Follow by Email

dimecres, 27 de juny de 2012

Finalitat de CiU


Mirar de descargolar un objecte amb una maquina d’afaitar és un treball complex. Si tens un tornavís la qüestió es simplifica. Això és una obvietat absoluta però de fet ignorada per molts dels savis comentaristes polítics catalans. L’article d’Alvaro avui  a La Vanguardia n’és una mostra ben  clara. Si la solució per Catalunya és la independència o un avenç considerable de la sobirania llavors cal inventar una altra cosa. CiU és un artefacte dissenyat i endreçat exclusivament per mantenir allò que ara tenim, les institucions actuals,  i el mateix se’n pot dir del President Mas.

dilluns, 25 de juny de 2012

Mig segle


Mig segle, l’estadística i la biologia revelen una dada inexorable, indiscutible, el que hi ha per davant serà, ha de ser, menys del que ja tinc enrere.  En termes individuals no tindria, però  perquè ser pitjor, atès que tampoc he combregat mai, i fora inoportú fer-ho ara, a la mitificació romàntica de la joventut. En tot cas hi ha també motius per l’optimisme derivats de les dades aportats pels antropòlegs. Durant la major part de la història arribar al mig segle era essencialment una excepció. Alliberats de la fe en el progrés fora ridícul pensar que ens mereixem una altra cosa, el que no vol dir que no en podem fruir si és el cas. El balanç dels cinquanta anys és més aviat migrat per les aspiracions inicials, tan sols haver  començat a esbrinar que mirar d’entendre alguna cosa, és molt més difícil del que semblava.

divendres, 22 de juny de 2012

Previsió


El Pais parla avui de la desaparició probable de 3000 llocs de treball a la sanitat pública madrilenya. La causa és la desaparició dels oficis  vinculats a treballs no sanitaris però necessaris pels hospitals públics, que ara seran externalitzats (ajudants de cuina, responsables de manteniment, etc.). Les consideracions són les habituals i s’expliquen algunes històries particulars per sensibilitzar al lector. Hi ha una cosa, però,  que no em quadra ja que se’ns diu que l’efecte és mínim perquè fa més de deu anys que no es contracta ningú per aquesta mena de places. Això fa pensar en dues possibilitats: o bé, la culpa no és ben bé de la crisis, o bé, els nostres governants són més perspicaços del que sembla i la crisi ja estava prevista.

dijous, 21 de juny de 2012

Enyor


El Pisuerga marcava el límit de la ciutat fins després de la guerra civil. Per anar-hi al centre jo he de creuar el riu. No trigo gaire. La caminada és d’uns vint minuts. La faig, però, rarament. Només quan algun afer m’obliga de manera inexorable. Fa dos diumenges, desvagat ,vaig mirar de voltar una mica i el resultat fou desastrós. Entre casa meva i el riu, hi ha el barri anomenat Huerta del Rey. L’urbanisme és semblant al de Bellvitge tot i que més endreçat. La major part dels edificis són de molta més qualitat i l’espai entre els edificis esta enjardinat de manera més enraonada. El problema és l’opressió sensorial que em causen els blocs d’edificis alts, com els que caracteritzen aquest barri. L’enyor de Londres fou aquella tarda absolut i innegociable

dimarts, 19 de juny de 2012

Què cal fer?


Com es pot  defensar l’estat del benestar en aquests moments? No en tinc ni punyetera idea, però em sembla que si sé com no defensar-ho: cantant i ballant pel carrer.  La situació és prou greu com per mirar de fer, de debò, alguna cosa.  És veritat que, usant la terminologia habitual, no acaba de ser el moment ni de donar-se les condicions, però si les coses segueixen la major part  dels cursos previsibles, els moments que vindran seran pitjors i les condicions que es donaran serà menys adients.

dilluns, 18 de juny de 2012

qüestió pendent


Llegia l’altre dia amb el blog de Garcia Jurado la declaració de la seva satisfacció pels moments rars i escadussers de la feina docent en què tens la joia de sentir que has ajudat a veure, a descovrir alguna cosa als teus alumnes. Moments breus, escassos però que justifiquen la teva feina (possiblement però no computables des de cap dels criteris usuals de productivitat i eficàcia).  Hi vaig estar d’acord perquè jo sento el mateix. Malauradament, aquest darrer any ha estat diferent. Simplement no recordo haver viscut cap d’aquests moments. El problema de les setmanes futures  es veure on és la causa. Si és una conseqüència de la imminent senectut, o simplement és que jo i aquest país no lliguem.

divendres, 15 de juny de 2012

baixa intensitat


Ho deia Gray fa deu anys. A mi em va convèncer però ningú en va fer gaire cas: el problema d’Occident és que les classes mitjanes són obsoletes. Consumeixen molt i aporten molt poc. En aquest sentit el que passa, és el que té de passar. Tampoc és cap apocalipsi o, simplement si voleu, un apocalipsi de baixa intensitat. 

dijous, 14 de juny de 2012

Vides paral·leles


Quan era petit una de les històries explicades per glorificar l’astucia i la sagacitat del llavors cap d’estat era la narració de la seva trobada amb Hitler a Hendaya. Segons aquesta versió, es reuniren perquè l’alemany volia pressionar al gallec perquè Espanya entrés a la segona guerra mundial. Però l’únic posseïdor d’una laureada auto-concedida estava preocupat pel benestar dels espanyols, molt poquet l’any 41, i no veia clar que els alemanys se’n poguessin sortir i així acabà amb la paciència de Hitler que va haver de renunciar a l’aliança amb Espanya, vençut per la murrieria de Franco. Després hom ha sabut que tot fou exactament a l’inrevés. Era Franco qui estava desesperat per entrar a la guerra, amb l’esperança de controlar el Magreb, però Hitler no veié clar allò que podia aportar el desballestat exercit espanyol i valorà més mantenir com a aliada la França de Petain. Aquesta història em recorda poderosament a la protagonitzada pel gallec que ara ens mana. La diferència és que l’any 41 pels que estaven dintre d’Espanya assabentar-se del que es podia dir a l’exterior era força complicat i avui existeix Internet. Però hi ha maneres de pensar i de fer refractàries a qualsevol mena de canvi.

dilluns, 11 de juny de 2012

Perplexitat


Tota la premsa internacional de manera unànime mostra la seva perplexitat pel relat que Rajoy, i el, han fet del rescat bancari. Sembla que han tornat a fer la mateixa errada que el març del 2004 quan l’obsessió d’imposar un relat esbiaixat els va costar el govern d’Espanya.  Així, d’entrada sembla inexplicable la repetició d’un error d’aquesta magnitud. L’única explicació possible, em sembla, és el seu convenciment absolut de que la resta del món són idiotes. (que alguns dels estrategues  comunicatius del PP vinguin de l’extrema esquerra serveix per recolzar aquesta hipòtesi). Una convicció filla, no cal dir-ho, de la més radical ignorància. En aquest sentit és indubtable que el PP és el partit que millor representa Espanya.

diumenge, 10 de juny de 2012

Sobre diferents rescats




Em vaig assabentar de la notícia del, diguem-ne, rescat ahir al vespre. No tinc prou certesa en els meus coneixements per dir si això és bo o dolent (tinc, és clar, les meves sospites) però si prou seguretat en la meva memòria per recordar que fa només dos dies, el que va passar ahir era qualificat pel president del Govern com impensable. Volent pensar en altres coses triem una pel·lícula per passar el vespre i el noi tria Duck Soup, la qual precisament comença amb el rescat econòmic de Fredonia! Efectivament quan comença el film les finances de Freedonia tenen un forat de vint milions de dòlars (molts diners els anys trenta) Llavors no hi havia FMI però si senyores molt riques  com la senyora Teasdele (Margaret Dumont), la qual no imposa condicions macroeconòmiques, però si directament polítiques: cedir el govern del país a Rufus T. Firefly  (Groucho Marx). La veritat és que veient la pel·lícula no podia deixar de sentir una sana enveja pels habitants de Freedonia. No crec que ningú pugui pensar que el Mariano resisteixi una comparació amb Mr. Firefly. Com a mínim, el segon és ben divertit i diferències a favor del primer és difícil trobar-ne cap. 

dissabte, 9 de juny de 2012

Agenda oculta


Llegeixo l’entrada d’avui d’en JJ sobre les mistificacions universitàries. N’estic d’acord, però em crida l’atenció l’us fet pel professor Quintanilla (al qual també vaig llegir sense profit)  de la metàfora de l’agenda oculta. Les coses que estan passant ara, i que potser s’acceleraran precisament avui, poden sen qualificades amb molts adjectius però en cap cas amb el de sorprenent si no és el cas que hom hagi estat ficat a una caverna profunda i incomunicada durant els darrers trenta anys (però potser aquesta és una bona descripció d’alguns departaments universitaris). Tornant a Quintanilla, crec recordar que era una mena d’apòstol del popperianisme, però personalment jo sempre ho vaig relacionar més amb Berlanga. El personatge interpretat per J.L. López Vázquez a Placido es deia així. Quasi cinquanta anys i centenar de pel·lícules després la millor descripció de l’estructura moral del país segueix essent aquest film rodat a Manresa!

dijous, 7 de juny de 2012

comparacions


Ferran Sáez comparava en un article l’altra dia la nostra situació amb la dels anys trenta i es felicitava de la millora que suposa el tenir un estat amb formes de protecció social, cosa que impedeix una situació molt més dramàtica. Té raó, però, només en part, perquè aquestes formes  constitueixen també la nostra feblesa. La idea de que aquets bens són una cosa natural, un “dret” en el llenguatge utilitzat, i no pas el resultat de lluites heroiques on hom es deixà la sang i el fetge. L’oblit que no res és gratuït i sempre és oportuna la pregunta de “qui ho paga, això

dimecres, 6 de juny de 2012

Intel·lectuals


Soledad Gallego escriu un article a El Pais del diumenge sobre el silenci dels intel·lectuals enfront d’aquesta crisi que ja no és només econòmica, sinó de manera més radical política i essencialment moral. En tot cas, la pregunta o és d’una ingenuïtat desorbitada o és merament retòrica.  Només cal mirar la situació social, laboral d’aquests “intel·lectuals” per tenir la resposta.

dissabte, 2 de juny de 2012

Visita reial



Els reis són aquest cap de setmana a Valladolid, però em penso que no ens veurem. A la imatge l'academia de Caballeria instal·lada al  centre neuràlgic de la ciutat i funcionant

divendres, 1 de juny de 2012

De becs expiatoris


Estem a final de curs i ja no faig classe de segon. Amb molt de temps lliure prenc una cafè a la plaça de la hispanitat de Medina un espai magnífic que contracta amb la mediocritat del raval on rau l’institut (una zona de la vila coneguda popularment com a Vietnam). A l’altra banda de la terrassa on prenc el cafè hi ha el palau on traspassà la reina Isabel. L’espai obert als meus ulls fou així el darrer espai obert que veié aquesta reina (menys  endreçat llavors, suposo). Darrera meu dos simpàtics senyors, fills de la vila, discuteixen la situació actual. Tots dos estan d’acord en que tot plegat és un desastre i una catàstrofe i la culpa és dels que manen. Fins aquí, res d’estrany. El seu discurs, però, es torna més interessant quan es tracta de definir els que manen, que no són ni el PSOE, ni el PP, sinó el catalans i els bascos, els quals amb el seu 5% de vots han pogut fer-se amb el poder de manera absoluta i són els responsables de tot el que està passant. Entusiasmats amb el seu descobriment reforcen el seu discurs explicant que tot així ja ve dels temps de Franco, que pactà i repartí el seu poder amb catalans i bascos. (cal recordar que la pretensió dels falangistes més radicals en acabar la guerra era desmuntar completament la infraestructura industrial de les dues regions, cosa que no es va fer entre d’altres raons perquè segurament era impossible) Com deia Alyson de Wit és un punt de vista. Més enllà del judici històric allò que m’interessa és el que l’existència d’aquesta mena de reflexions ens anticipa sobre el futur. És ben sabut que quan venen mal dades un mecanisme infal·lible és la trobada de becs expiatoris i no és difícil d’endevinar quins tenen tots els números.