Follow by Email

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Cafeambllet

De totes les males notícies que van arribant potser la més negativa amb escreix ha estat la condemna de la revista Cafeambllet, per atemptar contra l’honor de Josep Maria Via. Cafeambllet és una revista gratuïta que circula bàsicament per la província de Girona i que ha tingut el coratge d’intentar explicar allò que no diu la Vanguardia: la corrupció existent a la xarxa sanitària catalana. La condemna suposa una multa de deu mil euros que posa en perill la supervivència de la revista. La sentència no té cap ni peus segons han explicat alguns juristes perquè de l’esmentat senyor només es comenten les seves opinions expressades a un article del diari El Pais, però no pas la seva acció a la sanitat. Tampoc ajuda a mantenir la fe en les institucions que la jutgessa responsable de la sentència hagués estat condecorada no fa gaire pel president Mas. Recordem allò que es deia de la dóna del Cèsar. La qüestió evident és que tothom que conegui una mica l’entrellat del país, sap que les denúncies d’aquests periodistes gironins són certes i apunten a un dels fraus més grans comesos contra la societat catalana, realitzat en connivència pels dos partits principals del país: PSC i CiU. Esperem que hi hagi la possibilitat de recolzar la gent de Cafeambllet i que s’apunti el major nombre de ciutadans possible.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Esperances vanes

Unamuno digué en una ocasió que Azaña era un tipus perillós per la seva condició d’escriptor sense lectors. Un individu, per tant, capaç de fer la revolució només per trobar lectors. El que està passant a Catalunya les darreres setmanes em du a la memòria sovint aquesta afirmació. Però cal ser lúcid, ni que sigui realitat la independència es vendran, vendrem, mai determinats llibres. Madrid pot tenir moltes culpes però no pas de què la gent no llegeixi en català.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Perspectives improbables

Hi ha un relat de la por, segons el qual, la independència del país suposaria un daltabaix absolut, la fallida del país i, segons Aznar ahir, possiblement una guerra civil entre catalans. Com a mínim i en el millor dels casos, l’expulsió d’Europa i de l’Euro. Hi ha el relat de l’altra banda, on la independència ens portaria una prosperitat sense precedents ja que entraríem a formar part del nucli dur i animador de la unió europea, després d’un breu parèntesi fora de, posem-hi, vint i quatre hores. Plantejat d’aquesta manera em sembla que tots dos relats són igualment falsos, doncs, pressuposen ambdós que la crisis actual és passatgera i que la supervivència de l’euro està garantida. Cap de les dues coses és clara i diria que ni tan sols probable. Fora de la problemàtica pròpia del procés de secessió, si aquest es dóna, ho farà en un context de total incertesa, cosa positiva pels que efectivament pensin que la independència de Catalunya és el més important i preocupant pels partidaris de viure en temps històrics avorrits.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Identitats i diferències


Cal recórrer a tots els coneixements possibles d’Heràclit i Hegel per entendre que està passant, els jocs d’igualació entre la identitat i la diferència amb els que cada dia ens entretenen els diaris. Tenim així uns governs de Catalunya i Espanya afeccionats parlar d’història. Els seus punts de vista, no cal dir-ho, són del tot oposats, però és idèntica la incapacitat de construir un argument rellevant i es presumeix una idèntica incapacitat d’entendre un llibre, qualsevol, d’història, si fos el cas que alguna vegada ho haguessin intentat. Mas i Rajoy protagonitzen un enfrontament duríssim perquè aparentment les seves diferències són irreconciliables, però n’estan traient un benefici ben semblant de la polèmica. Mas està molt a prop de treure una majoria absoluta, en un moment en el què hi ha dos milions de pobres a Catalunya, cosa de la que sembla que no es parlarà a la campanya. Rajoy treu pit als diaris mostrant la seva eficiència per guanyar la guerra contra el separatisme català, segurament l’única que des de fa segles són capaços de guanyar, mentre el país que ell hauria de governar està a punt de ser rescatat. Conclusió: definitivament és més esclaridor pensar a fons, per exemple, el fragment B67 d’Heràclit que no pas llegir la Vanguardia.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Ernest Maragall decideix donar als catalans l’opció que els manca: un partit sobiranista i d’esquerres. Després de tota una vida al Partit Socialista i d’haver contribuït al desmantellament de l’ensenyament públic, veig poca competència perquè podem considerar aquesta notícia l’acudit de l’any.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Wert s'esplaia





La darrera setmana ha posat al ministre Wert “en el candelabro”, com deia aquella, i l’ha convertit en l’heroi de la dreta nacional. L’article del dilluns de Puigverd a la Vanguardia era oportú i denunciava perfectament l’esglaiadora ignorància sobre l’educació que demostrava algú que és ministre del ram. És absurd imaginar a hores d’ara que els professors, a Barcelona o a Valladolid, tenen la capacitat de formar ideològicament l’alumnat. A la història de l’educació recent l’únic exemple anàleg d’ignorància per part d’un responsable educatiu és la de l’inefable Maragall. Hi ha certament paral·lelismes entre els dos personatges. L’entusiasme despertat entre els seus “palmeros” (amb els qual comparteixen desconeixement) i la seva comuna dèria contra l’especialització. Sembla que allí on Maragall va fracassar, la supressió del professor especialista en Secundària, Wert se’n podria sortir. Irònicament serien llavors els del PP qui traurien endavant la darrera conseqüència del plantejament de la LOGSE, cosa que mostraria que les seves crítiques durant aquestes dues darreres dècades eren merament parlar per parlar.


Voldria afegir alguna cosa sobre la qüestió catalana. En primer lloc recordar que durant els darrers anys part de la tensió existent entre el professorat de l’escola pública catalana i l’administració catalana era perquè aquesta administració pensava que la major part del professorat no era dels “seus”. Que Wert pensi ara el contrari indica que en realitat no ho fem tan malament. Jo no crec que l’escola catalana sigui particularment nacionalista, ni espanyolista, ni res. Sospito, a més per la meva experiència de fora de Catalunya, que l’escola catalana és la més plural de l’estat espanyol, cosa determinada per la major pluralitat de la societat catalana. Una conseqüència d’un sistema d’accés a la professió que precisament, ara per ara, garanteix aquesta pluralitat (cosa que fa pensar que la necessitat de la seva reforma és imminent tant pels Werts com pels Maragalls de torn)

dijous, 4 d’octubre de 2012

ètica i estètica

Possiblement alinear-se amb el poder pot ser acceptable des d’un punt de vista ètic en algunes ocasions, mai no ho és estèticament. Molt més per nosaltres, aquells dels quals digué Unamuno que ens perdia l’estètica. Cadascú, però, s’ha de fer el balanç entre la seva ètica i la seva estètica i un cop fet mirar de no exagerar (cosa ben important en aquests temps que corren).

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Canvi de paradigma


Intento dir quatre coses sobre la sofistica a classe i faig la necessària contextualització històrica. Ningú no sap res de les guerres mèdiques, ni del peloponesi (tampoc els que fan grec i ho estudien a cultura grega).  Molt bona part ha vist 300, però no se n’adonen de la relació. El canvi em sorprèn perquè la meva generació encara va utilitzar el cine per aprendre sobre moltes coses (no valorem, és clar, la qualitat de l’aprenentatge). Pels meus alumnes no és possible perquè el tancament categorial és absolut. El cinema és evasió i no té cap correspondència amb la realitat. Una pena perquè, comptat i debatut, trobo que barrejar és ben interessant.