God Bless Lester

Hi ha dues raons fonamentals per a no escriure gaire, com no ho faig darrerament. La primera és el cansament, la segona és la sensació d’estat fins els capdamunt de tot plegat. Així, sembla que l’abstenció és una manera de tenir a ratlla alguns fantasmes propis i que tampoc cal afegir més pessimisme a l’ambient, que ja n’està prou servit. Tanmateix, cal dir de vegades alguna cosa, especialment si és bona. Avui mentre feia qualsevol tasca oblidable, per sentir-me una mica millor he posat un vell CD de jazz i he redescobert l’absolutament magistral que era el vell Lester Young. Sé prou que segurament Parker fou el saxofonista més decisiu de la història del jazz, que Coltrane estigué en el nivell conceptual més alt i que hom pot dir coses molt bones i encertades de Getz, Griffin o Mulligan. Però Young tenia quelcom que ningú més no tingué i que no sé si és, com vaig llegir fa poc, que totes les seves cançons ens acaben parlant de la mort. Hom diu que la veu humana és el millor instrument musical, però el saxo de Young no hi és gaire enrera. Us deixo un vídeo amb la cançó que ha inspirat aquest post. Els acompanyants són Nat King Cole al piano i Buddy Rich a la bateria.

Jimmy Fontana

Avui no toca parlar de bajanades i d’altra banda, per tot arreu en va ple. Fem llavors un petit homenatge al Jimmy Fontana que deixà ahir aquest món però que ens deixa el seu Mondo, una cançó per la que sempre he tingut una tirada especial

Cape fear

Els mateixos dies que preparava el guió de treball de To Kill a Mockingbird vaig veure per atzar una pel·lícula del mateix període i amb el mateix protagonista: Cape fear, de la que no tenia un record gaire clar però positiu. Revisada ara em sembla molt superior a la versió de Scorsese de trenta anys després tot i que la pel·lícula des del meu punt de vista perd força en el seu desenllaç, més aviat rutinari i poc inspirat. En canvi, el film té tres punts al seu favor que garanteixen la seva perdurabilitat: el primer, el treball de Robert Mitchum en el seu millor registre com a home malvat, en la línea del seu paper com a reverend Powell. La comparació amb el Max Cady de Robert de Niro, deixa més aviat en ridícul el, tanmateix, excel·lent protagonista de Taxi Driver En segon, una de les millors bandes sònores de Herrman, gens inferior a les que feu per Hitchcock i finalment un guió ben construït des d’una idea inquietant i, a hores d’ara especialment a Catalunya, políticament del tot incorrecte: la fragilitat de les convencions i precarietat dels instruments dels que disposem per aturar la violència quan aquesta emergeix. El nexe comú amb el film de Mulligan és el seu protagonista, Gregory Peck, si llavors parlàvem però de que per fer d’Atticus Finch la seva manca d’expressivitat era un avantatge , aquí probablement passa el contrari. Aquest és un dels punts on el film de Scorsese és superior, perquè Nolte era un actor amb una presència molt més ambigua i inquietant.

Wagner a segon de batxillerat

Seguint el programa establert, com a bon funcionar,i em toca explicar alguna cosa del Naixement de la tragèdia nietzschià. Per donar un idea del contingut del llibre em toca parlar de Wagner. Ningú no en sap res de res, a classe, de l’autor de Parsifal, ni tampoc de Beethoven, Mozart o Bach. Tots en feren i superaren el curs de Música obligatori a l’ESO on es fa història de la música, però no els ha quedat res. El curs el van fer amb una professora especialitzada que té un aula pròpia per a la matèria. Quan ho comento a casa, en el transcurs d’una conversa més general sobre la meva desmoralització com a docent, em pregunten si en tenia alguna idea quan feia COU d’aquests músic. I certament en tenia, sense que a casa tinguéssim l’hàbit d’anar a concerts, ni m’haguessin fet estudiar cap instrument. En tenia perquè interessat en general a la música, no donava per descomptat que no valgués la pena conèixer de tota mena. En sabia, perquè alguna cosa m’arribava, encara que no fes gaire atenció, mitjançant una oferta televisa que no t’oferia la possibilitat de fer zapping (exemple de la paradoxa que hem assenyalar sovint, un mon en principi molt estret, al capdavall, acabava oferint més que l’aclaparadora exuberància actual que, sense un mínim de curiositat acaba configurant mentalitats molt més estretes). En sabia alguna cosa perquè jo, i bona part dels meus companys, ens creiem els nostres professors. Ens creiem el senyor Casulleras (Joan Casulleras, catadràtic de matemàtiques al Milà i Fontanals) quan mirava de transmetre la seva passió per la música de manera molt precària en un aula amb més de cent alumnes, cosa que era potencialment, i de vegades efectivament, una incitació a la catàstrofe. (parlo del curs 76-77, era la segona vegada que es feia música al BUP però no existia encara professor especialitzat ) Ens creiem la Carme Trullàs, la meva tutora de COU, quan ens oferia entrades a un preu assequible per nosaltres per anar dissabtes a la tarda, al Palau. Ens el creiem perquè malgrat alguna crueltat ocasional i l’atracció de la rebel·lió pròpia de l’edat veiem que ells gaudien de quelcom que valia la pena i que el seu oferiment era sincer. Gaudien, en definitiva, d’una credibilitat que, de manera optimista, puc pensar que jo, com a docent, he tingut en algun moment, però que ara mateix em sembla del tot impossible.

Recordar també és viure

Han passat molts mesos des de cap anotació en aquest dietari. L’explicació d’entrada és ben senzilla. Treient la filosofia i el cinema, dels quals parlo en altres llocs, queda ben poca cosa, sinó entrem a la descripció de la vida familiar, cosa que tampoc cal.  Atès, doncs, que el balanç és magre i que els compromisos per l’any vinent són nombrosos i que a hores d’ara el que tinc per davant fa una mica d’angúnia, plegar seria potser una idea enraonada. Tanmateix, quan, per exemple, entro per atzar o necessitat a algunes de les velles pàgines del dietari, me n’adono que aquestes pàgines, si més no, són un poderós ajut per evitar el defalliment de la memòria, un tema inajornable per la gent que entrem al segon mig segle de vida. Prescindir de “pharmakons” fora el millor però és ben difícil pels que no acabem de tenir una ànima tan gran com  caldria. Així doncs cloure aquest estiu parlant de tres espectacles del que he gaudit i que no mereixerien caure a l’oblit. El primer fou una representació de Ricard III al festival de Teatre de Caceres.  No es cap bestiesa pensar que Ricard III és una de les cimeres de l’art shakesperià i de fet totes les figures de l’escena britànica han assumir el repte de representar el rei geperut. A Caceres la companyia es prengué alguna llibertat amb l’ordre de les escenes, com començar amb l’escena de la seducció de Lady Anne que, si no em falla la memòria, té lloc al final de l’acte primer. Té sentit, però, començar amb una escena que defineix perfectament el personatge de Ricard i que possiblement s’apodera de l’ interès de l’espectador. Potser el problema aquí és que també es fa molt estrany  no sentir els primers versos sobre l’hivern del descontent, també entre els més famosos de l’obra de Shakespeare. L’obra està ambientada en un camp de concentració alemany. De fet, és una representació dins d’una representació. Són els presoners del camp els que interpreten Shakespeare, tot i que cap element denoti la presència del poder, és a dir, els alemanys. Aquesta idea em va agradar perquè tanca un cercle. Si a Ricard III hi ha elements extrets del maquiavelisme, el qual pot ser definit com una idolatrització del poder, sembla oportú relacionar-ho amb un règim hitlerià, que en definitiva apura les conseqüències del maquiavelisme. Caceres, dit sigui de passada, és un lloc extraordinari. Possiblement el conjunt arquitectònics de més qualitat de l’estat.

La segona representació és el concert que dins del Teatre Grec oferí la Sant Andreu Jazz Band. Fins aquella nit hauria cregut quasi impossible trobar una adolescent interessat al jazz de l’època daurada d’aquesta música  i vet aquí que trobem un grup de gent no sols interessada sinó capaç de tocar amb una intensitat i una qualitat altíssimes. Com a retrobament amb Catalunya, no estigué prou malament. És la part de raó que tenia el Guardiola quan deia que pencant seriosament som imbatibles.

El tercer espectacle també pertanyé al Grec. Fou la representació que el grup teatral Complicite dirigit per Simon Mc Burnley feu de la novel·la de Bulkgàkov el Mestre i Margarida. El desafiament és de primer ordre per la complexitat del text i el seu caràcter inacabat. El dinamisme i la intensitat del treball de McBurnley és poderós i les tres hores acaben fent-se curtes. La posada en escena no deixà cap instant mort i la utilització dels mitjans audiovisuals moderns esdevé  essencial. Queda per aquest curs llegir-me la novel·la de Bulgàkov. No estic segur de que la representació reflecteixi tota la potencia intel·lectual del llibre, fora potser utòpic, esperar-ho; és  ben possible, però, que no hagi pas quedat curta en sentit de l’humor i emoció.