El comiat de Guardiola

Divendres em vaig emocionar quan vaig saber que Guardiola plegava. A casa el nen va besar algunes llàgrimes i jo en tenia ganes. No entrava en els meus càlculs que en aquest moment de la meva vida recobraria sentiments que no havia experimentat des de la infantesa, però el seu equip ho va assolir. No tot el que deia Guardiola m’agradava  i no em sembla una bona idea fer d’un futbolista o un entrenador l’únic símbol d’un país, per la qual cosa potser hi ha prou amb quedar-se amb el que va dir el meu amic Victor, sorià, el qual reconeixia que després haver-se desinteressat pel futbol, ha estat el joc del Barça, el que li ha fet recobrar l’ afició. Molta gent a tot arreu pensa el mateix. És cert que hi ha moltes maneres de jugar i són igualment vàlides. El joc del Madrid al Camp Nou o del Chelsea a tota l’eliminatòria és una opció coherent i del tot satisfactòria pels seus seguidors, però pels espectadors té validesa només si l’adversari no tracta de fer el mateix.  Malgrat les meves reticències envers com es utilitzada la seva figura, utilització envers la qual el mateix Pep ha estat ambigu, la lliçó que ha donat a un país on ningú mai no plega de res voluntàriament ha estat oportuna, tot i que possiblement no serà aprofitada.

Fart de tanta decadència

Llegeixo al Pais que Vargas Llosa ha tret un llibre contra la irreversible decadència cultural del present. És un llibre nou però la temàtica i diagnòstic són vells. Si recordem Spengler podem comptar ja quasi un segle de debat perllongat sobre aquesta decadència. De fet, tot el debat que varem viure de joves sobre la post-modernitat tractava en el fons de si calia estar-ne contents o no.  De vegades, jo mateix m’hi apunto a la colla dels que ploren, com ara ho fa el Nobel peruà. Aquesta setmana estic parlant a classe de Nietzsche. Cito, per una relació evident, Goethe. Ningú no ha sentit parlar en absolut. És un complet desconegut. Dostoievski és també una referència del tot ignorada i alguns em diuen  que amb aquest cognom deu ser un xinés ! (quan aclareixo el seu origen real, rebo la resposta de què xinesos i russos no són tan diferents). Tanmateix, els meus alumnes no són bàrbars sinó, en molts casos, persones intel·ligents i sensibles a les quals es mesquí retreure’ls haver nascut en un mon on gairebé ningú no té interès en aquests vells autors arnats i oblidats. No els coneixen perquè no en tenen cap presència ni a les aules, ni fora de les aules.  Hom pot culpar tot el que vulgui el materialisme de la societat actual i la crisi, però els fonaments de l’oblit de Goethe es sembla que es posaren a les facultats humanístiques dels setanta i vuitanta quan tot s’hi valia i la cadena de transmissió es comença a trencar de manera irreversible. Després ha vingut les reformes de les que tothom malparla, però que tots hem acceptat ni que sigui passivament, segurament perquè compromís amb allò que expliquem a l’hora de la veritat no tenim gaire i es viuen situacions com la d’un institut cèntric de Valladolid on fan un programa bilingüe, dins del que inclouen l’assignatura de Literatura Universal en anglès a quart d’ESO. Algú pot potser amoïnar-se pel patiment dels nens que han d’intentar esbrinar el significat dels textos de Shakespeare o Dickens, ni que sigui en versió simplificada. No patiu pas. L’única activitat de l’assignatura és veure episodis de la sèrie Friends durant tot l’any. Com que és al centre de la ciutat cal suposar que molts dels pares tenen educació universitària, però ningú no ha protestat i segurament estan encantats.

Tancament de l'escola de música

Tot abril he estat més fora que dins i la desconnexió del meu entorn ha estat absoluta. Aquest cap de setmana serà el primer en molt de temps que restaré aquí. Tanmateix algunes notícies em va arribant i com a tot arreu no gens bones. Al meu cercle ha estat molt comentada l’imminent tancament, el curs vinent ja no obrirà les seves portes, de l’escola municipal de música que funcionava des de fa quinze anys. L’alcalde de la ciutat, personatge innombrable per les seves declaracions i idees però suposo que representatiu del tarannà de la major part dels ciutadans, diu que no val la pena mantenir oberta una institució que fa quatre concerts de merda l’any. No cal explicar imagino la importància d’aquesta mena d’institucions i el contrasentit que suposa reduir l’oferta musical als conservatoris. De fet, un país decent fa anys hagués recolzat aquesta mena d’institucions en comptes dels espais per a l’ostentació buits i sense contingut. El dany és irreparable. Potser algun dia l’economia es recuperarà però  la pèrdua per aquests 600 alumnes és absoluta i tots sabem que en el fons no és una qüestió de diners.

Roma

 El retrat d'Inocenci X

 La Madonna de Loreto

 La gernació als museus vaticans

Carxofes a un restarant de l'antic Getho

Des del dijous passant he passant el temps majorment passejant pels carrers de Roma. És la meva sisena estada a aquesta ciutat des del 1986 quan encara era estudiant de filosofia i vaig tenir l’experiència de patir a la ciutat romana el meu primer còlic nefrític. Allò més agradable sense dubte comparant amb qualsevol altra ciutat és la continuïtat evident. És difícil identificar-ne res de nou. La renovació urbana és mínima. Ara es veuen obres anunciant la tercera línia de metro, la C, que em sembla que fa anys ja hi eren. Allò que ha augmentat notablement és el numero de turistes del tot desproporcionat. Sempre hi ha hagut molts però aquest cop he vist més que mai. La presència dels turistes té la virtut d’homogeneitzar-ho tot i així la piazza navona acaba esdevenint un parc temàtic essencialment idèntic a la nostra rambla. El lloc on aquesta sensació resultà més insuportable fou els museus vaticans. Sempre la capella sistina l’he trobada atapeïda, però el dissabte passat era difícil transitar per pràcticament totes les dependències. De la capella no cal parlar-ne. La gernació portava a la memòria més el camp del Barça que no pas un altre cosa. No crec que falti gaire per què arribi el moment en què el públic, respectable és clar, aprofiti la seva estada per fer l’ona sota els frescos de Miquel Angel.

Goethe al seu viatge a Itàlia ens parla de la seva contemplació dels frescos una tarda d’estiu en total solitud. Aquest mon, és clar, ha passat avall. Com a molt ara es pot obtenir, pagant molt, una visita amb un grup reduït fora de les hores habituals. Tanmateix, com que les estades habituals no són de gaire temps, Roma forneix encara la possibilitat de veure obres excepcionals a la solitud de la que gaudia Goethe i que Hughes demana al seu darrer llibre sobre la ciutat eterna. Hi ha prou amb arribar-se a alguns dels llocs que queden fora del circuit turístic dissenyat per les estades curtes. Jo n’he tingut com a mínim dos. El primer a la galeria Doria.Pamphilj on vaig passar una bona estona sota la mirada del papa Innocenci pintat per Velázquez, el quadre que Bacon considerava el millor retrat de la història i sense dubte un dels més inquietants. L’altre a l’església dels agustins on poca gent es decidia a entrar i a veure una de les millors obres de Caravaggio, la seva madona de Loretto. En tot cas, però, l’estada a Roma es pot justificar pels carrers, pel plaer de sentir la llengua italiana, la més musical de totes les existents, per prendre els seus expressos o per menjar les seves carxofes, una verdura excepcional, tant a la romana com a la jueva. Tots els sentits poden ser satisfets en una ciutat com aquesta i això la fa evidentment encara singular.

Contra el bilingüisme

Una de les poques coses bones que es poden dir de l’educació catalana és que, pel moment, s’ha lliurat de l’obsessió, cada cop més freqüent a les Espanyes, dels instituts bilingües. En aquesta comunitat, pel contrari, està molt estesa i hi ha la decisió de mantenir el programa malgrat les dificultats actuals. Això em permet conèixer una mica el programa i trobo que és una de les fugides endavant més monumentals de la història de l’educació. El problema evidentment és en primer lloc la preparació del professorat. Els títols requerits difícilment garanteixen la fluència i el vocabulari necessari per fer una classe de debò, cosa que evidentment no és el mateix, ni té gaire a veure, amb llegir un paper o projectar un power point. Una bona classe inclou el diàleg i si aquest es desenvolupa en una llengua que no és ben coneguda ni natural per cap dels participants. La situació és antinatural i forçada. Especialment lamentable és el tema de la pronunciació de la llengua anglesa. Tothom que en té certes nocions  (grup en el que no acostumen a estar inclosos els que ens manen) sap que una pronunciació correcta és difícil d’adquirir i certament no està exigida a la titulació de referència de les EOI.  A una conversa informal hom pot inventar una pronunciació, però anar repetint una pronunciació inventada durant un any no sembla una experiència gaire profitosa pels nens. Les pretensions dels programa es troben, a més, aclaparadorament lluny de la realitat. Contra les idealitzacions que els sectors més espanyolistes puguin tenir d’aquest desconegut país, jo trobo que, en general, el castellà dels meus alumnes és molt dolent perquè es molt pobre. Poden dir molts poques coses i no em sembla que un anglès de segona categoria els pugui ajudar en aquest problema fonamental.

El tema m’emprenya perquè hi conflueixen varies formes contemporànies de tonteria que em posen ben nerviós. En el fons d’aquesta reconversió, els professors castellans que no tenen títol d’anglès comencen a tenir problemes real per trobar places a molts llocs, hi ha la determinació de l’administració a convertir els instituts en acadèmies de llengua de barri, cosa coherent per a una administració que no creu en els propòsits ni a les finalitats del batxillerat. La pena és que els professors especialistes en molts casos tampoc sembla que en creguin. Personalment no estic en contra de l’ensenyament d’idiomes. Jo n’he estudiat  algun i encara ho faig. Sempre, però, amb un esforç considerable, cosa que no tothom sembla tenir clar, i sempre amb un objectiu ben determinat.  Sense la segona cosa no es pot donar la primera i sense aquesta no hi ha possibilitat d’un aprenentatge real.