El drama del nostre temps

Entre les afirmacions més assenyades i vertaderes dels darrers temps he de destacar confessió de la Teresa al Pla de la Calma quan manifestava el seu entusiasme per Guerra i Pau i la seva joia per trobar   un  llibre que et pot canviar  la vida (per a millor). Malauradament ben poca gent es llegeix Guerra i Pau a hores d’ara. És un llibre massa gruixut i amb moltes descripcions, i ni tan sols té bons i dolents clars. Això és una petita part del drama del nostre temps. La més gran part del drama, però, és que dins del grup que ni ho fa, ni ho pensa fer, ni  li sembla que Guerra i Pau pugui tenir cap incidència a la vida de ningú., hi hagi un munt de professors de literatura i fins i tot de literats.

LES PEÇES ENCAIXEN

1.       Avui El Pais dedicà les pàgines de societat als cada cop més nombrosos aturats de més de cinquanta anys d’edat. Els hi dóna veu i quasi tots coincideixen en afirmar que la seva vida es caracteritza per una manca d’horitzons. Tirant llarg, el futur en el que es pot pensar és de dos mesos
2.       Fa deu anys parlant amb un company meu a Tübingen, originari de la Republica Centroafricana: “Els europeus em feu gràcia perquè sempre esteu pensant en el demà. Els africans som diferents. Tenim molt clar que avui hi som però demà potser no hi serem”
3.      El balanç  de l’any fet des de cercles propers al govern veuen senyals positius a la situació actual del país. El principal és la  millora de la nostra competitivitat.

Enfront del nou any i de la nova era

Any nou però no pas vida nova. Sí molta més feina no pas per necessitats sinó perquè m’enredo (jo mateix sempre, és clar). Els blogs se’n ressenten i ara feia molt de temps que no incloïa cap anotació. No vull pas deixar-ho però  caldrà canviar una mica el plantejament. D’’entrada tancar el blog cinematogràfics perquè tinc poc temps, i oportunitats aquí a Valladolid, de veure cinema. D’altra canviar una mica de tema. La primera idea era explicar coses d’aquest país que m’acull, del qual no en sabia gaire i segueixo sense saber-ne perquè estic tancat a casa quasi sempre. Caldrà sobretot evitar el tema que ha estat predominant als darrers mesos: el conflicte català perquè a hores d’ara ja estic del tot tip. Tot plegat tampoc allò dit em sembla del tot inútil i cal fer la confessió a nivell personal de que començo a tenir una noció sobre la meva identitat més clara de la que tenia fa uns anys. La geografia i la historia m’han posat en la situació de tenir quatre identitats possibles: la barcelonina, la catalana, l’espanyola i l’europea. Només em sento vinculat a la primera i a la darrera. La vinculació europea és el regal fet per la meva formació filosòfica: el reconeixement com a pàtria de l’espai comú on habitaren, i habiten, Descartes, Spinoza, Leibniz, Hume o Kant. La identitat barcelonina fora el fruit de tota la resta de la meva biografia i per què, tot el munt de defectes que li veig ,m’estimo aquesta ciutat, massa gran  per els que pensen que és la capital de Catalunya i pels que volen reduir-la a capital de província.

La identitat espanyola és un fet administratiu que no em fa ni fred ni calor i essencialment amb Catalunya em passa el mateix. La conclusió d’aquests anys és que em sento una mica més lluny del sobiranisme i infinitament lluny dels sobiranistes. Més enllà de les raons per a la independència de caràcter negatiu, és a dir les que el govern espanyol segueix produint de manera infatigable, no veig cap raó per apuntar-me o sentit simpatia pel procés secessionista. Quatre són les raons fonamentals. En primer lloc, perquè el meu amoïnament pel futur de tots plegats és real i no acabo de veure que un possible estat català suposi un avenç en la resolució d’aquest problemes, de l’esfondrament del nivell de vida de les antigues classes mitjanes i de la progressiva pèrdua de drets, més aviat al contrari si considerem, que qualsevol possible solució passa per la unitat de tots els europeus. En segon lloc, perquè tot i que estar a Valladolid m’ha ajudat a apreciar la qualitat,de vegades ignorada pels catalans, de moltes de les nostres coses, en allò que no superem als espanyols és en la qualitat dels nostres polítics. Els polítics catalans són gent especialment tòxica. Potser no són més corruptes i ineficients que els espanyols,  tampoc menys, però tenen una millor opinió d’ells mateixos, es troben massa lluny de la saviesa socràtica. De fet, pels que conec que de primera mà, em sembla que la ignorància, no pas la socràtica, sinó la real, és la seva condició de supervivència en tots els sentits. En tercer lloc, perquè havent-hi al país molta gent que m’estimo, mai trobaria un bon canvi el sacrifici de les oportunitats d’una generació de sers reals i vius per la hipotètica plenitud d’una realitat abstracta que tampoc faig meva. No veig altre manera d’estimar Catalunya que estimar-se els catalans i d’aquesta mena d’estimació als “pilots” de la nova navegació no veig gens. La darrera, també si voleu esta relacionada amb la filosofia i és que per molt amic que volgui ser de Catalunya, més m’estimo ser-ho de la veritat. La manipulació i la mentida sistemàtica no és moralment lícita ni quan és el cas que l’adversari, possible, que l’adversari fa el mateix.

Alguns dels que llegireu això estareu d’acord i d’altres no. Pels segons recordar que no volia molestar, però tampoc vull polemitzar perquè des del meu punt de vista es tracta essencialment d’una qüestió  de fe. Jo no he tingut mai gaire i a hores d’ara la tinc del tot perduda.