Batalletes educatives

Dijous passat vaig a una reunió de pares per a rebre informació del viatge a Holanda que havia de fer el noi de casa, i que finalment sembla no farà. Em poso a una cantonada, no conec ningú i això em fa una excepció, i miro el meu entorn mentre es desenvolupa la reunió. És un exercici útil per entendre la font dels nostres problemes. La manca d’atenció, concentració i educació que caracteritza la major part de l’alumnat no és menys gran a la major part dels progenitors. De fet, si comparem els nois més aviat en surten guanyant.



La setmana següent fem les avaluacions de segon d’ESO. Ara mateix molt feixugues, perquè els criteris d’avaluació no són exactament els mateixos per a tothom. Cal també decidir quins alumnes seguiran el proper curs la via de la diversificació. Els criteris són, com és habitual, confusos però més o menys entenem que aquesta és una via per a alumnes amb dificultats acadèmiques, però amb uns hàbits de treball i estudi que els fan mereixedors de tenir la possibilitat de la titulació. El problema és que amb els continguts minimalistes de la major part de les matèries i també segurament pel caràcter mecànic de l’avaluació és molt difícil determinat el límit entre la mandra i les dificultats. La discussió acaba sent sovint gairebé metafísica i els raonaments que justifiquen les decisions sovint s’endinsen dins del domini de la futurologia, matèria amb poca presència a les facultats de les que procedim els ensenyants. D’altra banda una part molt important de l’alumnat està molt ben predisposada a seguir un camí que els hi du al mateix títol que els altres, però amb molt menys treball. La decisió de seguir amb el batxillerat és molt llunyana i en tot cas sempre es podrà solucionar amb unes classes particulars, pràctica habitual i prestigiosa a aquestes contrades. Des d’aquest marc els despropòsits es succeeixen. Hom proposa l’alumne X, que suspèn 4, per fer diversificació, ningú no diu res en contra, però algú observa que llavors hauria de suspendre matemàtiques o llengua castellana, ja que aprova totes dues i un dels criteris és tenir problemes amb les instrumentals. L’alumne Y, és un cas claríssim. Ningú no en dubta que és la mena de noi pel que s’ha establert el programa. El problema és que un altre criteri és que cal que l’alumne hagi repetit algun curs, per la qual cosa el deixarem avorrint-se un any a veure si se li passen del tot les ganes. I així anem fent.