Follow by Email

dilluns, 31 de març de 2014

K.S. Rowling, guia de la pedagogia contemporània


Divendres passat, El Mundo publicava un molt interessant article de Felipe Fernández Armesto sobre Harry Potter. El vaig llegir en paper i a l’edició virtual no hi és, al menys de manera gratuïta l’única que busco. La idea del professor d’Oxford és que el fonament de l’èxit de Potter rau en el seu caràcter de manifest de l’alliberament de la infància. Harry és un orfà que finalment està orgullós de ser-ho, la seva amiga més propera Hermione renuncia als seus pares. Tots els possibles pares, en el sentit d’adults de referència que apareixen a les diverses novel·les, acaben mostrant la seva insuficiència i feblesa i, per tant, són incapaços de fer aquest paper. Difícilment hom pot trobar una desautorització més completa de l’experiència i del mon adult. Llegint-la d’aquesta manera sembla que seria difícil trobar una obra que capti millor l’esperit del nostre temps.

diumenge, 30 de març de 2014

Les limitacions d'Orwell



Quan encara era a Londres, un alumne em va preguntar un cop la meva opinió sobre la versió castellana de les Meditacions Metafísiques de Manuel Garcia Morente, vaig respondre que era excel·lent però que potser l’inconvenient per ells era el generós ús que el traductor feia de temps verbals com el futur del subjuntiu. Llavors de manera sincera i ardorosa un dels alumnes va expressar la seva insatisfacció i perplexitat preguntant-me: Eso del subjuntivo, ¿porqué no lo quitan?. Cal dir que els meus alumnes de Medina, li han fet cas, com moltíssima gent. Al capdavall, el subjunctiu és el temps indicat per a realitzar una sèrie d’operacions mentals, que segurament són el que veritablement han passat de moda. La queixa de l’antic alumne fa pensar a Orwell, perquè de fet la neollengua descrita a 1984, també consisteix en una simplificació absoluta dels temps verbals. Orwell es va mostrar sensible per predir el nostre futur però la diferència, esglaiadora, és que aquesta simplificació del llenguatge, no és fruit de la planificació d’un partit que imposa la seva dictadura, sinó dels propis parlants



De la mateixa manera l’inici de la novel·la ens ha de ser avui familiar. Winston Smith hi és al seu apartament i mira d’escriure un diari, cosa que no és il·legal, no calen lleis un cop s’ha implantat la justícia universal, però que pot dur-lo a la presó de per vida. Ha trobat un racó de l’habitació on l’esguard del receptor de televisió no hi arriba. L’aparell no hi és només per ser mirat, sinó per espiar els televidents. Per Orwell, aquest control dels nostres moviments era la primera i la més clara expressió del que suposava el totalitarisme. Els nostres mòbils fan prou el mateix. La diferència és que no els forneix l’estat, sinó que els paguem a preus del tot exagerats i la mar de contents, quelcom que segurament Orwell no podia haver-se imaginat mai i és que malgrat el seu talent, és va quedar molt curt a l’hora de mesurar l’abissal imbecil·litat humana.

dijous, 27 de març de 2014

Batalletes educatives



Dijous passat vaig a una reunió de pares per a rebre informació del viatge a Holanda que havia de fer el noi de casa, i que finalment sembla no farà. Em poso a una cantonada, no conec ningú i això em fa una excepció, i miro el meu entorn mentre es desenvolupa la reunió. És un exercici útil per entendre la font dels nostres problemes. La manca d’atenció, concentració i educació que caracteritza la major part de l’alumnat no és menys gran a la major part dels progenitors. De fet, si comparem els nois més aviat en surten guanyant.



La setmana següent fem les avaluacions de segon d’ESO. Ara mateix molt feixugues, perquè els criteris d’avaluació no són exactament els mateixos per a tothom. Cal també decidir quins alumnes seguiran el proper curs la via de la diversificació. Els criteris són, com és habitual, confusos però més o menys entenem que aquesta és una via per a alumnes amb dificultats acadèmiques, però amb uns hàbits de treball i estudi que els fan mereixedors de tenir la possibilitat de la titulació. El problema és que amb els continguts minimalistes de la major part de les matèries i també segurament pel caràcter mecànic de l’avaluació és molt difícil determinat el límit entre la mandra i les dificultats. La discussió acaba sent sovint gairebé metafísica i els raonaments que justifiquen les decisions sovint s’endinsen dins del domini de la futurologia, matèria amb poca presència a les facultats de les que procedim els ensenyants. D’altra banda una part molt important de l’alumnat està molt ben predisposada a seguir un camí que els hi du al mateix títol que els altres, però amb molt menys treball. La decisió de seguir amb el batxillerat és molt llunyana i en tot cas sempre es podrà solucionar amb unes classes particulars, pràctica habitual i prestigiosa a aquestes contrades. Des d’aquest marc els despropòsits es succeeixen. Hom proposa l’alumne X, que suspèn 4, per fer diversificació, ningú no diu res en contra, però algú observa que llavors hauria de suspendre matemàtiques o llengua castellana, ja que aprova totes dues i un dels criteris és tenir problemes amb les instrumentals. L’alumne Y, és un cas claríssim. Ningú no en dubta que és la mena de noi pel que s’ha establert el programa. El problema és que un altre criteri és que cal que l’alumne hagi repetit algun curs, per la qual cosa el deixarem avorrint-se un any a veure si se li passen del tot les ganes. I així anem fent.

dimarts, 25 de març de 2014

One, two, three

Quan l’ingenu i ardorós jove comunista se n’assabenta de la defecció del camarada Peripetchikoff, acompanyada de la denuncia dels seus camarades, el rus li replica amb la llista de les traïcions comeses pels protagonistes de la història soviètica. Les línies següents clouen el diàleg.

Otto Ludwig Piffl: Is everybody in this world corrupt?

Peripetchikoff: I don't know everybody.

dilluns, 24 de març de 2014

Viaje a pie


Em passa el meu germà el Viaje a pie de Josep Pla una versió en castellà del seus recorreguts peripatètics per les masies catalanes en els temps posteriors a la guerra civil. Ediciones 98 la presenta com una obra redescoberta, però això no és del tot exacte perquè alguns dels materials es troben presents, per exemple, al volum titolat el pagés i el seu món. Sense reprendre aquest volum, perquè tinc molta mandra, és molt coincident, per exemple, la conversa amb una pagesa sobre unes gallines malaltes que clou el primer  capítol d’aquest volum amb una  de les que formaven part del llibre escrit en català. Això no és gaire sorprenent, perquè sembla un fet ben establert que Pla era partidari del reciclatge, a la seva versió de textos.
Allò que apareix en aquests textos i que no recordo més que marginalment a les versions catalanes del mateix és la presència del tema de l’època, que òbviament no era la independència, sinó l’estraperlo, un dels efectes del qual havia estat un cert alleujament i millora de les condicions dels camperols catalans. El tema és important perquè aquesta element de testimoni desapareix a les obres posteriors, potser perquè Pla preferia no tocar una qüestió de la que una bona part dels seus lectors no es podien sentir orgullosos. D’altra banda, el darrer capítol em sembla que per sí sol desmenteix una de les bajanades més grans que es diuen sobre Pla, quan aquest es identificat amb un membre de les classe pagesa. No sols perquè la seva posició real és una altra, sinó perquè posat a fer el joc del desclassat la seva simpatia es dirigeix envers els pescadors, portadors d’una saviesa que el llibre mai no reflecteix en el grup antagònic.

Personalment el llibre m’ha interessat sobre tot per la qüestió de l’estraperlo i m’ha fet pensar als negocis absolutament improbables del meu avi amb aquests pagesos, és dir, d’un pagès amb d’altres pagesos, tots desconfiats. Ells amb un castellà ben pobre, el meu avi sense saber un borrall de català. La situació és del tot inconcebible i tanmateix fou certa. D’altra banda, el descobriment més important és que llegint aquest text del passat remot que ens parla d’uns personatges que podríem pensar desapareguts, he reconegut moltes de les coses que veig a l’entorn al qual ara em toca viure. La major part dels meus alumnes són gent fonamentalment rural i la veritat és que, tot i que Pla  pretengui presentar el pagès com una forma del ser català,  molt del que diu és igualment vàlid pel mon petit i estret del pobles de las tierras de Medina, potser perquè malgrat l’enrenou que hom pot sentir,  els homes estan molt més determinats per allò que fan, que per qualsevol altra cosa, ni que sigui la llengua.

dimarts, 18 de març de 2014

Nebraska



Vaig aprofitar la darrera estada a Barcelona per veure Nebraska, un d’aquests films que a la ciutat de Felip segon es implantejable poder sentir a la llengua dels vencedors de la “invencible”. En contra de l’ortodòxia cinèfila vaig triar el film prescindint del director, Alexander Payne del que he vist només una pel·lícula que no em va fer gaire el pes, els descendents amb George Clooney. L’atractiu de Nebraska era retrobar Bruce Dern, fent segurament el seu primer paper protagonista des de Silent Running, fa més de quaranta anys. No sabria dir si són els millors , però sens dubte els films que més impacte m’han fet foren els americans dels setanta, els d’aquella època daurada que no va acabar ben bé de ser-ho. Llavors Bruce Dern era un presència habitual i que sembla donava intensitat i autoritat a les escenes en que sortia, des de la seva participació a la marató de ball de They shoot horses, don’t they?. Significativament fou també l’actor que tingué l’”honor” de matar John Wayne en pantalla, cosa raríssima, i el darrer protagonista d’un film d’Hitchcock, el menys glamorós que el geni Britànic va emprar mai.

Aquell cine era molt essencialment la història de la desfeta moral que estigué gestant-se des de la mort del president, Kennedy per posar una data emblemàtica, i sovint consistia en un aprofundiment a la figura del perdedor, traient-li l’alè romàntic que inevitablement encara li donaven figures com les de Bogart o Mitchum. En alguns cassos l’heroi era simplement un pobre idiota i no pas en cap sentit metafòric (el personatge de James Caan a Rain People). En aquest ambient Dern encaixava d’allò més bé i possiblement allò que més he fruit a Nebraska és el retrobament d’aquest esperit. Fonamentalment Nebraska és una road-movie que com els trens de la grande belleza no va enlloc. El protagonista Woody, interpretat per Dern, és un vell mig sonat i mig alcohòlic que creu haver guanyat un milió de dòlars per un anunci esquer i és acompanyat pel seu fill al seu poble natal a reclamar el fantasmagòric premi. El viatge així es planteja com una possible transició des de la buidor de la vellesa alienada al sempre plausible retrobament d’aquest sentit a l’escenari primigeni. Allò que fa destacable el film és la subtilesa amb la que ens mostrarà que aquest sentit tampoc estigué el passat. El fill n’aprendrà moltes coses que no sabia dels seus pares, però cap clau que doni intel·ligibilitat o sentit a una vida que no tenia opcions per res més que anar passant, allò que constitueix la vida humana real, més enllà d’uns pocs cassos excepcionals i aïllats. El film pot ser entès com una comèdia on allò risible és la insubstancialitat de la vida humana i la inexorabilitat de la seva decadència. Com era segurament inevitable està rodat en blanc i negre i pels que tinguin una tirada per la sociologia ofereix una bona descripció de l’Amèrica de la classe treballadora que no surt gaire a les pel·lícules.