Follow by Email

dijous, 30 de maig de 2013

Tancament del cine Urgell


Llegeixo al diari que avui tanca per sempre més el cine Urgell. Fa molt d’anys que no el trepitjo i tanmateix la pena que sento ara és ben real. Tot i que encara estigui obert el Club Coliseum avui desapareix el darrer lloc que des de la meva memòria personal puc identificar amb anar al cine. Sembla que no hi la intenció de fer multisales i em sembla bé. Les multisales són una altra cosa i la ciutat ja en té prou. Imagino que és del tot evident que una sala d’aquesta mena no és rentable, ni té sentit en un mon on la gent és feliç amb la possibilitat de veure les seves pel·lícules preferides amb una tablet, com l’altra dia em deia la noia de casa, tot mirant-me de convèncer-me per comprar-ne una. Jo no crec que em miri mai Lawrence d’Aràbia, que fou estrenada a l’Urgell, amb una tablet. Però, de fet a gairebé ningú li interessa mirar-se a hores d’ara Lawrence d’Aràbia. Suposo que aquesta es l’essència de la vida moderna i avui entenc molt millor els meus avis que em parlaven amb nostàlgia dels llocs barcelonins de la seva joventut i que desaparegueren generalment amb el frenesí desarrollista del dels seixanta. Barcelona no és una excepció, sinó que això passa a totes les grans ciutats plenes de llocs i racons que foren alguna cosa que ja no són i suposo que això defineix del tot la nostra manera de ser-hi a la vida.



Com que trigava cinc minuts des de casa hi vaig anar força sovin,t tot i que tampoc fos un espectador habitual perquè tampoc he estat mai pendent de les superproduccions a les quals la sala estava especialitzada, per això, quan els diaris esmenten les pel·lícules que foren estrenades en aquesta pantalla, la major part em deixa indiferent. Dos dels meus films preferits els vaig veure, però, en aquest cinema, fa una quantitat inabarcable d’anys, gairebé cinquanta, és a dir a la més llunyana infantesa. Del primer, el meu record és indirecte, tenia tres anys i m’ho han explicat els meus pares, fou Els Vikings de Richard Fleischer que em provoca una dèria pels vikings que em durà molt temps. Penso ara per ara que potser és la millor pel·lícula d’aventures rodada mai. Després, i tot i que era molt petit si que en tinc record, el planeta dels simis on vaig aprendre per primera vegada alguna cosa sobre la fragilitat del món en el que vivia i vaig sentir, com no he sentit gairebé mai més, por a un cine.

dimarts, 28 de maig de 2013

Wert a la SER

Ahir mentre em preparava per anar a l’Institut, escolto l’entrevista de Pepa Bueno amb el ministre Wert. El ministre surt molt ben parat, bàsicament perquè la presentadora, teòricament prestigiosa, no havia preparat gens l’entrevista. Clar, un ministre, fins i tot Wert, sap alguna cosa real d’allò que manega, la confrontació de la informació amb el prejudici fou fatal i el ministre sortí, em sembla, enfortit de la conversa. La poca preparació de l’entrevista és em sembla un indicador de la importància real que es confereix a l’educació i de la contradicció insalvable pel progressisme oficial del fet que el nostre sistema, amb la seva injustícia i ineficiència, és gairebé exclusivament el resultat de la seva acció legislativa i de govern.

dilluns, 27 de maig de 2013

Conclusions després d’una travessia pel desert

Dissabte vaig acabar la meva travessia del desert dels darrers dos mesos. El desert en aquest cas ha estat la LOE, la legislació educativa a l’exterior i un repàs de metodologies didàctiques imprescindible, ja que , confesso la meva culpa,soc del grup de professors de secundària que no dediquen les seves hores d’esbarjo a veure quines són les noves il·luminacions del Cèsar Coll o els de la seva colla. Després però d’haver dedicat molt de temps, cal dir que molt del que he llegit sobre metodologia és del tot plausible i apunta a canvis en la manera de fer habitual dels ensenyants imprescindibles. L’objecció, es la seva irrealitat perquè parteixen d’una base del tot falsa: una consideració homogènia de l’alumnat que pressuposa sense dubtar-ne el seu interès i dedicació. No es pot teoritzar sobre les aules, quan no les has trepitjades mai o mai en els darrers trenta anys (o deu que pel cas ja suposa un canvi molt notable). I el problema no és només que una bona part de l’alumnat no estigui motivat, ja que hom podria pensar que aquesta és una part de la nostra feina, sinó un percentatge variable, però sempre significatiu i en alguns casos majoritari, d’alumnes orientats en contra del sistema. És clar llavors que els professors tenen raó en dir que els plantejament teòrics no els serveixen gairebé res. Tanmateix, encara que la situació descrita per la teoria no sigui la real, si que tindria que ser la normal, un punt que evidentment una part del professorat no es planteja o quan es planteja ho fa amb la resposta, poc coherent per un gremi al que li agrada definir-se com d’esquerres i progressista, de l’exclusió. El problema segurament és que com que a tots plegats ens agrada donar-nos importància som presoners d’aquest prejudici i pensem que l’escola pot solucionar problemes de fora de l’escola, la qual cosa significa que la resposta potser passa per escoltar la raó, que la tenen, dels que es senten i estan efectivament exclosos del sistema escolar.