que viu al país. Tant si es tracta de què en sigui com de què no en sigui, assolir el reconeixement de la veritat d’aquesta afirmació, o mostrar el seu caràcter aberrant, allò que té d’interpretació volgudament equivocada de la història, són finalitats gairebé sempre presents a l’acció de la totalitat dels participants a l’escenari polític del país. Restar-ne al marge és ben difícil. Tot i l’entusiasme mostrat per uns i altres, després de tota una vida d’estar sentint com es donen voltes a la qüestió, fa una mica de mandra. El predomini de la mandra, però, implica la impossibilitat de l’(“auto”)aclariment. Així doncs cal començar explicitant el meu punt de partida que no m’inclina gaire vers el nacionalisme: la meva assimilació personal de la història europea, l’assumpció (poc practicada a casa nostra) d’allò que suposà i ha de suposar el final del colonialisme, i allò que pugui conèixer del romanticisme europeu em fa sentir poca simpatia per la noció de nació, l’absència de la qual no crec pas que fes que la humanitat visqués pitjor. És un fet, però, que discursos d’aquesta mena s’han acabat fent servir per impulsar polítiques de marginació de cultures febles, com ara, la catalana. Una intenció amb la que certament no volem combregar. 

Atès que el terme nació té massa inconvenients, és antipàtic i propicia l’exaltació emocional, jo m’estimaria més parlar d’ètnies, tot i que per a molts això pugui sonar una mica estrany. Aquest terme té un caràcter molt més objectiu i científic que no pas el de nació. Mentre que el primer està utilitzat amb un sentit reconegut i acceptat dins d’una comunitat científica, no s’esdevé el mateix amb el segon, utilitzat sempre des de perspectives no dissimuladament interessades. La ciència de la que parlàvem, amb tota la prudència amb que el terme pot ser emprat quan ens referim a una ciència social, és l’antropologia i suposo que aquesta és una explicació suficient del malestar advertit. Els occidentals hem inventat l’antropologia, i aquesta podria ser una de les fites positives d’Occident, però tendim a pensar que l’hem inventada pels altres, atès que els nostres èxits ens han situat en un nivell superior de civilització. És, certament, una idea errònia, ho era fa uns anys i ho és ara de manera encara més palesa quan comencen a haver-hi signes certs de un esvaïment, en un termini no massa llarg, de la superioritat occidental. Tanmateix és ben viva i constitueix la causa del malestar al que ens referíem. Adoptar aquesta perspectiva, però, per dues raons: en primer lloc, perquè és la que convé al fil vertebrador d’aquest assaig, el qual parteix de les hipòtesis d’un autor que des de l’àmbit de la crítica literària va acabar bastint una reflexió decididament antropològica i, en segon lloc, perquè aquesta reflexió sobre Catalunya i Espanya està feta des de fora, per l’habitant d’un exili que és, a més, un partidari de l’exili i de la condició vital de foraster.

De fet, el punt de partida de la nostra reflexió es troba en el primer llibre de Girard, en el qual encara no s’havia consumat el gir cap a l’antropologia definidor de quasi tota la seva producció posterior. A mentida romàntica i veritat novel·lesca el punt de partida és l’examen d’unes obres literàries cabdals no pas des d’un punt de vista estètic, sinó com a definidores de la situació humana; posseïdores d’un caràcter exemplar per la seva il·lustració del poder del desig mimètic. Els herois de les novel·les son figures individuals, el Quixot, Madame Bovary, Julien Sorel, però Girard no deixa d’advertir al llibre que el valor de les peripècies esdevingudes es troba a la seva potencialitat d’universalització i que la seva noció clau, la de desig triangular o mimètic, és un principi que es fa palès a totes les manifestacions del món modern, àdhuc la política. Aquesta idea és el nostre punt de partida perquè, i aquesta fora la nostra utilització de la hipòtesi girardiana, el desig mimètic és un element que serveix per explicar la relació entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol.

El nostre punt de partida, manllevat de l’obra de Girard, és la distinció entre les nocions de mediació interna i mediació externa. La figura del mediador és el vèrtex entre el subjecte que desitja i l’objecte del desig; el que crea el model i amb el seu desig constitueix l’original que el subjecte copia. Hi ha, tanmateix, dues menes de distinció. Quan el mediador és una figura que, pel seu prestigi o d’altres raons està situada en un nivell superior al del subjecte, hom pot parlar de mediació transcendent; fora el cas de la relació que mantenen Quixot i Amadis o Julian Sorel i Napoleó. Quan, en canvi, el mediador es troba en un mateix pla que el del subjecte, llavors deixa de ser només un model per passar a ser un competidor, un rival, un obstacle. No fa falta filar massa prim per veure que aquest model s’adequa sense gaire dificultats a les querelles nacionalistes del Nord-est de la península ibèrica. L’objecte del desig és la possessió, construcció d’un estat, pensat com l’únic instrument que fa la vida de la nació possible. El subjecte és la comunitat de pensament que combrega amb aquesta ideologia i que es pensa ella mateixa com a país, apropiant-se de la primera persona del plural. 

Que existeix una comunitat vertebrada entorn de la noció de nacionalisme català és un fet indiscutible. Menys clara és la relació d’aquest grup amb el conjunt global del país. L’única eina a l’abast per esclarir-la són una resultats electorals que sempre admeten més d’una lectura. L’existència d’un nacionalisme espanyol també és clara, tot i que aquest grup en treu beneficis de la invisibilitat que forneix el poder, o si voleu, de la seva naturalitat. La relació entre els dos nacionalismes està abocada necessàriament a una relació de rivalitat, típica de la mediació interna. Des del punt de vista del nacionalisme català, l’altre té allò que ell mateix vol tenir, un estat, el qual constitueix l’obstacle fonamental per a la realització de les aspiracions catalanes. Tanmateix la relació es pot invertir, perquè només amb algunes engrunes de lucidesa i coneixement històric hom pren consciència del caràcter fallit, incomplet de l’estat espanyol, el qual certament és un estat, però no és gaire a prop de la homogeneïtat que constitueix l’atribut definitori i ideal de l’estat nació, la que caracteritza el model per excel·lència de l’estat-nació: el francès. Des d’aquest punt de vista, oscil·lant entre el triomfalisme i el complex d’inferioritat característic d’una manera madrilenya de veure el món, el nacionalisme català esdevé un competidor i un obstacle. És aquest exactament el cas descrit per Girard quan ens diu que l’univers de la mediació interna és aquell en el qual les dues esferes que tenen com a centre el subjecte del desig penetren l’una en l’altra. El fet que tant des del nacionalisme català es negui la realitat d’Espanya, com que des del nacionalisme espanyol es negui també la realitat de Catalunya no constitueix la refutació sinó, pel contrari, la demostració de l’encert de la nostra observació.

Per raons històriques tot nacionalisme pot ser adjectivat com a romàntic, perquè fou al temps del romanticisme no quan s’inventà, sinó quan es definí teòricament. En un sentit més estricte del terme, tots dos són també romàntics en el sentit definit per Girard per aquest terme: reflecteixen la presència del mediador però sense revelar-la, reconèixer-la, mai. Tanmateix, allò cert és la por que l’altre pugui arribar a fer efectiva les seves aspiracions. Hom entra així dins de l’àmbit de la mediació doble, en la qual el subjecte no desitja tant el seu objecte, com que aquest no sigui posseït pel seu rival. Traduït als nostres termes això significa entrar a una dinàmica on la negació del rival és més important que l’afirmació de la pròpia identitat. Els exemples en podrien ser nombrosos; des dels anecdòtics, com la col·lecció d’eufemismes inventada per TV3 en quasi tots els àmbits per defugir el mot Espanya, el fet que des de Madrid el discurs dels enemics de l’independentisme s’hagi avançat quasi sempre cronològicament a l’independentista (com s’esdevingué per exemple als temps de la setmana anomenada tràgica) o el recel provocat per la mera existència de la llengua catalana, encara avui en dia reduïda a la condició de dialecte en alguns instituts de l’altiplà ibèric. Per això, tant en un cas com en l’altra, el patriotisme acaba essent escàs i quasi sempre és reemplaçat pel patrioterisme. Girard defineix el patriotisme com un producte associat íntimament a la mediació externa, mentre que el patrioterisme ho està a la interna. El patriotisme té una part sincera de culte als herois del país (si voleu una reminiscència del culte als morts, l’estrat teològic-polític més primitiu) i és independent de la rivalitat amb una altra pàtria. La rivalitat aferrissada entre els nacionalistes dels dos bàndols en el seu menyspreu de la història ja ens indica que, de patriotisme, a la península ibèrica no n’acostuma a haver gaire. Per totes dues perspectives, la història es estesa com una eina d’identificació que no permet l’autoconeixement. En el sentit nietzschià es tracta de construir monuments que marquen el territori, tot fent una tasca de reafirmació que clou qualsevol espai d’autoquestionament d’allò que som. La història d’antiquari entestada a conservar la vida i que esdevé incapaç de crear-la.

El patrioterisme en canvi és tot una altra cosa vinculada a una competició per veure qui té l’andròmina més gran i el camp de visió més petit. La rivalitat no és accidental sinó del tot essencial i la ignorància de l’altre no és possible, com no ho és l’anihilació del desig de la seva desaparició. D’aquí l’atractiu de les pensades solucions definitives com podria ser la independència o volgué ser-ho l’any 1939 a Catalunya. El millor exemple històric, ens assenyala Girard, foren els nacionalistes francesos que abraçaren la causa de Vichy, en un moviment simètric i equiparable al fet el segle passat per personatges com Carles Sentís, Eugeni d’Ors, Josep Mª Porcioles i tant d’altres. Cosa possible perquè la veritat del patrioterisme és l’adoració secreta per l’altre.

Com en el cas dels herois de les novel·les estudiades per Girard, el resultat necessari d’aquesta dinàmica duta a l’extrem és l’autodi. En el cas dels catalans, hom podria establir un cert consens, en el que participarien tant gent dins de l’òrbita del nacionalisme català com de l’oposada, entorn d’aquesta afirmació, la qual té possiblement la seva mostra més espectacular a les defeccions, o conversions segons com es miri, i la més habitual, verinosa i destructiva en el conformisme i la voluntat de ser petit que sovint caracteritzen la vida catalana. L’autoodi no és tampoc aliè a una mentalitat que defineix l’espanyolitat dient que és espanyol el que no pot ser altra cosa. Si l’ideal està sempre abduït per un altre que es veu com a diferent, el fàstic i el menyspreu envers la pròpia substància esdevenen un resultat obligat. Una altra coincidència entre catalanisme i espanyolisme no és menys fonamental: el caràcter reactiu que finalment resulta un element definitori d’ambdós. Tant a una banda com a l’altra, la legitimació de les pròpies pràctiques com respostes a una agressió (sempre teòriques o, per utilitzar un llenguatge propi del nostre temps, virtuals) té un ús tan freqüent que ens du inexorablement a allò que Girard considera el descobriment major de l’antropologia: el caràcter il·lusori, metafísic, de l’agressió que es segueix del fet que cap humà, d’acord amb el seu testimoni, no ha agredit mai a ningú. Sempre són els altres els que han començat. No volem dir pas que totes les agressions siguin irreals o fantàstiques. Es poden trobar exemples des de totes dues perspectives. La qüestió, però, és que quan més va, més sembla complir-se allò que Clausewitz anomenava pujada als extrems i a la fi acaba no havent-hi cap acció afirmativa que no hagi de ser vista com una agressió més o menys clara. La culminació d’aquest procés és el moment en que neuròticament ja no es poden acceptar com a realitats les existències de l’estat espanyol o de la llengua catalana. Més conegut, tot i que de menys importància per a la nostra reflexió, és el seu presumpte paper com factor de cohesió que els fa coincidir amb un univers, en aparença tan allunyat, com el del canibalisme tupinamba: la desviació de tota violència potencial dins del grup envers l’exterior. Tampoc aquí cal fer gaire memòria. Hi ha prou amb recordar la insistent obsessió dels intel·lectuals catalans, més recolzats pel poder, a proclamar la superació de la distinció entre dretes i esquerres o la facilitat amb la que els espanyols es posen d’acord a que és millor una España roja a una España rota, des de José Calvo Sotelo fins a Rosa Díez.

La part de la seva obra on Girard ha tractat més aquestes problemàtiques, és al seu darrer llibre dedicat a la figura de Clausewitz. El comentari de l’obra del teòric militar prussià és l’aplicació d’una concepció política de la rivalitat mimètica i també un exemple de rivalitat mimètica individual, la del propi Clausewitz amb la figura de Napoleó. La relació entre França i Alemanya ha estat el nucli animador de la política europea a l’època moderna i el fet més notable és que la rivalitat va acabar desenvolupant, segons Girard, un exercici de suplantació progressiu. Quan Clausewitz descriu els francesos, empra tots els recursos que a les dècades futures serviran per il·lustrar el militarisme germànic: unes virtuts que Clausewitz no sap veure als seus compatriotes, però que reconeix plenament als francesos. Des del trencament suposat per les guerres napoleòniques, les quals defineixen l’escenari polític modern, la rivalitat entre França i Alemanya es deixarà definir com a exemple de la rivalitat mimètica suscitada per la mediació interna. Des de l’exemple donat per aquestes dues potències dominants, totes les altres aniran seguint el mateix joc, doncs cap dels altres països europeus desenvoluparà una consciència que no tingui França o Alemanya com a mitjancers. Ni Catalunya, les elits de la qual sempre tingueren un ull mirant cap a Paris a la seva època més brillant, ni Espanya, entestada en construir una replica de l’estat francès a la península, són una excepció. L’únic exemple que segurament podia restar fora seria el de l’altre gran potència dominant, fins i tot per sobre d’aquestes dues, el Regne Unit, llavors de Gran Bretanya i Irlanda, el qual es fixà en els exemples del passat més que no pas en els seus competidors. Una petit passeig per les illes fa palès que els britànics no foren aliens al poder del mimetisme. El seu model, però, no era susceptible de competició directa. Era l’imperi romà qui feia aquí una tasca de mediació que, en aquest cas, hauríem de classificar com a externa. La seva intensitat fou, i és, important. Cap altre país d’Europa manifestà la veneració per les restes dels temps romans que tenen els anglesos i la ideologia de l’època imperial es conformà des de la noció que l’antic imperi era l’única experiència històrica equiparable, no sols des d’un punt de vista militar sinó també en relació a l’ideal civilitzador, legitimador i moral d’un imperi. Ara, a l’entrada del segle XXI quan tots els indicadors racionals mostren que l’únic futur plausible per a Europa passa per la unitat i després de quasi setanta anys bàsicament en pau, el paper de les velles rivalitats està lluny d’haver-se extingit i segueixen fent molta nosa i cap servei.

Els plantejaments de Girard en aquest text ens marquen així el camí que vol seguir la nostra reflexió. La noció de desig mimètic no és, però, l’única que pot potser resultar il·luminadora. Hem començat parlant d’antropologia, però l’antropologia girardiana és també essencialment una teoria de la religió, i les formulacions teòriques nacionalistes sovint es construeixen des d’una mimetització de les religioses (cosa que és una bona explicació de per què aquestes teories incomoden alguns dels tractadistes polítics que es poden definir com a seguidors de la tradició il·lustrada). Algunes d’aquestes idees han estat subratllades a l’obra de Girard i d’altres no. Potser entre les segones, la més clara és la noció de poble escollit, la qual té òbviament un origen bíblic. La convicció del destí especial del poble jueu vertebra el conjunt de textos que coneixem com l’antic testament, tot i que un seguiment desapassionat de la seva història sembla indicar precisament tot el contrari. Malgrat aquest fet, però, la idea del poble escollit serà un model que cap comunitat europea no haurà deixat de copiar en els seus moments d’exaltació nacionalista. Els exemples són nombrosos i ben coneguts: l’alemany, el més decisiu històricament, o el protagonista del darrer esclat de violència a Europa, el nacionalisme serbi. Al nostre país, és potser dins del nacionalisme espanyol on aquest fenomen s’ha manifestat de manera més clara, especialment als temps quan l’especificat espanyola es presentava intrínsecament associada a la defensa de la religió catòlica. La versió laica d’aquesta construcció fonamentalista es trobaria a la reinvenció de l’estat constitucional espanyol vigent com a model de transició per a tots els països amb una situació conflictiva. A Catalunya, la connexió entre nacionalisme i catolicisme integrista ha estat més rellevant sociològicament que no pas ideològicament. A casa nostra, així, la crida a la superioritat ha consistit sobre tot a l’afirmació de la diferencia entre els trets propis i els d’una idiosincràsia espanyola definida com antimoderna i, com a conseqüència, antieuropea. És segurament per això pel que el President Pujol en el seu moment assenyalà la marca hispànica com a moment ideal de Catalunya. El paradís perdut és el moment en què Catalunya estava plenament integrada dins d’una Europa definida quasi com una construcció mística i de la qual la resta de la península estava exclosa i oposada. La deriva natural d’aquesta direcció mitificadora és, en conseqüència, exagerar el component aràbic d’Espanya, tot oblidant que la petjada àrab no fou petita ni al Principat ni al conjunt dels països catalans. En tot cas l’afirmació de Pujol crida la nostra atenció sobre l’altre mite complementari de la noció de poble escollit: la idea del paradís perdut. A l’original jueu aquest moment es correspon amb els regnats de David i Salomó. Als nacionalismes europeus és l’edat mitjana el moment cronològic més adient per situar aquesta mena de construccions. Per tal de bastir-les, cal necessàriament sacrificar el bé de l’exactitud històrica. El nacionalisme acaba sent així, quasi sempre, un defalliment de la memòria. De fet, sovint més que parlar de memòria, caldria parlar d’imaginació, cosa que segurament no es tant el reflex d’una patologia, com una imatge perfecta del funcionament del psiquisme humà en els casos individuals, convencionalment ordinaris.

No cal fer gaire atenció per veure per que l’obra de Girard no és ni de bon tros un bon lloc per cercar analogies d’aquesta mena. Havent derivat ell mateix cap a una posició d’apologia del cristianisme, és clara la seva tendència a defugir els aspectes més ombrívols d’ aquesta religió, tot i que pugui raonar de manera convincent que la història de l’església com a institució no treu ni posa res a la seva versió dels Evangelis. Altres nocions utilitzades efectivament a la seva reflexió sobre la religió sí que poden resultar, però, una ajuda. Ens referim en concret a les analogies que es poden establir entorn del tractament als seus llibres de la noció de boc expiatori. Hi ha un paral·lelisme potent entre la manera en que la ideologia persecutòria i la recerca de bocs expiatoris vertebra la vida religiosa precristiana i la manera en què el nacionalisme estructura les nostres discussions públiques (de fet, i com a conseqüència d’allò que suposà el Renaixement, tots els enfocaments ideològics moderns). En tots dos casos podem parlar d’una invisibilitat parcial i selectiva. De la mateixa manera cadascun de nosaltres mostrem una gran capacitat per veure quan els altres estan fent d’algú un boc expiatori, però som incapaços d’aplicar aquesta lucidesa a nosaltres mateixos. Ningú recorda haver-ne tingut un en el passat,l ni molt menys de tenir-lo en el present. Una cosa molt semblant s’esdevé amb el nacionalisme. És del tot comú que l’escàndol mostrat per molts quan creuen detectar aquest prejudici en els altres vagi acompanyat d’una ceguera introspectiva absoluta i blindada. El cas dels nacionalistes espanyols és exemplar en aquest sentit. El cas català, on la situació política obliga a fer aquest nacionalisme explícit, no és però gaire diferent, quan el nacionalisme es justifica amb invocacions a una pretesa naturalitat o un sentit de justícia por relacionable amb el funcionament de les coses reals d’aquest món.



Més enllà del catalanisme o l’espanyolisme la relació establerta amb la noció de boc expiatori pot tenir un caràcter general. La nació no és mai autosuficient sinó que es defineix contra unes altres, des d’una oposició marcada per la història. En aquest sentit l’aposta per la nació és una manera d’optar per la via del boc expiatori. Significa la tria d’aquest mecanisme i segurament aquesta és l’explicació última i suficient de la popularitat dels nacionalismes a l’escenari polític modern i contemporani, malgrat que l’ortodòxia il·lustrada hagi previst innumerables vegades la necessitat del seu bandejament com a conseqüència de la seva irracionalitat. Els mecanismes als que apel·la són els mes adients per a unes col·lectivitats que, aplegades, tenen moltes dificultats per accedir a mecanismes purament racionals. És això el que justifica que el nacionalisme sigui la manera concreta en que la ideologia substitueix a la mitologia, entenent aquesta, tal i com ho fa Girard, com un conjunt de mecanismes per amagar una violència original i primordial. El corol·lari d’aquest raonament no pot tendir sinó a desmentir Hegel: allò real no és el racional, sinó el religiós: la domesticació i la sublimació mitjançant el ritus i el sacrifici d’una original propensió a la violència. Una propensió que hom pot identificar amb allò purament irracional que el desplegament de la història hauria d’acabar bandejant després de revelar la seva inanitat. La teoria però no ha estat confirmada per la pràctica i ningú no pot atrevir-se a sostenir que la raó en pot tenir tanta d’astúcia com l’examen de la darrera centúria ens mostraria. L’ idealisme il·lustrat feu de la humanitat el subjecte necessari de l’evolució política i històrica, però les il·lusions del racionalisme no s’han fet realitat, perquè molt pocs, si hi ha algú, han pogut fer el trencament amb la tribu que implica poder adoptar el punt de vista de la humanitat. En un sentit estricte són segurament els europeus inventors d’aquest ideal, els que a la pràctica s’han quedat més per sota. El nacionalisme no ha estat l’únic agent d’aquesta resistència de l’irracional, però si el més estès. L’obra de Girard anticipà en uns pocs anys el sovint massa inflat debat sobre la mort de la il·lustració, però la descripció era clara des del començament i el diagnòstic més precís del que generalment va ser després.