GENT DE LA QUE N’ESTIC TIP

La lectura de la premsa ha esdevingut aquest setembre més emprenyadora que de costum. Anotar totes les bestieses fora una tasca impossible però val la pena esmentar quatre menes d’individus de les que n’estic del tot tip, per defugir l’expressió catalana més contundent i barroera, ben coneguda a Extremadura. En primer lloc, tots els periodistes i  comentaristes de la menjadora local que ens presenten com un acte patriòtic, allò que simplement és una maniobra electoral, també barroera, i en el fons un exercici d’irresponsabilitat. En segon lloc, Vargas  Llosa, en general, no comparteixo les seves opinions però això no és cap argument en contra. Entenc que hom pugui qualificar el nacionalisme català de provincià, retrògrad, etc. Em sembla del tot ridícul, però, el seu constant elogi de la Barcelona del darrer franquisme en comparació amb la Barcelona actual. Trobo que un pretès intel·lectual hauria de saber envellir amb una certa dignitat. No suporto les afirmacions de gent com el polític socialista extremeny, no recordo el nom i no s’hi val la pena buscar-ho, que reclama la devolució de cent cinquanta mil extremenys en el cas que Catalunya fos independent, una barreja d’etnicisme pur i dur i de la més  infatigable ignorància.  Monzó a La Vanguardia els replicà perfectament. Finalment, però no menys emprenyadors, tots els, diguem-ne, intel·lectuals enemics teòrics del nacionalisme català que, encara que puguin  arribar a tocar en una gran part del que diuen, perden tota credibilitat quan s’adhereixen a una constitució amb articles tan poc raonables com el que estableix la indissoluble unitat de l’estat espanyol i dedica l’exèrcit a la defensa d’aquesta unitat

Dissolució del parlament

Així doncs, potser tindrem un referèndum properament,o però el que no tindrem seran pressupostos de la Generalitat per l’any vinent. Una autèntica pena perquè en una situació com aquesta, quan els recursos són tan migrats caldria pensar molt bé com es distribueixen. Al capdavall si no hi ha data pel referèndum, com han dit, potser tampoc venia de dos mesos.  Hom podria objectar que el govern “dels millors” no té marge per negociar els pressupost de l’any vinent (el marge que li donava el PP) i segurament és cert. Fa por, però, pensar que han de negociar la creació d’un estat nou els que no tenen capacitat per negociar uns pressupost ordinari.

Discutint la independència a Medina

El meu company d’institut cap del departament d’història, i natural i veï de Medina del Campo té del tot clar el dret a decidir dels catalans. Com que amb ell tenen confiança per parlar-ne, no pas amb mi que parlo “estrany” (cosa que no vol dir que faci la classe en català, sinó que el lèxic i potser alguna pronunciació els resulta diferents), discuteix amb els alumnes de quart de l’ESO, la qüestió catalana. Els alumnes saben molt poc coses, però tenen clar que els catalans només pensen a demanar diners (cosa que l’argument de Mas ara per ara certament els justifica) i que la independència és inacceptable. Quan el professor esgrimeix els precedent de la independència americana, la seva resposta és que els americans eren més, i més forts. Tot plegat, força pedestre però també, en un cert sentit, del tot constitucional i en el fons, si hom és una mica lúcid, segurament toquen més del que es podria predir. Els profetes desarmats sempre fan mala figura, encara que estiguin ben vestits i tinguin una educació impecable, de liceu francès.

s.

Resum de cinc anys

Mentre es preparava la manifestació de dimarts, en els dies precedents, vaig estar llegint el llibre d’Ernesto Ekaizer Indecentes. Crónica de un atraco perfecto. La juxtaposició és interessant perquè ens mostra que vivim un temps paradoxals: no és injust dir que ens volem independitzar dels que ja no som independents. Els crits ja no s’haurien de dirigir tant al sudoest com al nord (una altra qüestió, on em sembla que els catalans viuen en un engany imposat és pensar que al nord, aquests crits seran rebuts amb més simpatia i comprensió). Deixant, però, aquesta qüestió el llibre és una bona crònica de la pèrdua de sobirania i del procés conscient de destrucció que ha estat endegat. Val la pena retenir el final del llibre, per si d’aquí uns anys ens defalleix, o ens fan defallir, la memòria del que ha passat:

Después de siete años de crecimiento del 3.5% anuales basados en la burbuja inmobiliaria, la deuda pública bruta española pasó del 59,3% del PIB en 2000 al 36,2% en 2007, exactamente la mitad de la Alemania. Lo que se llevó por delante estas finanzas públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom alimentario alimentado por  la deuda privada, financiada a su vez por una movilización de fondos extranjeros sin precedentes hacia España.

Y esto nos lleva al tema central: la estafa material. Y lo es porque justifica la operación quirúrgica del estado de Bienestar español en la premisa falsa de la mala gestión de las cuentas públicas en lugar de localizar el problema en la colosal deuda privada acumulada.

Lo que demuestra,pues, que el desmantelamiento de la protección social era y es un objetivo predeterminado.

autocrítica

Avui hi ha manifestació gran  a Madrid. Els professors de tots els nivells hi són convocats. Hi aniran  molts i tenen prou raó. Mai, no és té, però, tota la raó i per tenir molta, cal fer una certa autocrítica. I en això el país, els països per ser fidel al que penso, van molt curtets. Estem com estem, no només perquè ens han dut, sinó perquè hi hem anat.  No és debades recordar que la majoria absoluta de l’actual govern no ha vingut del cel, sinó dels vots de la gent i llavors me’n recordo d’una cínica afirmació de Berlusconi recollida al llibre de Gentile, el monstruo amable, “recordeu que els nostres espectadors (i també votants) només tenen el batxillerat i sense bones notes”. Podria ser que això fos així i  llavors els professors de batxillerat ens ho hauríem de fer mirar.

Recordar també és viure

Han passat molts mesos des de cap anotació en aquest dietari. L’explicació d’entrada és ben senzilla. Treient la filosofia i el cinema, dels quals parlo en altres llocs, queda ben poca cosa, sinó entrem a la descripció de la vida familiar, cosa que tampoc cal.  Atès, doncs, que el balanç és magre i que els compromisos per l’any vinent són nombrosos i que a hores d’ara el que tinc per davant fa una mica d’angúnia, plegar seria potser una idea enraonada. Tanmateix, quan, per exemple, entro per atzar o necessitat a algunes de les velles pàgines del dietari, me n’adono que aquestes pàgines, si més no, són un poderós ajut per evitar el defalliment de la memòria, un tema inajornable per la gent que entrem al segon mig segle de vida. Prescindir de “pharmakons” fora el millor però és ben difícil pels que no acabem de tenir una ànima tan gran com  caldria. Així doncs cloure aquest estiu parlant de tres espectacles del que he gaudit i que no mereixerien caure a l’oblit. El primer fou una representació de Ricard III al festival de Teatre de Caceres.  No es cap bestiesa pensar que Ricard III és una de les cimeres de l’art shakesperià i de fet totes les figures de l’escena britànica han assumir el repte de representar el rei geperut. A Caceres la companyia es prengué alguna llibertat amb l’ordre de les escenes, com començar amb l’escena de la seducció de Lady Anne que, si no em falla la memòria, té lloc al final de l’acte primer. Té sentit, però, començar amb una escena que defineix perfectament el personatge de Ricard i que possiblement s’apodera de l’ interès de l’espectador. Potser el problema aquí és que també es fa molt estrany  no sentir els primers versos sobre l’hivern del descontent, també entre els més famosos de l’obra de Shakespeare. L’obra està ambientada en un camp de concentració alemany. De fet, és una representació dins d’una representació. Són els presoners del camp els que interpreten Shakespeare, tot i que cap element denoti la presència del poder, és a dir, els alemanys. Aquesta idea em va agradar perquè tanca un cercle. Si a Ricard III hi ha elements extrets del maquiavelisme, el qual pot ser definit com una idolatrització del poder, sembla oportú relacionar-ho amb un règim hitlerià, que en definitiva apura les conseqüències del maquiavelisme. Caceres, dit sigui de passada, és un lloc extraordinari. Possiblement el conjunt arquitectònics de més qualitat de l’estat.

La segona representació és el concert que dins del Teatre Grec oferí la Sant Andreu Jazz Band. Fins aquella nit hauria cregut quasi impossible trobar una adolescent interessat al jazz de l’època daurada d’aquesta música  i vet aquí que trobem un grup de gent no sols interessada sinó capaç de tocar amb una intensitat i una qualitat altíssimes. Com a retrobament amb Catalunya, no estigué prou malament. És la part de raó que tenia el Guardiola quan deia que pencant seriosament som imbatibles.

El tercer espectacle també pertanyé al Grec. Fou la representació que el grup teatral Complicite dirigit per Simon Mc Burnley feu de la novel·la de Bulkgàkov el Mestre i Margarida. El desafiament és de primer ordre per la complexitat del text i el seu caràcter inacabat. El dinamisme i la intensitat del treball de McBurnley és poderós i les tres hores acaben fent-se curtes. La posada en escena no deixà cap instant mort i la utilització dels mitjans audiovisuals moderns esdevé  essencial. Queda per aquest curs llegir-me la novel·la de Bulgàkov. No estic segur de que la representació reflecteixi tota la potencia intel·lectual del llibre, fora potser utòpic, esperar-ho; és  ben possible, però, que no hagi pas quedat curta en sentit de l’humor i emoció.