Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (III)

La normalització ha estat un concepte clau, l’anàlisi del qual és indispensable per veure el caràcter emulador del nacionalisme català. L’abandonament a l’impuls mimètic no té res d’estrany en ell mateix ni tampoc res que el facin digne de censura. És quelcom normal i previsible atès com funcionen les coses d’aquest mon. El problema és que això acaba facilitant l’oblit de què el motiu d’orgull, si en cal algun, no és tant per ser normals , com per ser els subjectes d’una experiència històrica original i peculiar. Al fet de ser gairebé l’única llengua capaç de consolidar-se com a llengua de cultura havent estat pràcticament sempre al marge, o en contra, del poder estatal. Atès el panorama europeu, possiblement, allò normal seria a hores d’ara una situació encara més dialectal i precària. En tot cas, l’apel·lació a una situació de normalitat no és una exclusiva del nacionalisme català. No fa gaire temps, varem podem sentir al llavors cap de l’oposició, el senyor Mariano Rajoy, queixar-se amargament de que aquest no és un país normal. El motiu de la seva queixa fou la posada en vigor del reglament que permet un ús restringit de les llengües oficials diferents dels castellà a alguna de les sessions del Senat. La mesura tenia un caràcter pràcticament simbòlic, però tot i així, fou sentida per molts espanyols com un motiu de greuge i així ho expressà el líder del PP. Per Rajoy, la presència institucional de català és un fet anormal en arrabassar-li al castellà un espai que aquest no té per què cedir. Sí els processos de “normalització” iniciats pels Governs de Pujol, admetien una lectura reveladora d’un ocult, però latent, complex d’inferioritat, les declaracions de Rajoy tenen un sentit molt semblant. La normalitat per Rajoy és la homogeneïtat lingüística i política i parlar en català és una manera de crear problemes, d’allunyar-se del seu ideal indiscutible. França és un país normal i Espanya ho serà quan sigui igual, és a dir, en el moment on qualsevol alternativa cultural diferent de la del grup dominant hagi estat anihilada o reduïda a la condició de residu folklòric. 

La possibilitat de fer de la diferència amb la pàtria de Descartes un motiu d’orgull o d’afirmació és molt rara i minoritària. Les declaracions de Rajoy no expressen, així, un sentiment aïllat ni particular. Tampoc n’ expressen un que podem considerar limitat a la dreta espanyola, tot i que el seu caràcter de dreta la fa més inclinada al nacionalisme i per això la seva competència amb el catalanisme és més directe, mentre que la, diguem-ne, esquerra espanyola pot apel·lar a la seva fundació, molt llunyana i perduda certament, internacionalista per pensar-se, falsament, fora d’aquesta cursa. La normalització d’Espanya, la seva realització plena com a comunitat nacional, passa per superar l’obstacle definit per les altres realitats a les que la constitució al·ludeix, sense mencionar-les explícitament, com a nacionalitats i molt especialment de la catalana: per la força de la seva cultura, per la seva tradició política i pel seu pes dins del conjunt de l’estat espanyol; tres característiques que no es conjuguen amb la mateixa força en el cas de Galícia i Euzkadi. Tot nacionalisme té una dimensió necessàriament competitiva, cosa que és una altre manera de dir que necessita disposar d’una tipificació clara dels culpables. Des del començament de l’edat moderna els competidors de la monarquia espanyola foren la francesa i la britànica, però el transcurs del segle XIX feu cada cop més palès que Espanya jugava a una altre divisió i no pertanyia a la lliga de les potències europees. D’altra banda, des del XIX començà un procés d’implantació del liberalisme on l’estat francès jugà un paper de model. En aquest context l’exigència de l’aparició d’un nou rival, una altra manera de dir unes noves víctimes propiciatòries, trobarà una possible satisfacció amb l’aparició dels moviments catalanistes, la qual, cal recordar-ho perquè és una data del tot crucial, coincideix cronològicament amb la independència de Cuba, la liquidació de l’imperi espanyol i la sensació de què el catalanisme constituïa alguna cosa així com una defecció per part dels catalans. El fet cert és que aquest nacionalisme no tindrà cap victòria sobre les potències europees per fundar i rememorar el culte als herois i l’única victòria de la que podrà disposar és l’ obtinguda sobre el catalanisme a la guerra civil. La catalanofòbia és per aquesta mena de concepció, així doncs, no quelcom passatger sinó constituent. El Mal per excel·lència, a l’imaginari espanyolista, és el trencament d’Espanya i després d’uns anys de treva, més o menys a Catalunya però gens al país València, la virulència de l’anticatalanisme presenta oscil·lacions, però mai no desapareix completament.

Hem volgut distingir entre Catalunya i el nacionalisme català, però és potser més urgent i necessari plantejar la distinció entre la majoria dels habitants de l’estat espanyol i el sector, minoritari però molt present a les esferes del poder polític i mediàtic, afectat intensament per la catalanofòbia. Per a quasi tothom a Espanya el plet català té poc a veure amb la seva vida i, en conseqüència no li amoïna gaire. El perill, però, rau a la unilateralitat de la informació rebuda (com li passa sovint als seguidors exclusius dels mitjans catalans) . Des de qualsevol poble o ciutat de l’Espanya interior Catalunya està molt lluny, però el discurs anticatalà està molt i molt present perquè aquest espanyolisme vertebrat des de l’anticatalanisme té una presència molt important als mitjans de comunicació. Així, l’anticatalanisme ha estat utilitzat, sense cap mena de complex i amb molta persistència, per arribar a consolidar la creença en un conflicte lingüístic dins de Catalunya la realitat del qual és, pel moment, no gaire més que testimonial.

Possiblement no sigui fàcil identificar-se amb la presentació que estem desenvolupant. Parlar de la guerra civil fa lleig i tot sembla indicar que no deixarà mai de fer-ne. D’altra banda, el catalanisme és un enemic amb una dimensió paradoxal, perquè donar-li massa importància significa en el fons donar-li la raó i la coherència del propi relat passa per la negació de la seva existència. Tot plegat resulta massa contradictori i per això, de fet, la tendència majoritària del nacionalisme espanyol no s’identifica amb la de les versions més estridents i acaba sent l’articulada pel diari El Pais, amb un discurs prou atractiu com per que alguns dels que no combreguen amb la tendència ideològica del diari acabin adoptant-lo. Aquesta alternativa es defineix no pas com espanyolista sinó expressament com a no-nacionalista. La seva referència fundacional és la constitució de 1979, la qual serveix de base per a la vertebració d’un discurs imitador de la noció de patriotisme constitucional emprat per Habermas. En la mesura, en què la constitució es defineix com la instauració definitiva a l’estat espanyol de la part més noble de les tradicions democràtiques occidentals, això legitima la posició de superioritat moral que els defensors d’aquesta concepció sovint mantenen. Aquesta superioritat es reforça amb una consideració, no menys mítica, del prestigi de la llengua castellana, de la qual es remarca la seva potencia en termes de número de parlants i es minimitza, o s’amaga tant com es pot, el seu paper secundari als cercles científics, filosòfics i culturals en general. L’espanyol es defineix des de l’estratègia de l’anonimat, cosa que li permet definir-se com cosmopolita en virtut del caràcter quasi universal de la seva implantació. Aquesta presumpció d’autosuficiència i universalitat és la que ressona al fons d’expressions com la de “lenguaje común” o “punto de encuentro”, ben familiars per a tots els lectors de l’esmentat diari. L’estratègia oposada a l’anonimat és l’autenticitat, la que valora la possessió de la llengua com un bé propi, però aquesta estratègia condemna la llengua autèntica necessàriament a una posició de segon ordre (sense comptar que a determinats àmbits de Catalunya la institucionalització efectiva del català li permet al castellà també jugar aquest paper). Es fonamenta així una escala de valors, progressista i moderna, en la qual queda legitimada la pretensió de fer del català una llengua de segon ordre i de convertir els defensors d’un paper més rellevant o d’una igualtat, no només teòrica sinó efectiva, en uns individus reaccionaris, oposats a la direcció natural del progrés de la humanitat. Es la inversió exacta de l’operació que comentàvem a l’apartat anterior quan tractàvem de la problemàtica associació entre el nacionalisme català i els valors de la tradició republicana. L’anihilació del català en favor del castellà queda justificada, llavors, en nom del progrés i de la modernització, instàncies supremes de legitimació històrica.

El plantejament està afectat de la trampa inherent al cosmopolitisme, i sovint també a l’anomenat multiculturalisme: l’afectació d’un sentiment de superioritat resulta massa grollera com per poder-la dissimular. Aquest plantejament però no pretén tant una supressió radical, com la definició d’una jerarquia on, com a molt, allò català pot ser perdonat pel seu caràcter reaccionari i finalment “tolerat” (un altre terme clau d’aquesta configuració ideològica). Filosòficament parlant, les bases d’aquesta teoria són febles. La seva fonamentació és el resultat d’un constructe antropològic, un individu essencialment racional i del tot desarrelat, existent només a les mitologies d’alguns filòsofs. I no parlem de la filosofia en general perquè precisament el text filosòfic tractat a aquest llibre, el Gòrgias platònic, ens ofereix, com veurem més endavant, un testimoni del contrari. La interacció dels personatges no s’entendria sense considerar els seus orígens.

La pretensió de superioritat del nacionalisme del punt de trobada no sempre es formula de manera explícita, però hi ha excepcions. Arcadi Espada escrigué un cop al menys, potser més però en tot cas és coherent amb la resta del que escriu, que hi ha cultures de primera i cultures de segona. Això no és gaire diferent de dir que hi ha cultures guanyadores i cultures perdedores. Allí on s’atura Espada rau, però, el tema essencial. Els romans foren, sense dubte, una cultura de primer ordre i els cartaginesos han acabat sent una anècdota al curs de la història. La diferència però no la marca la bellesa de la llengua llatina ni la monumentalitat del dret romà, sinó les guerres púniques. El plantejament d’Espada pot tenir una dimensió, potser, una mica obscena però en els fons està d’acord amb allò que assenyalàvem al primer paràgraf: allò real no és el racional, sinó el religiós, és a dir el moviment de la història no és l’avanç inexorable de la perfectibilitat humana, sinó l’intent d’alliberament de la violència original i primordial mitjançant la definició de tecnologies socials adients. Així les formes culturals no són la negació, ni tan sols la sublimació, de la violència sinó la seva conseqüència.

L’ordenació establerta per la constitució es definia com un instrument de concòrdia. Per ser-ho efectivament havia d’acabar amb les polítiques de supressió de la catalanitat definides pel franquisme. Això volia dir incloure alguna mena de reconeixement, cosa que es feu de manera limitada i tractant, poc després, de restar-hi importància i diluir-lo. Com ha estat rememorat recentment el 23 de febrer constituí un impuls important per aquesta empresa. La fórmula fou l’anomenat café per a tothom, l’articulació d’una descentralització política que molt poca gent fora de les comunitats amb llengua pròpia reclamava de debò. El problema polític fou difuminat transformant-lo en una qüestió técnico-administrativa. El resultat fou la creació de 17 governs i de 17 parlaments, una generositat que en temps de vaques magres, com ara estem patint, resulta problemàtica. Paradoxalment, el desig de negar una rivalitat, la negativa a assumir un conflicte ha acabat generant una multiplicitat d’altres. La relació entre les diferents comunitats ha acabat generant una competició emuladora en la qual l’objecte d’emulació era precisament l’autonomia catalana. Amb l’aprovació dels diferents estatuts es pretenia no ser menys que els catalans i trenta anys després, la definició del propi projecte des d’allò que es fa a Catalunya segueix essent la regla general. Fins i tot de vegades, com al nou estatut valencià, de manera ben explícita. El remei per tant ha esdevingut pitjor que la pròpia malaltia. Si abans parlàvem de la necessitat d’una redefinició a l’àmbit del nacionalisme català, podríem concloure que la redefinició si es produí dins del si del nacionalisme espanyol, però no fou prou sincera i ha acabat creant nous problemes sense resoldre els vells.

Recapitulem el nostre argument. Hem pres com a punt de partida la reflexió de Girard al seu llibre Achéver Clausewitz on estudiava la confrontació entre Alemanya i França des de les seves teories, però aplicant-lo a les realitats properes de Catalunya i Espanya. Hem vist que el desig mimètic actua a dos nivells, d’una banda entre Catalunya, nació sense estat propi, i les nacions que sí en tenen, entre les quals, evidentment, la més rellevant és Espanya, la que constitueix l’obstacle més directe (tot i que un error important del nacionalisme català és pensar que és l’únic). D’altra banda el desig mimètic també és manifesta entre el nacionalisme espanyol i els països més vertebrats, del que el millor exemple és França. Això confereix un paper d’obstacle a Catalunya. Un darrer exemple per acabar és el de la competència emuladora entre les diferents comunitats sorgides de la implantació de l’estat de les autonomies. Molt significativament, les comunitats més actives en aquest sentit, l’exemple més clar és el de la Comunitat Valenciana, practiquen un regionalisme sense matisos nacionalistes i que pot ser definit sense cap mena d’exageració com espanyolisme. L’altre element de la teoria girardiana és la seva vessant sacrificial; la necessitat de trobar bocs expiatoris per cohesionar la comunitat i dirigir els impulsos violents. Tot i que les institucions de poder catalanes puguin tenir la temptació de definir els “espanyols” com enemics, la feblesa del seu poder i la barreja que constitueix la base de l’estructura demogràfica de la Catalunya actual li ho impedeixen. La inversa no és certa, però, i el nacionalisme espanyol en treu molt partit d’aquest mecanisme adreçant-lo contra els nacionalismes perifèrics i especialment contra Catalunya.

Meditacions sobre el toro de la vega

Com ningú no pot deixar de saber aquesta setmana ha tingut lloc la festa del “Toro de la Vega” a Tordesillas. La tensió ha pujat encara més de l’habitual. Primer vaig ser testimoni, mut, d’una conversa al bar on les meves companyes provinents d’aquesta ciutat, a 20 Km. de Medina, es queixaven de la persecució mediàtica,  la hipocresia dels animalistes i de la seva manca de respecte a la convivència i la història de la vila del famós Tractat. Després els meus alumnes de segons de l’ESO, als quals els  imparteixo Ciutadania van voler tenir el plaer de sentir-me declarar com a anti-taurí. No els hi vaig donar, bàsicament per motius d’estratègia comunicativa. Més angoixant va ser la conversació al bar que em va deixar molt intranquil. La meva posició a hores d’ara és molt clara. Jo prohibiria aquesta mena d’esdeveniments. Però en realitat no ho faria pas pel brau. De fet, no crec que els animals tinguin drets, ni tampoc  tinc una tirada  sentimental especial pels animals no humans.  Si jo ho prohibiria, és fonamentalment, pels meus alumnes, perquè em sembla que aquesta mena d’esdeveniments estan a l’arrel dels seus vicis i de les seves limitacions, de la seva absoluta manca de capacitat per empatitzar, del seu menyspreu envers les formes positives  de cultura. Llur concepció de la diversió i la manera en que participen del debat és una propedèutica al cultiu de la ignorància, el fanatisme i la intolerància. Ho prohibiria perquè, com Nietzsche, crec que la dieta espiritual està entre les coses serioses de la vida. Tot això sona, imagino, com molt poc lliberal. Al capdavall, l’argument dels nois és que perquè no poden fer el que els agrada. Però jo em sento incapaç d’assumir aquest liberalisme i un cert paper d’educador, cosa per la qual es suposa que em paguen. 

Batalletes educatives

Dijous passat vaig a una reunió de pares per a rebre informació del viatge a Holanda que havia de fer el noi de casa, i que finalment sembla no farà. Em poso a una cantonada, no conec ningú i això em fa una excepció, i miro el meu entorn mentre es desenvolupa la reunió. És un exercici útil per entendre la font dels nostres problemes. La manca d’atenció, concentració i educació que caracteritza la major part de l’alumnat no és menys gran a la major part dels progenitors. De fet, si comparem els nois més aviat en surten guanyant.



La setmana següent fem les avaluacions de segon d’ESO. Ara mateix molt feixugues, perquè els criteris d’avaluació no són exactament els mateixos per a tothom. Cal també decidir quins alumnes seguiran el proper curs la via de la diversificació. Els criteris són, com és habitual, confusos però més o menys entenem que aquesta és una via per a alumnes amb dificultats acadèmiques, però amb uns hàbits de treball i estudi que els fan mereixedors de tenir la possibilitat de la titulació. El problema és que amb els continguts minimalistes de la major part de les matèries i també segurament pel caràcter mecànic de l’avaluació és molt difícil determinat el límit entre la mandra i les dificultats. La discussió acaba sent sovint gairebé metafísica i els raonaments que justifiquen les decisions sovint s’endinsen dins del domini de la futurologia, matèria amb poca presència a les facultats de les que procedim els ensenyants. D’altra banda una part molt important de l’alumnat està molt ben predisposada a seguir un camí que els hi du al mateix títol que els altres, però amb molt menys treball. La decisió de seguir amb el batxillerat és molt llunyana i en tot cas sempre es podrà solucionar amb unes classes particulars, pràctica habitual i prestigiosa a aquestes contrades. Des d’aquest marc els despropòsits es succeeixen. Hom proposa l’alumne X, que suspèn 4, per fer diversificació, ningú no diu res en contra, però algú observa que llavors hauria de suspendre matemàtiques o llengua castellana, ja que aprova totes dues i un dels criteris és tenir problemes amb les instrumentals. L’alumne Y, és un cas claríssim. Ningú no en dubta que és la mena de noi pel que s’ha establert el programa. El problema és que un altre criteri és que cal que l’alumne hagi repetit algun curs, per la qual cosa el deixarem avorrint-se un any a veure si se li passen del tot les ganes. I així anem fent.

Viaje a pie

Em passa el meu germà el Viaje a pie de Josep Pla una versió en castellà del seus recorreguts peripatètics per les masies catalanes en els temps posteriors a la guerra civil. Ediciones 98 la presenta com una obra redescoberta, però això no és del tot exacte perquè alguns dels materials es troben presents, per exemple, al volum titolat el pagés i el seu món. Sense reprendre aquest volum, perquè tinc molta mandra, és molt coincident, per exemple, la conversa amb una pagesa sobre unes gallines malaltes que clou el primer  capítol d’aquest volum amb una  de les que formaven part del llibre escrit en català. Això no és gaire sorprenent, perquè sembla un fet ben establert que Pla era partidari del reciclatge, a la seva versió de textos.

Allò que apareix en aquests textos i que no recordo més que marginalment a les versions catalanes del mateix és la presència del tema de l’època, que òbviament no era la independència, sinó l’estraperlo, un dels efectes del qual havia estat un cert alleujament i millora de les condicions dels camperols catalans. El tema és important perquè aquesta element de testimoni desapareix a les obres posteriors, potser perquè Pla preferia no tocar una qüestió de la que una bona part dels seus lectors no es podien sentir orgullosos. D’altra banda, el darrer capítol em sembla que per sí sol desmenteix una de les bajanades més grans que es diuen sobre Pla, quan aquest es identificat amb un membre de les classe pagesa. No sols perquè la seva posició real és una altra, sinó perquè posat a fer el joc del desclassat la seva simpatia es dirigeix envers els pescadors, portadors d’una saviesa que el llibre mai no reflecteix en el grup antagònic.

Personalment el llibre m’ha interessat sobre tot per la qüestió de l’estraperlo i m’ha fet pensar als negocis absolutament improbables del meu avi amb aquests pagesos, és dir, d’un pagès amb d’altres pagesos, tots desconfiats. Ells amb un castellà ben pobre, el meu avi sense saber un borrall de català. La situació és del tot inconcebible i tanmateix fou certa. D’altra banda, el descobriment més important és que llegint aquest text del passat remot que ens parla d’uns personatges que podríem pensar desapareguts, he reconegut moltes de les coses que veig a l’entorn al qual ara em toca viure. La major part dels meus alumnes són gent fonamentalment rural i la veritat és que, tot i que Pla  pretengui presentar el pagès com una forma del ser català,  molt del que diu és igualment vàlid pel mon petit i estret del pobles de las tierras de Medina, potser perquè malgrat l’enrenou que hom pot sentir,  els homes estan molt més determinats per allò que fan, que per qualsevol altra cosa, ni que sigui la llengua.

La rebelió catalana

De tots els llibres que hom pot comprar a hores d’ara per les llibreries sobre el tema, un dels que a priori em pot despertar més simpaties és el d’Antonio Baños que fou presentat fa poc en la seva versió castellana. El seu punt de vista sembla ser el d’un independentisme no nacionalista que jo no m’atreviria a desqualificar com a irraonable. Comparteixo un punt essencial de la seva anàlisi: a tot arreu de l’estat hi ha un malestar profund, però almenys a Catalunya ha trobat una possibilitat d’exteriorització. Les possibilitats de connexió efectiva com a l’article citat ell manifesta creure són però molt magres vista des d’aquí. Si he tret una conclusió d’aquests anys a Valladolid és l’aclaparadora hegemonia del pensament conservador en aquesta part de l’estat. No és que l’esquerra a la que ells semblen apel·lar sigui inexistent, però és del tot marginal i sense cap possibilitat de sortir-se’n, acomplexada vers el fet que, agradi o no, Rajoy i el PP representen amb molta exactitud els valors de l’espanyol mitjà (llevat d’alguns casos on no han acabat d’afinar com la llei d’avortament, de fet, un dels punts on el PP divergeix d’aquest espanyol mitjà és que fa massa cas l’església). Per entendre, aquest punt de vista cal recordar que dins d’aquest pensament hegemònic cal incloure la quasi totalitat de votants del PSOE a aquestes contrades que, en realitat, coincideixen amb els votants del PP en moltes més coses que a la qüestió catalana

Pedagogia i realitat

El problema de fons no és que els alumnes sàpiguen molt poca cosa, sinó que el poc que saben, de fet, és fals perquè l’actual sistema és molt més eficaç enfortint prejudicis que no pas introduït hàbits de reflexió. Aquestes setmanes passades intentava introduir alguns continguts de ciutadania per mirar de parlar sobre la justícia. A la pregunta abstracta de que cal fer enfront d’una situació de conflicte, tothom respon unànimement que cal dialogar. No m’és difícil plantejar situacions on la solució del diàleg és immediatament aplicable i ho troben molt graciós i em donen la raó. Òbviament no s’ho havien rumiat gaire sinó que m’han etzibat allò que el mestre de primària els va imbuir, i que previsiblement em semblarà bé perquè jo també en soc. El perill no és que estiguem educant gent ingènua que invitaran al diàleg quan algú els hi mostri un arma de foc. Això no ha passarà mai de la vida. El problema real és que aquests discursos reforcen el seu prejudici de què allò que fem i les coses que diem entre les aules no tenen res a veure amb la seva vida, ni amb la vida real en general. Un prejudici més fort que mai malgrat vint anys de LOGSE i les seves modernitzacions successives, de la qual la LOMCE no és més que un altre.

Paul Schrader a Valladolid

Aquest cap de setmana ha passat per aquestes terres Paul Schrader, que està rebent l’homenatge de la SEMINCI. Schrader és un tipus que crec que podem considerar com a fonamental tant com a estudiós del fet cinematogràfic, la seva tesi doctoral sobre Ozu, Bresson i Dreyer és un dels textos que cal llegir quan hom vol pensar les possibilitats del cinema, com a guionista, Taxi Driver i Ragging Bull !, i fins i tot com a director on tot i que no sempre ho encerta, ha assolit pel·lícules tant sorprenents com American Gigolo o tan efectives com Affliction. Avui era entrevistat a EL MUNDO i de manera lúcida deia quelcom amb el que no puc deixar d’estar d’acord però que d’alguna manera he d’entendre que suposa la meva fi del mon. Ja no hi ha cànon cinematogràfic possible, entenent és clar que una llista personal de films preferits té tota la validesa subjectiva que hagi pogut tenir sempre. Però la seva universalització és impossible. El fet determinant és la multiplicació de l’oferta audiovisual propiciada pels nous mitjans. A l’aula això es nota de manera accelerada en els darrers anys. En molt poc temps es fa molt difícil trobar referents comuns no només entre jo i els meus alumnes, sinó entre ells mateixos. La visió de films ja no és un acte públic, sinó del tot privat. La cinefilia, tant a la seva vessant amateur com professional, haurà tingut una vida intensa però no gaire més llarga, que la que podem tenir els darrers supervivents de la meva generació. Queda per pensar com afectaren aquests canvis a la literatura, la qual tampoc em sembla que estigui en una situació gaire diferent.

Credo a Arevalo

Ahir vaig anar a Arevalo, a veure l’exposició sobre les edades del Hombre, que enguany es fa a aquesta vila. No n’havia sentit parlar mai i el lloc em va agradar molt. El conjunt arquitectònic és dels més bonics del país (a les fotos veieu la plaça de la vila amb les esglesies de Santa Maria, la gran i Sant Martí) i l’exposició, distribuïda en tres esglésies tenia un relat senzill i eficaç, basat en el text del Credo, i mostrava obres valuoses de pintors com el Greco o Goya, a més de les imprescindibles mostres de l’escultura policromada del país amb peces de Gregorio Fernández, amb un fantàstic Crist que hom pot veure normalment a la catedral de Segovia i Juan de Juni.

Aquest any era la vint i cinquena edició d’aquest esdeveniment que té com a finalitat promocionar el patrimoni artístics de les ciutats castellanes, molt ric i molt dispers, i el de crear identitat. És clar que assoleix amb escreix la primera finalitat, la segona no ho tinc gaire clar. La comunitat és políticament del tot artificial i molt poca gent se’n sent identificada. L’intent de fonamentar aquesta identitat a la religió sembla que té poca èxit, atès l’elevat grau de descristianització dels meus alumnes, molt més gran del que esperava en aquestes terres on qualsevol tipus d’hegemonia possible la té el discurs del PP. Potser la darrera resta d’influència del catolicisme es troba a la decepció sentida pels meus alumnes pel meu refús en lliurar-los-hi catecismes.

VIctus

Per suggeriment del meu germà he estat llegint Victus la novel·lització del setge de Barcelona de fa gairebé tres-cents anys, com tots sabem i l’any vinent no tindrem cap possibilitat d’ignorar. Jo tenia els meus recels perquè la novel·la històrica no m’atreu gens, i tendeixo a no creure’m els seus personatges; faulknerià, com soc, penso que si ell no podia resoldre la qüestió de quin registre de llenguatge emprava un faraó egipci, menys ho sabran d’altres amb un talent més escàs (la solució triada fou fer-lo parlar com un coronel sudista retirat). D’altra banda, tot i viure a Valladolid, la meva capacitat d’absorbir propaganda ja ha arribat a un grau molt elevat de saturació i això tampoc m’animava. Tanmateix, com em passa sovint, la novel·la satisfà, a la meva experiència lectora, la condició mínima que segon Joan Sales, havia de tenir una peça del gènere: no caure de les mans. No parlaré, però, de la vàlua literària de l’obra, perquè quasi qualsevol tindrà una opinió més qualificada. Històricament algunes coses em trontollen, l’apel·lació a la riquesa dels catalans, per exemple, però en general em sembla que l’esforç de l’autor és important i els resultats a l’ordre militar són imponents. Llegint-la però no he pogut deixar de pensar en aquest conflicte que per a molts encara viu. Hi ha dues interpretacions bàsiques del conflicte, totes dues amb punts febles. La catalana és que fou una guerra d’afirmació nacional. Herder però encara no havia nascut i el concepte de nació no estava a l’abast dels defensors de les muralles barcelonines. El punt de vista espanyol és que tot el tema era simplement una qüestió dinàstica i successòria, cosa evident des d’un punt de vista, però que fa estrany llavors la resistència dels catalans i altres pobles per una qüestió que no havia d’afectar gaire les seves vides. Llegint el llibre, que intenta atenir-se a les dades i crec que no és incompatible amb cap de les dues interpretacions, allò que em venia el cap és que abans de la nació, hi ha la tribu i que possiblement les disputes entre els catalans i castellans del moment s’entenen millor com a lluita tribal, que com a conflicte nacional. Aquest és un judici que no només pot reflectir l’època. La reflexió més important que m’ha suscitat l’obra és que els temps canvien, en moltes coses, molt poc. L’estiu del 1714 hi havia en lluita dos bàndols: la coalició germànico -britànic- catalana i l’aliança de castellans i francesos. L’exèrcit dels primers estava manat per un castellà i els del segon per un anglès. Les elits estaven per sobre de les nacions i les tribus, coses amb les que disfruten més els pobres. Això era veritat abans i sembla que ho serà encara més en un futur on una elit, transnacional i europeista, remenaran les cireres mentre que els altres hauran d’entretenir-se amb querelles nacionalistes en forma de futbol o d’alguna cosa pitjor.

El castellà que ara es llegeix

Vaig llegint coses sobre el nivell de l’ensenyament del castellà a Catalunya. Hom diu que els indicadors presentatsper la Generalitat estan manipulats ja que les proves de castellà són molt més fàcils que les de català i que, per tant, la Generalitat fa trampes. Potser sigui així, fins i tot, em sembla que aquesta gent du el fer trampes a la sang. Hi frueixen fent-ne. Si entenem com castellà la llengua escrita per, diguem-ne, Javier Marias, Antonio Muñoz Molina, Pérez Reverter i gent així, és ben probable, que això sigui pels alumnes catalans com una llengua estrangera. No penseu pas però que aquest sigui un factor de diferenciació. No per a tothom, però per un percentatge altíssim dels meus alumnes a la molt espanyola vila de Medina del Campo, també ve a ser com una llengua estrangera, perquè la literatura, catalana, castellana o hungaresa, per a quasi tothom és una cosa d’un altre planeta.

El Diccionario

Divendres al vespre vaig a Salamanca a veure la representació teatral del Diccionario, una representació teatral de la vida de Maria Moliner, l’autora del que molts consideren el millor diccionari en llengua castellana. La protagonista es l’actriu catalana Victoria Peña, la qual haver recordo també haver vist en un escenari en una de les meves primeres visites al teatre fent l’opera del tres rals. Ha plogut molt des de llavors però li ha fet bé. M’agrada fer aquest passeig des de casa. Com que estic a tocar de la sortida de Valladolid, trigo no gaire més d’una hora a arribar i l’oportunitat s’ho mereix, perquè Salamanca és un lloc d’una qualitat arquitectònica de primer ordre. No desmereix gens de Florència o d’altres gran ciutats europeus. La il·luminació nocturna és molt reeixida i ara el fred ha disminuït una mica i fa de bon passejar. L’obra em va interessar perquè em sé molt bé la història. El destí de Maria Moliner és el d’alguns amics meus i en podria haver estat el meu. Deixo de banda el fet de l’èxit del diccionari, cosa, al capdavall, del tot irrellevant. Quan acabà l’obra mentre sortia em vaig fixar en el públic i la sensació no fou agradable. Clarament estàvem dins del grup més jove. Amb prou feines hi podia haver algú de menys de quaranta anys i ningú, ben segur, de trenta. Tot això passava a Salamanca, una ciutat que pràcticament viu de la llengua, del seu estudi. Els preus tampoc em sembla que fossin un fre. 12 euros per una funció de teatre jo diria que és ben assequible. Sembla mentida que passin aquestes coses tenint la generació millor preparada de la història!

urueña

Per compensar el pessimisme d’ahir avui donarem una nota d’optimisme. Si alguna vegada feu turisme per aquesta província (sense perdó, doncs és el que és) val la pena visitar un poble, com a  seixanta kilòmetres de la capital, anomenat Urueña. És una vila medieval que ha conservat un fragment molt gran del perímetre de la muralla. Es troba sobre un turó que es poca cosa però permet una panoràmica ben ample de la plana castellana. Al peu del turó hi ha l’ermita de Santa Maria de la Anunciada, una joia del romànic català, conseqüència dels intercanvis entre la dinastia catalana i la castellana. El poble és una villa libre, és  a dir un lloc on es concentres llibreries de vell, seguint el model de la gal·lesa Hay-on-Wye. Per motius que no cal explicar la meva llibreria preferida fou el grifilm (http://www.elgrifilm.com/ca) En els temps que corren és una mostra d’optimisme hiperbòlic fer una llibreria dedicada a l’art cinematogràfic, però el que ja em sembla pràcticament un excés és que l’altra àrea d’interès preferent pels seus propietaris és la literatura catalana, de la que tenen un bon nombre d’exemplars, evidentment en la llengua d’Ausias March i Jesús Moncada.

autocrítica

Avui hi ha manifestació gran  a Madrid. Els professors de tots els nivells hi són convocats. Hi aniran  molts i tenen prou raó. Mai, no és té, però, tota la raó i per tenir molta, cal fer una certa autocrítica. I en això el país, els països per ser fidel al que penso, van molt curtets. Estem com estem, no només perquè ens han dut, sinó perquè hi hem anat.  No és debades recordar que la majoria absoluta de l’actual govern no ha vingut del cel, sinó dels vots de la gent i llavors me’n recordo d’una cínica afirmació de Berlusconi recollida al llibre de Gentile, el monstruo amable, “recordeu que els nostres espectadors (i també votants) només tenen el batxillerat i sense bones notes”. Podria ser que això fos així i  llavors els professors de batxillerat ens ho hauríem de fer mirar.

Contra el bilingüisme

Una de les poques coses bones que es poden dir de l’educació catalana és que, pel moment, s’ha lliurat de l’obsessió, cada cop més freqüent a les Espanyes, dels instituts bilingües. En aquesta comunitat, pel contrari, està molt estesa i hi ha la decisió de mantenir el programa malgrat les dificultats actuals. Això em permet conèixer una mica el programa i trobo que és una de les fugides endavant més monumentals de la història de l’educació. El problema evidentment és en primer lloc la preparació del professorat. Els títols requerits difícilment garanteixen la fluència i el vocabulari necessari per fer una classe de debò, cosa que evidentment no és el mateix, ni té gaire a veure, amb llegir un paper o projectar un power point. Una bona classe inclou el diàleg i si aquest es desenvolupa en una llengua que no és ben coneguda ni natural per cap dels participants. La situació és antinatural i forçada. Especialment lamentable és el tema de la pronunciació de la llengua anglesa. Tothom que en té certes nocions  (grup en el que no acostumen a estar inclosos els que ens manen) sap que una pronunciació correcta és difícil d’adquirir i certament no està exigida a la titulació de referència de les EOI.  A una conversa informal hom pot inventar una pronunciació, però anar repetint una pronunciació inventada durant un any no sembla una experiència gaire profitosa pels nens. Les pretensions dels programa es troben, a més, aclaparadorament lluny de la realitat. Contra les idealitzacions que els sectors més espanyolistes puguin tenir d’aquest desconegut país, jo trobo que, en general, el castellà dels meus alumnes és molt dolent perquè es molt pobre. Poden dir molts poques coses i no em sembla que un anglès de segona categoria els pugui ajudar en aquest problema fonamental.

El tema m’emprenya perquè hi conflueixen varies formes contemporànies de tonteria que em posen ben nerviós. En el fons d’aquesta reconversió, els professors castellans que no tenen títol d’anglès comencen a tenir problemes real per trobar places a molts llocs, hi ha la determinació de l’administració a convertir els instituts en acadèmies de llengua de barri, cosa coherent per a una administració que no creu en els propòsits ni a les finalitats del batxillerat. La pena és que els professors especialistes en molts casos tampoc sembla que en creguin. Personalment no estic en contra de l’ensenyament d’idiomes. Jo n’he estudiat  algun i encara ho faig. Sempre, però, amb un esforç considerable, cosa que no tothom sembla tenir clar, i sempre amb un objectiu ben determinat.  Sense la segona cosa no es pot donar la primera i sense aquesta no hi ha possibilitat d’un aprenentatge real.

Les altres diferències

Potser entre els canvis subjectius hi ha la diferència de funcionament del meu centre en relació amb el que havia vist a Catalunya i també a Londres. Un retret bàsic als professors de secundària és el seu individualisme i la manca de treball col·lectiu, però en comparació amb el que estic veient per aquí, tots els llocs on he estat destacarien pel seu treball en equip. Això té conseqüències immediates positives, reunions gairebé no en fem i quan en fem són molt ràpides, però al capdavall augmenta les dificultats a les que ens hem d’enfrontar. Més preocupant però és el problema de relació amb alguns alumnes. No és que hi hagin els problemes d’ordre públic d’alguns instituts de Catalunya. De fet, la major part són gent ben pacífica i respectuosa. El meu problema, però, és que jo no puc concebre una classe de filosofia on no hi hagi alguna mena de diàleg i aquí es on  sorgeixen els problemes, doncs, estic experimentant dificultats que per mi són del tot noves. La meva sensació permanent és que amb algunes excepcions allò que preocupa als meus alumnes no és tant dir la seva com dir allò que ells calculen que em plaurà, cosa ben difícil atès el meu extraviament habitual. Això és l’obstacle més important per ajudar a sentir-me bé. Possiblement és un factor que fora ingenu oblidar pensar que la meva edat ja comença a pesar molt, però em sembla que tenen el seu pes les diferències culturals inevitables entre el mitjà rural i l’urbà, que em penso, em posen en el paper d’un intrús amb el qual la sinceritat podria ser un risc massa alt.

canvi laboral

Elements objectius d’haver deixat de treballar a Catalunya per passar a la comunitat de Castellà i Lleó. En primer lloc, una pèrdua salarial de 90 euros bruts segons s’extreu de la comparació directa de les nomines (tot considerant que aquí soc cap de departament cosa que no podria ser a Catalunya). En segon lloc (a partir d’ara tots són favorables) tenir jornada contínua. En tercer lloc, posar milles de distància d’uns polítics capaços de vantar-se d’haver fet una llei d’educació contra el professorat ( i l’electorat que els manté). Els subjectius són d’una altra mena, molt més nombrosos i més difícils de ponderar

Atapuerca

Dissabte passat vaig anar a Burgos en el primer cap de setmana d’exploració d’aquest país tan vell i nou per mi. Vaig fer la visita complerta als espais mostrats per la fundació Atupuerca. Això inclou una visita al jaciment al matí, una visita a un parc arqueològic a la tarda i l’entrada al museu que la fundació va obrir fa només un any a Burgos, a la vora del riu, gairebé enfront de la catedral. Potser el parc arqueològic fou el menys interessant, tot i que possiblement és la millor opció si vas amb canalla. La visita al lloc d’exploració fou una altra cosa. Vaig sentir una barreja molt forta d’admiració i enveja pel treball minuciós, pacient i fructífer desenvolupat pels paleontòlegs i geòlegs que treballen a l’indret des de fa quinze anys i que tenen feina per a molt de temps perquè la major part de l’espai encara està per explorar. Certament pels interessats a l’evolució humana el lloc és un santuari ja que ara mateix és el centre indiscutible de la paleontologia mundial.

El museu és un edifici ara per ara nou de trinca. Res a veure amb la foscor i la polseguera que associem a la noció de museu provincià. L’edifici és diàfan i ample. És clar que hom ha fet una gran inversió en un edifici de primera línia que conté autèntics tresors, com el crani de Miguelón, el qual ha aguantat sencer més de mig milió d’anys o la pelvis més antiga d’un homínid.  Hi ha reproduccions del materials més famosos de la història de l’evolució, com ara la famosa Lucy,  prous com per a donar una idea més que significativa del que va estar l’evolució de la nostra espècie. Personalment comparteixo el meu interès per l’evolució amb la idea que hi ha alguna cosa així com una naturalesa humana i em resultà consolador saber que un dels cranis més remarcables és el d’una noia de 12 anys que va tenir un problema en el moment del seu part i de segur, com a conseqüència, problemes motrius i cognitius. Tot i així la seva supervivència durà un temps perllongat, cosa que només es pot explicar pel fet que el seu grup en prengués cura. No sabem, no podem saber, si l’homo antecessor podia parlar molt o poc però segurament ja era capaç de sentir compassió; una capacitat que no tots els Homo Sapiens han mantingut. Per a recordar realitats menys tendres i posar un equilibri dialèctic al post, cal potser recordar també que moltes de les restes trobades són d’humans que foren menjats per altres humans. Els últims casos no pas per cap espècie predecessora sinó per sapiens com nosaltres.

Reunió de professors

Dimecres hi hagué la reunió provincial de professors de filosofia a la Casa del Estudiante de la UVA. Faig cap a l’esdeveniment on veig per primera vegada els companys de gremi. El canvi en relació a Catalunya és molt accentuat. Ja em va cridar l’atenció el fet que mentre a Catalunya l’examen de selectivitat es fa sobre la base de cinc autors, aquí n’hi ha 10. El motiu va quedar perfectament clar a la reunió per part del coordinador. Es tracta de que fem tot el programa. Els assistents semblaven estar del tot d’acord.  No cal dir que en genera,l a Catalunya, als coordinadors de la Universitat el programa establert pel ministeri no els importa gaire i es tracta de cobrir les aparences. L’examen no deixa lloc per a la sorpresa. Més enllà del text hi ha una pregunta de desenvolupament del programa i un altre de comparació entre autors totalment plantejable amb independència del text i de manera standard. El marge per a la individualitat del professor i de l’alumne és així molt reduït. Un altre sistema diferent. Possiblement pitjor si tenim confiança a la professionalitat del professor i millor si considerem que molts professors de secundària no som gaire bons i tenim poques possibilitats de progressar adequadament.

Capvespres

Encara no fa un mes que visc aquí, però considerant com està transcorrent el mes de setembre, fa por pensar com pot ser l’estiu a aquestes terres. Això si un avantatge de la combinació del temps anticiclònic i de l’amplitud dels horitzons (Valladolid és la província més plana de l’estat espanyol) són uns capvespres senzillament magnífics amb el cel agafant un to rosat molt viu durant molta estona. Des de que vaig estar a Algèria no recordava tants tant brillants ni tan freqüents. Deu ser un  bon lloc per a l’obervació astronòmic, tot i que Valladolid és prou gran com per a tenir una contaminació lumínica apreciable.

Camí de Medina

Tot i haver començat el bloc, no hi ha gaire a explicar. Quasi tot el temps he estat pendent de les tasques de fer habitable la casa, les quals encara estan molt lluny d’una finalització que ara per ara no podem preveure. Com que aquí és un país que han progressat menys, fan exàmens al setembre i això m’ha permès no haver de passar-hi gaire pel meu institut, ja que la normativa fa responsable als professors del curs anterior. Vaig anar el dia ú a presentar-me i divendres passat al claustre de presentació del curs. El camí des de casa a l’institut està plé, però de llocs interessants i evocadors. El primer sortint de  casa meva al barri Giron (sí, és el Giron que penseu i encara no me’n sé avenir a viure a un barri amb el nom d’aquest cafre) és l’estadi José de Zorrilla on juga el Valladolid i el Barça va guanyar la desena lliga, la tarda en què Urruti, mitjançant Puyal, es va fer el seu lloc dins del santoral barcelonista. Després, tot seguint l’autovia de Castella, passo pel poble de Simancas. L’edifici  de l’arxiu, una casalot immens d’un gris paradoxalment intens, és just a tocar l’autovia. El canvi entre l’autovia de Castella i la del Nord-oest que va de Madrid a La Corunya, té lloc a la vila de Tordesillas, on es signà el famós tractat que havia de decidir, i en part ho feu, el destí del nou mon. Després de Tordesillas passo per Rueda, centre vinícola fonamental. Finalment des de l’entrada a Medina del Campo es veu molt clarament el perfil del seu castell, un dels més famosos d’aquest terra de castells, el de la Motara, un edifici imponent i elegant alhora.