Divendres al vespre vaig a Salamanca a veure la representació
teatral del Diccionario, una
representació teatral de la vida de Maria Moliner, l’autora del que molts
consideren el millor diccionari en llengua castellana. La protagonista es l’actriu
catalana Victoria Peña, la qual haver recordo també haver vist en un escenari
en una de les meves primeres visites al teatre fent l’opera del tres rals. Ha plogut molt des de llavors però li ha fet
bé. M’agrada fer aquest passeig des de casa. Com que estic a tocar de la
sortida de Valladolid, trigo no gaire més d’una hora a arribar i l’oportunitat
s’ho mereix, perquè Salamanca és un lloc d’una qualitat arquitectònica de
primer ordre. No desmereix gens de Florència o d’altres gran ciutats europeus.
La il·luminació nocturna és molt reeixida i ara el fred ha disminuït una mica i
fa de bon passejar. L’obra em va interessar perquè em sé molt bé la història.
El destí de Maria Moliner és el d’alguns amics meus i en podria haver estat el
meu. Deixo de banda el fet de l’èxit del diccionari, cosa, al capdavall, del
tot irrellevant. Quan acabà l’obra mentre sortia em vaig fixar en el públic i
la sensació no fou agradable. Clarament estàvem dins del grup més jove. Amb
prou feines hi podia haver algú de menys de quaranta anys i ningú, ben segur,
de trenta. Tot això passava a Salamanca, una ciutat que pràcticament viu de la
llengua, del seu estudi. Els preus tampoc em sembla que fossin un fre. 12 euros
per una funció de teatre jo diria que és ben assequible. Sembla mentida que
passin aquestes coses tenint la generació millor preparada de la història!
