dilluns, 30 de gener del 2012

El poder de la societat civil

Sembla ser que he tingut el privilegi de ser un dels últims passatgers que ha pogut volar amb Spanair. El meu avió aterrava al Prat provinent de Madrid poc després de les vuit del vespre, quan alguns dels que havien de sortir ja començaven a no enlairar-se. Quan vaig sortir de Madrid no en tenia ni idea del que anava a succeir, però em va sorprendre l’actitud poc activa del personal de l’avió. Imagino que ja tenien algun pressentiment o notícia del que anava a passar. Diumenge afortunadament havia triat Vueling per tornar i mentre esperava la sortida del meu vol, era molt més poderosa de l’habitual la sensació que sempre tinc a l’aeroport de què també en aquest àmbit les coses es podrien haver fet millor. La infrautilització actual de les instal·lacions és molt evident i el futur de recessió que sembla imminent no fa fàcil pensar alternatives. De fet, alternativa només sembla haver la que passa pel low-cost, és a dir, la degradació econòmica que implica convertir-se exclusivament en una economia de serveis.  A més de veure la família, una de les coses que volia fer era anar al Liceu on es representaven Les noces de Figaro. A la porta representants del comitè de treballadors ens presenten la seva versió del conflicte que pot suposar segons he llegit la suspensió parcial de la temporada, una mesura del tot catastròfica. Els treballadors parlen de mala gestió i els arguments que donen semblen tenir sentit. En tot cas allò indiscutible és la pèrdua de prestigi per a la ciutat que suposaria aquest tancament. La conclusió de tot plegat és però ben clara, l’estat és ineficient, maldestre i incorrecte, però fora de l’estat no sembla haver-hi gaire res.  Potser la famosa societat civil té més de mite que de realitat o simplement allò que hi pugui haver d’aquesta societat no té ni força, ni interès ni vocació per prendre cura dels bens comuns.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada