Follow by Email

dijous, 28 de febrer de 2013

Sosté Chicharro (i corrobora Mas)


Segons informa avui El Pais en un acte públic el general de divisió al reserva Juan Antonio Chicharro va justificar, més o menys tampoc fou del tot clar, la necessitat d’una intervenció de l’exèrcit espanyol a Catalunya en el cas que la ofensiva separatista tirés endavant. Fins aquí res de gaire nou, perquè el xiuxiueig sobre la conveniència o la necessitat de mesures d’aquesta mena fa temps que es pot sentir. M’ha cridat però l’atenció del seu argument (per dir-ho d’alguna manera) central: El patriotismo es un sentimiento y la constitución no es más que una ley.  És difícil pensar una coincidència més absoluta entre aquesta declaració i l’esperit, fins i tot la lletra, de tot el que ha repetit incansablement el president Mas des del dia en que es va embolicar contant manifestants al Passeig de Gràcia. D’una banda la constant apel·lació al sentiment, ben grata per a qualsevol dels molts fills de Rousseau però que esdevé perillosa quan oblidem que, a diferència dels raonaments, és difícil justificar que els meus sentiments són millor que els dels altres. La segona, el menyspreu a la llei, a textos que no són més que una llei. És veritat que mirant des del punt de vista de l’absolut, les lleis són poqueta cosa, però sovint aquesta poqueta cosa és l’única possibilitat d’establir una frontera entre la civilització i la barbàrie.

dilluns, 25 de febrer de 2013

la via catalana i la via espanyola


Per definir-me de manera clara i catalana a mi la independència d’Espanya ja m’està bé, el meu problema és que no tinc cap mena d’il·lusió ni confiança en una Catalunya independent. Veure a la televisió el Rajoy, la Soraya o la Cospedal és un testimoni fefaent de la mediocritat d’Espanya.  Allò esfereïdor no és tanta la seva mediocritat i la seva limitació, sinó la manca de consciència que semblen tenir d’aquesta limitació. Al capdavall, sembla que tots són grans triomfadors a les oposicions i aquest es l’ideal intel·lectual espanyol, memoritzar coses que no entens del  tot i que tampoc, per tant, et pots qüestionar mai. Els catalans som diferents. No creiem a les oposicions, cosa potser encertada, ni en general a la meritocràcia. El nostre sistema és el més tradicional i conservador: identificar la virtut amb el llinatge. Allò decisiu és ser fill de .., nebot de .. o com a mínim conegut... Un sistema que ni amb la més bona voluntat podem considerar una millora de l’anterior ...

dissabte, 23 de febrer de 2013

Dret a decidir


I Malgrat que per a una part del país sigui tan clar, jo, a la meva limitació, no entenc això del dret a decidir. Decidir depèn d’una capacitat. Si no és té no és pot decidir i si és té, la decisió és inevitable. En tots cas els problemes relacionats amb el dret venen després d’haver pres la decisió. Parlar-ne abans del dret és simplement fer metafísica com en feia l’ase ( o potser el ruc) de Buridà. La Metafísica en si mateixa tampoc és dolenta. La bona és la que hauria de servir per orientar l’acció, la dolenta és la que substitueix l’acció. Decidir, indiscutiblement, és una acció.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Batxillerat


Em parlen d’algunes iniciatives per mirar de mantenir la troncalitat de la història de la filosofia de segon de batxillerat, cosa que em sembla bé, perquè és el que jo sé  i el que m’agrada. El futur es difícil de preveure però ara mateix alguns indicis em fan pensar que la reforma de Wert potser morirà abans de néixer. Ara bé, passi  el que passi, el batxillerat està mort (cosa que no té res a veure amb el fet de què mantinguem durant dos cents anys més l’actual pla d’estudis). Tal i com ho veig, el batxillerat complia  bàsicament dues funcions: una ideològica,  d’altra pragmàtica. La primera era fer ciutadans cosa  que incloïa també un cert accés a la cultura com realització de les possibilitats humanes. És clar que la formació de ciutadans no pot ser un propòsit prioritari per un poder que no ens tracta com ciutadans. L’absoluta desconnexió entre l’art, la literatura i la vida i les expectatives dels alumnes és d’altra banda gairebé absoluta. Allò esotèric i elitista no és l’aprenentatge del llatí, molt disminuït, sinó coses tan planeres com la lectura dels diaris, resumida en tècniques abstractes per esbrinar coses òbvies que de totes maneres no faran cap servei  a gent que no té la més mínima intenció de llegir-se mai un diari. L’altre finalitat era la de formar els treballadors de coll blanc, el gruix de la classe mitjana. El problema és que la classe mitjana està passant avall, entre d’altres raons perquè d’aquesta mena de treballadors ja no en calen. Aquesta mena de distinció la donaria a hores d’ara la universitat i amb prou feines i en tot cas implica una inversió de part de l’estat, les famílies i el mateix alumne desmesurada pel resultat que es pot obtenir. Buidat de sentit, aïllat de perspectives professionals i amb l’ascensor social espatllat la funció real del batxillerat per una bona part de l’alumnat consisteix essencialment en disfressar el paorós problema de l’atur juvenil.

dijous, 7 de febrer de 2013

Blancanieves



Blancanieves ha guanyat el premi, segons llegeixo, a la millor pel·lícula en llengua catalana. El raonament implícit és que sent una pel·lícula muda es pot considerar que callen en català. El problema és que de fet no és realment una pel·lícula estrictament muda, sinó un film sonor sense diàleg. Hi ha una banda sonora, amb nombroses cançons, i totes les que sonen, són en castellà. Més enllà d’aquesta qüestió, per mi gens important, em sembla que Blancanieves és un film del tot recomanable.  És després de veure’l que em vaig assabentar que el seu autor, Pablo Berger, havia fet, fa quasi deu anys, Torremolinos 73, possiblement un dels millors films espanyols de la dècada. Si al film de fa deu anys era Bergman l’objecte de la devoció cinèfila de Berger, el darrer film juga amb moltes referències del cine mut, especialment en  un final on es barreja l’homenatge al cabinet del Dr. Kaligari i al Freaks de Tod Browning, el qual vuitanta  anys després segueix estant entre els més inquietants de la història del cine. Perjudicada per haver estat estrenada només un any després de l’oscaritzada The artist, el film de Berger em sembla molt més ric estilísticament que el francès, mentre que aquest vol explicar una història com les d’abans de manera del tot mimètica, Berger ofereix una visió original d’una història arquetípica i ho fa amb una utilització més original i viva dels recursos del llenguatge cinematogràfic, especialment del muntatge. Per alguns hi ha massa cançó espanyola i massa toros a la pel·lícula. Potser és cert, però a mi no em va molestar gens. Ara mateix, després de dos anys a aquestes terres soc més aviat anti-taurí, però això no em sembla una objecció i fins i tot diria que el film de Berger mostra el potencial cinematogràfic, generalment poc aprofitat, de les curses de braus. Al capdavall entre les coses que menys m’interessen al mon possiblement està el billar i això no impedeix que The Hustler sigui un dels meus films preferits de tota la vida. Els actors estan ajustats i especialment Maribel Verdú que segueix guanyant amb els anys presència cinematogràfica, però tots estan bé perquè defugen la sobreactuació, un dels elements característics, i un dels perills, del primitiu cinema mut.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Pau i treva


Me n’assabento pels diaris que un manifest de famosos catalans s’ha pronunciat en contra de la creació  d’un exercit català, un cop Catalunya sigui independent. Possiblement són gent optimista perquè em sembla que el blat ni està lligat, ni està tan sols al sac. En tot cas, em crida l’atenció la utilització feta del personatge de Gandhi al qual se’l fa servir de sant patró. Gandhi és un exemple perquè, tot i renunciar a l’exercici de la violència, assolí una fita tan gegantina com la independència de la India (comparada amb la qual, la independència de Catalunya sembla ben poca cosa). Hom ha dit sovint, però, que no és gens clar que l’estratègia de Gandhi hagués tingut èxit si en comptes de tenir enfront Atlee, hagués tingut Hitler (o, pel cas, Churchill que també era partidari de mesures contundents contra la gent de pell fosca). Segurament és cert, però el meu raonament no va per aquí. Més important em sembla assenyalar que en el moment decisiu de la independència, els indis sabien que tenien al seu favor, els EEUU i la URSS, enemics ideològics però coincidents en el seu desig de desmembrar l’imperi britànic. Crec que els EEUU i la URSS si que en tenien d’exèrcits. D’altra banda fora segurament un error pensar que el poder britànic a la India tenia un fonament violent. En el moment on els britànics tenen més forces a la India, la quantitat de tropes és ridículament baixa en relació a la població local. És força dubtós que mai haguessin pogut fer front a una insurrecció generalitzada i  per això, l’estratègia britànica de fet consistí a consolidar el seu domini mitjançant el suborn sistemàtic de les elits indies. Dit altrament, els britànics eren prou intel·ligents per saber que mitjançant l’us de la força tampoc tenien res a guanyar. Caldria recordar també que Gandhi morí assassinat per nacionalistes hindús i segurament amb la convicció d’haver perdut políticament, ja que la India hagué de ser partida en dos estats, de manera possiblement del tot artificial, per tal d’esdevenir independent, una solució que ell havia considerat sempre pitjor que seguir sota la dominació anglesa, la qual, si més no, mantenia unida la India.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Corrupció i naturalesa humana


Ara la corrupció és el tema. Es diuen moltes coses. Ningú gosa fer una defensa directe dels polítics, però si indirectes i justificacions. Una de les més manides fou l’emprada per Duran i Lleida, però també elaborada per opinadors subvencionats de la línia “virgensita, virgensita, que me quede como estoy”, consistent a dir que la corrupció és inherent a la naturalesa humana, que tothom és corrupte, i tal i tal. Jo no em considero cap autoritat sobre la naturalesa humana i per tant no replicaré al Duran i Lleida, però entenc que quan es parla de la naturalesa humana, es parla d’una naturalesa única i que, per tant, és la mateixa a Mèxic que a Canada o Islàndia. Tanmateix quan es parla de corrupció, és clar que aquests països no són el mateix. La humanitat disminueix amb la latitud? 

dilluns, 4 de febrer de 2013

El present acadèmic de la filosofia


No n’estic parlant gaire darrerament però la meva relació amb el meu ofici ha passat temps millors. La lectura d’EL Pais aquest diumenge no m’ha ajudat gaire. Així al suplement l’Emilio Lledó deia que l’educació és l’única esperança. Entenc el seu plantejament però em sembla que té poc a veure amb  la realitat. Allò que a l’aula percebo cada cop més clarament és una dissociació absoluta entre els valors que defineixen la finalitat del batxillerat i justificaven el manteniment de les assignatures humanístiques i els valors, el tarannà i la manera de viure dels meus alumnes. El prestigi pretesament heretat de dos mil anys no pot amagar el fet de que qualsevol plantejament més enllà de la necessària superació de la prova de selectivitat és fer una figura quixotesca, en el sentit més ridícul del terme. A les cartes al director, el senyor Miguel Angel Martínez de Quintanar, Lugo defensa el manteniment de la historia de la filosofia de segon dient que sense aquesta signatura no es pot: entendre el significat de la democràcia, el fonament de la justícia, el valor de la dignitat humana, l’art del Renaixement i del bàrroc, la poesia romàntica, les avantguardes, tota la literatura contemporània i l’impacte social de la ciència. No estic segur de sí en temps millors vaig ajudar a fer totes aquestes coses. De fet, no tinc tampoc gaire manera de saber-ho. Ara mateix, tot això em sembla que queda infinitament lluny del que podem fer amb uns alumnes que, parlo evidentment en el meu cas concret, no se’ls ha exigit el desenvolupament de cap capacitat discursiva a l’ESO i que viuen, i tenen el projecte de viure, en un món del tot aliè a aquestes coses.

diumenge, 3 de febrer de 2013

Gómez Pin


Vaig rebre amb expectació ahir l’article que a El Pais publicava sobre Catalunya el Victor  Gómes Pin, una veu respectada i, per a mi, estimada. Certament no em va ajudar a aixecar el meu magre estat d’ànim quan es parla del “tema”. Bàsicament perquè no soc capaç de defugir la seva conclussió. Estem, ell i jo i molts altres, perdent i al final passi el que passi, és a dir el que espero que passarà o tot el contrari, haurem perdut.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Corrupció


La democràcia requereix unes bases morals forts pel seu funcionament que no es poden improvisar. Als països on ha funcionat millor hi havia al seu darrera segles d’educació religiosa (fonamentalment protestant).  Aquesta conclusió no és gaire diferent de la que va treure Tucídides quan examinava l’experiència política de la democràcia atenenca, un fracàs admirable. Com que a Espanya de protestants no hi ha gaires ( i a Catalunya tampoc) caldria, prou fotuts com estem, que intentéssim superar la tendència al psicodrama i tots plegats miréssim d’estalviar-nos el major nombre de “jeremiades” possibles.  Entre la gent que aixeca la veu i fa discursos moralitzants  he sentit fa poc el professor de la UB que justificava una decisió arbitrària en un concurs de titularitat, que barrava el pas a la candidata millor preparada, dient que el seu curriculum era digne de la Universitat d’Oxford o de Cambridge, però que la UB era una altra cosa... També he sentit lamentar-se a la catedràtica que expulsa d’una publicació, dirigida per ella, un company docent d’una altra universitat que es nega a votar el seu candidat, cosa que es feu pública. En general, quan es denuncia l’apropiació privada d’allò públic, la major part dels docents universitaris faria molt bé en mantenir un discret silenci.