Follow by Email

dissabte, 30 de novembre de 2013

Barcelona com a polis



                                                         el senyor anglès



Trobo que aquest senyor anglès,  té raó en això que diu..Les ciutat-estat són posssiblement les entitats polítiques més enraonades, sense fer gaire metafísica de la dolenta

dijous, 21 de novembre de 2013

El que queda per llegir

Passo la tarda del diumenge endreçant llibres a les prestatgeries. Alguns portaven dos anys dins de caixes i a Barcelona encara en tinc caixes per desfer. Tornar és un afer complicat. Mentre els vaig posant em ve al cap l’afirmació d’Umberto Eco, recollida per Taleb, de què la part més valuosa d’una biblioteca és sempre la formada pels llibres que encara no ens hem llegit. Malgrat la gens relativa modèstia això em permet pensar que la meva biblioteca reté prou valor. Aquesta és sense dubte la part positiva, la negativa és la proporció entre el que he llegit i el que em queda per llegir d’una banda, i de l’altra, la proporció entre el temps que s’ha escolat i el que, en el millors del casos, em queda. Suposo que per això són els diumenges a la tarda.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Los amantes pasajeros


Ahir passaven a Canal Plus los amantes pasajeros. La vaig aguantar tota i al final vaig pensar a alguns testimonis dels anys de la fam quan hom ensenyava a la molt soferta parròquia a fer una truita sense ous. El film d’Almodovar és el més proper que hagi mai vist a una truita sense ous; una comèdia sense cap gag mereixedor d’aquest nom, sense ritme, sense guió, sense personatges .... Vist aquest film no resulta estrany que Almodovar sigui el cineasta de l’esquerra progressista i real, el seu producte és al cine, el mateix que les disquisicions dels esquerrans celtibèrics són als pensament polític.

dissabte, 16 de novembre de 2013

La roja a Malabo


Quan escric aquestes línies la selecció espanyola està a punt de començar un partit a Malabo. El partit fora un dels més intranscendents de la història sinó fos per la tremebunda significació política del règim d’Obiang, causa d’una campanya de crítica a la federació i la selecció per col·laborar amb un dels règims més corruptes i monstruosos del món. Jo no és que defensi el partit, però m’he quedar astorat per l’exhibició d’hipocresia desplegada. Potser té raó N’Gonga quan defensava la seva celebració dient que com a mínim era un petit moment de joia pels guineans, doncs el fet cert és que tots els indignats generalment no se’n recorden gaire del guineans. Però allò més emprenyador és la referència a la publicitat que obtindrà el dictador, com si el seu poder tingués alguna cosa a veure amb l’opinió pública internacional i la pròpia. Obiang és un lladre però sobretot un instrument dels que fent negocis amb ells li permeten enriquir-se i s’enriqueixen ells, i aquests em sembla que els tenim molt més a prop.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Futur pròxim

Si dintre del fosc que es veu clar el futur en general, hagués de predir algun esdeveniment com a segur, apostaria per la victòria del PP a les properes eleccions legislatives. El partit governant domina prou la demagògia i té la suficient poca vergonya per prometre el desig més general i universalitzat, comú als que els votaran i a molts dels que votaran l’anomenada “esquerra”: el desig que el rellotge torni enrere i estem un altre cop al començament del mil·lenni; aquest moment recordat perquè sembla ser que tothom lligava els gossos amb llonganisses (per cert, jo no recordo que fos exactament així, però en tot cas si que era els que tothom deia que passava)

dimarts, 12 de novembre de 2013

Rumble fish revisited


Enguany fa trenta anys de l’estrena de Rumble Fish, la pel·lícula per excel·lència de la penúltima fase de la meva adolescència. Rodada per Coppola quan buscava redreçar la seva carrera fou, finalment, el seu darrer gran treball. Dissabte vaig reveure-la i més enllà de qualsevol comentari cinematogràfics sobre l’excel·lència del film, per a mi indiscutible, prefereixo fer dues constatacions. La primera, mai no havia estat tan conscient de l’oportunitat amb la que Coppola utilitza la música de Copeland i de com és d’important aquesta a la pel·lícula. De fet, des del dissabte no me la trec del cao. La segona comparant-me amb el record de l’estudiant de filosofia que va veure el film quan es va estrenar, és que no hi cap mena de dubte de què, tornant a Copeland, “I’m in the box” i tinc poques, o cap, esperança raonable de sortir-hi. Tampoc és del tot dramàtic. Al capdavall dels tres adults que surten a la pel·lícula, penso que més que al policia assassí, o al pare interpretat per Denis Hopper, si em puc semblar a algú, és al filosòfic cambrer que constata que quan ets jove no tens un altre cosa que temps i, de fet, com ell, he acabat passant la vida entre adolescents