divendres, 23 de desembre del 2011

Música impopular

Miro el llibre del text del nen de cas, segon de l’ESO, i em resulta sorprenent que estudiïn molta de la música que jo sentia quan era jove, des de Glenn Miller a Miles Davis. Després d’un primer moment de joia pel reconeixement, em venç la tristesa d’adonar-me que això equival a una acta de defunció definitiva i que, en conseqüència, cap dels seus destinataris tindrà mai la temptació de posar-se a escoltar una música que ja és acadèmica i , per tant, avorrida. 

dilluns, 19 de desembre del 2011

Dia de mals averanys

Des d’aquest exili voluntari em segueixo mirant el país i no puc evitar l’esfereïment. Avui les notícies no són gens positives. D’una banda, l’anunci de Rajoy de la seva intenció d’obrir una guerra lingüística a Catalunya, una situació en la que tenim totes les de perdre, es miri com es miri. De l’altra el nomenament de Marçal Sintes com substitut de Josep Ramoneda. Crec que valia la pena no desballestar el CCCB. Podrà agradar més o menys la línia seguida aquests anys però tenia un estil que ha fet de referència més enllà de les nostres fronteres. Jo  vaig trobar bé que se n’anés el Ramoneda. Quinze anys d’estada al càrrec és un argument suficient per a la no renovació del seu contracte. Però el perfil buscat, un master d’Esade (com Urdangarin)  i periodista (i no pas d’aquests que pensen la independència com una virtut) em sembla que dóna una idea ben clara de la concepció de la cultura i del país que tenen els que ara manen. Certament, un tarannà que no m’ajuda a tenir presa per tornar-hi.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Futbol a valladolid


 Ahir a la tarda vaig conèixer altre lloc característic d’aquesta ciutat visitant el seu estadi de futbol, on l’equip local rebia la visita del segon equip del Barça. El partit fou guanyat per l’equip local amb el resultat d’un a zero. Un resultat just no tant per la diferència de joc, molt superior el del Barça, com per la diferència, ben lògica d’altra banda, d’actituds.  Feia una tarda ben freda i l’estadi està obert als quatre vents però com que el partit començava a les quatre, la sensació de fred va resultar suportable. No hi havia gaire gent, jo diria que menys de mitja entrada. Cap suport pels joves del Barça d’alguna de les penyes de la comunitat. L’afició del Valladolid fou entusiasta i respectuosa però la minsa entrada diu poc sobre la viabilitat de l’equip que està seriosament compromesa com la de la quasi totalitat dels equips professionals espanyols. En definitiva, un aperitiu entretingut per l’explosió de gran futbol que poques hores després hem pogut veure a Tele cinco.

dijous, 15 de desembre del 2011

San Pablo en Valladolid



La visita al museu d’escultura pot ser completada de manera profitosa fent-hi cap a l’església de la cantonada dedicada a Sant Pau. Fou bastida al segle XIII originalment però acabada a l’època dels reis catòlics.  La millora de l’edifici continuà al temps en que Valladolid fou la capital d’Espanya, quan l’església estigué sobre el patronatge del duc de Lerma, l’home que tingué el poder real al regnat de Felip III.  Dins de l’església és precisament el seu sepulcre. També fou el lloc on foren batejats Felip II i Felip IV. Dins de l’edifici hi hagueren obres de Fra Angelico fetes portar d’Italia pel duc de Lerma. Ara són al Prado, però en resta encara algunes obres de mèrit, entre elles, escultures de Gregorio Montañes. La zona de l’entorn és de les àrees amb més personalitat  de la ciutat i de les que permeten evocar el breu temps en que aquesta ciutat fou el centre del món

dilluns, 12 de desembre del 2011

El museu nacional de col·legi de San Gregorio

 El quadre de Zurbarán
 La façana del col·legi
Un  dels passos



El col·legi de san gregorio fou construït a l’època dels reis catòlics i fou un centre de formació de primer ordre on estudiaren gents com el pare Victoria. A l’època de l’emperador Carles tingueren llocs debats decisius sobre la conveniència d’introduir Erasme a Espanya o el molt fonamental debat sobre que calia fer amb els habitants del nou mon (és a dir quina mena de ser eren aquests possibles, però no segurs, fills d’Adan i Eva). Pel que vaig sabent els borbons suposaren la decadència d’aquest país i l’edifici restà com una de les moltes relíquies històriques de les que el castellans tenen tanta abundància. Des de els temps de la República, aquest magnífic edifici renaixentista acull el museu nacional d’escultura. La seva visita mereix per ella mateixa, arribar-se a Valladolid. És un museu fonamentalment d’escultura tot i que una de les seves obres mestres, des del meu punt de vista, és un meravellós quadre de Zurbarán on es conjuguen de manera magistral la màxima simplicitat en la composició i la complexitat en el traçat.
Allò substancial és, però, el legat escultòric. Centrat al segle d’or és una col·lecció gens inferior a la de qualsevol museu europeu de primer ordre. Hi és representada tota la tradició central castellana, començant per Berruguete del que hi ha un magnífic i aclaparador retaule (que jo preferiria veure en la seva integritat i no desmuntat) i seguint per Juan de Lys, Gregorio Montañes o Pedro de Mena. El museu és precisament la llar de la seva representació de Magdalena que em va robar el cor quan vaig veure-la a la national Gallery. La visita es clou amb una selecció d’alguns passos processionals. Jo no he anat mai a cap processió i em sorprèn veure que l’estètica del executors de Jesús recorda poderosament la de les falles. També em sorprèn assabentar-me de què la tradició de les processions no es ininterrompuda sinó que va estar perduda tot el segle XIX fins que l’església la recuperà el segle passat a la dècada dels vint.

dijous, 8 de desembre del 2011

aprende a escriure

Les notes del capvesprol acabem amb una valoració de diferents escriptors catalans. Pla manifesta el seu respecte absolut per Espriu. Tot i no fer-li el pes la seva poesia, massa didactitzant i moralista, li reconeix el títol de ser el millor prosista català del segle XX, malgrat que conreà el gènere més aviat poc. Potser influït per això, prenc tornant cap a Valladolid el darrer llibre d’Espriu, el conjunt de proses sobre temes mitològiques anomenat les roques, el mar, el blau. No l’havia llegit des de que feia tercer de carrera. L’inici del llibre em sembla commovedor i encertat quan Espriu diu que ens escriurà amb aquesta llengua que fa cinquanta anys que està aprenent a escriure. No és pot definir millor ni la situació de l’escriptor en llengua catalana, ni la situació de l’escriptor en qualsevol llengua.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Pearl Harbour

Com cada any, el 7 de desembre s’han reunit els supervivents americans de l’atac de Pearl Harbour que tingué lloc exactament fa setanta anys. Aquest aniversari però és diferent perquè serà l’últim. Els pocs que queden són nonagenaris i no estan per masses alegries.  Jo pertanyo a una generació que encara va poder viure com a molt propera l’èpica d’aquella guerra i d’alguna manera la va poder fer seva  de diferents maneres i així, avui, quan llegia sobre la desaparició no he pogut deixar de pensar que jo i d’altres com jo participem, en un sentit ben platònic, d’aquesta desaparició. Tot això ho esmentem mentre anem assistint no pas a la fi del mon però si potser al final del procés de trencament definitiu  de l’ordre que es va engendrar llavors i així d’una època amb claredats i foscors com totes però, pels europeus, d’una felicitat raonable al capdavall