dimarts, 27 de novembre del 2012

Pluralisme i lideratge

Al seu espai d’El Mundo avui Arcadi Espada afirma que un parlament amb set grups parlamentaris diferents, no pot ser el d’un país seriós. Els que ho són tenen prou amb dos partits. La veritat es que jo ara visc a un racó del món quasi perfectament bipartidista i tampoc són un paradigma de seriositat, però no estic del tot en desacord amb la idea d’Espada. Penso, però, que oblida un detall essencial. Si, com m’imagino, allò que té al cap són els Estats Units de Nordamerica la diferència és palesa. Els dos partits americans són diversos en ells mateixos i plurals ideològicament. En tenen president del país però no pas liders. A a casa nostra la fixació en el mite del líder carismàtics i la manca de democràcia interna els tendeix a convertir en moviments d’adhesió incondicional. El que està passant ara amb Convergència il·lustra prou bé la qüestió. Sembla raonable pensar que Mas no hauria d’optar a la reelecció. L’error de càlcul ha estat molt greu i com deia Tarradellas en política es pot de fer tot menys el ridícul. Mas no és un polític novell. Aquesta ha estat la seva quarta campanya electoral com a líder de Convergència, si després de tots aquests anys no se’n sap el país, no s’ho sabrà mai. Ara bé, més clara que la dimissió de Mas és que el govern (si aquest parlament serveix per triar un govern) ha de ser de Convergència. Hi hauria alguna alternativa possible dins del partit per substituir Mas? Potser sí, però si hi és, està ben amagada

diumenge, 25 de novembre del 2012

Conclusió

És molt mala cosa parlar només amb els que pensen com tu.

divendres, 23 de novembre del 2012

Calvinisme

Llegeixo a un article que cal votar Mas perquè el president aporta allò que li falta a Catalunya: un bri de calvinisme. Com que ara estic amb Hume i tinc una idea viva de la Kirk i de que és el calvinisme em quedo garratibat i un xic sorprès perquè jo a Catalunya sempre l’havia fet al Mediterrani. Potser estic fluix de Geografia. Recordant moltes converses passades, però,no es pot negar que molts catalans voldrien ser alguna cosa així com calvinistes. Tot i que fer-se calvinista no exigeix cap operació complicada ni està determinat per cap codi genètic difícil de trobar. Només cal convertir-se. Ara bé, com deia Rossinyol, molt català i poc calvinista, amb mi que no comptin.

dijous, 22 de novembre del 2012

Fractura social

Independentistes, unionistes i els que no són ni una cosa ni l’altra ( o són les dues coses a la vegada) es retreuen els uns als altres la “fractura social”. Com tantes altres vegades procedim al descobriment cíclic de la sopa d’all. Ni Mas, ni ningú, pot produir la fractura social, perquè el país ja fa molt de temps que està fracturat. Una altra cosa es com es parla i quan convé parlar d’aquesta fractura

dilluns, 19 de novembre del 2012

Pluralitat

Si la propaganda del manifest dels intel·lectuals i de gairebé tots els partits amb presència a ambdues bandes de l’Ebre fos certa, això que es contraposa en aquests moments és una Espanya democràtica, i per tant, pluralista amb una Catalunya homogeneïtzada pel discurs nacionalista. Jo també penso que el pluralisme de la vida política catalana reflecteix de manera defectuosa el de la societat civil, però avui vull parlar-ne com a veí de Valladolid i em sembla que els espanyols, en general, no estan per donar lliçons de pluralisme a ningú. En aquesta circunscripció, com a quasi totes des de l’estat, allò que tenim políticament és un bipartidisme, format per dos partits potser enfrontats a morts per alguns detalls però del tot coincidents en la seva concepció de l’estat i, malgrat la diferent retòrica, en les seves polítiques econòmiques. Certament hi ha molta gent que pensa diferent, però ha restat del tot situada al marge del joc polític, condemnada a fer un paper marginal. Des d’aquest punt de vista restar a Espanya no significa tant dirigir-se a un futur brillant, com tornar al passat, un passat ben concret: el de la primera restauració borbònica, assaig general i model ideal del règim present.

divendres, 16 de novembre del 2012

El tema del tema

I malgrat tot el soroll, em sembla clar que la independència no és el tema i que el tema, l’estat paupèrrim de l’economia, és en el que tots pensen quan parlen d’altres coses, com ara, la independència. És evident per a quasi tothom que allò que ens ven Convergència és ben improbable: la Catalunya independent, vint-i-vuitè o vint-i-novè estat de l’unió europea, l’endemà d’un referèndum. Ara bé, que passaria si la sortida de l’euro es produís perquè en fóssim expulsats o l’euro desaparegués? És evident que s’obriria una situació en la que coses ara improbables serien possibles i en aquest sentit, sembla prudent el rebre un mandat d’una independència que llavors seria més factible. Tanmateix, la situació actual té avantatges també per l’estat espanyol, perquè la sortida de l’euro i el previsible “corralito” posterior significa el fracàs de tota l’acció política realitzada a Espanya des de la segona restauració. La mala llet creixeria i en aquesta situació caldria trobar alguna mena de boc expiatori, per a fer-lo culpable d’un fracàs. És fàcil imaginar qui tindria tots els números.

dijous, 15 de novembre del 2012

Properes eleccions

Informacions útils per a les properes eleccions:

http://defensasanitatpublica.wordpress.com/

Conclussió del dia de vaga


Possiblement, la realitat humana consisteix essencialment a viure a fora de la realitat.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Vaga general

Avui és vaga general i jo no vaig a treballar. Faig la vaga bàsicament per tres raons i cap hi és a les crides a la vaga. No vull que la meva assistència al treball pugui ser interpretada de cap manera com un acte de conformitat amb la situació que estem vivint. La segona raó és estètica: anar a treballar significa quedar-me sol al centre, els alumnes no vindran, amb els companys del PP, cosa que no em ve gens de gust. La tercera, econòmica, és que encara em queden alguns estalvis de Londres i fan que me la pugui permetre sense haver de fer gaire números. Confiança a la seva eficàcia no en tinc cap. És molt clar que en una situació excepcional com la que estem vivint ni les vagues ni les propostes convencionals serveixen ja de gaire i es donen per descomptades. Les respostes haurien de ser d’una altra mena i fins aquí podeu llegir per tres raons: no tinc una formulació del tot clar del que cal dir i fer, estic massa vell i aburgesat per ser sincer i conseqüent entorn del que cal dir i fer i no tinc ganes de que ningú vegi indicis delictius en els meus escrits.

divendres, 9 de novembre del 2012

Un lema electoral plausible i improbable

Estudiants els fragments d’Epicarm Hume anotà al marge una citació que servia alhora de resum i de consell de vida: keep sober and remember to be sceptical. Això és un bon consell sempre, però molt més per a tot nosaltres, catalans, fins el dia 25 d’aquest mes. Certament no serà fàcil.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Política-espectacle

Mirem d’aclarir-nos. Sembla ser que Artur Mas està decidit a ser l’heroi d’una independència que, en el millor dels casos, ell mateix reconeix que no serà ben bé una independència i de la que, per si de cas, mira de no parlar i de no esmentar-la al programa. Enfront l’Estat espanyol està decidit a desenvolupar una lluita titànica (podeu veure qualsevol edició del Mundo) per defensar la seva sobirania, la qual com sabem no és des de fa uns anys tampoc exactament una sobirania. Mentrestant per orientar el poble català en aquesta hora difícil es publica un manifest dels intel·lectuals d’esquerres, on evidentment la major part dels seus signants ni són intel·lectuals, ni són d’esquerres. I així anem fent.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Les roques, el mar, el blau

Una joia secreta als darrers mesos ha estat la relectura lenta i molt espaiada en el temps del darrer llibre de Salvador Espriu, les roques, el mar, el blau. Evidentment el títol ja diu per sí sol que és la lectura més adient a fer si vius, com és el meu cas,a Valladolid. Vaig llegir-lo poc després que es publiqués en el temps en què era un estudiant dels primers anys de filosofia sense massa preocupació ni estratègies pel futur. Més de vint i cinc anys després em segueix semblant un text extraordinari però em causa una certa sensació d’estranyesa. El domini aclaparador de la llengua mostrat per Espriu i el seu coneixement del mon de l’antiguitat grega em semblen, literalment, d’un altre món, d’un mon que ja no podrà ésser mai.