Paul Schrader a Valladolid

Aquest cap de setmana ha passat per aquestes terres Paul Schrader, que està rebent l’homenatge de la SEMINCI. Schrader és un tipus que crec que podem considerar com a fonamental tant com a estudiós del fet cinematogràfic, la seva tesi doctoral sobre Ozu, Bresson i Dreyer és un dels textos que cal llegir quan hom vol pensar les possibilitats del cinema, com a guionista, Taxi Driver i Ragging Bull !, i fins i tot com a director on tot i que no sempre ho encerta, ha assolit pel·lícules tant sorprenents com American Gigolo o tan efectives com Affliction. Avui era entrevistat a EL MUNDO i de manera lúcida deia quelcom amb el que no puc deixar d’estar d’acord però que d’alguna manera he d’entendre que suposa la meva fi del mon. Ja no hi ha cànon cinematogràfic possible, entenent és clar que una llista personal de films preferits té tota la validesa subjectiva que hagi pogut tenir sempre. Però la seva universalització és impossible. El fet determinant és la multiplicació de l’oferta audiovisual propiciada pels nous mitjans. A l’aula això es nota de manera accelerada en els darrers anys. En molt poc temps es fa molt difícil trobar referents comuns no només entre jo i els meus alumnes, sinó entre ells mateixos. La visió de films ja no és un acte públic, sinó del tot privat. La cinefilia, tant a la seva vessant amateur com professional, haurà tingut una vida intensa però no gaire més llarga, que la que podem tenir els darrers supervivents de la meva generació. Queda per pensar com afectaren aquests canvis a la literatura, la qual tampoc em sembla que estigui en una situació gaire diferent.

Espanya, nacionalisme i por

Els meus alumnes de segon de l’ESO són nacionalistes en el sentit més bàsics i banal del terme estan orgullosos de ser espanyols, perquè ells són espanyols. Els meus companys de l’EOI de Valladolid, en canvi, no ho són gens. Ningú considerà, preguntat pel seu professor, la seva nacionalitat com determinant de la seva identitat. El canvi entre un i d’altres és radical i fora interessant saber-ne els motius, essent segurament importants la diferència d’ambients i també la diferent impressió rebuda pels triomfs de la roja. De tota manera, el poc entusiasme nacional dels meus companys pucelans em sembla una dada que cal considerar i posar-ho en relació amb el que està passant a Catalunya. Espanya no entusiasma, no només als catalans sinó dins de la mateixa Espanya. Per això, em sembla que l’èxit de la mercaderia venuda per l’unionisme té un límit molt clar imposat per la qualitat del producte. La constitució del 78 funcionà bé per sortir del pas en un moment difícil, però molt condicionada pels equilibris del moment, ja no serveix, probablement, a ningú. Si això és així, té molt de veritat l’afirmació feta pels partidaris de la secessió de que les raons per romandre a Espanya són purament negatives (el vot de la por, etc.) El que no tinc clar és que això sigui motiu per a una objecció. Al capdavall, l’acció política fonamentalment es basa, des del punt de vista modern, en raons negatives, concretament, segons Hobbes, precisament a la por, la passió humana, de llarg, més determinant. Tampoc fa falta saber gaire filosofia, ni psicologia per adonar-se’n que un dels motius més consistents de la por, és la por a allò desconegut.

Por després del 11-S

Dia complicat, a més de la pena per la mort d’en Fontana, he d’afegir la por que em causa que la dóna de la foto, sàpiga interpretar el meu silenci i, pel cap baix, el d’altres sis milions de catalans, cosa de la que és pot deduir que sap més de mi que jo mateix. Però bé per alguna cosa, s’arriba a ser vicepresidenta del govern

Bloomsday

Avui és el Bloomsday, però res a la vora de Pisuerga em recorda Dublin.

Vespre de teatre a Valladolid

Fa tres dissabtes vaig al teatre Calderón de Valladolid. Representen Cel Obert de David Hare, traduïda i dirigida per Josep Maria Pou, que és el protagonista principal. Pou és un actor que omple l’escena i no cal gaire més. El text és correcte i ens permet enyorar joiosament Londres. El públic, com passà a la representació que vaig comentar de Salamanca, no és gaire jove. La senyora que tinc al meu costat, té un interès molt relatiu a l’obra, i de fet després de la primera mitjà hora decideix que no prescindir del seu mòbil. Tot i que el té en silenci, trobo que la llum molesta. Però hi ha gent pitjor i a algú li comença a sonar, tot i que pot apagar-ho ràpidament. A la segona part això es repeteix tres vegades més fins que, a l’escena culminant entre la parella protagonista comença a sonar un mòbil a les primeres files, amb molta intensitat i sense que ningú ho desconnecti. Pou i Nathalie Poza, l’actriu protagonista, es veuen obligats a aturar la representació i a demanar la col·laboració del públic. Mentre Pou fa aquest discurs, encara sona un altre mòbil. El públic decideix recolzar els actors oferint-los-hi un aplaudiment. La dóna que tinc al meu costat és dels que més aplaudeix. Acaba l’obra, tot i que la concentració dels actors només va poder ser parcialment recuperada,  i la nostra sensació de vergonya aliena és contudent i aclaparadora.

Enyor

El Pisuerga marcava el límit de la ciutat fins després de la guerra civil. Per anar-hi al centre jo he de creuar el riu. No trigo gaire. La caminada és d’uns vint minuts. La faig, però, rarament. Només quan algun afer m’obliga de manera inexorable. Fa dos diumenges, desvagat ,vaig mirar de voltar una mica i el resultat fou desastrós. Entre casa meva i el riu, hi ha el barri anomenat Huerta del Rey. L’urbanisme és semblant al de Bellvitge tot i que més endreçat. La major part dels edificis són de molta més qualitat i l’espai entre els edificis esta enjardinat de manera més enraonada. El problema és l’opressió sensorial que em causen els blocs d’edificis alts, com els que caracteritzen aquest barri. L’enyor de Londres fou aquella tarda absolut i innegociable

Visita reial

Els reis són aquest cap de setmana a Valladolid, però em penso que no ens veurem. A la imatge l'academia de Caballeria instal·lada al  centre neuràlgic de la ciutat i funcionant

balanç general

Avui no he anat a treballar. En vull aprendre el portuguès i he anat a fer un examen per a determinar el meu nivell a l’EOI. El viatge en bus m’ha obligat a travessar la ciutat d’un extrem a l’altre. (quasi literalment visc al darrer carrer de Valladolid). Després he anat a comprar fruita a la cèntrica Plaça d’Espanya on no havia posat els peus des del Nadal. Mai no havia viscut tant al marge del meu entorn com aquest mesos. Això no vol dir però que hi hagi una manca de curiositat per part meva, sinó més aviat de temps i de força. I tanmateix potser estic del tot en el lloc adient. No hi por haver lloc millor que aquesta profunditat castellana per pensar el fracàs de la il·lustració. Tema cabdal sobre tot quan ens adonem que les tradicions seculars amb les que es presenta el país, sovint aquí no tenen més de cent anys.

Fart de tanta decadència

Llegeixo al Pais que Vargas Llosa ha tret un llibre contra la irreversible decadència cultural del present. És un llibre nou però la temàtica i diagnòstic són vells. Si recordem Spengler podem comptar ja quasi un segle de debat perllongat sobre aquesta decadència. De fet, tot el debat que varem viure de joves sobre la post-modernitat tractava en el fons de si calia estar-ne contents o no.  De vegades, jo mateix m’hi apunto a la colla dels que ploren, com ara ho fa el Nobel peruà. Aquesta setmana estic parlant a classe de Nietzsche. Cito, per una relació evident, Goethe. Ningú no ha sentit parlar en absolut. És un complet desconegut. Dostoievski és també una referència del tot ignorada i alguns em diuen  que amb aquest cognom deu ser un xinés ! (quan aclareixo el seu origen real, rebo la resposta de què xinesos i russos no són tan diferents). Tanmateix, els meus alumnes no són bàrbars sinó, en molts casos, persones intel·ligents i sensibles a les quals es mesquí retreure’ls haver nascut en un mon on gairebé ningú no té interès en aquests vells autors arnats i oblidats. No els coneixen perquè no en tenen cap presència ni a les aules, ni fora de les aules.  Hom pot culpar tot el que vulgui el materialisme de la societat actual i la crisi, però els fonaments de l’oblit de Goethe es sembla que es posaren a les facultats humanístiques dels setanta i vuitanta quan tot s’hi valia i la cadena de transmissió es comença a trencar de manera irreversible. Després ha vingut les reformes de les que tothom malparla, però que tots hem acceptat ni que sigui passivament, segurament perquè compromís amb allò que expliquem a l’hora de la veritat no tenim gaire i es viuen situacions com la d’un institut cèntric de Valladolid on fan un programa bilingüe, dins del que inclouen l’assignatura de Literatura Universal en anglès a quart d’ESO. Algú pot potser amoïnar-se pel patiment dels nens que han d’intentar esbrinar el significat dels textos de Shakespeare o Dickens, ni que sigui en versió simplificada. No patiu pas. L’única activitat de l’assignatura és veure episodis de la sèrie Friends durant tot l’any. Com que és al centre de la ciutat cal suposar que molts dels pares tenen educació universitària, però ningú no ha protestat i segurament estan encantats.

Tancament de l'escola de música

Tot abril he estat més fora que dins i la desconnexió del meu entorn ha estat absoluta. Aquest cap de setmana serà el primer en molt de temps que restaré aquí. Tanmateix algunes notícies em va arribant i com a tot arreu no gens bones. Al meu cercle ha estat molt comentada l’imminent tancament, el curs vinent ja no obrirà les seves portes, de l’escola municipal de música que funcionava des de fa quinze anys. L’alcalde de la ciutat, personatge innombrable per les seves declaracions i idees però suposo que representatiu del tarannà de la major part dels ciutadans, diu que no val la pena mantenir oberta una institució que fa quatre concerts de merda l’any. No cal explicar imagino la importància d’aquesta mena d’institucions i el contrasentit que suposa reduir l’oferta musical als conservatoris. De fet, un país decent fa anys hagués recolzat aquesta mena d’institucions en comptes dels espais per a l’ostentació buits i sense contingut. El dany és irreparable. Potser algun dia l’economia es recuperarà però  la pèrdua per aquests 600 alumnes és absoluta i tots sabem que en el fons no és una qüestió de diners.

Tarda de vaga a Valladolid

A Valladolid segons El Norte de CastIlla es manifestaren ahir 40000 persones. La xifra és plausible pel que jo vaig poder veure. El recorregut de la manifestació abastava des del monument a Colón fins la plaça major. Jo estava a la cua per on passava la representació de la CGT que es desvià de la part final del recorregut. Per allà, hi era el que podríem definir com l’extrema esquerra pucelana, la qual, però, té poc a veure amb la seva equivalent barcelonina. No hi hagué cap incident violent ni cap senyal de que pogués haver-ne. Moltes crides contraRajoy, tot i que imagino que els cridaires no són ignorants del fet que el govern està molt a prop de ser intervingut. Penso, mentre faig l’itinerari assenyala,t als partits de futbol que jugava fa anys a El Dorado, quan encaixàvem el quart o el cinqué gol, sabies de cert que havies perdut, però tornaves a intentar-ho un altre cop. Els meus sentiments ahir eren força semblants. La meva convicció a la inutilitat de la manifestació era absoluta. També sé que el govern està legitimitat a fer aquesta reforma laboral. No en tinc cap simpatia per sindicats com CCOO i UGT i em sap greu pensar que indirectament els estic defensant. Tanmateix, és diferent estar en contra d’aquests sindicats que  de la idea de que hi hagin sindicats, que és cap a on ens dirigim. Es tracta no pas d’estar amb els sindicats, sinó d’estar amb els que necessiten alguna cosa així com sindicats i en contra dels que en trauran profit de la seva desaparició.

Varietat

Una de les coses que quan vivia a Barcelona em tenia una mica cansat era la constant i sovint buida apologia del mestissatge feta per la progresia oficial. No he variat potser gaire el meu punt de vista sobre aquest discurs, però si que noto a faltar, quan més va més, una mica de mestissatge o alguna cosa semblant al meu voltant. La uniformitat d’aquesta ciutat on visc ara pot arribar a resultar una mica asfixiant. A Barcelona hi ha una miqueta de tot i a Londres molt de tot (llevat potser d’anglesos), aquí tots són castellans. Potencialment les tensions són molt més petites i la paràlisi i l’avorriment més gran.

Futbol a valladolid

 Ahir a la tarda vaig conèixer altre lloc característic d’aquesta ciutat visitant el seu estadi de futbol, on l’equip local rebia la visita del segon equip del Barça. El partit fou guanyat per l’equip local amb el resultat d’un a zero. Un resultat just no tant per la diferència de joc, molt superior el del Barça, com per la diferència, ben lògica d’altra banda, d’actituds.  Feia una tarda ben freda i l’estadi està obert als quatre vents però com que el partit començava a les quatre, la sensació de fred va resultar suportable. No hi havia gaire gent, jo diria que menys de mitja entrada. Cap suport pels joves del Barça d’alguna de les penyes de la comunitat. L’afició del Valladolid fou entusiasta i respectuosa però la minsa entrada diu poc sobre la viabilitat de l’equip que està seriosament compromesa com la de la quasi totalitat dels equips professionals espanyols. En definitiva, un aperitiu entretingut per l’explosió de gran futbol que poques hores després hem pogut veure a Tele cinco.

San Pablo en Valladolid

La visita al museu d’escultura pot ser completada de manera profitosa fent-hi cap a l’església de la cantonada dedicada a Sant Pau. Fou bastida al segle XIII originalment però acabada a l’època dels reis catòlics.  La millora de l’edifici continuà al temps en que Valladolid fou la capital d’Espanya, quan l’església estigué sobre el patronatge del duc de Lerma, l’home que tingué el poder real al regnat de Felip III.  Dins de l’església és precisament el seu sepulcre. També fou el lloc on foren batejats Felip II i Felip IV. Dins de l’edifici hi hagueren obres de Fra Angelico fetes portar d’Italia pel duc de Lerma. Ara són al Prado, però en resta encara algunes obres de mèrit, entre elles, escultures de Gregorio Montañes. La zona de l’entorn és de les àrees amb més personalitat  de la ciutat i de les que permeten evocar el breu temps en que aquesta ciutat fou el centre del món

El museu nacional de col·legi de San Gregorio

 El quadre de Zurbarán

 La façana del col·legi

Un  dels passos

El col·legi de san gregorio fou construït a l’època dels reis catòlics i fou un centre de formació de primer ordre on estudiaren gents com el pare Victoria. A l’època de l’emperador Carles tingueren llocs debats decisius sobre la conveniència d’introduir Erasme a Espanya o el molt fonamental debat sobre que calia fer amb els habitants del nou mon (és a dir quina mena de ser eren aquests possibles, però no segurs, fills d’Adan i Eva). Pel que vaig sabent els borbons suposaren la decadència d’aquest país i l’edifici restà com una de les moltes relíquies històriques de les que el castellans tenen tanta abundància. Des de els temps de la República, aquest magnífic edifici renaixentista acull el museu nacional d’escultura. La seva visita mereix per ella mateixa, arribar-se a Valladolid. És un museu fonamentalment d’escultura tot i que una de les seves obres mestres, des del meu punt de vista, és un meravellós quadre de Zurbarán on es conjuguen de manera magistral la màxima simplicitat en la composició i la complexitat en el traçat.

Allò substancial és, però, el legat escultòric. Centrat al segle d’or és una col·lecció gens inferior a la de qualsevol museu europeu de primer ordre. Hi és representada tota la tradició central castellana, començant per Berruguete del que hi ha un magnífic i aclaparador retaule (que jo preferiria veure en la seva integritat i no desmuntat) i seguint per Juan de Lys, Gregorio Montañes o Pedro de Mena. El museu és precisament la llar de la seva representació de Magdalena que em va robar el cor quan vaig veure-la a la national Gallery. La visita es clou amb una selecció d’alguns passos processionals. Jo no he anat mai a cap processió i em sorprèn veure que l’estètica del executors de Jesús recorda poderosament la de les falles. També em sorprèn assabentar-me de què la tradició de les processions no es ininterrompuda sinó que va estar perduda tot el segle XIX fins que l’església la recuperà el segle passat a la dècada dels vint.

Constatació

És pot viure a una ciutat sense filmoteca ni res que se li assembli, però és més aviat fotut.

el barri Giron

 Visc, com ja vaig explicar a un dels post anteriors, al barri de Giron, just on acaba la ciutat. No tinc gaire dades que hagi comprovat però pel que sé el barri és una mena de regal d’aquest sinistre personatge del franquisme a la ciutat d’on era originari. És a l’altra banda del riu i el van fer deixant entre el mig una bona feixa de terreny. Abans hortes que  aprofitaven l’aigua del riu i avui edificis dels que Pla deia socialistes però col·locats sense massa atapeïment i amb espai interiors ben arbrats. El barri Giron és una altra cosa. No és un lloc adient per a un  racionalista. Les cases són diferents perquè hi havia una varietat de models, segons els fills de les famílies destinatàries, si afegim a aquest fet la irregularitat del terreny, està col·locat a l’únic lloc mitjanament elevat de Valladolid, i el fet que tothom ha fet els canvis que ha considerat oportuns resulta un conjunt no gaire homogeni. Les fotos però són clares. L’ambient, la llunyania relativa del centre i el tipus d’arquitectura et deixa la impressió de viure a un poble. De fet, el barri és una il·lustració de la tendència ideològica predominant al franquisme de l’autarquia basada en un ruralisme que tingué com a conseqüència les molt oblidades deportacions que tingueren llocs a ciutats com Madrid o Barcelona