dimecres, 4 d’abril de 2012

Contra el bilingüisme

Una de les poques coses bones que es poden dir de l’educació catalana és que, pel moment, s’ha lliurat de l’obsessió, cada cop més freqüent a les Espanyes, dels instituts bilingües. En aquesta comunitat, pel contrari, està molt estesa i hi ha la decisió de mantenir el programa malgrat les dificultats actuals. Això em permet conèixer una mica el programa i trobo que és una de les fugides endavant més monumentals de la història de l’educació. El problema evidentment és en primer lloc la preparació del professorat. Els títols requerits difícilment garanteixen la fluència i el vocabulari necessari per fer una classe de debò, cosa que evidentment no és el mateix, ni té gaire a veure, amb llegir un paper o projectar un power point. Una bona classe inclou el diàleg i si aquest es desenvolupa en una llengua que no és ben coneguda ni natural per cap dels participants. La situació és antinatural i forçada. Especialment lamentable és el tema de la pronunciació de la llengua anglesa. Tothom que en té certes nocions  (grup en el que no acostumen a estar inclosos els que ens manen) sap que una pronunciació correcta és difícil d’adquirir i certament no està exigida a la titulació de referència de les EOI.  A una conversa informal hom pot inventar una pronunciació, però anar repetint una pronunciació inventada durant un any no sembla una experiència gaire profitosa pels nens. Les pretensions dels programa es troben, a més, aclaparadorament lluny de la realitat. Contra les idealitzacions que els sectors més espanyolistes puguin tenir d’aquest desconegut país, jo trobo que, en general, el castellà dels meus alumnes és molt dolent perquè es molt pobre. Poden dir molts poques coses i no em sembla que un anglès de segona categoria els pugui ajudar en aquest problema fonamental.
El tema m’emprenya perquè hi conflueixen varies formes contemporànies de tonteria que em posen ben nerviós. En el fons d’aquesta reconversió, els professors castellans que no tenen títol d’anglès comencen a tenir problemes real per trobar places a molts llocs, hi ha la determinació de l’administració a convertir els instituts en acadèmies de llengua de barri, cosa coherent per a una administració que no creu en els propòsits ni a les finalitats del batxillerat. La pena és que els professors especialistes en molts casos tampoc sembla que en creguin. Personalment no estic en contra de l’ensenyament d’idiomes. Jo n’he estudiat  algun i encara ho faig. Sempre, però, amb un esforç considerable, cosa que no tothom sembla tenir clar, i sempre amb un objectiu ben determinat.  Sense la segona cosa no es pot donar la primera i sense aquesta no hi ha possibilitat d’un aprenentatge real.

2 comentaris:

  1. Estic absolutament d'acord amb tu. Malauradament, l'esnobisme -ja no l'enveja que envejava Machado- és el nou denominador comú que ens uneix a tots. Moltes vegades m'ha tocat haver de defensar aquest criteri tan impopular i haver de passar per "carca" i refractari als "idiomes".

    Jo els dic que es pot parlar perfectament l'anglès i ser (també) un perfecte analfabet: a Anglaterra n'hi ha uns quants, d'aquests. Salut!

    ResponElimina
  2. La resistència dels espanyols a no aprendre altres idiomes és inherent a la ignorància supina d'aquest pais.

    ResponElimina