Comiat

Després de la meva intervenció a l’homenatge al Jordi Sales del darrer mes de setembre, una persona molt estimada em va dir que em calia seguir treballant i destacava com a raó la vàlua del meu estil. Em va venir al cap un acudit d’una revista que llegia quan era jove, que es deia Barrabas. Utilitzaven el recurs de prendre fotos de premsa a les que afegien el típic globet típic dels còmics. Després d’un decisiu Barça- At. Madrid on el Barça va deixar perdre un altre lliga, apareixia una imatge d’en Charly Rexach fent allò que popularment es diu un “mixto”, llançar la cama a l’aire, sense contactar la pilota. Al globet, en Charly deia “me sobra estilo, pero me falta pelota”. Això mateix és el que vaig pensar jo al desembre, l’estil no és el problema, però la pilota és una altra cosa. Bé, de moment provaré la meva sort temporalment a la capital d’Anglaterra, els que em voleu seguir, ja sabeu. Reprendré aquest dietari després de Pasqua

El veritable i únic cel de Lasch

Agafo un dels llibres que tinc de fa temps avorrint-se al prestatge i que ara em ve de gust llegir, un dels darrers de Lasch, The true and the only Heaven un autor que vaig començar a llegir a Londres i que em sembla del tot recomanable, el seu tractament de la rebel·lió de les elits sembla especialment oportú quan veiem el que està passant. El primer capítol és molt interessant,i l’autor justifica el seu punt de vista des de la seva biografia intel·lectual i social. Curiosament exposa elements molt propers al pensament d’una visitant recent d’aquestes pàgines, amb el que d’entrada sembla tenir poc a veure, Pier Paolo Passolini. Dues són les qüestions que els apropen: en primer lloc, la seva incomoditat amb el discurs progressista sobre l’avortament, Lasch vincula la revindicació de l’avortament il·limitat amb la creença de què només té sentit pujar els nens destinats al triomf social i la segona la seva creença a l’allunyament de l’esquerra que la gent que en principi havia de defensar. I així la lucidesa de Passolini quan afirmava que entre les brigades roges i els carabinieri, ells estava amb els segons, que eren el poble, és semblant a la de Lasch quan afirma que el vot veritablement connectat amb els valors i la sensibilitat popular el 1980, era el vot a Ronald Regan (cosa que evidentment no significa que Regan no traís completament aquests valors i aquesta sensibilitat). Penso que Lasch i també Passolini i jo mateix haguessin trobat clarificadora, per positiva, la declaració feta avui pel primer ministre francès sobre la conveniència de treure l’adjectiu socialista del partit socialista francès, perquè aquest terme ja no atreu el progressisme. Ells estan a una altra cosa.

Més cultura emprenedora

Avui a la CCP es torna a plantejar el tema de la cultura emprenadora, doncs companys com els d’Educació física o Física i Química no tenen clar com introduir-la a les seves programacions. Jo segueixo molt emprenyat. Perquè el missatge que volem donar és clar i cristal·lí, cal ser un emprenedor perquè cadascú se les ha d’arreglar com pugui i, sobre tot, només comptant amb ell mateix. Així es com està el mon des de fa quaranta anys i així ens va, i ens anirà.

Divagacions moralistes del darrer dissabte d'estiu

Són les deu del matí. Escric sol a l’estudi mentre a casa tots dormen. Ahir vaig llegir les fitxes de presentació dels meus alumnes que em donen una idea cabal de la seva Weltanschaung. Una civilització que té com a ideal únic l’entreteniment, allò que es diu de matar el temps, és una civilització incapacitada per a estimar la vida. És decadent en el sentit més literal del terme. Em sembla que això és el que deia Nietzsche, però encara que m’equivoqui (hi ha prou estudiosos de Nietzsche capacitats per demostrar que Nietzsche ha dit qualsevol cosa, com la que jo crec recordar aquí,l o el seu contrari) em sembla que la realitat d’aquesta decadència és difícil d’amagar. Certament, hom podria objectar que viure és prou cansat i requereix massa feina, com per, a sobre, haver d’estimar i que les coses sempre han estat així. Potser aquest objector tindria raó i hom ha tendit a sobrevalorar la humanitat. Els filòsofs, llavors, s’ho haurien de fer mirar.

Expectatives ben magres

El govern holandès, presumiblement gent seriosa, comença el curs polític reconeixent la mort de l’estat del benestar. El govern espanyol parlà poc, però el mateix dia traspassa allò que el mateix Rajoy havia reconegut com la darrera línia vermella amb la seva reforma de les pensions. El govern català parla moltíssim però només d’un tema, mentre fa una privatització de la sanitat molt més radical que la de la Comunitat Madrilenya, però pràcticament sense cap resposta popular. Ignasi Guardans, per variar, deia ahir una munt de coses assenyades a l’entrevista que li feia crònica global. Crec que resumia perfectament la situació quan deia que el nostre drama no és que centenar de milers de persones es mobilitzin per la independència, sinó que a hores aquest és l’únic ideal polític, no només a Catalunya sinó a tot l’estat espanyol. Enlloc s’està lluitant per la igualtat social, com a Catalunya s’està lluitant per la independència (i afegiría jo, si històricament en algun lloc de l’estat es podia lluitar és a Catalunya i només per això sembla convenient marejar la perdiu fins a l’infinit).

N.N. Taleb i la malaltia catalana

N.N. Taleb és l’autor d’un llibre curiós, interessant i força entretingut anomenat The Black Swan on reflexiona sobre els esdeveniments improbables, fent un homenatge a l’escepticisme antic i descrivint amb gràcia i enginy el que ell anomena arrogància epistèmica com a característica definidora del saber oficial, molt especialment, dels economistes i els afeccionats a les prediccions sense gaire fonament. Fa dos anys ha publicat un llibre d’aforismes i un d’ells m’ha semblat especialment adient per entendre moltes de les coses que passen al meu petit, mediterrani i dissortat país (ell ve d’un país també petit i mediterrani però molt més dissortat: el Liban) que té la seva universitat així, així, però estar orgullós de tenir una de les millors escoles de negocis del mon (el nom de la qual no esmentaré) on fins i tot han estat formats membres de la reialesa espanyola (amb els resultats que tothom coneix).



L’aforisme diu el següent: In science you need to understand the world; in business you need others to misunderstand it (a la ciència ens cal entendre el món; en el mon dels negocis cal que els altres deixen d’entendre’l). Un aforisme que no només té valor epistemològic, sinó des del que podríem explicar els mals de la política catalana.

L'enfonsament

L’orquestra del Titanic, com és ben sabut, va seguir tocant el seu repertori mentre s’enfonsava. Un fet que s’esqueia amb una idea de dignitat que sembla ha passat del tot avall. Nosaltres ens enfonsem sense cap orquestra i amb un trist espectacle de pallassos que no fan gràcia: Luis Barcenas, Iñaki Urdangarin, la Cospedal, Artur Mas ...

De gats

El pais del diumenge parla d’una realitat que a la meva pobresa imaginativa em semblava difícil que existís: el videojocs per a gats. La cosa, però, sembla que no va del tot bé. Els jocs absorbeixen l’atenció dels felins intensament per un temps, però es desinteressen quan copsen la seva virtualitat (és a dir que no poden menjar-se el ocell). La notícia ha aixecat considerablement la meva moral. A hores d’ara em costa molt creure a les possibilitats del gènere humà, però potser cal tenir una certa confiança a la naturalesa i concretament a l’animalitat.

Les roques, el mar, el blau

Una joia secreta als darrers mesos ha estat la relectura lenta i molt espaiada en el temps del darrer llibre de Salvador Espriu, les roques, el mar, el blau. Evidentment el títol ja diu per sí sol que és la lectura més adient a fer si vius, com és el meu cas,a Valladolid. Vaig llegir-lo poc després que es publiqués en el temps en què era un estudiant dels primers anys de filosofia sense massa preocupació ni estratègies pel futur. Més de vint i cinc anys després em segueix semblant un text extraordinari però em causa una certa sensació d’estranyesa. El domini aclaparador de la llengua mostrat per Espriu i el seu coneixement del mon de l’antiguitat grega em semblen, literalment, d’un altre món, d’un mon que ja no podrà ésser mai.

Mig segle

Mig segle, l’estadística i la biologia revelen una dada inexorable, indiscutible, el que hi ha per davant serà, ha de ser, menys del que ja tinc enrere.  En termes individuals no tindria, però  perquè ser pitjor, atès que tampoc he combregat mai, i fora inoportú fer-ho ara, a la mitificació romàntica de la joventut. En tot cas hi ha també motius per l’optimisme derivats de les dades aportats pels antropòlegs. Durant la major part de la història arribar al mig segle era essencialment una excepció. Alliberats de la fe en el progrés fora ridícul pensar que ens mereixem una altra cosa, el que no vol dir que no en podem fruir si és el cas. El balanç dels cinquanta anys és més aviat migrat per les aspiracions inicials, tan sols haver  començat a esbrinar que mirar d’entendre alguna cosa, és molt més difícil del que semblava.

qüestió pendent

Llegia l’altre dia amb el blog de Garcia Jurado la declaració de la seva satisfacció pels moments rars i escadussers de la feina docent en què tens la joia de sentir que has ajudat a veure, a descovrir alguna cosa als teus alumnes. Moments breus, escassos però que justifiquen la teva feina (possiblement però no computables des de cap dels criteris usuals de productivitat i eficàcia).  Hi vaig estar d’acord perquè jo sento el mateix. Malauradament, aquest darrer any ha estat diferent. Simplement no recordo haver viscut cap d’aquests moments. El problema de les setmanes futures  es veure on és la causa. Si és una conseqüència de la imminent senectut, o simplement és que jo i aquest país no lliguem.

De becs expiatoris

Estem a final de curs i ja no faig classe de segon. Amb molt de temps lliure prenc una cafè a la plaça de la hispanitat de Medina un espai magnífic que contracta amb la mediocritat del raval on rau l’institut (una zona de la vila coneguda popularment com a Vietnam). A l’altra banda de la terrassa on prenc el cafè hi ha el palau on traspassà la reina Isabel. L’espai obert als meus ulls fou així el darrer espai obert que veié aquesta reina (menys  endreçat llavors, suposo). Darrera meu dos simpàtics senyors, fills de la vila, discuteixen la situació actual. Tots dos estan d’acord en que tot plegat és un desastre i una catàstrofe i la culpa és dels que manen. Fins aquí, res d’estrany. El seu discurs, però, es torna més interessant quan es tracta de definir els que manen, que no són ni el PSOE, ni el PP, sinó el catalans i els bascos, els quals amb el seu 5% de vots han pogut fer-se amb el poder de manera absoluta i són els responsables de tot el que està passant. Entusiasmats amb el seu descobriment reforcen el seu discurs explicant que tot així ja ve dels temps de Franco, que pactà i repartí el seu poder amb catalans i bascos. (cal recordar que la pretensió dels falangistes més radicals en acabar la guerra era desmuntar completament la infraestructura industrial de les dues regions, cosa que no es va fer entre d’altres raons perquè segurament era impossible) Com deia Alyson de Wit és un punt de vista. Més enllà del judici històric allò que m’interessa és el que l’existència d’aquesta mena de reflexions ens anticipa sobre el futur. És ben sabut que quan venen mal dades un mecanisme infal·lible és la trobada de becs expiatoris i no és difícil d’endevinar quins tenen tots els números.

Culpabilitat

Som culpables, ens diuen, d’haver viscut per sobre de les  nostres possibilitats. No és pas el meu cas, ni el de molt altra gent que jo conec. En general, el grau d’ignorància (finançera, per exemple) és prou gran com per explicar molt del que ha passat. Som culpables però , tots plegats, d’haver pensat com una possessió definitiva, allò que cal conquerir cada dia, els drets socials i els polítics que estem perdent. Som culpables, en aquest moment històric especialment,  però de fet sempre d’una ignorància que en aquest moment de la història era del tot evitable.

I tanmateix

Fins s’avindria a cavar, i a llaurar, com el pobre conreador d’un camp ben humil. Perquè aquesta vida nostra, sovint tan dura i amarga, és l’únic fràgil suport de la breu misèria de l’home, el prim envà alçat entre ell i l’enigma d’un basardós camí sense retorn.

                               Salvador Espriu, Les roques i el mar, el blau

Avis a navegants de Patty Berglund

Just because a  person isn’t making good use of her life, it doesn’t stop her life from passing. In fact, it makes her life pass all the quicker.

                               Jonathan Franzen, Freedom

Música impopular

Miro el llibre del text del nen de cas, segon de l’ESO, i em resulta sorprenent que estudiïn molta de la música que jo sentia quan era jove, des de Glenn Miller a Miles Davis. Després d’un primer moment de joia pel reconeixement, em venç la tristesa d’adonar-me que això equival a una acta de defunció definitiva i que, en conseqüència, cap dels seus destinataris tindrà mai la temptació de posar-se a escoltar una música que ja és acadèmica i , per tant, avorrida. 

sense notícies

Faig poques aportacions al dietari i no hi ha un altre raó que la meva vida aquí és del  tot estreta a les seves dimensions. Bona part dels dies transcorre integrament entre la casa de Giron i el institut Emperador Carlos. Tots dos llocs com ja he dit tenen una localització extrema dins de les seves ciutats, amb la qual cosa no passo pels centres de les ciutats, de fet, només he estat una vegada, al mes de maig, a la plaça de la Hispanitat de Medina. El mes vinent tindré l’ocasió segurament passejar una mica  per Medina. A casa el temps s’escola ràpidament mentre aprofito els moments que trobo per freqüentar els paisatges que em presenten Rosen i Plató. Comença a fer fred, cosa que em preocupa, però constato un cert  alleujament  per que temperatures que a casa em resultarien ben incomodes aquí són suportables. La campanya electoral és a aquestes contrades molt menys intensa que a Barcelona. A casa no hem rebut cap sobre amb propaganda per exemple. La  lògica d’aquesta baixa intensitat és clara. Des de l’any 89 el resultat de les eleccions sempre ha estat el mateix. Victòria del PP sobre el PSOE per 3 a 2. El sistema electoral fa una variació altament improbable, però aquest immobilisme potser reflecteix l’estat d’una societat millor que cap altre dada

Vigència dels clàssics

Sisa l’any 76 cantava”llegeixo el diari i ja estic plorant”. Doncs això. Tant de bo ens quedi alguna alzina, encara que sigui escarransideta, on aixoplugar-se