Agafo un dels llibres que tinc de fa temps avorrint-se al prestatge i que ara em ve de gust llegir, un dels darrers de Lasch, The true and the only Heaven un autor que vaig començar a llegir a Londres i que em sembla del tot recomanable, el seu tractament de la rebel·lió de les elits sembla especialment oportú quan veiem el que està passant. El primer capítol és molt interessant,i l’autor justifica el seu punt de vista des de la seva biografia intel·lectual i social. Curiosament exposa elements molt propers al pensament d’una visitant recent d’aquestes pàgines, amb el que d’entrada sembla tenir poc a veure, Pier Paolo Passolini. Dues són les qüestions que els apropen: en primer lloc, la seva incomoditat amb el discurs progressista sobre l’avortament, Lasch vincula la revindicació de l’avortament il·limitat amb la creença de què només té sentit pujar els nens destinats al triomf social i la segona la seva creença a l’allunyament de l’esquerra que la gent que en principi havia de defensar. I així la lucidesa de Passolini quan afirmava que entre les brigades roges i els carabinieri, ells estava amb els segons, que eren el poble, és semblant a la de Lasch quan afirma que el vot veritablement connectat amb els valors i la sensibilitat popular el 1980, era el vot a Ronald Regan (cosa que evidentment no significa que Regan no traís completament aquests valors i aquesta sensibilitat). Penso que Lasch i també Passolini i jo mateix haguessin trobat clarificadora, per positiva, la declaració feta avui pel primer ministre francès sobre la conveniència de treure l’adjectiu socialista del partit socialista francès, perquè aquest terme ja no atreu el progressisme. Ells estan a una altra cosa.
divendres, 24 d’octubre del 2014
El veritable i únic cel de Lasch
dijous, 23 d’octubre del 2014
Altres temes
Miro de no enfadar-me gaire quan llegeixo o sento informatius, però ahir no vaig poder contenir un sentiment de ràbia i indignació en el grau més agut quan vaig sentir els riures que la bancada del PP al congrés va dedicar al líder del PSOE, quan aquest va anunciar que parlaria de la pobresa infantil. El que no acabo de saber és com explicar-me-la: maldat, supèrbia, ignorància de la realitat? Possiblement una barreja de les tres coses. No ho sé pas, allò que si sé, és que en aquesta província no és gens difícil trobar aules amb un 25% de nens en aquesta situació i no són pas les pitjors. Tampoc no m’atreviria a dir que no és un tema, la pobresa infantil, del que no es parla gens, però certament no es parla prou. D’altres qüestions no es parla gens i se n’hauria de parlar més, per exemple de la qüestió del TTIP de la que avui he rebut informació gràcies a la gent de Caféambllet. No posaré en dubte, que allò que expliquen pugui ser discutible, no ho és el fet del silenci que envolta la qüestió, de la qual es parla també a mitjans d’altres llocs com el diari britànic the independent. Per acabar, i ja que vaig recollint coses, una de les coses de les que tampoc parlem gens els catalans és de la sanitat, per això va bé que de tant en tant es publiquin coses com les que avui surt a El pais, ben il·lustratives dels projectes de país que romanen en silenci.
dimecres, 22 d’octubre del 2014
Els dos extrems de la corda
Segueixo els esdeveniments del procés des de l’òptica girardiana que l’atzar i la necessitat em van imposar des de fa uns anys. L’esquema de l’autor de la mentida romàntica s'escau de manera prou adient ara per ara, situant-nos dins de la fase de la pujada als extrems, la qual només pot acabar amb alguna mena de conflicte violent. Tanmateix, estem a Europa i això no significa tant que siguem més civilitzats,que posem per exemple els indonesis, sinó que som molt més porucs. Segurament perquè no volem perdre el que tenim, cosa que fa els occidentals actuals conservadors fins al moll dels ossos. Quina d’aquestes dues tendències guanyarà, es el misteri que es revelarà als propers mesos. Personalment, i puc estar equivocat, jo apostaria per la segona, perquè hi ha masses, excessius, indicis de què mentre la nostra por és d’allò més real, tota la discussió política ha quedat reduïda a ser un àmbit, poc glamorós i molt avorrit, del show-businness.
dilluns, 20 d’octubre del 2014
The act of killing
Veig ahir, per gentilesa del Ramon, The act of Killing. No m’agrada parlar d’experiència cinematogràfica, atès que la veig pel DVD al saló de casa però em sembla absolutament sorprenent i colpidora, possiblement l’obra més original dels darrers temps i potser un exemple significatiu pels que pensen que el futur de l’art cinematogràfic a hores d’ara passa molt més pel documental que no pas per allò que convencionalment entenem com a ficció, tot i que el gran mèrit del film de Joshua Oppenheimer és finalment mostrar-nos una realitat més inquietant que el pitjor dels malsons. La història parteix del cop d’estat a Indonèsia de l’any 1965, quan la repressió posterior causà més d’un milió de morts acusats de comunisme, tot i que el sentit utilitzat amb aquest terme era molt ample. Tots els xinesos, per exemple, s’esqueien dins d’aquesta categoria. Quaranta anys després el director retroba alguns dels responsables i executors i els convenç de fer una pel·lícula on es reprodueixin els fets infamants. La pel·lícula documenta aquest procés de creació. Els protagonistes envellits tenen la llibertat de planificar el film com volen i trien els models del cine americà i el musical, els gèneres preferits de molts d’ells, afeccionats i treballadors, revenedors exactament, a sales de projecció en el temps del cop.
The act of Killing no és un film sobre el genocidi, sinó sobre la persistència del genocidi en un país on mai no hi hagut cap mena de reconciliació, sinó que considera aquest moment com fundador de l’actual règim. De fet l’organització Pemuda Pancastila,l’organitzadora dels escamots de la mort segueix essent un dels poders fàctics fonamentals del país. La figura central del film és Anwar Congo, el qual es defineix ell mateix com un gangster, terme que ells entenen com home lliure, i oposen a comunista. Al film veiem un senyor elegant, aparentment reflexiu, molt afeccionat al ball, tendre amb els seus nets, mentre ens explica amb tota tranquil·litat que va executar aproximadament un miler de persones, generalment amb el procediment d’estrangulació amb filferro, molt més higiènic que matar-los a cops, com feien en un principi i tenien el problema de com netejar la sangonera. Anwar Congo és excepcional perquè finalment mostra remordiments, cosa que mai no veiem experimentar cap dels seus companys.
No és el film més adequat si hom es planteja una visita turística a Indonèsia. De fet, la primera idea que et ve al cap després de la projecció és que no hi aniries a un país com aquell mai de la vida. No és estrany així que el govern Indonesi s’hagi enfurismat contra el film d’Oppenheimer. No crec però que se’ls hagi de fer gaire cas. Hi ha molt motius per mirar un film, que constitueix potser el millor exemple del que Arendt designà com la banalitat del mal i que en la seva última hora fa una interrelació entre la memòria històrica, la ficció cinematogràfica i la dimensió onírica d’una potència aclaparadora i totalment sense precedents, pel que jo en sé dir. Plató acaba el banquet parlant de la fusió entre la tragèdia i la comèdia i potser això fora dir massa, però com a mínim si que hi ha una completa fussió i indistinció entre el terrorífic i el ridícul en alguns moments com, per exemple, quan els cineastes-botxins volen il·lustrar la seva concepció de la vida amb el tema central de la pel·lícula “Nascuda lliure” ( Una història sobre una lleona, que tingué molt d’èxit en el seu temps).
Etiquetes de comentaris:
cine,
el costat fosc de la naturalesa humana,
Humor
diumenge, 19 d’octubre del 2014
Sícilia (III)
Pier Paolo Passolini
Sant Jordi a Modica
Chiesa rupestre de San Nicolo Inferiore
Catedral de Sant Jordi a Ragusa
La plaça del municipi a Noto
De Caltagirone marxem vers Ragusa, és la primera de les ciutats barroques del sud que visitarem. Dormim al Risveglio Ibleo un antic palau barroc. La nostra habitació és molt gran i és precedida de dues altres estances al nostre abast on hi ha una biblioteca molt apreciable. A la casa algú ha estudiat medicina i dret i tenien un gust per la literatura. Com arribem a l’hora de la Passegiata ens afegim immediatament. Ens allotgem i passegem per la part baixa de la ciutat, la més antiga i la que fou reconstruïda després del terratrèmol que assolà l’illa al segle XVII. Els seus nobles habitants no es conformaren amb restar a la ciutat nova i recrearen el traçat urbà d’abans del desastre. El conjunt que resta és d’una gran qualitat. El cor de la central és la plaça de la catedral dedicada a Sant Jordi, cosa bastant estesa en aquesta part del país. A l’extrem de la ciutat hi ha un parc romàntic, el giardino ibleo, des del qual hom pot esguardar les muntanyes que envolten la ciutat i al costat del qual es troba l’església de Sant Jordi. Molt poca cosa resta dempeus, però és prou per apreciar un exemple molt característic del gòtic català que ens fa sentir-nos com a casa.
Al vespre enfront de l’esglessia de Sant Josep, l’atzar vol que es faci un homenatge a la figura de Pier Paolo Passolini. És un espectacle amb poesia, música i la presència del director mitjançant la reproducció d’entrevistes enregistrades per la RAI a la dècada dels seixanta. Els actors, dirigits per Agostino d’Angelis, diuen els poemes amb convicció, la major part tenen un caire autobiogràfic i entre els poemes i les seves declaracions hom pot fer-se una idea cabdal d’aquest intel·lectual, una figura per la qual la meva admiració no fa sinó créixer amb el temps. Essent com soc, essencialment platònic, percebo a Passolini un exemple on la integritat moral està acompanyada de la lucidesa intel·lectual. La grandesa de la seva figura encara es posa més de relleu pel contrast amb el que ha vingut després: El berlusconisme que ell preveié amb tota claredat sense parlar mai de Berlusconi.
Les dues següents etapes són les dues altres ciutats barroques del sud:Modica i Nolo. Són força diferents, l’entramat urbanístic de la primera resulta molt més difusa que la segona, d’arquitectura barroca però reconstruïda seguint un pla racionalista. Modica és famosa per la seva xocolata que no constitueix en general una de les meves febleses. L’Encarna en compra de diferents menes i jo el conec mitjançant un granissat excel·lent. Als carrers en recordo sobret tot l’església de Sant Jordi i el contrast amb els frescos conservats des de l’època bizantina de la chiesa rupestre di San Nicolo Inferiorel.
Noto és una ciutat molt endreçada i que presumeix de tenir les millors gelateries del mon. El mon es molt gran per ser taxatius però certament el gust d’allò que provo, un granissat de mora i un gelat de pistatxo, és excepcional. L’estil predominant segueix sent el bàrroc i el lloc més impactant és la plaça del municipi, de grans dimensions i tota ella ocupada per diversos palaus i la catedral. una mica més amunt de l’avinguda principal, hi és el palau Nicolaci di vilarodata, que visitem i durant el temps que dura la visita pots sentit com si s’hagués revertit el flux del temps i estigués a l’escena del ball on es clou Il Gatopardo viscontinià, de la qual darrerament s’ha commemorat el cinquantè aniversari.
Sant Jordi a Modica
Chiesa rupestre de San Nicolo Inferiore
Catedral de Sant Jordi a Ragusa
La plaça del municipi a Noto
De Caltagirone marxem vers Ragusa, és la primera de les ciutats barroques del sud que visitarem. Dormim al Risveglio Ibleo un antic palau barroc. La nostra habitació és molt gran i és precedida de dues altres estances al nostre abast on hi ha una biblioteca molt apreciable. A la casa algú ha estudiat medicina i dret i tenien un gust per la literatura. Com arribem a l’hora de la Passegiata ens afegim immediatament. Ens allotgem i passegem per la part baixa de la ciutat, la més antiga i la que fou reconstruïda després del terratrèmol que assolà l’illa al segle XVII. Els seus nobles habitants no es conformaren amb restar a la ciutat nova i recrearen el traçat urbà d’abans del desastre. El conjunt que resta és d’una gran qualitat. El cor de la central és la plaça de la catedral dedicada a Sant Jordi, cosa bastant estesa en aquesta part del país. A l’extrem de la ciutat hi ha un parc romàntic, el giardino ibleo, des del qual hom pot esguardar les muntanyes que envolten la ciutat i al costat del qual es troba l’església de Sant Jordi. Molt poca cosa resta dempeus, però és prou per apreciar un exemple molt característic del gòtic català que ens fa sentir-nos com a casa.
Al vespre enfront de l’esglessia de Sant Josep, l’atzar vol que es faci un homenatge a la figura de Pier Paolo Passolini. És un espectacle amb poesia, música i la presència del director mitjançant la reproducció d’entrevistes enregistrades per la RAI a la dècada dels seixanta. Els actors, dirigits per Agostino d’Angelis, diuen els poemes amb convicció, la major part tenen un caire autobiogràfic i entre els poemes i les seves declaracions hom pot fer-se una idea cabdal d’aquest intel·lectual, una figura per la qual la meva admiració no fa sinó créixer amb el temps. Essent com soc, essencialment platònic, percebo a Passolini un exemple on la integritat moral està acompanyada de la lucidesa intel·lectual. La grandesa de la seva figura encara es posa més de relleu pel contrast amb el que ha vingut després: El berlusconisme que ell preveié amb tota claredat sense parlar mai de Berlusconi.
Les dues següents etapes són les dues altres ciutats barroques del sud:Modica i Nolo. Són força diferents, l’entramat urbanístic de la primera resulta molt més difusa que la segona, d’arquitectura barroca però reconstruïda seguint un pla racionalista. Modica és famosa per la seva xocolata que no constitueix en general una de les meves febleses. L’Encarna en compra de diferents menes i jo el conec mitjançant un granissat excel·lent. Als carrers en recordo sobret tot l’església de Sant Jordi i el contrast amb els frescos conservats des de l’època bizantina de la chiesa rupestre di San Nicolo Inferiorel.
Noto és una ciutat molt endreçada i que presumeix de tenir les millors gelateries del mon. El mon es molt gran per ser taxatius però certament el gust d’allò que provo, un granissat de mora i un gelat de pistatxo, és excepcional. L’estil predominant segueix sent el bàrroc i el lloc més impactant és la plaça del municipi, de grans dimensions i tota ella ocupada per diversos palaus i la catedral. una mica més amunt de l’avinguda principal, hi és el palau Nicolaci di vilarodata, que visitem i durant el temps que dura la visita pots sentit com si s’hagués revertit el flux del temps i estigués a l’escena del ball on es clou Il Gatopardo viscontinià, de la qual darrerament s’ha commemorat el cinquantè aniversari.
dilluns, 6 d’octubre del 2014
Sícilia (II)
Temple de la Concòrdia a Agrigento
Temple a Selinunte
Mosaic a la vila romana del Casale
L'escala de Caltagirone el dia de San Jaume
Temple a Selinunte
Mosaic a la vila romana del Casale
L'escala de Caltagirone el dia de San Jaume
De Marsala varem anar a selinunte, l’antiga ciutat que va arribar a tenir cent mil habitants i que constitueix un dels jaciments arqueològics més importants de la illa. El temple reconstruït a la part oriental és una presència aclaparadora i l’extensió del lloc dóna una idea prou completa de la seva grandiositat, tot i que la major part resta per excavar. La senyalització no és gaire bona dins del recinte i no identifico clarament el temple B, dedicat possiblement al gran Empedocles. Com que les carreteres anaven plenes, era diumenge, no varem tenir el millor dia orientant-nos i tampoc vam voler renunciar al bany a la platja just a la vora de les runes, el dia donà poc més de si i les possibilitats de veure alguns llocs que no coneixia i pels que tenia una certa curiositat, Sciacca i Eraclea Minoa no van poder concretar-se i queden per a un tercer viatge. Vam fer nit a Agrigento dins del nucli urbà. Molta gent considera aquesta ciutat un dels lloc més lletjos de la illa i certament l’accés a la ciutat ofereix mostres del pitjor urbanisme possible, una de les característiques més definidores de la illa i un dels llegats de la Cosa nostra, però dins de la ciutat com a la meva anterior visita em trobo molt bé. El caràcter de Kasbah del centre és molt fàcil de reconeixer i la ciutat té un aire tranquil i somort que després de l’agitació del dia, fem una caravana considerable per entrar-hi, resulta molt agradable. Dormim a un antic palau barroc reconvertit en casa d’hostes al número 191 del carrer Atenea que constitueix l’eix central de la vila.
El matí següent baixem vers la vall dels temples , possiblement les restes materials més importants de l’antiga civilització grega, sense excloure l’acropolis atenenca, al capdavall l’edificació més important del conjunt el temple de la concòrdia és, gràcies a la unesco, l’edifici grec més reproduït i més emblemàtic. Estem tot el matí i encara ens resta alguna cosa per veure. Després enfilem cap al nord i ens allunyem de la costa per endinsar-nos a la part interior de la illa, la mes rural i la més amagada. Tenim concertat allotjament a la vora del llac Pergusa, a nou km d’Enna. L’establiment, villacasablanca, resulta molt acollidor i tenim temps per fer una bona passejada pels carrers de la ciutat, la capital de província més alta de l’estat italià. Al matí següent, d’hora per evitar aglomeracions, visitem la vila romana del casale, una antiga finca dels temps de descomposició de l’imperi on es troba una col·lecció de mosaics romans. He sentit que ha estat molts anys tancada i pel que recordo ha valgut la pena perquè l’accés i la visita és ara molt més fàcil i agradable, havent acabat del tot amb la precarietat que abans caracteritzava la instal·lació. El casal era una casa rural, però la decoració fa pensar en un edifici molt més important, de fet era un retir urbà imperial i possiblement un testimoni d’allò que ens explica el professor Fortuny a classe, com en el segle III s’estava gestant ja la civilització feudal-medieval. El fang ha preservat els mosaics durant més de setze segles i sobta, sobre tot, el seu dinamisme i la seva riquesa cromàtica. Després dinem a Caltagirone, un desconegut per mi i molt saborós pesto de pistacchio, un altra de les poblacions cimeres famosa per la seva ceràmica i per la seva escala de 450 esglaons cadascú decorat amb motius diferents. La seva festa grossa és el dia de san Jaume, Giacomo, quan l’escala és decorada amb llums d’oli, per la qual cosa calen uns quatre mil litres, però serveix per assolir efectes com els que podeu veure a la foto.
dimecres, 1 d’octubre del 2014
Classisme
Hi ha d’haver, n’hi ha, professors sexistes, homòfobs i racistes. Però en principi, si no es dóna el cas que són del tot rucs, miren d’amagar-ho, perquè tenen clar que les conseqüències de mostrar el seu punt de vista poden ser prou desfavorables. El classisme en canvi no s’amaga. No cal amagar-lo perquè surt gratis. Així qui en té opinions d’aquesta mena no fa res per ocultar-les. Tampoc és casual, desvinculada de gairebé cap vincle amb les tradicions humanistes de la resta d’Europa, el patrimoni ideològic de la dreta a Espanya és poca cosa més que la defensa de la desigualtat social i l’esquera és l’ autora, orgullosa, d’una legislació intrínsecament classista. Potser perquè hi ha hagut molt progressisme, però molt poca esquerra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)