Entre les afirmacions més assenyades i
vertaderes dels darrers temps he de destacar confessió de la Teresa al Pla de
la Calma quan manifestava el seu entusiasme per Guerra i Pau i la seva joia per trobar un llibre que et pot canviar la vida (per a millor). Malauradament ben poca gent es llegeix Guerra i
Pau a hores d’ara. És un llibre massa gruixut i amb moltes descripcions, i ni
tan sols té bons i dolents clars. Això és una petita part del drama del nostre
temps. La més gran part del drama, però, és que dins del grup que ni ho fa, ni
ho pensa fer, ni li sembla que Guerra i
Pau pugui tenir cap incidència a la vida de ningú., hi hagi un munt de
professors de literatura i fins i tot de literats.
dijous, 24 de gener de 2013
El drama del nostre temps
diumenge, 20 de gener de 2013
LES PEÇES ENCAIXEN
- Avui El Pais dedicà les pàgines de societat als cada cop més nombrosos aturats de més de cinquanta anys d’edat. Els hi dóna veu i quasi tots coincideixen en afirmar que la seva vida es caracteritza per una manca d’horitzons. Tirant llarg, el futur en el que es pot pensar és de dos mesos
- Fa deu anys parlant amb un company meu a Tübingen, originari de la Republica Centroafricana: “Els europeus em feu gràcia perquè sempre esteu pensant en el demà. Els africans som diferents. Tenim molt clar que avui hi som però demà potser no hi serem”
- El balanç de l’any fet des de cercles propers al govern veuen senyals positius a la situació actual del país. El principal és la millora de la nostra competitivitat.
diumenge, 13 de gener de 2013
Enfront del nou any i de la nova era
Any nou però no pas vida nova. Sí molta més feina no pas per
necessitats sinó perquè m’enredo (jo mateix sempre, és clar). Els blogs se’n
ressenten i ara feia molt de temps que no incloïa cap anotació. No vull pas
deixar-ho però caldrà canviar una mica
el plantejament. D’’entrada tancar el blog cinematogràfics perquè tinc poc
temps, i oportunitats aquí a Valladolid, de veure cinema. D’altra canviar una
mica de tema. La primera idea era explicar coses d’aquest país que m’acull, del
qual no en sabia gaire i segueixo sense saber-ne perquè estic tancat a casa
quasi sempre. Caldrà sobretot evitar el tema que ha estat predominant als
darrers mesos: el conflicte català perquè a hores d’ara ja estic del tot tip.
Tot plegat tampoc allò dit em sembla del tot inútil i cal fer la confessió a
nivell personal de que començo a tenir una noció sobre la meva identitat més
clara de la que tenia fa uns anys. La geografia i la historia m’han posat en la
situació de tenir quatre identitats possibles: la barcelonina, la catalana,
l’espanyola i l’europea. Només em sento vinculat a la primera i a la darrera.
La vinculació europea és el regal fet per la meva formació filosòfica: el
reconeixement com a pàtria de l’espai comú on habitaren, i habiten, Descartes,
Spinoza, Leibniz, Hume o Kant. La identitat barcelonina fora el fruit de tota
la resta de la meva biografia i per què, tot el munt de defectes que li veig ,m’estimo
aquesta ciutat, massa gran per els que
pensen que és la capital de Catalunya i pels que volen reduir-la a capital de
província.
La identitat espanyola és un fet administratiu que no em fa ni
fred ni calor i essencialment amb Catalunya em passa el mateix. La conclusió
d’aquests anys és que em sento una mica més lluny del sobiranisme i
infinitament lluny dels sobiranistes. Més enllà de les raons per a la
independència de caràcter negatiu, és a dir les que el govern espanyol segueix produint
de manera infatigable, no veig cap raó per apuntar-me o sentit simpatia pel
procés secessionista. Quatre són les raons fonamentals. En primer lloc, perquè
el meu amoïnament pel futur de tots plegats és real i no acabo de veure que un
possible estat català suposi un avenç en la resolució d’aquest problemes, de l’esfondrament
del nivell de vida de les antigues classes mitjanes i de la progressiva pèrdua
de drets, més aviat al contrari si considerem, que qualsevol possible solució
passa per la unitat de tots els europeus. En segon lloc, perquè tot i que estar
a Valladolid m’ha ajudat a apreciar la qualitat,de vegades ignorada pels
catalans, de moltes de les nostres coses, en allò que no superem als espanyols
és en la qualitat dels nostres polítics. Els polítics catalans són gent
especialment tòxica. Potser no són més corruptes i ineficients que els espanyols,
tampoc menys, però tenen una millor
opinió d’ells mateixos, es troben massa lluny de la saviesa socràtica. De fet,
pels que conec que de primera mà, em sembla que la ignorància, no pas la
socràtica, sinó la real, és la seva condició de supervivència en tots els
sentits. En tercer lloc, perquè havent-hi al país molta gent que m’estimo, mai
trobaria un bon canvi el sacrifici de les oportunitats d’una generació de sers
reals i vius per la hipotètica plenitud d’una realitat abstracta que tampoc
faig meva. No veig altre manera d’estimar Catalunya que estimar-se els catalans
i d’aquesta mena d’estimació als “pilots” de la nova navegació no veig gens. La
darrera, també si voleu esta relacionada amb la filosofia i és que per molt
amic que volgui ser de Catalunya, més m’estimo ser-ho de la veritat. La
manipulació i la mentida sistemàtica no és moralment lícita ni quan és el cas
que l’adversari, possible, que l’adversari fa el mateix.
Alguns dels que llegireu això estareu d’acord i d’altres no. Pels
segons recordar que no volia molestar, però tampoc vull polemitzar perquè des
del meu punt de vista es tracta essencialment d’una qüestió de fe. Jo no he tingut mai gaire i a hores
d’ara la tinc del tot perduda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)