Follow by Email

dimecres, 14 de gener de 2015

divendres, 9 de gener de 2015

Comiat



Després de la meva intervenció a l’homenatge al Jordi Sales del darrer mes de setembre, una persona molt estimada em va dir que em calia seguir treballant i destacava com a raó la vàlua del meu estil. Em va venir al cap un acudit d’una revista que llegia quan era jove, que es deia Barrabas. Utilitzaven el recurs de prendre fotos de premsa a les que afegien el típic globet típic dels còmics. Després d’un decisiu Barça- At. Madrid on el Barça va deixar perdre un altre lliga, apareixia una imatge d’en Charly Rexach fent allò que popularment es diu un “mixto”, llançar la cama a l’aire, sense contactar la pilota. Al globet, en Charly deia “me sobra estilo, pero me falta pelota”. Això mateix és el que vaig pensar jo al desembre, l’estil no és el problema, però la pilota és una altra cosa. Bé, de moment provaré la meva sort temporalment a la capital d’Anglaterra, els que em voleu seguir, ja sabeu. Reprendré aquest dietari després de Pasqua

dimecres, 7 de gener de 2015

Leviathan


Leviathan és un film rus de l’any 2014 dirigit per Andrey Zvyaginttsev, un director del qual no sabia res i del que he de cercar la resta de la seva producció, perquè sense cap mena de dubte, hom pot afirmar que aquest film és un dels més valuosos dels darrers anys. Assoleix excel·lir en tots els elements que poden arrossegar algú a entrar en una sala cinematogràfica. D’entrada perquè en els anys a venir tindrem amb aquest film un document, feridor per la seva claredat, del que ha suposat a la Història de Rússia el període de Putin, i molt especialment del paper galdós jugat per l’església ortodoxa russa, que en el film apareix com sostenidora i mantenidora d’un ordre intrínsecament corrupte. Segon perquè el desenvolupament de la història i les imatges de Zvyaginttsev no deceben les expectatives que el lector amb tirada a la filosofia pot fer-se de la lectura del títol. El Leviathan que dóna títol al film pot ser efectivament el Leviathan de Hobbes, perquè allò que el film palesa és la monstruositat inherent al poder, tot i que també hi ha referències a l’accepció originària del terme perquè la història del protagonista Kolia, un ciutadà normal que s’esforça per preservar la seva llar enfront dels propòsits especulatius del tirànic alcalde de la seva ciutat, pot ser vist com una figura propera a la del Sant Job, la qual és esmentada explícitament a la pel·lícula i en tercer lloc perquè Zvyaginttsev es mostra com un director esplèndid en les tasques més pròpies de la seva feina: la direcció dels actors, la definició dels enquadres i el temps de la seva narrativa.



Leviathan no és una experiència fàcil, la referència més propera en el ritme és Tarkovsky, de fet els paral·lelismes amb Sacrifici són importats i és una història que ofereix com a únic element consolador possible, la petitesa de l’home suggerida per les primeres escenes de la pel·lícula que mostren les costes del mar de Bursbank. Posant-nos a la pell dels protagonistes, però, no hi ha ni consolació, ni salvació, ni redempció possible. Si la pel·lícula fa pensar en alguna de les grans referències de la literatura russa és sense dubte, en Dostoeivski, especialment pel tractament de la seva protagonista femenina. Però a Dostievski mai no desapareix la possibilitat d’una redempció, mentre que el final de Leviathan s’assembla més a la interpretació atea de Moby Dick que a la joia continguda, característica dels finals dostievskians.

diumenge, 4 de gener de 2015

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (VI i final)



Si el diagnòstic de Girard sobre la nostra època fos correcte caldria concloure que la disputa entre Catalunya i Espanya, en els termes que ha estat concebuda històricament, pertany a un temps consumat. Han passat avall les èpoques de bocs expiatoris, perquè quan hom entén que en té o n’ha tingut un, l’eficàcia del mecanisme es trenca i no es pot pas recomposar. Un mon basat a la globalització, entesa com la finalització de tots els tancaments victimaris, no hauria de deixar lloc per a qualsevol mena de nacionalisme. Girard té raó en el fet que cap època ni cap cultura han pres cura de les víctimes com ho ha fet la nostra i això ha de ser considerat com una conseqüència del missatge evangèlic (ell escriu cristianisme però hi ha aquí un judici històric basat en fer excepcions massa grosses). La supressió de la pau basada a la víctima única és un avenç des del punt de la vista de la moralitat i la lucidesa, però suposa un risc real d’apocalipsi en un món sense mecanismes per contenir la violència. La desfeta del pensament il·lustrat, l’eix sobre el que ha girat la reflexió històrico-filosòfica de les darreres dècades, és des del seu punt de vista un esdeveniment secundari, ja que allò que sembla testimoniar la història, si pensem sobre tot a les diferents revolucions, han estat restauracions diverses, sota formes laiques, del règim sacrificial. No ens cal entrar sobre sí les expectatives de Girard són fundades ja que el nostre objectiu era molt més modest. Sí que val la pena retenir la previsió d’aquest fracàs de la il·lustració perquè no és aliè a la qüestió que ens ocupa. Com hem vist abans l’espanyolisme presenta les seves expectatives de supressió del contrari a l’escatologia il·lustrada del triomf de la raó sobre la sentimentalitat nacionalista, tot presentant la constitució, amb una lectura molt determinada, com el seu fonament principal. Tot i el que catalanisme juga menys aquesta carta, també la utilitza quan parla de la identificació amb els valors republicans. En aquest sentit tenir en compte a Girard si pot ajudar-nos a veure que no és gaire prudent deixar lloc a la falsa esperança en el triomf de la raó, que ha acabat sovint portant no res de nou, sinó allò més vell. Un triomf de la raó esdevingut més i més problemàtic, ja li donem la raó als uns o als altres, en la mesura en què en tots dos casos, el recurs a la naturalitat acaba esdevenint un fonament poc menys que absolut de la pròpia posició.

Si fem convergir l’anàlisi de Girard amb el vell principi de què el nacionalisme és una manera de mobilitzar masses en el temps de sufragi democràtic, alternatiu al més obvi mecanisme de mobilització històric que ha estat la classe social, els resultats als que arribem no són gaire diferents dels esmentats més amunt. L’apassionament de determinades elits i grups ha contrastat fins ara amb la indiferència i la tebiesa de molts catalans envers la qüestió. Les excepcions, com potser la manifestació del 10 de juliol de 2010, tenen sobre a tot a veure amb un cert esperit de defensa. És probablement del tot simptomàtic que durant les dècades després de la restauració monàrquica els partits més agraciats per l’electorat hagin estat partits com el PSC o CiU especialitzats a posar aigua al vi, a diluir la qüestió, especialment el primer. El molt publicitat, als mitjans dependents del poder polític català, augment de l’independentisme no sembla tant el resultat d’un mecanisme de conversió com un escalfament dels que prèviament havien estat convertits, cosa que d’altra banda és dóna de manera paral·lela, en un moviment més rendible electoralment a les darreres eleccions, al increment d’un espanyolisme extrem. Un doble moviment, en definitiva, que reflecteix la pujada als extrems definida per Clausewitz i que per Girard constitueix una estació obligada en el decurs de tot conflicte mimètic.

La pujada als extrem està, per ara, localitzada i circumscrita a àmbits encara fàcils de delimitar. Allò predominat és una tebiesa, potser explicable pel fet de què cap dels contendents és especialment atractiu. Malgrat tot, l’espanyolisme no acaba d’engrescar els catalans ni ho farà mentre la memòria històrica es conservi. Tot i les continues apel·lacions dels polítics d’altres autonomies als aragonesos, andalusos, murcians, etc., que viuen a Catalunya, la memòria que aquests “nou” catalans tenen del lloc d’origen sovint no és gaire positiva. La terra nadiua fou primàriament un lloc d’exclusió i, precisament per això, la comparació amb el país d’acollida acaba sent sovint favorable al segon. Una altra qüestió però, és que dins del terreny del nacionalisme banal que promou una cultura de masses, l’espanyolisme i el castellà tingui un mitjà ben favorable, amb el qual el català no por competir. L’aposta catalana, començada fa uns anys, per intentar desenvolupar productes de consum massiu ha significat un afebliment del país evident, concretat en una dinàmica de pèrdua del prestigi de la llengua molt difícil d’aturar i invertir. Un altra qüestió diferent fora la de la plausibilitat del mecanisme persecutori no a Catalunya, sinó a l’estat espanyol. Ens referim al recurs persistent a la catalanofòbia, prou rentable a determinats sectors de l’estat espanyol, tot i que certament no tant com de vegades se’ns vol fer pensar. Molts catalans estan massa lluny per a ser víctimes efectives i la dimensió d’aquest recurs és sovint sobredimensionada des de Catalunya per uns mitjans més preocupats de confirmar prejudicis que no pas de reflectir la realitat. (una tendència, la dels mitjans, no només catalana o espanyola sinó universal). Tanmateix allò preocupant és que aquesta superioritat podria ser decisiva i fatal per a la catalanitat si, com es pot preveure, s’accentua la crisi econòmica i el procés de trencament dels equilibris que han sostingut Occident a les darreres dècades. Llavors estaríem a una situació propicia per la definició de bocs expiatoris i els catalans tindríem tots els números per què ens toqués aquesta rifa i en aquesta situació fins i tot la llunyania podria jugar en contra dels catalans. Forniria el punt d’ignorància, suficient i necessari, perquè el mecanisme persecutori funcioni.



D’altra banda el catalanisme virat ja de manera definitiva, per la manca de qualsevol alternativa versemblant a l’independentisme, tampoc acabaria de resultar del tot atractiu. La narració resulta poc convincent. La idea de Catalunya preconitzada és d’una abstracció molt elevada i es basa en uns arguments històrics i culturals poc connectats amb l’experiència vital del catalans. La víctima resulta massa propera i massa semblant per a poder ser estigmatitzada amb èxit. D’altra banda, fem o no fem cas dels raonaments de Girard i considerant únicament l’evolució política, allò cert és que les aspiracions catalanes tenen un cert caràcter anacrònic. Ho tindria l’aposta per l’estat-nació, una creació política discutible i que ha estat més font de problemes que no pas una altra cosa, i ho té l’aposta per una Europa progressivament més envellida i exhausta històricament. Un estat de coses que ens posa més prop als catalans de la primavera francesa del 1940 que no pas de la irlandesa del 1916, especialment si el camí futur ve determinat per una difícilment evitable pujada als extrems. El camí contrari passa per defugir la victimització dels altres i la recerca de bocs expiatoris i recuperar una certa capacitat d’avergonyir-se, per la qual cosa cal prescindir de qualsevol política que, ni remotament, pugui qualificar-se com política de la vergonya. Això passa necessàriament per acceptar com a possibilitats igualment legítimes, tant la possible independència del país, com la possible mort de la llengua i la cultura dels catalans, si és el cas que qualsevol de les dues coses fos allò veritablement volgut pels catalans.