Classisme

Hi ha d’haver, n’hi ha, professors sexistes, homòfobs i racistes. Però en principi, si no es dóna el cas que són del tot rucs, miren d’amagar-ho, perquè tenen clar que les conseqüències de mostrar el seu punt de vista poden ser prou desfavorables. El classisme en canvi no s’amaga. No cal amagar-lo perquè surt gratis. Així qui en té opinions d’aquesta mena no fa res per ocultar-les. Tampoc és casual, desvinculada de gairebé cap vincle amb les tradicions humanistes de la resta d’Europa, el patrimoni ideològic de la dreta a Espanya és poca cosa més que la defensa de la desigualtat social i l’esquera és l’ autora, orgullosa, d’una legislació intrínsecament classista. Potser perquè hi ha hagut molt progressisme, però molt poca esquerra.

Meditacions sobre el toro de la vega

Com ningú no pot deixar de saber aquesta setmana ha tingut lloc la festa del “Toro de la Vega” a Tordesillas. La tensió ha pujat encara més de l’habitual. Primer vaig ser testimoni, mut, d’una conversa al bar on les meves companyes provinents d’aquesta ciutat, a 20 Km. de Medina, es queixaven de la persecució mediàtica,  la hipocresia dels animalistes i de la seva manca de respecte a la convivència i la història de la vila del famós Tractat. Després els meus alumnes de segons de l’ESO, als quals els  imparteixo Ciutadania van voler tenir el plaer de sentir-me declarar com a anti-taurí. No els hi vaig donar, bàsicament per motius d’estratègia comunicativa. Més angoixant va ser la conversació al bar que em va deixar molt intranquil. La meva posició a hores d’ara és molt clara. Jo prohibiria aquesta mena d’esdeveniments. Però en realitat no ho faria pas pel brau. De fet, no crec que els animals tinguin drets, ni tampoc  tinc una tirada  sentimental especial pels animals no humans.  Si jo ho prohibiria, és fonamentalment, pels meus alumnes, perquè em sembla que aquesta mena d’esdeveniments estan a l’arrel dels seus vicis i de les seves limitacions, de la seva absoluta manca de capacitat per empatitzar, del seu menyspreu envers les formes positives  de cultura. Llur concepció de la diversió i la manera en que participen del debat és una propedèutica al cultiu de la ignorància, el fanatisme i la intolerància. Ho prohibiria perquè, com Nietzsche, crec que la dieta espiritual està entre les coses serioses de la vida. Tot això sona, imagino, com molt poc lliberal. Al capdavall, l’argument dels nois és que perquè no poden fer el que els agrada. Però jo em sento incapaç d’assumir aquest liberalisme i un cert paper d’educador, cosa per la qual es suposa que em paguen. 

Bresson des de Valladolid

         El curs de francès que he fet enguany a l’Escola Oficial d’Idiomes em donava l’oportunitat de fer una mena de conferència sobre el tema que volgués i vaig decidir parlar de Bresson, en general i de Pickpocket en particular. Res del vaig dir, com és natural, tenia la més mínima importància, però si que fou important per a mi, i em permeté sortir de l’atonia dels darrers mesos, poder veure Pickpocket i Un condamné à mort s’est échapée, així com a acabar-me de llegir les seves Notes sur le cinématographe, un dels grans textos filosòfics del segle XX i sense cap mena de dubte la millor aproximació feta a mai a la relació entre cine i filosofia, tema que evidentment no surt a cap aforisme. Dels dos films, molts propers cronològicament, allò que més m’impressiona ara mateix és el contrast entre la depuradíssima tècnica narrativa de Bresson i la humilitat amb la que aquesta tècnica es posa al servei dels seus propòsits metafísics i moral. Hom pot entendre molt bé que Hume i altres homes del XVIII no veiessin gaire clar la consideració de la humilitat com una virtut, però després del que ha passat a les darreres dècades, potser hi tornen a haver raons per a fer una apologia de la humilitat. El cas dels autors cinematogràfics n’és un exemple i Bresson protagonitza la paradoxa de que ningú fou més autor que ell i a ningú li sembla importar menys. El final de tots dos films palesa allò que Bresson volgué fer i aconseguí plenament: la creació d’una emoció renunciant a la manipulació sentimental més fàcil. Bresson, com tantes de les coses que m’agraden, és un cinema que ha passat avall i el cinema present no té res a veure amb el que ell volia que fos el cinema del futur. Certament, ell no estaria sorprès, perquè les seves expectatives no li impedien tenir una visió aguda del que estava passant un dels seus aforismes deia el següent: CINÉMA, radio, télévision, magazines sont une école d’inattention : on regarde sans voir, on écoute sans entendre. Això fou escrit fa quaranta anys però no es pot dir on som amb més claredat.

K.S. Rowling, guia de la pedagogia contemporània

Divendres passat, El Mundo publicava un molt interessant article de Felipe Fernández Armesto sobre Harry Potter. El vaig llegir en paper i a l’edició virtual no hi és, al menys de manera gratuïta l’única que busco. La idea del professor d’Oxford és que el fonament de l’èxit de Potter rau en el seu caràcter de manifest de l’alliberament de la infància. Harry és un orfà que finalment està orgullós de ser-ho, la seva amiga més propera Hermione renuncia als seus pares. Tots els possibles pares, en el sentit d’adults de referència que apareixen a les diverses novel·les, acaben mostrant la seva insuficiència i feblesa i, per tant, són incapaços de fer aquest paper. Difícilment hom pot trobar una desautorització més completa de l’experiència i del mon adult. Llegint-la d’aquesta manera sembla que seria difícil trobar una obra que capti millor l’esperit del nostre temps.

Batalletes educatives

Dijous passat vaig a una reunió de pares per a rebre informació del viatge a Holanda que havia de fer el noi de casa, i que finalment sembla no farà. Em poso a una cantonada, no conec ningú i això em fa una excepció, i miro el meu entorn mentre es desenvolupa la reunió. És un exercici útil per entendre la font dels nostres problemes. La manca d’atenció, concentració i educació que caracteritza la major part de l’alumnat no és menys gran a la major part dels progenitors. De fet, si comparem els nois més aviat en surten guanyant.



La setmana següent fem les avaluacions de segon d’ESO. Ara mateix molt feixugues, perquè els criteris d’avaluació no són exactament els mateixos per a tothom. Cal també decidir quins alumnes seguiran el proper curs la via de la diversificació. Els criteris són, com és habitual, confusos però més o menys entenem que aquesta és una via per a alumnes amb dificultats acadèmiques, però amb uns hàbits de treball i estudi que els fan mereixedors de tenir la possibilitat de la titulació. El problema és que amb els continguts minimalistes de la major part de les matèries i també segurament pel caràcter mecànic de l’avaluació és molt difícil determinat el límit entre la mandra i les dificultats. La discussió acaba sent sovint gairebé metafísica i els raonaments que justifiquen les decisions sovint s’endinsen dins del domini de la futurologia, matèria amb poca presència a les facultats de les que procedim els ensenyants. D’altra banda una part molt important de l’alumnat està molt ben predisposada a seguir un camí que els hi du al mateix títol que els altres, però amb molt menys treball. La decisió de seguir amb el batxillerat és molt llunyana i en tot cas sempre es podrà solucionar amb unes classes particulars, pràctica habitual i prestigiosa a aquestes contrades. Des d’aquest marc els despropòsits es succeeixen. Hom proposa l’alumne X, que suspèn 4, per fer diversificació, ningú no diu res en contra, però algú observa que llavors hauria de suspendre matemàtiques o llengua castellana, ja que aprova totes dues i un dels criteris és tenir problemes amb les instrumentals. L’alumne Y, és un cas claríssim. Ningú no en dubta que és la mena de noi pel que s’ha establert el programa. El problema és que un altre criteri és que cal que l’alumne hagi repetit algun curs, per la qual cosa el deixarem avorrint-se un any a veure si se li passen del tot les ganes. I així anem fent.

Pedagogia i realitat

El problema de fons no és que els alumnes sàpiguen molt poca cosa, sinó que el poc que saben, de fet, és fals perquè l’actual sistema és molt més eficaç enfortint prejudicis que no pas introduït hàbits de reflexió. Aquestes setmanes passades intentava introduir alguns continguts de ciutadania per mirar de parlar sobre la justícia. A la pregunta abstracta de que cal fer enfront d’una situació de conflicte, tothom respon unànimement que cal dialogar. No m’és difícil plantejar situacions on la solució del diàleg és immediatament aplicable i ho troben molt graciós i em donen la raó. Òbviament no s’ho havien rumiat gaire sinó que m’han etzibat allò que el mestre de primària els va imbuir, i que previsiblement em semblarà bé perquè jo també en soc. El perill no és que estiguem educant gent ingènua que invitaran al diàleg quan algú els hi mostri un arma de foc. Això no ha passarà mai de la vida. El problema real és que aquests discursos reforcen el seu prejudici de què allò que fem i les coses que diem entre les aules no tenen res a veure amb la seva vida, ni amb la vida real en general. Un prejudici més fort que mai malgrat vint anys de LOGSE i les seves modernitzacions successives, de la qual la LOMCE no és més que un altre.

El discret encant del provincianisme

Llevat de la petita minoria que, sovint a desgrat seu, estudia literatura universal, la major part dels meus alumnes de l’Emperador aniran a la universitat sense tenir ni la més lleugera idea de qui eren Shakespeare, Goethe o Molière, ja no parlem dels autors del XX com Proust, Kafka, Joyce o Faulkner. Tots, però, han estudiat mínimament autors tan apassionants com Moratín o Zorrilla. Alguns dels pares que viuen feliços amb aquest estat de coses diuen que els catalans som provincians (amb més o menys fonament, no parlo ara d’això). Afortunadament, la LOMCE de Wert ho arreglarà tot suprimint la història de la filosofia, l’única matèria humanística poc susceptible de ser manipulada nacionalísticament. Wert farà així allò que en Jordi Pujol, en Pere Solà i algún altre desgraciat volien fer fa vint i dos anys i no van poder.

Paul Schrader a Valladolid

Aquest cap de setmana ha passat per aquestes terres Paul Schrader, que està rebent l’homenatge de la SEMINCI. Schrader és un tipus que crec que podem considerar com a fonamental tant com a estudiós del fet cinematogràfic, la seva tesi doctoral sobre Ozu, Bresson i Dreyer és un dels textos que cal llegir quan hom vol pensar les possibilitats del cinema, com a guionista, Taxi Driver i Ragging Bull !, i fins i tot com a director on tot i que no sempre ho encerta, ha assolit pel·lícules tant sorprenents com American Gigolo o tan efectives com Affliction. Avui era entrevistat a EL MUNDO i de manera lúcida deia quelcom amb el que no puc deixar d’estar d’acord però que d’alguna manera he d’entendre que suposa la meva fi del mon. Ja no hi ha cànon cinematogràfic possible, entenent és clar que una llista personal de films preferits té tota la validesa subjectiva que hagi pogut tenir sempre. Però la seva universalització és impossible. El fet determinant és la multiplicació de l’oferta audiovisual propiciada pels nous mitjans. A l’aula això es nota de manera accelerada en els darrers anys. En molt poc temps es fa molt difícil trobar referents comuns no només entre jo i els meus alumnes, sinó entre ells mateixos. La visió de films ja no és un acte públic, sinó del tot privat. La cinefilia, tant a la seva vessant amateur com professional, haurà tingut una vida intensa però no gaire més llarga, que la que podem tenir els darrers supervivents de la meva generació. Queda per pensar com afectaren aquests canvis a la literatura, la qual tampoc em sembla que estigui en una situació gaire diferent.

Més cultura emprenedora

Avui a la CCP es torna a plantejar el tema de la cultura emprenadora, doncs companys com els d’Educació física o Física i Química no tenen clar com introduir-la a les seves programacions. Jo segueixo molt emprenyat. Perquè el missatge que volem donar és clar i cristal·lí, cal ser un emprenedor perquè cadascú se les ha d’arreglar com pugui i, sobre tot, només comptant amb ell mateix. Així es com està el mon des de fa quaranta anys i així ens va, i ens anirà.

cultura emprenedora

Les instruccions del departament d’Ensenyament de Castella i Lleó són molt clares, tots els departaments hem d’especificar a la nostra programació quines activitats pensem desenvolupar pel foment de la iniciativa emprenedora. A Catalunya em sembla que s’han empescat una assignatura a quart de l’ESO amb el mateix esperit. La beateria neoliberal, que qualsevol cosa esdevingui beateria és el fenomen definidorament nacional, restarà satisfeta. No negaré, però, la coherència de la mesura. Atès que el camí social i polític sembla dur-nos al tercer mon, és positiva una assignatura que assenyala una fita tan clara (la nació amb un percentatge més alt d’emprenedors a la seva població activa era, fins no fa gaire, la república de Malawi). No tinc la impressió que aquest esperit emprenedor ajudi a trobar perspectives reals de sortida, però potser si a que, els que no la trobin, es sentin culpables per no haver estat uns grans emprenedors, cosa que ajudarà a que no emprenyin gaire.

Ensenyament de l'anglès

Aquesta darrera setmana l’institut del Martin feia un intercanvi amb el d’una ciutat holandesa. Entre els nois dels dos centres parlaven en anglès. La diferència de nivell a favor dels holandesos és aclaparadora i resulta encara més sorprenent si considerem que comencen l’ensenyament de l’anglés considerablement més tard que els nostres alumnes. Hom podria pensar a un gran misteri, però la solució és fàcil i ben a l’abast. Es troba, per exemple, al qüestionari d’inici de curs omplert pels meus tutorands de segon de batxillerat. Tots esmenten entre les seves expectatives, passar i aprovar el curs, ni un de sol parla d’aprendre alguna cosa. Malgrat tota la demagògia i l’ aparentment encès debat escolar, per ells, com per quasi tothom, l’escola, l’institut és merament un tràmit administratiu.

No way out (Tot parlant de vies, com s'escau avui)

Gent perfectament assenyada demanen que en el cas, crec que improbable, d’una consulta aquesta vingués precedida d’un debat real on s’expliquessin les conseqüències de la secessió i, si no fos molt demanar, es concretés quin és pel projecte social i polític de la Catalunya independent, si existeix algun més enllà de l’emoció futbolística. Tanmateix, crec que el problema és un altre, perquè meditacions serioses se’n poden trobar si anem més enllà de la propaganda de La Vanguardia o La Razón, cada cop més enfrontats i més iguals, però el veritable problema és si tenen públic o dit, d’una altra manera, si a Catalunya i a Espanya queden condicions per a un debat seriós: gent que vulguin escoltar les raons de l’altre i llegir res diferent dels textos que els donen indefectiblement la raó.

Divagacions moralistes del darrer dissabte d'estiu

Són les deu del matí. Escric sol a l’estudi mentre a casa tots dormen. Ahir vaig llegir les fitxes de presentació dels meus alumnes que em donen una idea cabal de la seva Weltanschaung. Una civilització que té com a ideal únic l’entreteniment, allò que es diu de matar el temps, és una civilització incapacitada per a estimar la vida. És decadent en el sentit més literal del terme. Em sembla que això és el que deia Nietzsche, però encara que m’equivoqui (hi ha prou estudiosos de Nietzsche capacitats per demostrar que Nietzsche ha dit qualsevol cosa, com la que jo crec recordar aquí,l o el seu contrari) em sembla que la realitat d’aquesta decadència és difícil d’amagar. Certament, hom podria objectar que viure és prou cansat i requereix massa feina, com per, a sobre, haver d’estimar i que les coses sempre han estat així. Potser aquest objector tindria raó i hom ha tendit a sobrevalorar la humanitat. Els filòsofs, llavors, s’ho haurien de fer mirar.

La mort de Deú al barri de Giron

Nietzsche deia que el problema de deixar de creure en Déu es que hom pot passar a creure en qualsevol cosa. Aquesta qualsevol cosa, pels adolescents amb els que comparteixo aixopluc, són els smartphones

Tolkien

La lectura de l’estiu a la secció adolescent superior és una versió castellana d’el senyor dels anells de Tolkien, pragmàticament la meva dóna diu que millor això que no res i suposo que té raó, tot i que crec que si visqués mil anys no trobaria temps per rellegir-me aquesta extensa obra. Mentre la veig, penso però que el destí de l’obra de Tolkien és paradoxal. La seva pretensió amb aquest llibre era mantenir i difondre uns valors morals bàsics a totes les cultures, com ara l’honradesa, el coratge, en un escenari on la progressiva laïcització feia la seva perdurabilitat problemàtica. L’obra de Tolkien certament ha perdurat, però no tinc gens clar que els seus nombrosos lectors siguin més coratjosos o més honestos, ni que l’obra els hagi facilitat fer grans reflexions al respecte. La perdurabilitat de Tolkien l’ha vingut com autor de gènere “fantàstic” i això significa que malauradament la virtut mateixa passa pertànyer a l’àmbit del “fantàstic”

Vespre de teatre a Valladolid

Fa tres dissabtes vaig al teatre Calderón de Valladolid. Representen Cel Obert de David Hare, traduïda i dirigida per Josep Maria Pou, que és el protagonista principal. Pou és un actor que omple l’escena i no cal gaire més. El text és correcte i ens permet enyorar joiosament Londres. El públic, com passà a la representació que vaig comentar de Salamanca, no és gaire jove. La senyora que tinc al meu costat, té un interès molt relatiu a l’obra, i de fet després de la primera mitjà hora decideix que no prescindir del seu mòbil. Tot i que el té en silenci, trobo que la llum molesta. Però hi ha gent pitjor i a algú li comença a sonar, tot i que pot apagar-ho ràpidament. A la segona part això es repeteix tres vegades més fins que, a l’escena culminant entre la parella protagonista comença a sonar un mòbil a les primeres files, amb molta intensitat i sense que ningú ho desconnecti. Pou i Nathalie Poza, l’actriu protagonista, es veuen obligats a aturar la representació i a demanar la col·laboració del públic. Mentre Pou fa aquest discurs, encara sona un altre mòbil. El públic decideix recolzar els actors oferint-los-hi un aplaudiment. La dóna que tinc al meu costat és dels que més aplaudeix. Acaba l’obra, tot i que la concentració dels actors només va poder ser parcialment recuperada,  i la nostra sensació de vergonya aliena és contudent i aclaparadora.

El castellà que ara es llegeix

Vaig llegint coses sobre el nivell de l’ensenyament del castellà a Catalunya. Hom diu que els indicadors presentatsper la Generalitat estan manipulats ja que les proves de castellà són molt més fàcils que les de català i que, per tant, la Generalitat fa trampes. Potser sigui així, fins i tot, em sembla que aquesta gent du el fer trampes a la sang. Hi frueixen fent-ne. Si entenem com castellà la llengua escrita per, diguem-ne, Javier Marias, Antonio Muñoz Molina, Pérez Reverter i gent així, és ben probable, que això sigui pels alumnes catalans com una llengua estrangera. No penseu pas però que aquest sigui un factor de diferenciació. No per a tothom, però per un percentatge altíssim dels meus alumnes a la molt espanyola vila de Medina del Campo, també ve a ser com una llengua estrangera, perquè la literatura, catalana, castellana o hungaresa, per a quasi tothom és una cosa d’un altre planeta.

Wert a la SER

Ahir mentre em preparava per anar a l’Institut, escolto l’entrevista de Pepa Bueno amb el ministre Wert. El ministre surt molt ben parat, bàsicament perquè la presentadora, teòricament prestigiosa, no havia preparat gens l’entrevista. Clar, un ministre, fins i tot Wert, sap alguna cosa real d’allò que manega, la confrontació de la informació amb el prejudici fou fatal i el ministre sortí, em sembla, enfortit de la conversa. La poca preparació de l’entrevista és em sembla un indicador de la importància real que es confereix a l’educació i de la contradicció insalvable pel progressisme oficial del fet que el nostre sistema, amb la seva injustícia i ineficiència, és gairebé exclusivament el resultat de la seva acció legislativa i de govern.

Conclusions després d’una travessia pel desert

Dissabte vaig acabar la meva travessia del desert dels darrers dos mesos. El desert en aquest cas ha estat la LOE, la legislació educativa a l’exterior i un repàs de metodologies didàctiques imprescindible, ja que , confesso la meva culpa,soc del grup de professors de secundària que no dediquen les seves hores d’esbarjo a veure quines són les noves il·luminacions del Cèsar Coll o els de la seva colla. Després però d’haver dedicat molt de temps, cal dir que molt del que he llegit sobre metodologia és del tot plausible i apunta a canvis en la manera de fer habitual dels ensenyants imprescindibles. L’objecció, es la seva irrealitat perquè parteixen d’una base del tot falsa: una consideració homogènia de l’alumnat que pressuposa sense dubtar-ne el seu interès i dedicació. No es pot teoritzar sobre les aules, quan no les has trepitjades mai o mai en els darrers trenta anys (o deu que pel cas ja suposa un canvi molt notable). I el problema no és només que una bona part de l’alumnat no estigui motivat, ja que hom podria pensar que aquesta és una part de la nostra feina, sinó un percentatge variable, però sempre significatiu i en alguns casos majoritari, d’alumnes orientats en contra del sistema. És clar llavors que els professors tenen raó en dir que els plantejament teòrics no els serveixen gairebé res. Tanmateix, encara que la situació descrita per la teoria no sigui la real, si que tindria que ser la normal, un punt que evidentment una part del professorat no es planteja o quan es planteja ho fa amb la resposta, poc coherent per un gremi al que li agrada definir-se com d’esquerres i progressista, de l’exclusió. El problema segurament és que com que a tots plegats ens agrada donar-nos importància som presoners d’aquest prejudici i pensem que l’escola pot solucionar problemes de fora de l’escola, la qual cosa significa que la resposta potser passa per escoltar la raó, que la tenen, dels que es senten i estan efectivament exclosos del sistema escolar.

Wagner a segon de batxillerat

Seguint el programa establert, com a bon funcionar,i em toca explicar alguna cosa del Naixement de la tragèdia nietzschià. Per donar un idea del contingut del llibre em toca parlar de Wagner. Ningú no en sap res de res, a classe, de l’autor de Parsifal, ni tampoc de Beethoven, Mozart o Bach. Tots en feren i superaren el curs de Música obligatori a l’ESO on es fa història de la música, però no els ha quedat res. El curs el van fer amb una professora especialitzada que té un aula pròpia per a la matèria. Quan ho comento a casa, en el transcurs d’una conversa més general sobre la meva desmoralització com a docent, em pregunten si en tenia alguna idea quan feia COU d’aquests músic. I certament en tenia, sense que a casa tinguéssim l’hàbit d’anar a concerts, ni m’haguessin fet estudiar cap instrument. En tenia perquè interessat en general a la música, no donava per descomptat que no valgués la pena conèixer de tota mena. En sabia, perquè alguna cosa m’arribava, encara que no fes gaire atenció, mitjançant una oferta televisa que no t’oferia la possibilitat de fer zapping (exemple de la paradoxa que hem assenyalar sovint, un mon en principi molt estret, al capdavall, acabava oferint més que l’aclaparadora exuberància actual que, sense un mínim de curiositat acaba configurant mentalitats molt més estretes). En sabia alguna cosa perquè jo, i bona part dels meus companys, ens creiem els nostres professors. Ens creiem el senyor Casulleras (Joan Casulleras, catadràtic de matemàtiques al Milà i Fontanals) quan mirava de transmetre la seva passió per la música de manera molt precària en un aula amb més de cent alumnes, cosa que era potencialment, i de vegades efectivament, una incitació a la catàstrofe. (parlo del curs 76-77, era la segona vegada que es feia música al BUP però no existia encara professor especialitzat ) Ens creiem la Carme Trullàs, la meva tutora de COU, quan ens oferia entrades a un preu assequible per nosaltres per anar dissabtes a la tarda, al Palau. Ens el creiem perquè malgrat alguna crueltat ocasional i l’atracció de la rebel·lió pròpia de l’edat veiem que ells gaudien de quelcom que valia la pena i que el seu oferiment era sincer. Gaudien, en definitiva, d’una credibilitat que, de manera optimista, puc pensar que jo, com a docent, he tingut en algun moment, però que ara mateix em sembla del tot impossible.