Follow by Email

dilluns, 28 de novembre de 2011

Atapuerca




Dissabte passat vaig anar a Burgos en el primer cap de setmana d’exploració d’aquest país tan vell i nou per mi. Vaig fer la visita complerta als espais mostrats per la fundació Atupuerca. Això inclou una visita al jaciment al matí, una visita a un parc arqueològic a la tarda i l’entrada al museu que la fundació va obrir fa només un any a Burgos, a la vora del riu, gairebé enfront de la catedral. Potser el parc arqueològic fou el menys interessant, tot i que possiblement és la millor opció si vas amb canalla. La visita al lloc d’exploració fou una altra cosa. Vaig sentir una barreja molt forta d’admiració i enveja pel treball minuciós, pacient i fructífer desenvolupat pels paleontòlegs i geòlegs que treballen a l’indret des de fa quinze anys i que tenen feina per a molt de temps perquè la major part de l’espai encara està per explorar. Certament pels interessats a l’evolució humana el lloc és un santuari ja que ara mateix és el centre indiscutible de la paleontologia mundial.
El museu és un edifici ara per ara nou de trinca. Res a veure amb la foscor i la polseguera que associem a la noció de museu provincià. L’edifici és diàfan i ample. És clar que hom ha fet una gran inversió en un edifici de primera línia que conté autèntics tresors, com el crani de Miguelón, el qual ha aguantat sencer més de mig milió d’anys o la pelvis més antiga d’un homínid.  Hi ha reproduccions del materials més famosos de la història de l’evolució, com ara la famosa Lucy,  prous com per a donar una idea més que significativa del que va estar l’evolució de la nostra espècie. Personalment comparteixo el meu interès per l’evolució amb la idea que hi ha alguna cosa així com una naturalesa humana i em resultà consolador saber que un dels cranis més remarcables és el d’una noia de 12 anys que va tenir un problema en el moment del seu part i de segur, com a conseqüència, problemes motrius i cognitius. Tot i així la seva supervivència durà un temps perllongat, cosa que només es pot explicar pel fet que el seu grup en prengués cura. No sabem, no podem saber, si l’homo antecessor podia parlar molt o poc però segurament ja era capaç de sentir compassió; una capacitat que no tots els Homo Sapiens han mantingut. Per a recordar realitats menys tendres i posar un equilibri dialèctic al post, cal potser recordar també que moltes de les restes trobades són d’humans que foren menjats per altres humans. Els últims casos no pas per cap espècie predecessora sinó per sapiens com nosaltres.

divendres, 25 de novembre de 2011

Reunió de professors

Dimecres hi hagué la reunió provincial de professors de filosofia a la Casa del Estudiante de la UVA. Faig cap a l’esdeveniment on veig per primera vegada els companys de gremi. El canvi en relació a Catalunya és molt accentuat. Ja em va cridar l’atenció el fet que mentre a Catalunya l’examen de selectivitat es fa sobre la base de cinc autors, aquí n’hi ha 10. El motiu va quedar perfectament clar a la reunió per part del coordinador. Es tracta de que fem tot el programa. Els assistents semblaven estar del tot d’acord.  No cal dir que en genera,l a Catalunya, als coordinadors de la Universitat el programa establert pel ministeri no els importa gaire i es tracta de cobrir les aparences. L’examen no deixa lloc per a la sorpresa. Més enllà del text hi ha una pregunta de desenvolupament del programa i un altre de comparació entre autors totalment plantejable amb independència del text i de manera standard. El marge per a la individualitat del professor i de l’alumne és així molt reduït. Un altre sistema diferent. Possiblement pitjor si tenim confiança a la professionalitat del professor i millor si considerem que molts professors de secundària no som gaire bons i tenim poques possibilitats de progressar adequadament.

dijous, 24 de novembre de 2011

Constatació

És pot viure a una ciutat sense filmoteca ni res que se li assembli, però és més aviat fotut.

diumenge, 20 de novembre de 2011

boira

Dijous anant a primera hora cap a Medina vaig trobar per primera vegada el succés atmosfèric predominant durant l’hivern a aquest país: la boira. Tot i ser prou espessa no va trigar gaire a escampar i va ser seguida per un migdia i una tarda tardorenca del tot prodigioses. Jo he vist i he patit molt poques boires a la meva vida. A les rodalies de Barcelona no se’n fa i per Londres, els sis anys que hi vaig viure gairebé tampoc. La boira és sobretot una cosa que passa a les pel·lícules, a moltíssimes pel·lícules de fet perquè simular-la és molt més fàcil i barat que construir un decorat.  També és molt efectiu perquè ens dóna una possibilitat d’imaginar que ens permet anar més enllà del que permet la imatge concreta. Dues escenes de pel·lícules per les que sento una real estimació s’esdevenen a la boira.  La primera és Amarcord quan l’avi es perd en una boira tardorenca i comença plantejar-se si allò no serà la mort. La segona també està relacionada, de manera més punyent amb la mort quan a la mirada de Ulisses sentim, en els dos sentits del mot, amb Harvey Keitel però no veiem la mort de la família del curador de la filmoteca de Sarajevo per partisans serbis.

dijous, 17 de novembre de 2011

Alleujament

De vegades tinc el propòsit de fullejar sistemàticament cada dia El Norte de Castilla per aprendre alguna cosa sobre el país on ara visc. D’altres penso que és millor mantenir-me a la ignorància. Avui és un d’aquest dies, perquè el fet d’estar lluny em dóna un cert sentiment d’alleujament del fàstic que m’ha provocat la lectura de l’article d’avui de Pilar Rahola a la Vanguardia. Un escrit no sols  putrefacte sinó perillós per l’ús fet del concepte de feixisme. Espero que aquí, com a mínim, canviïn de tant en tant els articulistes. 

dimecres, 16 de novembre de 2011

sense notícies

Faig poques aportacions al dietari i no hi ha un altre raó que la meva vida aquí és del  tot estreta a les seves dimensions. Bona part dels dies transcorre integrament entre la casa de Giron i el institut Emperador Carlos. Tots dos llocs com ja he dit tenen una localització extrema dins de les seves ciutats, amb la qual cosa no passo pels centres de les ciutats, de fet, només he estat una vegada, al mes de maig, a la plaça de la Hispanitat de Medina. El mes vinent tindré l’ocasió segurament passejar una mica  per Medina. A casa el temps s’escola ràpidament mentre aprofito els moments que trobo per freqüentar els paisatges que em presenten Rosen i Plató. Comença a fer fred, cosa que em preocupa, però constato un cert  alleujament  per que temperatures que a casa em resultarien ben incomodes aquí són suportables. La campanya electoral és a aquestes contrades molt menys intensa que a Barcelona. A casa no hem rebut cap sobre amb propaganda per exemple. La  lògica d’aquesta baixa intensitat és clara. Des de l’any 89 el resultat de les eleccions sempre ha estat el mateix. Victòria del PP sobre el PSOE per 3 a 2. El sistema electoral fa una variació altament improbable, però aquest immobilisme potser reflecteix l’estat d’una societat millor que cap altre dada

dissabte, 5 de novembre de 2011

Vigència dels clàssics

Sisa l’any 76 cantava”llegeixo el diari i ja estic plorant”. Doncs això. Tant de bo ens quedi alguna alzina, encara que sigui escarransideta, on aixoplugar-se