Mozart i Franzen

Mentre veia dissabte les noces de Figaro em va venir al cap la novel·la que estic llegint i que tenia entre mans  en el viatge del dia anterior. Com és ben sabut el motor de l’acció de l’opera és el desig del comte, amo de Figaro, vers la promesa del seu criat. El fonament de la pseudolegitimitat les seves pretensions es recolza en el infamant dret de cuixa. La novel·la a la que em refereixo és Freedom de Jonathan Franzen. El segon capítol consisteix a l’autobiografia, escrita per suggeriment del seu terapeuta, de la seva protagonista Patty Berglund.  L’experiència més important de la seva joventut és la violació que pateix. L’autor és el darrer membre d’una nissaga política com les que acostumen a haver-hi a Amèrica. La mare de Patty té també aspiracions polítiques dins del mateix partit, el demòcrata, i per això  ella i el seu pare convencen Patty que tot plegat no és tan important, que posar una denuncia és complicar-se la vida i que val més deixar-ho córrer. La mare prossegueix la seva activitat política i la jove Patty comença una vida adulta marcada per la desorientació. El paral·lelisme entre les dues històries és palès.  Les justificacions dels actes poden ser més sofisticats i el caràcter obscè del poder potser no es pot manifestar a hores d’ara tan francament però la impunitat de fons en el abús és la mateixa. El final del feudalisme no ha portat la fraternitat universal i el progressisme que havia d’implantar-la ha esdevingut la coartada per justificar la  continuïtat d’un estat de coses diferent sobre tot retòricament. Beaumarchais i Mozart fan una obra optimista, amb un final feliç, el llibre de Franzen és mes aviat ombrívol. Possiblement tots tres tenen posats en el seu temps  raó. (entre mig cal recordar que la primera veu que parla a The Godfather de FF Coppola, la de l’empresari funerari Americo Bonasera,  explica també una història semblant).