Sícilia (III)

 Pier Paolo Passolini

 Sant Jordi a Modica

 Chiesa rupestre de San Nicolo Inferiore

 Catedral de Sant Jordi a Ragusa

La plaça del municipi a Noto

De Caltagirone marxem vers Ragusa, és la primera de les ciutats barroques del sud que visitarem. Dormim al Risveglio Ibleo un antic palau barroc. La nostra habitació és molt gran i és precedida de dues altres estances al nostre abast on hi ha una biblioteca molt apreciable. A la casa algú ha estudiat medicina i dret i tenien un gust per la literatura. Com arribem a l’hora de la Passegiata ens afegim immediatament. Ens allotgem i passegem per la part baixa de la ciutat, la més antiga i la que fou reconstruïda després del terratrèmol que assolà l’illa al segle XVII. Els seus nobles habitants no es conformaren amb restar a la ciutat nova i recrearen el traçat urbà d’abans del desastre. El conjunt que resta és d’una gran qualitat. El cor de la central és la plaça de la catedral dedicada a Sant Jordi, cosa bastant estesa en aquesta part del país. A l’extrem de la ciutat hi ha un parc romàntic, el giardino ibleo, des del qual hom pot esguardar les muntanyes que envolten la ciutat i al costat del qual es troba l’església de Sant Jordi. Molt poca cosa resta dempeus, però és prou per apreciar un exemple molt característic del gòtic català que ens fa sentir-nos com a casa.
Al vespre enfront de l’esglessia de Sant Josep, l’atzar vol que es faci un homenatge a la figura de Pier Paolo Passolini. És un espectacle amb poesia, música i la presència del director mitjançant la reproducció d’entrevistes enregistrades per la RAI a la dècada dels seixanta. Els actors, dirigits per Agostino d’Angelis, diuen els poemes amb convicció, la major part tenen un caire autobiogràfic i entre els poemes i les seves declaracions hom pot fer-se una idea cabdal d’aquest intel·lectual, una figura per la qual la meva admiració no fa sinó créixer amb el temps. Essent com soc, essencialment platònic, percebo a Passolini un exemple on la integritat moral està acompanyada de la lucidesa intel·lectual. La grandesa de la seva figura encara es posa més de relleu pel contrast amb el que ha vingut després: El berlusconisme que ell preveié amb tota claredat sense parlar mai de Berlusconi.
Les dues següents etapes són les dues altres ciutats barroques del sud:Modica i Nolo. Són força diferents, l’entramat urbanístic de la primera resulta molt més difusa que la segona, d’arquitectura barroca però reconstruïda seguint un pla racionalista. Modica és famosa per la seva xocolata que no constitueix en general una de les meves febleses. L’Encarna en compra de diferents menes i jo el conec mitjançant un granissat excel·lent. Als carrers en recordo sobret tot l’església de Sant Jordi i el contrast amb els frescos conservats des de l’època bizantina de la chiesa rupestre di San Nicolo Inferiorel.


Noto és una ciutat molt endreçada i que presumeix de tenir les millors gelateries del mon. El mon es molt gran per ser taxatius però certament el gust d’allò que provo, un granissat de mora i un gelat de pistatxo, és excepcional. L’estil predominant segueix sent el bàrroc i el lloc més impactant és la plaça del municipi, de grans dimensions i tota ella ocupada per diversos palaus i la catedral. una mica més amunt de l’avinguda principal, hi és el palau Nicolaci di vilarodata, que visitem i durant el temps que dura la visita pots sentit com si s’hagués revertit el flux del temps i estigués a l’escena del ball on es clou Il Gatopardo viscontinià, de la qual darrerament s’ha commemorat el cinquantè aniversari.

Dennis Hopper a la Royal Academy of Arts

Diumenge vaig a la Royal Academy on hi ha una exposició de les fotografies fetes per Dennis Hopper a la dècada dels seixanta. L’autor les presenta com quelcom de molt important per ell, ja que en aquell moment eren el seu únic mitjà d’expressió. La seva carrera d’actor no estava en un moment molt prometedor, amb molt poca feina, només la que li donava Henry Hattaway perquè John Wayne l’esbatussés amb més o menys consistència, i certament rebre els cops de Wayne no semblava un gran camí d’expressió de la seva creativitat. Al final de la dècada vingué Easy Rider i les coses canviarien, però mentre tant l’amic Hooper matava el temps lliure, presumiblement molt, documentant els canvis que estava vivint l’Amèrica dels seixanta. Aquest valor documental és possiblement el més important de l’exposició, ja que no vaig acabar de trobar grans valor formals a les seves imatges. No és que Hopper estigués mancat d’ambicions artístiques, pel contrari la connexió amb tendències de l’art contemporani és molt palesa. Però el meu interès per aquestes manifestacions és limitat i tampoc vaig trobar res de gaire original. L’exposició però és una crònica visual de primera mà de la vida de la contracultura americana als seixanta, amb la presència repetida d’Andy Warhol i també de les agitacions que la van commoure. Especialment interessants són les fotos realitzades a Montgomery a la marxa contra la discriminació racial realitzada l’any 1965, a la qual assistí Hopper acompanyat pel seU, amic, llavors Marlon Brando

One, two, three

Quan l’ingenu i ardorós jove comunista se n’assabenta de la defecció del camarada Peripetchikoff, acompanyada de la denuncia dels seus camarades, el rus li replica amb la llista de les traïcions comeses pels protagonistes de la història soviètica. Les línies següents clouen el diàleg.

Otto Ludwig Piffl: Is everybody in this world corrupt?

Peripetchikoff: I don't know everybody.

John Ford i la pregunta

 En Ruiz

En Liberty 

Tota la intel·ligència política catalana (no poso cap qualificatiu) ha reflexionat tot el que li ha calgut i ha volgut sobre les diferents combinacions que permet la pregunta doble plantejada pel President. Curiosament, la que jo em veuria inclinada a contestar és la que ningú considera perquè tothom sembla pensar que no té sentit. Sí hagués de triar, la meva tria seria el NO-SI. És a dir no vull que Catalunya sigui un estat, però si que sigui independent.

Entendre la plausibilitat d’aquesta proposta passa per reveure i repensar un clàssic de debò, The Man who shoot Liberty Valance, rodada per John Ford el 1962. Com alguns recordareu el conflicte bàsic en termes polítics s’esdevé entre els partidaris de que Shimbone i la seva comarca s’integri en un nou estat o els que com Liberty Valance, i segurament en el fons del seu cor Tom Doniphon, prefereixen l’estat lliure, és dir, més o menys, el campi qui pugui. Plantejat així és evident que l’opció del territori lliure és molt més adient per nosaltres que la de l’estat. En primer lloc, perquè Mas no s’assembla gens a Ransom Stoddard (James Stewart) tot i que em queda el dubte de si Homs, borratxo podria dir alguna cosa sensata com li passava a l’editor del Shimbone Star. Sobri és clar que no té gaire interès. Esser un territori lliure sembla ben adient amb la nostra tradició individualista, que Pla va explicar molt bé, i amb la nostra tradició anarquista, oblidada, amagada però no del tot superada (l’enterrament de Durruti segueix sent possiblement la performance massiva més important de la nostra història)

La raó més important és però que vist el personal que manaria, estarem, la gent normal segurament més segurs a un territori lliure, que no pas a un territori manat per segons qui. Al capdavall, enfront de Liberty Valance tenies una possibilitat de defensar-te si tenies un bon dia (aquest semblava ser el cas de Stoddard) i els altres no sé si ens deixaren tantes opcions. Comparem les fotos de més amunt. Liberty és terrible, però Lee Marvin li donava un bri de simpatia i humanitat, si més no per tenir un cert sentit de l’humor. L’altre paio si en té de tot això, ho amaga molt bé. D’altra banda l’amic Ruiz és molt més letal. Mentre que el pobre Liberty de fet no assoleix matar ningú a la pel·lícula, Ruiz sense fuet ha assolit un increment de la mortalitat en un 5% el 2012 segons informava Crònica Global seguint el Col·legi de Metges de Barcelona. Milers de catalans que ja no arribaren ni a Damasc, ni a Itaca, ni enlloc.

Peter O'Toole

Desvagat i perdent el temps em sorprèn la notícia de la mort de Peter O’Toole. A tot arreu es diran moltes coses i possiblement ben dites. Tenia 81 anys, una edat més que correcta per algú que havia triat la seva opció vital. Hom l’associa a una certa mala sort pel fet que sigui un dels més il·lustres exclosos de la cerimònia de l’oscar, però més enllà d’aquell detall la seva autèntica mala sort fou la seva fortuna: començar (gairebé ) la seva carrera sent Lawrence, fent un treball que possiblement ja no podia ser superat. Lean prengué, triant-lo, una decisió difícil, les dimensions del film apuntaven a un figura com Brando, el primer protagonista pensat. A hores d’ara, Lawrence és inimaginable, ni amb Brando, ni amb qualsevol altre. La resta fou possiblement menor però era prou amb haver estat el protagonista de la que potser es la més reeixida descripció del poder espiritual del viatge.

Paul Schrader a Valladolid

Aquest cap de setmana ha passat per aquestes terres Paul Schrader, que està rebent l’homenatge de la SEMINCI. Schrader és un tipus que crec que podem considerar com a fonamental tant com a estudiós del fet cinematogràfic, la seva tesi doctoral sobre Ozu, Bresson i Dreyer és un dels textos que cal llegir quan hom vol pensar les possibilitats del cinema, com a guionista, Taxi Driver i Ragging Bull !, i fins i tot com a director on tot i que no sempre ho encerta, ha assolit pel·lícules tant sorprenents com American Gigolo o tan efectives com Affliction. Avui era entrevistat a EL MUNDO i de manera lúcida deia quelcom amb el que no puc deixar d’estar d’acord però que d’alguna manera he d’entendre que suposa la meva fi del mon. Ja no hi ha cànon cinematogràfic possible, entenent és clar que una llista personal de films preferits té tota la validesa subjectiva que hagi pogut tenir sempre. Però la seva universalització és impossible. El fet determinant és la multiplicació de l’oferta audiovisual propiciada pels nous mitjans. A l’aula això es nota de manera accelerada en els darrers anys. En molt poc temps es fa molt difícil trobar referents comuns no només entre jo i els meus alumnes, sinó entre ells mateixos. La visió de films ja no és un acte públic, sinó del tot privat. La cinefilia, tant a la seva vessant amateur com professional, haurà tingut una vida intensa però no gaire més llarga, que la que podem tenir els darrers supervivents de la meva generació. Queda per pensar com afectaren aquests canvis a la literatura, la qual tampoc em sembla que estigui en una situació gaire diferent.

Bons consells de bona gent britànica

El Dr. Johnson i Hume foren possiblement les dues grans figures intel·lectuals britàniques del XVIII. No es tenien gaire simpatia. La meva primera notícia de l’existència del Dr. Johnson no va venir de cap estudi erudit, sinó d’una sentència seva percudida en una pel·lícula per Kirk Douglas, un senyor amb indiscutible capacitat per percudir. La pel·lícula era Paths of Glory i la sentència deia més o menys que el patriotisme és l’últim refugi dels poca-vergonyes. Hume no tenia un sentiment gaire llunyà i per això escrigué que the heigths of popularity and patriotism are still the beaten road to power ant tyranny; flattery to treachery (Of Public Credit, Essays, p. 313). Fora tan bó al nostre petit país tenir algú mínimament semblant a Hume o al Dr. Johnson !

Tancament del cine Urgell

Llegeixo al diari que avui tanca per sempre més el cine Urgell. Fa molt d’anys que no el trepitjo i tanmateix la pena que sento ara és ben real. Tot i que encara estigui obert el Club Coliseum avui desapareix el darrer lloc que des de la meva memòria personal puc identificar amb anar al cine. Sembla que no hi la intenció de fer multisales i em sembla bé. Les multisales són una altra cosa i la ciutat ja en té prou. Imagino que és del tot evident que una sala d’aquesta mena no és rentable, ni té sentit en un mon on la gent és feliç amb la possibilitat de veure les seves pel·lícules preferides amb una tablet, com l’altra dia em deia la noia de casa, tot mirant-me de convèncer-me per comprar-ne una. Jo no crec que em miri mai Lawrence d’Aràbia, que fou estrenada a l’Urgell, amb una tablet. Però, de fet a gairebé ningú li interessa mirar-se a hores d’ara Lawrence d’Aràbia. Suposo que aquesta es l’essència de la vida moderna i avui entenc molt millor els meus avis que em parlaven amb nostàlgia dels llocs barcelonins de la seva joventut i que desaparegueren generalment amb el frenesí desarrollista del dels seixanta. Barcelona no és una excepció, sinó que això passa a totes les grans ciutats plenes de llocs i racons que foren alguna cosa que ja no són i suposo que això defineix del tot la nostra manera de ser-hi a la vida.



Com que trigava cinc minuts des de casa hi vaig anar força sovin,t tot i que tampoc fos un espectador habitual perquè tampoc he estat mai pendent de les superproduccions a les quals la sala estava especialitzada, per això, quan els diaris esmenten les pel·lícules que foren estrenades en aquesta pantalla, la major part em deixa indiferent. Dos dels meus films preferits els vaig veure, però, en aquest cinema, fa una quantitat inabarcable d’anys, gairebé cinquanta, és a dir a la més llunyana infantesa. Del primer, el meu record és indirecte, tenia tres anys i m’ho han explicat els meus pares, fou Els Vikings de Richard Fleischer que em provoca una dèria pels vikings que em durà molt temps. Penso ara per ara que potser és la millor pel·lícula d’aventures rodada mai. Després, i tot i que era molt petit si que en tinc record, el planeta dels simis on vaig aprendre per primera vegada alguna cosa sobre la fragilitat del món en el que vivia i vaig sentir, com no he sentit gairebé mai més, por a un cine.

Sobre diferents rescats

Em vaig assabentar de la notícia del, diguem-ne, rescat ahir al vespre. No tinc prou certesa en els meus coneixements per dir si això és bo o dolent (tinc, és clar, les meves sospites) però si prou seguretat en la meva memòria per recordar que fa només dos dies, el que va passar ahir era qualificat pel president del Govern com impensable. Volent pensar en altres coses triem una pel·lícula per passar el vespre i el noi tria Duck Soup, la qual precisament comença amb el rescat econòmic de Fredonia! Efectivament quan comença el film les finances de Freedonia tenen un forat de vint milions de dòlars (molts diners els anys trenta) Llavors no hi havia FMI però si senyores molt riques  com la senyora Teasdele (Margaret Dumont), la qual no imposa condicions macroeconòmiques, però si directament polítiques: cedir el govern del país a Rufus T. Firefly  (Groucho Marx). La veritat és que veient la pel·lícula no podia deixar de sentir una sana enveja pels habitants de Freedonia. No crec que ningú pugui pensar que el Mariano resisteixi una comparació amb Mr. Firefly. Com a mínim, el segon és ben divertit i diferències a favor del primer és difícil trobar-ne cap. 

boira

Dijous anant a primera hora cap a Medina vaig trobar per primera vegada el succés atmosfèric predominant durant l’hivern a aquest país: la boira. Tot i ser prou espessa no va trigar gaire a escampar i va ser seguida per un migdia i una tarda tardorenca del tot prodigioses. Jo he vist i he patit molt poques boires a la meva vida. A les rodalies de Barcelona no se’n fa i per Londres, els sis anys que hi vaig viure gairebé tampoc. La boira és sobretot una cosa que passa a les pel·lícules, a moltíssimes pel·lícules de fet perquè simular-la és molt més fàcil i barat que construir un decorat.  També és molt efectiu perquè ens dóna una possibilitat d’imaginar que ens permet anar més enllà del que permet la imatge concreta. Dues escenes de pel·lícules per les que sento una real estimació s’esdevenen a la boira.  La primera és Amarcord quan l’avi es perd en una boira tardorenca i comença plantejar-se si allò no serà la mort. La segona també està relacionada, de manera més punyent amb la mort quan a la mirada de Ulisses sentim, en els dos sentits del mot, amb Harvey Keitel però no veiem la mort de la família del curador de la filmoteca de Sarajevo per partisans serbis.