Follow by Email

divendres, 23 de desembre de 2011

Música impopular

Miro el llibre del text del nen de cas, segon de l’ESO, i em resulta sorprenent que estudiïn molta de la música que jo sentia quan era jove, des de Glenn Miller a Miles Davis. Després d’un primer moment de joia pel reconeixement, em venç la tristesa d’adonar-me que això equival a una acta de defunció definitiva i que, en conseqüència, cap dels seus destinataris tindrà mai la temptació de posar-se a escoltar una música que ja és acadèmica i , per tant, avorrida. 

dilluns, 19 de desembre de 2011

Dia de mals averanys

Des d’aquest exili voluntari em segueixo mirant el país i no puc evitar l’esfereïment. Avui les notícies no són gens positives. D’una banda, l’anunci de Rajoy de la seva intenció d’obrir una guerra lingüística a Catalunya, una situació en la que tenim totes les de perdre, es miri com es miri. De l’altra el nomenament de Marçal Sintes com substitut de Josep Ramoneda. Crec que valia la pena no desballestar el CCCB. Podrà agradar més o menys la línia seguida aquests anys però tenia un estil que ha fet de referència més enllà de les nostres fronteres. Jo  vaig trobar bé que se n’anés el Ramoneda. Quinze anys d’estada al càrrec és un argument suficient per a la no renovació del seu contracte. Però el perfil buscat, un master d’Esade (com Urdangarin)  i periodista (i no pas d’aquests que pensen la independència com una virtut) em sembla que dóna una idea ben clara de la concepció de la cultura i del país que tenen els que ara manen. Certament, un tarannà que no m’ajuda a tenir presa per tornar-hi.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Futbol a valladolid


 Ahir a la tarda vaig conèixer altre lloc característic d’aquesta ciutat visitant el seu estadi de futbol, on l’equip local rebia la visita del segon equip del Barça. El partit fou guanyat per l’equip local amb el resultat d’un a zero. Un resultat just no tant per la diferència de joc, molt superior el del Barça, com per la diferència, ben lògica d’altra banda, d’actituds.  Feia una tarda ben freda i l’estadi està obert als quatre vents però com que el partit començava a les quatre, la sensació de fred va resultar suportable. No hi havia gaire gent, jo diria que menys de mitja entrada. Cap suport pels joves del Barça d’alguna de les penyes de la comunitat. L’afició del Valladolid fou entusiasta i respectuosa però la minsa entrada diu poc sobre la viabilitat de l’equip que està seriosament compromesa com la de la quasi totalitat dels equips professionals espanyols. En definitiva, un aperitiu entretingut per l’explosió de gran futbol que poques hores després hem pogut veure a Tele cinco.

dijous, 15 de desembre de 2011

San Pablo en Valladolid



La visita al museu d’escultura pot ser completada de manera profitosa fent-hi cap a l’església de la cantonada dedicada a Sant Pau. Fou bastida al segle XIII originalment però acabada a l’època dels reis catòlics.  La millora de l’edifici continuà al temps en que Valladolid fou la capital d’Espanya, quan l’església estigué sobre el patronatge del duc de Lerma, l’home que tingué el poder real al regnat de Felip III.  Dins de l’església és precisament el seu sepulcre. També fou el lloc on foren batejats Felip II i Felip IV. Dins de l’edifici hi hagueren obres de Fra Angelico fetes portar d’Italia pel duc de Lerma. Ara són al Prado, però en resta encara algunes obres de mèrit, entre elles, escultures de Gregorio Montañes. La zona de l’entorn és de les àrees amb més personalitat  de la ciutat i de les que permeten evocar el breu temps en que aquesta ciutat fou el centre del món

dilluns, 12 de desembre de 2011

El museu nacional de col·legi de San Gregorio

 El quadre de Zurbarán
 La façana del col·legi
Un  dels passos



El col·legi de san gregorio fou construït a l’època dels reis catòlics i fou un centre de formació de primer ordre on estudiaren gents com el pare Victoria. A l’època de l’emperador Carles tingueren llocs debats decisius sobre la conveniència d’introduir Erasme a Espanya o el molt fonamental debat sobre que calia fer amb els habitants del nou mon (és a dir quina mena de ser eren aquests possibles, però no segurs, fills d’Adan i Eva). Pel que vaig sabent els borbons suposaren la decadència d’aquest país i l’edifici restà com una de les moltes relíquies històriques de les que el castellans tenen tanta abundància. Des de els temps de la República, aquest magnífic edifici renaixentista acull el museu nacional d’escultura. La seva visita mereix per ella mateixa, arribar-se a Valladolid. És un museu fonamentalment d’escultura tot i que una de les seves obres mestres, des del meu punt de vista, és un meravellós quadre de Zurbarán on es conjuguen de manera magistral la màxima simplicitat en la composició i la complexitat en el traçat.
Allò substancial és, però, el legat escultòric. Centrat al segle d’or és una col·lecció gens inferior a la de qualsevol museu europeu de primer ordre. Hi és representada tota la tradició central castellana, començant per Berruguete del que hi ha un magnífic i aclaparador retaule (que jo preferiria veure en la seva integritat i no desmuntat) i seguint per Juan de Lys, Gregorio Montañes o Pedro de Mena. El museu és precisament la llar de la seva representació de Magdalena que em va robar el cor quan vaig veure-la a la national Gallery. La visita es clou amb una selecció d’alguns passos processionals. Jo no he anat mai a cap processió i em sorprèn veure que l’estètica del executors de Jesús recorda poderosament la de les falles. També em sorprèn assabentar-me de què la tradició de les processions no es ininterrompuda sinó que va estar perduda tot el segle XIX fins que l’església la recuperà el segle passat a la dècada dels vint.

dijous, 8 de desembre de 2011

aprende a escriure

Les notes del capvesprol acabem amb una valoració de diferents escriptors catalans. Pla manifesta el seu respecte absolut per Espriu. Tot i no fer-li el pes la seva poesia, massa didactitzant i moralista, li reconeix el títol de ser el millor prosista català del segle XX, malgrat que conreà el gènere més aviat poc. Potser influït per això, prenc tornant cap a Valladolid el darrer llibre d’Espriu, el conjunt de proses sobre temes mitològiques anomenat les roques, el mar, el blau. No l’havia llegit des de que feia tercer de carrera. L’inici del llibre em sembla commovedor i encertat quan Espriu diu que ens escriurà amb aquesta llengua que fa cinquanta anys que està aprenent a escriure. No és pot definir millor ni la situació de l’escriptor en llengua catalana, ni la situació de l’escriptor en qualsevol llengua.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Pearl Harbour

Com cada any, el 7 de desembre s’han reunit els supervivents americans de l’atac de Pearl Harbour que tingué lloc exactament fa setanta anys. Aquest aniversari però és diferent perquè serà l’últim. Els pocs que queden són nonagenaris i no estan per masses alegries.  Jo pertanyo a una generació que encara va poder viure com a molt propera l’èpica d’aquella guerra i d’alguna manera la va poder fer seva  de diferents maneres i així, avui, quan llegia sobre la desaparició no he pogut deixar de pensar que jo i d’altres com jo participem, en un sentit ben platònic, d’aquesta desaparició. Tot això ho esmentem mentre anem assistint no pas a la fi del mon però si potser al final del procés de trencament definitiu  de l’ordre que es va engendrar llavors i així d’una època amb claredats i foscors com totes però, pels europeus, d’una felicitat raonable al capdavall

dilluns, 28 de novembre de 2011

Atapuerca




Dissabte passat vaig anar a Burgos en el primer cap de setmana d’exploració d’aquest país tan vell i nou per mi. Vaig fer la visita complerta als espais mostrats per la fundació Atupuerca. Això inclou una visita al jaciment al matí, una visita a un parc arqueològic a la tarda i l’entrada al museu que la fundació va obrir fa només un any a Burgos, a la vora del riu, gairebé enfront de la catedral. Potser el parc arqueològic fou el menys interessant, tot i que possiblement és la millor opció si vas amb canalla. La visita al lloc d’exploració fou una altra cosa. Vaig sentir una barreja molt forta d’admiració i enveja pel treball minuciós, pacient i fructífer desenvolupat pels paleontòlegs i geòlegs que treballen a l’indret des de fa quinze anys i que tenen feina per a molt de temps perquè la major part de l’espai encara està per explorar. Certament pels interessats a l’evolució humana el lloc és un santuari ja que ara mateix és el centre indiscutible de la paleontologia mundial.
El museu és un edifici ara per ara nou de trinca. Res a veure amb la foscor i la polseguera que associem a la noció de museu provincià. L’edifici és diàfan i ample. És clar que hom ha fet una gran inversió en un edifici de primera línia que conté autèntics tresors, com el crani de Miguelón, el qual ha aguantat sencer més de mig milió d’anys o la pelvis més antiga d’un homínid.  Hi ha reproduccions del materials més famosos de la història de l’evolució, com ara la famosa Lucy,  prous com per a donar una idea més que significativa del que va estar l’evolució de la nostra espècie. Personalment comparteixo el meu interès per l’evolució amb la idea que hi ha alguna cosa així com una naturalesa humana i em resultà consolador saber que un dels cranis més remarcables és el d’una noia de 12 anys que va tenir un problema en el moment del seu part i de segur, com a conseqüència, problemes motrius i cognitius. Tot i així la seva supervivència durà un temps perllongat, cosa que només es pot explicar pel fet que el seu grup en prengués cura. No sabem, no podem saber, si l’homo antecessor podia parlar molt o poc però segurament ja era capaç de sentir compassió; una capacitat que no tots els Homo Sapiens han mantingut. Per a recordar realitats menys tendres i posar un equilibri dialèctic al post, cal potser recordar també que moltes de les restes trobades són d’humans que foren menjats per altres humans. Els últims casos no pas per cap espècie predecessora sinó per sapiens com nosaltres.

divendres, 25 de novembre de 2011

Reunió de professors

Dimecres hi hagué la reunió provincial de professors de filosofia a la Casa del Estudiante de la UVA. Faig cap a l’esdeveniment on veig per primera vegada els companys de gremi. El canvi en relació a Catalunya és molt accentuat. Ja em va cridar l’atenció el fet que mentre a Catalunya l’examen de selectivitat es fa sobre la base de cinc autors, aquí n’hi ha 10. El motiu va quedar perfectament clar a la reunió per part del coordinador. Es tracta de que fem tot el programa. Els assistents semblaven estar del tot d’acord.  No cal dir que en genera,l a Catalunya, als coordinadors de la Universitat el programa establert pel ministeri no els importa gaire i es tracta de cobrir les aparences. L’examen no deixa lloc per a la sorpresa. Més enllà del text hi ha una pregunta de desenvolupament del programa i un altre de comparació entre autors totalment plantejable amb independència del text i de manera standard. El marge per a la individualitat del professor i de l’alumne és així molt reduït. Un altre sistema diferent. Possiblement pitjor si tenim confiança a la professionalitat del professor i millor si considerem que molts professors de secundària no som gaire bons i tenim poques possibilitats de progressar adequadament.

dijous, 24 de novembre de 2011

Constatació

És pot viure a una ciutat sense filmoteca ni res que se li assembli, però és més aviat fotut.

diumenge, 20 de novembre de 2011

boira

Dijous anant a primera hora cap a Medina vaig trobar per primera vegada el succés atmosfèric predominant durant l’hivern a aquest país: la boira. Tot i ser prou espessa no va trigar gaire a escampar i va ser seguida per un migdia i una tarda tardorenca del tot prodigioses. Jo he vist i he patit molt poques boires a la meva vida. A les rodalies de Barcelona no se’n fa i per Londres, els sis anys que hi vaig viure gairebé tampoc. La boira és sobretot una cosa que passa a les pel·lícules, a moltíssimes pel·lícules de fet perquè simular-la és molt més fàcil i barat que construir un decorat.  També és molt efectiu perquè ens dóna una possibilitat d’imaginar que ens permet anar més enllà del que permet la imatge concreta. Dues escenes de pel·lícules per les que sento una real estimació s’esdevenen a la boira.  La primera és Amarcord quan l’avi es perd en una boira tardorenca i comença plantejar-se si allò no serà la mort. La segona també està relacionada, de manera més punyent amb la mort quan a la mirada de Ulisses sentim, en els dos sentits del mot, amb Harvey Keitel però no veiem la mort de la família del curador de la filmoteca de Sarajevo per partisans serbis.

dijous, 17 de novembre de 2011

Alleujament

De vegades tinc el propòsit de fullejar sistemàticament cada dia El Norte de Castilla per aprendre alguna cosa sobre el país on ara visc. D’altres penso que és millor mantenir-me a la ignorància. Avui és un d’aquest dies, perquè el fet d’estar lluny em dóna un cert sentiment d’alleujament del fàstic que m’ha provocat la lectura de l’article d’avui de Pilar Rahola a la Vanguardia. Un escrit no sols  putrefacte sinó perillós per l’ús fet del concepte de feixisme. Espero que aquí, com a mínim, canviïn de tant en tant els articulistes. 

dimecres, 16 de novembre de 2011

sense notícies

Faig poques aportacions al dietari i no hi ha un altre raó que la meva vida aquí és del  tot estreta a les seves dimensions. Bona part dels dies transcorre integrament entre la casa de Giron i el institut Emperador Carlos. Tots dos llocs com ja he dit tenen una localització extrema dins de les seves ciutats, amb la qual cosa no passo pels centres de les ciutats, de fet, només he estat una vegada, al mes de maig, a la plaça de la Hispanitat de Medina. El mes vinent tindré l’ocasió segurament passejar una mica  per Medina. A casa el temps s’escola ràpidament mentre aprofito els moments que trobo per freqüentar els paisatges que em presenten Rosen i Plató. Comença a fer fred, cosa que em preocupa, però constato un cert  alleujament  per que temperatures que a casa em resultarien ben incomodes aquí són suportables. La campanya electoral és a aquestes contrades molt menys intensa que a Barcelona. A casa no hem rebut cap sobre amb propaganda per exemple. La  lògica d’aquesta baixa intensitat és clara. Des de l’any 89 el resultat de les eleccions sempre ha estat el mateix. Victòria del PP sobre el PSOE per 3 a 2. El sistema electoral fa una variació altament improbable, però aquest immobilisme potser reflecteix l’estat d’una societat millor que cap altre dada

dissabte, 5 de novembre de 2011

Vigència dels clàssics

Sisa l’any 76 cantava”llegeixo el diari i ja estic plorant”. Doncs això. Tant de bo ens quedi alguna alzina, encara que sigui escarransideta, on aixoplugar-se

dilluns, 24 d’octubre de 2011

San Antonio de la Florida


Cap de setmana a Madrid. Faig cap a la manifestació per la defensa de l’ensenyament públic. Hi ha força gent, però no podria precisar el número. L’endemà La Vanguardia no en fa cap mena d’esment. La demolició i el maltractament a l’ensenyament públic en Madrid són aclaparadors i ha generat una confusió indescriptible. La pujada d’horari s’ha fet tenint en compte la llei, però oblidant quelcom important que també posa la llei. Les hores entre la 18 i la 21 han de ser compensades amb una reducció de complementàries. El resultat és que l’única manera de fer horaris legals  era no cobrir guàrdies. Tampoc ha sortit als diaris que entre les mesures per estalviar es va deixar de donar plaça a 1200 professors en expectativa de destí. Però aquests cobren igual. Així que les mesures d’estalvi han servit de moment perquè més d’un miler de professors estiguin a casa cobrant sense fer res. En qualsevol cas tot fa preveure que d’aquí un mes les urnes els donaran una absolució que a Madrid sembla permanent i eterna.  Aprofito per passejar una mica per la capital d’Espanya i en Jesús Nieto insisteix a ensenyar-me l’ermita de San Antonio de la Florida on és enterrat Goya que jo no coneixia. Els frescos obra del pintor aragonès són extraordinaris. Encara que no hagués pintat res més només aquests frescos palesarien la genialitat i la fecunditat d’aquest pintor.  És una pena que l’aclaparadora riquesa del patrimoni artístic madrileny faci que una molt part dels visitants no trobin el temps per acostar-s’hi perquè el lloc s’ho val. Està molt a prop d’on podia haver estat la quinta del sordo, on podria ser que Goya hagués vist els afusellaments inmortalitzats als quadres de El Prado. (tot i que possiblement no veié res i els quadres fossin realitzats bastant més tard del 1808)

dimecres, 19 d’octubre de 2011

llegint Pla des de Pucela


Estic rellegint les notes del capvesprol per gaudir del plaer de rellegir i també per mantenir contacte amb el país des d’un lloc tan diferent (en alguns aspectes molt més que Londres, perquè  la dicotomia entre l’urbà i el rural pot ser més decisiva que les diferències de llengua). Les notes són potser el millor llibre de Pla. En tot cas estan a prop i complemen el també excel·lent i més famós quadern gris. Pla les escrigué el 1976, quan la història del país estava donant un gir que ell ja veia amb una certa por i poca esperança. Tot plegat  va anar, em sembla, millor del que ell pensava, però allò que m’ha cridat més l’atenció han estat les seves reflexions sobre la irrefrenable tendència dels catalans a posar-se al costat equivocat, al bàndols dels perdedors, de la qual, aquesta és la meva por, en tindrem aviat una bona mostra després del previsible resultat de les properes eleccions i del desenllaç final, encara no produït, de l’embolic fet per tots plegats amb el nou estatut.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

el barri Giron




 Visc, com ja vaig explicar a un dels post anteriors, al barri de Giron, just on acaba la ciutat. No tinc gaire dades que hagi comprovat però pel que sé el barri és una mena de regal d’aquest sinistre personatge del franquisme a la ciutat d’on era originari. És a l’altra banda del riu i el van fer deixant entre el mig una bona feixa de terreny. Abans hortes que  aprofitaven l’aigua del riu i avui edificis dels que Pla deia socialistes però col·locats sense massa atapeïment i amb espai interiors ben arbrats. El barri Giron és una altra cosa. No és un lloc adient per a un  racionalista. Les cases són diferents perquè hi havia una varietat de models, segons els fills de les famílies destinatàries, si afegim a aquest fet la irregularitat del terreny, està col·locat a l’únic lloc mitjanament elevat de Valladolid, i el fet que tothom ha fet els canvis que ha considerat oportuns resulta un conjunt no gaire homogeni. Les fotos però són clares. L’ambient, la llunyania relativa del centre i el tipus d’arquitectura et deixa la impressió de viure a un poble. De fet, el barri és una il·lustració de la tendència ideològica predominant al franquisme de l’autarquia basada en un ruralisme que tingué com a conseqüència les molt oblidades deportacions que tingueren llocs a ciutats com Madrid o Barcelona 

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El riu Duero



Tot i que el blog esmenti el Thames i el Pisuerga, la meva vida actual està molt més relacionada amb un altre riu: el Duero. Vaig passejar força pel Thames a Londres tot i que quasi sempre al fragment comprés entre  Sant Pau i el Parlament i el  veia sempre que  visitava el BFI que és just sota el pont de Waterloo. Per anar al centre de Valladolid necessàriament ha de creuar el Pisuerga, però algunes setmanes no he arribat a travessar-lo. En canvi, però, si vaig a treballar he de creuar el Duero doncs l’autovia de Madrid a La Coruña passa per sobre a l’alçada de Tordesillas. He visitat en tres períodes diferents de la meva vida ciutats connectades amb el riu: Zamora amb el meu germà fa molt anys, Soria amb la Cristina fa uns quants i Oporto amb l’Albert i una colla del Canyada fa sis anys. Evidentment és en aquesta ciutat on el riu té una aparença més espectacular i on ofereix el seu resultat més preuat a l’humanitat (ja sé que hi ha el Ribera que m’agrada força però que considero menys interessant i en definitiva inferior). L’associació pels matins quan passo el pont és indefectible i em fa recordar que una de les coses que tinc pendents és aprofundir una mica més a l’estudi de la llengua de Pessoa, un d’aquest homes, hi ha ben pocs, que per ells mateixos justifiquen una literatura.

dijous, 29 de setembre de 2011

Braus


El diari   que es rep al meu institut és l’ABC.  N’hi ha molts, així que no crec estem subscrits sinó que el deuen regalar com feia EL Mundo al Berenguer quan hi treballava. No n’estava molt familiaritzat amb el diari monàrquic per excel·lència, però és molt instructiu, tot i que després dels primers dies tendeix a cansar molt. Això sí, m’ha permès seguir la qüestió del final de les curses de braus a Catalunya des d’una perspectiva diferent de la del Principat i he de dir que m’ha fer canviar el punt de vista.  Jo fa un any no era gaire partidari de  la prohibició. En part per respecte a una tradició inequívocament barcelonina i en part pels meus recels envers l’animalisme.  Després d’haver-me passat una bona part de la joventut llegint els francesos que ens ensenyaven a malfiar-nos de l’humanisme, un esllavissament envers l’animalisme ara em resulta del tot incoherent. La hipocresia del defensors però em resulta a hores d’ara del tot insuportable. No discutiré pas que els nacionalismes catalans han adoptat una posició en funció dels seus interessos polítics, però no em sembla pas que els seus denunciats hagin fet res de diferent. Cal confessar que el millor moment fou l’entrevista amb el gran bufó empordanès de la cort d’Aguirre on rememorava un passat taurí del mai no havia fet esment i que semblava del tot ad-hoc.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Capvespres


Encara no fa un mes que visc aquí, però considerant com està transcorrent el mes de setembre, fa por pensar com pot ser l’estiu a aquestes terres. Això si un avantatge de la combinació del temps anticiclònic i de l’amplitud dels horitzons (Valladolid és la província més plana de l’estat espanyol) són uns capvespres senzillament magnífics amb el cel agafant un to rosat molt viu durant molta estona. Des de que vaig estar a Algèria no recordava tants tant brillants ni tan freqüents. Deu ser un  bon lloc per a l’obervació astronòmic, tot i que Valladolid és prou gran com per a tenir una contaminació lumínica apreciable.

dijous, 15 de setembre de 2011

Les coses es van arreglant

Com a conseqüència del que deia ahir, no he tingut gaire ocasió de parlar amb la gent. Potser la conversa més interessant la vaig tenir a l’única sucursal local de Catalunya Caixa, quan vaig anar fa uns dies a demanar un talonari. Un dels empleats, tot afabilitat i simpatia, ens va saludar calorosament mentre ens identificava a mi i a l’Encarna, com Don Javier i Doña Carmen. Un cop desfet l’equívoc va voler començar un altre tema de conversa i poc encertadament va dir-me que “parece que ya se va arreglar lo del castellano en Cataluña”. La meva resposta, “eso depende del punto de vista” no el va, però, animar a continuar per aquest camí.  Tot això passava un o dos dies després del pronunciament del TSJC en contra de la immersió lingüística. Jo crec poc a la immersió, però molt menys a la conflictivitat lingüística de Catalunya i per això em va commoure el sincer convenciment del meu interlocutor de que efectivament existeix un problema molt greu. Goebbels era un personatge execrable però tocava d’allò més bé quan deia que qualsevol mentida repetida un milió  de vegades arriba  a ser una veritat. Malauradament, em sembla que té més raó de la que ell mateix es pensa

dimarts, 13 de setembre de 2011

Camí de Medina

Tot i haver començat el bloc, no hi ha gaire a explicar. Quasi tot el temps he estat pendent de les tasques de fer habitable la casa, les quals encara estan molt lluny d’una finalització que ara per ara no podem preveure. Com que aquí és un país que han progressat menys, fan exàmens al setembre i això m’ha permès no haver de passar-hi gaire pel meu institut, ja que la normativa fa responsable als professors del curs anterior. Vaig anar el dia ú a presentar-me i divendres passat al claustre de presentació del curs. El camí des de casa a l’institut està plé, però de llocs interessants i evocadors. El primer sortint de  casa meva al barri Giron (sí, és el Giron que penseu i encara no me’n sé avenir a viure a un barri amb el nom d’aquest cafre) és l’estadi José de Zorrilla on juga el Valladolid i el Barça va guanyar la desena lliga, la tarda en què Urruti, mitjançant Puyal, es va fer el seu lloc dins del santoral barcelonista. Després, tot seguint l’autovia de Castella, passo pel poble de Simancas. L’edifici  de l’arxiu, una casalot immens d’un gris paradoxalment intens, és just a tocar l’autovia. El canvi entre l’autovia de Castella i la del Nord-oest que va de Madrid a La Corunya, té lloc a la vila de Tordesillas, on es signà el famós tractat que havia de decidir, i en part ho feu, el destí del nou mon. Després de Tordesillas passo per Rueda, centre vinícola fonamental. Finalment des de l’entrada a Medina del Campo es veu molt clarament el perfil del seu castell, un dels més famosos d’aquest terra de castells, el de la Motara, un edifici imponent i elegant alhora.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Presentació

En general, com  deia un escriptor nord-americà de moda no fa gaire, s’escriu massa. Això és un fet. Tanmateix,  crec que les elevades possibilitats de que tot peti tampoc augmentaren per les poques línies que escriuré cada setmana i això potser donarà gust, almenys així m’ho han assegurat,  a algunes bones persones, naturalment amigues, a les quals els va saber greu la desaparició del dietari. Així doncs reprendré una mica la línia del  dietari londinenc. No parlaré, pels motius que ja coneixeu, ni de filosofia ni de cine, i em centraré així a donar notícies d’aquest país nou per mi, de les seves coses i de les seves gents. Com  abans tampoc deixaré de parlar del meu, però vist des de lluny i en general de qualsevol cosa que em vingui de gust aprofitant la llicència que em dóna el fet de viure a la capital banyada pel riu Pisuerga.