Follow by Email

dissabte, 31 de març de 2012

Culpabilitat

Som culpables, ens diuen, d’haver viscut per sobre de les  nostres possibilitats. No és pas el meu cas, ni el de molt altra gent que jo conec. En general, el grau d’ignorància (finançera, per exemple) és prou gran com per explicar molt del que ha passat. Som culpables però , tots plegats, d’haver pensat com una possessió definitiva, allò que cal conquerir cada dia, els drets socials i els polítics que estem perdent. Som culpables, en aquest moment històric especialment,  però de fet sempre d’una ignorància que en aquest moment de la història era del tot evitable.

divendres, 30 de març de 2012

Tarda de vaga a Valladolid

A Valladolid segons El Norte de CastIlla es manifestaren ahir 40000 persones. La xifra és plausible pel que jo vaig poder veure. El recorregut de la manifestació abastava des del monument a Colón fins la plaça major. Jo estava a la cua per on passava la representació de la CGT que es desvià de la part final del recorregut. Per allà, hi era el que podríem definir com l’extrema esquerra pucelana, la qual, però, té poc a veure amb la seva equivalent barcelonina. No hi hagué cap incident violent ni cap senyal de que pogués haver-ne. Moltes crides contraRajoy, tot i que imagino que els cridaires no són ignorants del fet que el govern està molt a prop de ser intervingut. Penso, mentre faig l’itinerari assenyala,t als partits de futbol que jugava fa anys a El Dorado, quan encaixàvem el quart o el cinqué gol, sabies de cert que havies perdut, però tornaves a intentar-ho un altre cop. Els meus sentiments ahir eren força semblants. La meva convicció a la inutilitat de la manifestació era absoluta. També sé que el govern està legitimitat a fer aquesta reforma laboral. No en tinc cap simpatia per sindicats com CCOO i UGT i em sap greu pensar que indirectament els estic defensant. Tanmateix, és diferent estar en contra d’aquests sindicats que  de la idea de que hi hagin sindicats, que és cap a on ens dirigim. Es tracta no pas d’estar amb els sindicats, sinó d’estar amb els que necessiten alguna cosa així com sindicats i en contra dels que en trauran profit de la seva desaparició.

dijous, 29 de març de 2012

Dignitat professional

Parlant amb el Robert fa uns dies, m’explicava que quan, a la seva funció de representant sindical, plantejava la necessitat de prendre mesures diferents de la inútil vaga d’avui, que tanmateix segueixo, alguns companys li deien coses com que llur compromís amb els alumnes i la  consciència professional van primer de tot. El meu pensament immediat és que feien una mica tard. L’entrada d’avui del blog d’en Xavier Massó explica perfectament perquè. (http://xavier-masso.blogspot.com.es/). És evident que el compromís professional dels docents passa, en primer lloc, per la relació amb els que tenim, de vegades seguts, davant nostre. Però manifesten una mentalitat molt petita els que pensen que aquest és el límit del nostre compromís. Durant molt temps aquest compromís amb els alumnes ha passat  per posar unes engrunes de sentit comú a allò que no en té. Seguint l’exemple d’en Massó, hem seguit públicament els preceptes dictats pels bruixots de la santeria i hem mirat de donar antibiòtics clandestinament. Potser algú haurem salvat, però globalment no sembla que hagi valgut la pena ni tampoc que hagi estat l’opció moralment més digna.

dilluns, 26 de març de 2012

Funcionaris

Els catalans estan d’acord, segons sembla, en què cal donar-li canya als funcionaris que són, en general, inútil i impresentables. Com a mínim això pensa el seu govern. Els polítics que dirigeixen aquesta operació són els mateixos que cada pocs anys negocien amb Madrid els millors acords de finançament de la història on sempre, al final, sortim perdem.  Els polítics donen la cara  però els acords, els escriuen funcionaris. A Madrid hi ha funcionaris de nivell alt i a Catalunya no. Hi ha relativament poc llocs importants i els equivalents són generalment càrrecs de designació directa, és a dir amics del polítics.  Potser això té alguna cosa a veure amb els fracassos continuats. O potser és només mala sort.

dimecres, 21 de març de 2012

La que se avecina

A casa el nostre noi passa preferiblement les estones mortes, que no són gaires, veient les repeticions interminable emeses per  cadenes televisives que no soc capaç d’identificar de la sèrie espanyola La que se avecina. Els meus alumnes de segon de batxillerat també són seguidors, així com els de l’alumne de l’Encarna de cinquè de primària. El fet de les nombroses repeticions em mostra que l’èxit de la sèrie és un fet. La sèrie és una continuació de la que va emetre Antena 3, em sembla, fa una anys anomenada Aquí no hay quien viva, la qual per la gent de la meva edat tenia un  precedent clar als dibuixos de 13 rue del percebe d’Ibañez.  Possiblement aquesta versió és pitjor que la predecessora, l’humor sovint és massa gruix, alguns personatges són massa ridículs i fa que com a parodia no es sostingui. Tanmateix, si l’èxit és un fet en deu haver raons i crec que la principal és que els guionistes a la seva manera reflecteixen perfectament l’estat d’ànim del país. Els protagonistes de la sèrie són la classe mitjana agonitzant. Gent atrapada entre les seves Il·lusions consumistes i unes perspectives reals cada cop més migrades, per les qual qualsevol xifra petita d’euros comença a ser un capital. Així coses que com un dels protagonistes sigui un pare de tres fills que no pot, ni tampoc té gaire interès, en passar la pensió pels seus fills és una font d’aventures còmiques que per a molts dels nens dels que parlava és també un fet que forma part de la seva vida. En el fons aquest èxit té un caràcter molt espanyol des del meu punt de vista, el d’un badoc convençut de que la millor pel·lícula espanyola de tots els temps és Placido  i que malgrat l’excel·lència de Velezquez, l’artista espanyol per excel·lència és Goya. La manera espanyola d’enfrontar-se a la realitat passa necessàriament pel humor negre. Curiosament un dels actors protagonistes és un català, Jordi Sánchez, el qual havia protagonitzat també el que fou el major èxit de la comèdia catalana, Plats Bruts. Possiblement m’agraden més els guions de la sèrie catalana, potser també perquè els entenc millor, però també és fàcil reconèixer una del tot comuna tendència a l’astracanda i una diferència a la notable manca de tendresa a la sèrie espanyola, la qual no es permet cap concessió a la sentimentalitat com algunes vegades feia la catalana.

dilluns, 12 de març de 2012

La generació millor preparada de la història

Diumenge dedicat a l’entretinguda feina de desfer, encara, paquets londinencs. Per tal de sortir un moment decideixo comprar el diari i cometo l’error (d’altra banda freqüent i quasi inevitable doncs no acabo de fer-me a El Norte de Castilla)) de comprar El país. En portada, un reportatge sobre l’atur juvenil. Les xifres són esglaiadores però no puc suportat la insistència del diari a insistit en què aquesta és la generació millor preparada de la història. Ningú dels que treballa en un institut o una universitat té aquesta impressió.  La caiguda del nivell educatiu és una realitat difícilment discutible. Hi ha certament més titulats però  considerar un argument estadístic com una millora del nivell col·lectiu seria equivalent a dir que mai un país ha estat tant ric com l’Alemanya de Weimar quan la gent manegava milers de milions de marc per a comprar un llonguet.  El tema no és innocent perquè el desballestament d’allò que funcionava al sistema educatiu ha estat animat i aplaudit repetidament per aquest diari, els interessos econòmics del qual a la successió de reformes educatives ha estat ben palès. D’altra banda tot i que no sigui el jovent el culpable de l’atur també em sembla demagògic atribuir-les-hi el paper de víctimes. Com deia el vell Kant no pensar és sempre molt fàcil i el conformisme és sempre culpable. 

dimarts, 6 de març de 2012

reunió de pares

Ahir vaig viure una experiència nova. Vaig anar a una reunió de pares, cosa que havia fet innombrables vegades però per primera vegada vaig estar a l’altra banda. No pas preocupant-me de fer un discurs presentable sinó d’intentar entendre el que em deien els companys de l’institut Ferrari.  Com que miro de ser més aviat  discret em vaig seure en una de les files del darrera i quan ja dúiem deu minuts de reunió era gairebé impossible entendre res de res.  Poques vegades he tingut tant clar perquè el tema de les disciplines a les aules és una causa perduda i fins a quin  punt tenia raó Joaquin de Mairena quan deia que de vegades per suspendre un noi només  cal mirar el pare (o la mare).

dissabte, 3 de març de 2012

futur

Es podria repetir aquí a l’estat espanyol una situació com la de Grècia en un termini breu de temps? No ho sé pas, però sento moltes veus que ho consideren inevitable ( de fet, alguns com Todd pensen que el misteri no és tant la fallida del nostre sistema com la velocitat a la que es produirà). Tots estaríem llavors molt malament i empitjorar és difícil. Si això s’esdevingués em sabria greu per moltes persones concretes de carn i ossos que no tenen cap culpa. No desaré però cap llàgrima pel poble. Atès el nostre comportament col·lectiu és ben dubtós que a més de parlar de dolor podem parlar d’injustícia.