dijous, 27 de juny del 2013

Confiança

Cal desconfiar de la gent que només té una idea (com els que surten a la foto); especialment quan els que tenen a prop i remenen el bacallà tenen d’altres idees (d’aquests és més díficil trobar-ne fotos)

diumenge, 23 de juny del 2013

Lawrence d'Aràbia


Dimecres passat a iniciativa de Martin, passem la tarda veient Lawrence d’Aràbia, feia molts, masses, anys que no la veia, tot i que vaig voler trobar una estona quan vaig tornar de Jordània, però no vaig tenir el moment. La còpia que veiem és d’una nitidesa absoluta, molt superior a la d’altres blue-ray. Frueixo de la pel·lícula com sempre i penso que va guanyant amb el temps. Mentre la veig recordo l’assaig del meu llibre sobre Taxi Driver on comentava que Ethan Edwards era el pare de tota la sèrie d’herois problemàtics i psíquicament conflictius dels que Travis era l’exponent més clar. Entre Ethan i Travis, però, té un lloc també aquest coronel Lawrence, perquè més enllà de l’espectacularitat de les imatges, el film és la crònica d’un deteriorament psíquic, que és alhora el deteriorament de les il·lusions polítiques i intel·lectuals d’una Europa que amb aquella guerra començava una sobtada però inexorable decadència. Avui quan buscava la imatge per acompanyar el post, llegint les notes d’IMBD me n’assabento que la pel·lícula que Lean veié varies vegades a l’època del rodatge cercant inspiració era precisament The Searchers.

dissabte, 22 de juny del 2013

N.N. Taleb i la malaltia catalana



N.N. Taleb és l’autor d’un llibre curiós, interessant i força entretingut anomenat The Black Swan on reflexiona sobre els esdeveniments improbables, fent un homenatge a l’escepticisme antic i descrivint amb gràcia i enginy el que ell anomena arrogància epistèmica com a característica definidora del saber oficial, molt especialment, dels economistes i els afeccionats a les prediccions sense gaire fonament. Fa dos anys ha publicat un llibre d’aforismes i un d’ells m’ha semblat especialment adient per entendre moltes de les coses que passen al meu petit, mediterrani i dissortat país (ell ve d’un país també petit i mediterrani però molt més dissortat: el Liban) que té la seva universitat així, així, però estar orgullós de tenir una de les millors escoles de negocis del mon (el nom de la qual no esmentaré) on fins i tot han estat formats membres de la reialesa espanyola (amb els resultats que tothom coneix).



L’aforisme diu el següent: In science you need to understand the world; in business you need others to misunderstand it (a la ciència ens cal entendre el món; en el mon dels negocis cal que els altres deixen d’entendre’l). Un aforisme que no només té valor epistemològic, sinó des del que podríem explicar els mals de la política catalana.

divendres, 21 de juny del 2013

Cape fear


Els mateixos dies que preparava el guió de treball de To Kill a Mockingbird vaig veure per atzar una pel·lícula del mateix període i amb el mateix protagonista: Cape fear, de la que no tenia un record gaire clar però positiu. Revisada ara em sembla molt superior a la versió de Scorsese de trenta anys després tot i que la pel·lícula des del meu punt de vista perd força en el seu desenllaç, més aviat rutinari i poc inspirat. En canvi, el film té tres punts al seu favor que garanteixen la seva perdurabilitat: el primer, el treball de Robert Mitchum en el seu millor registre com a home malvat, en la línea del seu paper com a reverend Powell. La comparació amb el Max Cady de Robert de Niro, deixa més aviat en ridícul el, tanmateix, excel·lent protagonista de Taxi Driver En segon, una de les millors bandes sònores de Herrman, gens inferior a les que feu per Hitchcock i finalment un guió ben construït des d’una idea inquietant i, a hores d’ara especialment a Catalunya, políticament del tot incorrecte: la fragilitat de les convencions i precarietat dels instruments dels que disposem per aturar la violència quan aquesta emergeix. El nexe comú amb el film de Mulligan és el seu protagonista, Gregory Peck, si llavors parlàvem però de que per fer d’Atticus Finch la seva manca d’expressivitat era un avantatge , aquí probablement passa el contrari. Aquest és un dels punts on el film de Scorsese és superior, perquè Nolte era un actor amb una presència molt més ambigua i inquietant.

dijous, 20 de juny del 2013

El tema del tema (II)

Malgrat la insistència en posar un atmosfera èpica a les accions dels governs dels catalans, jo segueixo veient molt més proper Mas a Rufus T. Firefly que a Braveheart. Actuacions com la roda de premsa feta per dir que vol acabar la legislatura com a president (podria ser d’una altra manera?) en són el millor exemple, entre d’altres raons, perquè preguntes importants, com ara si estarem quatre anys més sense pressupost tampoc foren plantejades, llevat que l’avís fos un altre destinat a la gent que importa i que possiblement no coincideix amb els que esperen el referèndum; un avís de que la feina que constituïa l’objecte essencial de la legislatura es farà peti qui peti. Vuit mesos després estic més convençut, tot i que des de la meva posició marginal no en tingui proves reals, de què el tema de Catalunya no és allò que, en sospitosa coincidència La Razón, ABC, La Vanguardia i TV3 consideren, sinó un altre més relacionat amb coses com : aquesta notícia

diumenge, 16 de juny del 2013

Bloomsday


Avui és el Bloomsday, però res a la vora de Pisuerga em recorda Dublin.

dimarts, 11 de juny del 2013

Vespre de teatre a Valladolid


Fa tres dissabtes vaig al teatre Calderón de Valladolid. Representen Cel Obert de David Hare, traduïda i dirigida per Josep Maria Pou, que és el protagonista principal. Pou és un actor que omple l’escena i no cal gaire més. El text és correcte i ens permet enyorar joiosament Londres. El públic, com passà a la representació que vaig comentar de Salamanca, no és gaire jove. La senyora que tinc al meu costat, té un interès molt relatiu a l’obra, i de fet després de la primera mitjà hora decideix que no prescindir del seu mòbil. Tot i que el té en silenci, trobo que la llum molesta. Però hi ha gent pitjor i a algú li comença a sonar, tot i que pot apagar-ho ràpidament. A la segona part això es repeteix tres vegades més fins que, a l’escena culminant entre la parella protagonista comença a sonar un mòbil a les primeres files, amb molta intensitat i sense que ningú ho desconnecti. Pou i Nathalie Poza, l’actriu protagonista, es veuen obligats a aturar la representació i a demanar la col·laboració del públic. Mentre Pou fa aquest discurs, encara sona un altre mòbil. El públic decideix recolzar els actors oferint-los-hi un aplaudiment. La dóna que tinc al meu costat és dels que més aplaudeix. Acaba l’obra, tot i que la concentració dels actors només va poder ser parcialment recuperada,  i la nostra sensació de vergonya aliena és contudent i aclaparadora.

dijous, 6 de juny del 2013

Donant-li la raó a Bertrand Russell

Bertrand Russell, l’autor que em toca explicar aquesta setmana, escrigué un cop brillantment que el problema de la humanitat és que mentre els idiotes estan sempre convençuts del tot, els intel·ligents estan ple de dubtes. Per confirmar parcialment aquest aforisme només cal mirar-se una estona, que necessàriament no pot ser llarga, 13tv o Intereconomia un vespre. Parcialment, perquè mentre que la primera part queda del tot confirmada, no es imaginable de cap manera una confirmació de la segona. Crec que si el Mas i la seva colla toquessin, millor que malbaratar diners a La Vanguardia guanyarien molt més si troben alguna manera de difondre els programes d’aquestes cadenes i fer-los veure a tots els indecisos. Fora difícil pensar una propaganda més efectiva.

dimecres, 5 de juny del 2013

Més cafèambllet si us plau!




Després de la meva penosa, llarga i possiblement infructuosa travessia pel desert de la legislació educativa, l’aclaparador numero de llibres per llegir s’ha incrementat i el primer que m’ha vingut de gust obrir ha estat el publicat pels amics de Cafèambllet, Artur Mas: on són els meus diners?. No m’ha decebut gens. Fa mesos un article crec de Cesar Molinas al Pais definia els polítics de l’estat espanyol com una classe extractiva. Als polítics, i els seus nombrosos palmeros no els hi va agradar gens però molts varem pensar que hi tocava. Si l’article tractava el tema teòricament, aquí en teniu la constatació pràctica. Més enllà de les petites i grans històries allò més colpidor és el caràcter sistèmic de la corrupció al nostre país. La qüestió no és que tothom robi, cosa que evidentment no és així, sinó que atesa la complaença dels mitjans de control, qui no roba és ben bé perquè no vol.

El llibre es deixa llegir molt bé per que té una estructura narrativa on se’ns explica el trajecte des de una posició ingènua des d’una revista comarcal gratuïta, fins una mobilització ciutadana importants i arribar a les pàgines del The Washington Post, sense passar, això sí, per la pantalla de TV3 i curiosament tampoc per les pantalles de tots els mitjans catalanòfobs disposats a udolar com llops per qualsevol euro invertit en coses com la llengua. Suposo que, perquè encara que no ho diguin, estan prou d’acord amb el desmuntatge de la sanitat pública realitzat pel govern i pel la classe dirigent catalana. Una altra mostra de que els pretesos enemics irreconciliables no són tan diferents. Un desmuntatge que no té res a veure amb la crisi, perquè comença molt abans, tot i que la crisi per ells ha suposat una gran oportunitat. El balanç del llibre que hom pot extreure del llibre no convida a l’optimisme. A Catalunya, no sols tenim un problema amb la pèrdua de drets com l’accés a la sanitat. Tenim un problema de llibertat d’expressió i de independència de la justícia, fet ben palès amb la sentència condemnatòria pels responsables de la revista. No tot és negatiu, però. Malgrat la imbecilització constant a la que és sotmesa la ciutadania, més intensa que mai des de la tardor passada, el recolzament a l’Albano i la Marta ha estat digne d’esment i la difusió del llibre també. El desastre no és complet. Si algú no el coneix i vol informació sobre el llibre, només ha de clicar aquí: http://onsonelsmeusdiners.wordpress.com/

dimarts, 4 de juny del 2013

El castellà que ara es llegeix

Vaig llegint coses sobre el nivell de l’ensenyament del castellà a Catalunya. Hom diu que els indicadors presentatsper la Generalitat estan manipulats ja que les proves de castellà són molt més fàcils que les de català i que, per tant, la Generalitat fa trampes. Potser sigui així, fins i tot, em sembla que aquesta gent du el fer trampes a la sang. Hi frueixen fent-ne. Si entenem com castellà la llengua escrita per, diguem-ne, Javier Marias, Antonio Muñoz Molina, Pérez Reverter i gent així, és ben probable, que això sigui pels alumnes catalans com una llengua estrangera. No penseu pas però que aquest sigui un factor de diferenciació. No per a tothom, però per un percentatge altíssim dels meus alumnes a la molt espanyola vila de Medina del Campo, també ve a ser com una llengua estrangera, perquè la literatura, catalana, castellana o hungaresa, per a quasi tothom és una cosa d’un altre planeta.

diumenge, 2 de juny del 2013

Tornant al passat

Sembla que el bisbat de Madrid ha nomenat quatre exorcistes oficials per que facin la seva funció. Dependran d’uns comités que miraren de destriar els casos a l’abast de la ciència i els que puguin ser solucionats pels èmuls del pare Karras i el pare Merrin. Anem a més, si ahir parlàvem d’una tornada al segle XIX, i hom ha comentat que la llei Wert ens torna als anys setanta, l’església espanyola va més lluny i ens apropa fins al segle XVI.

dissabte, 1 de juny del 2013

Salari mínim

Avui EL PAIS portava la notícia de la recomanació del Banc d’Espanya de què la millora de l’economia por venir propiciada per crear llocs del treball on la remuneració estigui per sota del salari mínim. Una de dos, o als centres on aquest senyors han estudiat no els han explicat que el motiu fonamental de la gent per a treballar és guanyar-se la vida, ni que sigui la supervivència, o n’estan fent un grà massa del principi d’arrels al 68 de la importància fonamental d’autorealitzar-se. Certament la possibilitat d’autorealització hi serà, però no per massa temps. Tindrem una vida realitzada, però cruel, brutal, miserable i curta. Si el tema no fos tan seriós (ahir vaig ser testimoni a Medina del trasbals que per a moltes famílies suposa haver d’abonar 130 euros per fer la selectivitat. Una despesa que ni tan sols podien preveure perquè la Junta ha decidit el preu de les taxes a última hora) faria riure. Perquè segurament, quan això es faci (en realitat a molts sectors fa temps que s’està fent) l’economia no millorarà perquè difícilment podem esperar una reactivació del costum amb salaris de misèria.