Follow by Email

dimecres, 18 de desembre de 2013

John Ford i la pregunta

 En Ruiz
En Liberty 





Tota la intel·ligència política catalana (no poso cap qualificatiu) ha reflexionat tot el que li ha calgut i ha volgut sobre les diferents combinacions que permet la pregunta doble plantejada pel President. Curiosament, la que jo em veuria inclinada a contestar és la que ningú considera perquè tothom sembla pensar que no té sentit. Sí hagués de triar, la meva tria seria el NO-SI. És a dir no vull que Catalunya sigui un estat, però si que sigui independent.

Entendre la plausibilitat d’aquesta proposta passa per reveure i repensar un clàssic de debò, The Man who shoot Liberty Valance, rodada per John Ford el 1962. Com alguns recordareu el conflicte bàsic en termes polítics s’esdevé entre els partidaris de que Shimbone i la seva comarca s’integri en un nou estat o els que com Liberty Valance, i segurament en el fons del seu cor Tom Doniphon, prefereixen l’estat lliure, és dir, més o menys, el campi qui pugui. Plantejat així és evident que l’opció del territori lliure és molt més adient per nosaltres que la de l’estat. En primer lloc, perquè Mas no s’assembla gens a Ransom Stoddard (James Stewart) tot i que em queda el dubte de si Homs, borratxo podria dir alguna cosa sensata com li passava a l’editor del Shimbone Star. Sobri és clar que no té gaire interès. Esser un territori lliure sembla ben adient amb la nostra tradició individualista, que Pla va explicar molt bé, i amb la nostra tradició anarquista, oblidada, amagada però no del tot superada (l’enterrament de Durruti segueix sent possiblement la performance massiva més important de la nostra història)



La raó més important és però que vist el personal que manaria, estarem, la gent normal segurament més segurs a un territori lliure, que no pas a un territori manat per segons qui. Al capdavall, enfront de Liberty Valance tenies una possibilitat de defensar-te si tenies un bon dia (aquest semblava ser el cas de Stoddard) i els altres no sé si ens deixaren tantes opcions. Comparem les fotos de més amunt. Liberty és terrible, però Lee Marvin li donava un bri de simpatia i humanitat, si més no per tenir un cert sentit de l’humor. L’altre paio si en té de tot això, ho amaga molt bé. D’altra banda l’amic Ruiz és molt més letal. Mentre que el pobre Liberty de fet no assoleix matar ningú a la pel·lícula, Ruiz sense fuet ha assolit un increment de la mortalitat en un 5% el 2012 segons informava Crònica Global seguint el Col·legi de Metges de Barcelona. Milers de catalans que ja no arribaren ni a Damasc, ni a Itaca, ni enlloc.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Peter O'Toole

Desvagat i perdent el temps em sorprèn la notícia de la mort de Peter O’Toole. A tot arreu es diran moltes coses i possiblement ben dites. Tenia 81 anys, una edat més que correcta per algú que havia triat la seva opció vital. Hom l’associa a una certa mala sort pel fet que sigui un dels més il·lustres exclosos de la cerimònia de l’oscar, però més enllà d’aquell detall la seva autèntica mala sort fou la seva fortuna: començar (gairebé ) la seva carrera sent Lawrence, fent un treball que possiblement ja no podia ser superat. Lean prengué, triant-lo, una decisió difícil, les dimensions del film apuntaven a un figura com Brando, el primer protagonista pensat. A hores d’ara, Lawrence és inimaginable, ni amb Brando, ni amb qualsevol altre. La resta fou possiblement menor però era prou amb haver estat el protagonista de la que potser es la més reeixida descripció del poder espiritual del viatge.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Pedagogia i realitat

El problema de fons no és que els alumnes sàpiguen molt poca cosa, sinó que el poc que saben, de fet, és fals perquè l’actual sistema és molt més eficaç enfortint prejudicis que no pas introduït hàbits de reflexió. Aquestes setmanes passades intentava introduir alguns continguts de ciutadania per mirar de parlar sobre la justícia. A la pregunta abstracta de que cal fer enfront d’una situació de conflicte, tothom respon unànimement que cal dialogar. No m’és difícil plantejar situacions on la solució del diàleg és immediatament aplicable i ho troben molt graciós i em donen la raó. Òbviament no s’ho havien rumiat gaire sinó que m’han etzibat allò que el mestre de primària els va imbuir, i que previsiblement em semblarà bé perquè jo també en soc. El perill no és que estiguem educant gent ingènua que invitaran al diàleg quan algú els hi mostri un arma de foc. Això no ha passarà mai de la vida. El problema real és que aquests discursos reforcen el seu prejudici de què allò que fem i les coses que diem entre les aules no tenen res a veure amb la seva vida, ni amb la vida real en general. Un prejudici més fort que mai malgrat vint anys de LOGSE i les seves modernitzacions successives, de la qual la LOMCE no és més que un altre.