Alcohol i fracàs escolar

Dissabte dino amb una amiga resident a Luxembourg que m’explica el seguit de problemes que li ha ocasionat el fet que la seva filla adolescent, 14 anys, fos trobada al carrer dins d’un grup de joves que havien pres alcohol i en mostraven clarament signes. La intervenció policial havia tingut continuïtat en una acció dels serveis socials i de l’aparell de justícia. Se’n sentia molt aclaparada i empipada i jo la entenc perfectament però en vaig tenir un punt d’enveja, perquè prendre cura dels joves també n’hauria de formar part de l’estat del benestar. El percentatge dels meus alumnes, parlo de nois de la mateixa edat, que s’emborratxen sistemàticament els caps dem setmana, és molt gran i té molt a veure amb la dinàmica pròpia de la vida rural. Encara que no se’n parli  gaire és indubtable que això ha de tenir una repercussió en els resultats  no sé si més gran o més petita, que les errades dels professors o les retallades pressupostàries. Mentre, segons el color ideològic, ningú no se n’absté de parlar d’aquestes qüestions, d’aquesta altra qüestió ningú no en parla, potser perquè suposa problematitzar una noció de llibertat  comuna a tota la tribu. 

Nota sobre la fubolització de la política

Des dels dies llunyans en que els joves nacionalistes, expressió no pas de l’Avui sinó de la revista Time, assumien el poder el 1982 fins al pacte de la setmana passada entre ERC i CiU una evidència sembla imposar-se: els partits pensen que a la gent li és igual si compleixen o no els seus programes i promeses. També sembla evident que tenen raó. Suposo que el mecanisme és el mateix pel qual el bon barcelonista, o el bon bètic o el bon madridista, pensa que el seu equip és sempre el millor i que mereix guanyar amb independència del seu joc.

Pors i certeses

La semana pasada en JJ feia al seu bloc, bajo la lluvia, una reflexió on constatava la seva por d’una possible evolució de la situació catalana vers un escenari violent, cosa que evidentment no desitjava però que no veia com a gens improbable. Comparteixo plenament aquesta por.  Darrerament he estat treballant Girard i el paral·lelisme entre allò que ell considera el preàmbul de tots conflicte violent, la pujada als extrems, i el curs dels esdeveniments a Catalunya els darrers mesos és prou notable. Només les posicions extremes avancen i la relació entre tots dos avenços sembla ajustar-se a un model de reciprocitat. Mentre tant les notícies d’avui no deixen gaire marga a l’esperança. Fonamentalment el pacte vol dir que:

1.       No es farà el referendum

2.       Es trigarà tant de temps com sigui possible per dir que no es fa.

Tot plegat va molt bé per a molta gent. Qui més guanya, des del meu punt de vista, Rajoy que ha passat novembre, i quasi tot desembre, tot aconseguint que no es parli gaire del rescat i que hi hagi el miratge col·lectiu de que tot va a millor perquè fa unes setmanes que la prima del risc està estabilitzada i només es paga un 6% d’interès als bonus a cinc anys. Què passarà després d’aquests dos anys, excedeix moltes capacitat profètiques, però precisament per això tot fa témer que el per  si de cas serà un motiu poderós per intensificar el saquejament del país, del que malgrat tot no deixem de saber mai alguna cosa.

urueña

Per compensar el pessimisme d’ahir avui donarem una nota d’optimisme. Si alguna vegada feu turisme per aquesta província (sense perdó, doncs és el que és) val la pena visitar un poble, com a  seixanta kilòmetres de la capital, anomenat Urueña. És una vila medieval que ha conservat un fragment molt gran del perímetre de la muralla. Es troba sobre un turó que es poca cosa però permet una panoràmica ben ample de la plana castellana. Al peu del turó hi ha l’ermita de Santa Maria de la Anunciada, una joia del romànic català, conseqüència dels intercanvis entre la dinastia catalana i la castellana. El poble és una villa libre, és  a dir un lloc on es concentres llibreries de vell, seguint el model de la gal·lesa Hay-on-Wye. Per motius que no cal explicar la meva llibreria preferida fou el grifilm (http://www.elgrifilm.com/ca) En els temps que corren és una mostra d’optimisme hiperbòlic fer una llibreria dedicada a l’art cinematogràfic, però el que ja em sembla pràcticament un excés és que l’altra àrea d’interès preferent pels seus propietaris és la literatura catalana, de la que tenen un bon nombre d’exemplars, evidentment en la llengua d’Ausias March i Jesús Moncada.

Esaú

Quan feia ètica de tercer de BUP, com  a professor, treballava, seguint la idea original de F. Savater, el text del Gènesi on Esau canvia la primogenitura per un plat de llenties, il·lustració de com els homes perdem allò que volem i  que ens cal, pel que no és important però ens ve de gust. Darrerament, tinc la impressió de que aquesta història il·lustra perfectament la meva vida, cosa que no és gaire important, i la de tota la meva generació, una miqueta més. El plat de llenties ha estat la mediocritat conformista i l’aburgesament generalitzat ,justificable sempre des de collonades post-modernistes o equivalents. La primogenitura perduda és possiblement una vellesa indigne i sobre tot el no poder mirar la cara de les generacions futures, la dels nostres fills.

La reforma de Wert

Després de felicitar ahir al meu germà, vaig cometre l’error de donar un darrer cop d’ull a Internet i  vaig ensopegar amb l’esborrany de la LOMCE.  Me’l vair mirar i vaig acabar anant-me a dormir de molt mal humor. Els motius són variats. Primer cal dir que la llei no preveu res per acabar amb els problemes evidents de tota mena que fan tan inefectius els primers cursos de l’ESO, més enllà d’introduir moltes avaluacions. En el fons, una mostra més del pensament màgic del que parlava Oriol Pi de Cabanyes a les jornades d’ASPEPC. Després hi ha el tema de la llengua, on certament el retrocés és important i trobo que la Rigau (de la que francament espero que segueixi en el proper govern) té motius per estar esverada. També, però, és motiu d’esverament i preocupació  el fet que el titular de La Vanguardia sigui literalment mentida. No és cert que la llengua catalana esdevingui optativa. El text és prou clar en aquest sentit i els alumnes han de fer l’assignatura a tots els cursos. En aquest sentit no poden triar. Allò que si podran triar és el fet d’examinar-se de llengua a la prova de revalida, cosa que tampoc em semblaria malament del tot si es donés el mateix tractament  a la llengua castellana.  La proporció entre català i castellà a la secundària queda definida amb un article certament ambigu com és del “raonable”. Vàlid per fer qualsevol arbitrarietat i també per deixar les coses com estan, que a Secundària, més enllà de la propaganda oficial, consisteix en que cadascú fa el que li sembla bé. En general, és una llei que vol deixar ben clar per a tothom quina és la llengua principal i que la presència de les altres queda justificada des de la tolerància de l’estat espanyol.

Allò que m’ha interessat especialment, però, no és tant la qüestió de la llengua, de la que en parlarà molta i molta gent al país, sinó l’estat de la meva especialitat, una qüestió de la que amb prou feines se’n dirà alguna cosa. Com que des del temps en que l’il·lustre Pere Solà em va manifestar la seva convicció de que no calia que la gent tingui un borrall de filosofia, m’espero el pitjor, cal dir que sorprenentment els departaments de filosofia podrien guanyar moltes hores. El preu que pagarem però és molt car, perquè aquest augment és una conseqüència col·lateral del triomf històric del bisbat que assoleix tornar al plantejament dels  anys vuitanta amb una alternativa lectiva a la religió anomenada valors ètics. De fet, fins i tot es podrà fer religió a segon  de batxillerat, cosa que no es donava ni en el franquisme. Personalment la pitjor notícia per a mi és l’arraconament de la història de la filosofia que passa a tenir un lloc marginal com a assignatura optativa a segon de batxillerat (es manté en canvi la de primer com a troncal). Una notícia que em fa sentir-me una mica arraconat, perquè el treball sobre aquesta matèria és el centre de la meva activitat des de fa vint i cinc anys. Hi ha, em penso, molts arguments per defensar la presència i el caràcter fructífer pels alumnes de l’assignatura, però segurament no tenen res a veure ni cap significació dins dels procés on es decideixen aquesta mena de coses.