Finalment vaig
mentir i aquest dietari no ha estat reprès després de la meva tornada de la capital
britànica. Massa anar cap aquí i cap allà i escriure, ni que siguin unes
anotacions de no res, requereix una mica de temps i calma, cosa de la que
aquests tres mesos he estat del tot mancat. En tot cas reprendre’l regularment
és una idea absurda quan em resta menys d’una setmana com a veí d’aquesta
capital imperial i em sembla un bon moment de cloure aquest dia, per mi tant
assenyalat, del naixement d’un fals Jordi, George Orwell. A partir d’ara
el meu destí laboral serà al lloc de la
foto, a Castelldefels. El dietari ja no serà necessari, doncs torno a casa i
tanco el cicle que es va iniciar fa onze anys. Evidentment, el tornar a casa es
metafòric, perquè una de les meves poquíssimes concepcions fermes és que és
impossible tornar a casa. La casa és diferent i el que torna és un altre. En
tot cas la raó de fons que justificà en el seu inici aquest dietari ja no
existeix i per tant no en faré cap altre de nou (a més, pel que jo sé,
Castelldefels no té riu propi). Tampoc
en tinc gaires ganes. De l’evolució política del país no en puc parlar per
motius d’autocensura. Sobre la feina tampoc en vull remenar ferides que ja són
massa vells. Fa més de vint anys que la SCF va iniciar un debat i només podem dir
que les pitjors previsions s’han acomplert. En general, sembla una conclusió
ineludible que no em resta massa a dir, que em faci il·lusió de dir. Tanmateix,
a nivell personal els dietaris tenen la utilitat d’ajudar una mica a lluitar
contra l’oblit, fitxant una mica el que llegeixis i vegis i impedint que et
passi per sobre. Per això, espero seguir fer comentari dels llibres que
llegeixi o d’alguna pel·lícula i si en teniu interès el podreu trobar a l’altre dietari, que intentava estar especialitzat
en filosofia, i a ara ja no ho estarà tant perquè el seu autor en descreu
massa.
