dilluns, 28 de novembre de 2011

Atapuerca




Dissabte passat vaig anar a Burgos en el primer cap de setmana d’exploració d’aquest país tan vell i nou per mi. Vaig fer la visita complerta als espais mostrats per la fundació Atupuerca. Això inclou una visita al jaciment al matí, una visita a un parc arqueològic a la tarda i l’entrada al museu que la fundació va obrir fa només un any a Burgos, a la vora del riu, gairebé enfront de la catedral. Potser el parc arqueològic fou el menys interessant, tot i que possiblement és la millor opció si vas amb canalla. La visita al lloc d’exploració fou una altra cosa. Vaig sentir una barreja molt forta d’admiració i enveja pel treball minuciós, pacient i fructífer desenvolupat pels paleontòlegs i geòlegs que treballen a l’indret des de fa quinze anys i que tenen feina per a molt de temps perquè la major part de l’espai encara està per explorar. Certament pels interessats a l’evolució humana el lloc és un santuari ja que ara mateix és el centre indiscutible de la paleontologia mundial.
El museu és un edifici ara per ara nou de trinca. Res a veure amb la foscor i la polseguera que associem a la noció de museu provincià. L’edifici és diàfan i ample. És clar que hom ha fet una gran inversió en un edifici de primera línia que conté autèntics tresors, com el crani de Miguelón, el qual ha aguantat sencer més de mig milió d’anys o la pelvis més antiga d’un homínid.  Hi ha reproduccions del materials més famosos de la història de l’evolució, com ara la famosa Lucy,  prous com per a donar una idea més que significativa del que va estar l’evolució de la nostra espècie. Personalment comparteixo el meu interès per l’evolució amb la idea que hi ha alguna cosa així com una naturalesa humana i em resultà consolador saber que un dels cranis més remarcables és el d’una noia de 12 anys que va tenir un problema en el moment del seu part i de segur, com a conseqüència, problemes motrius i cognitius. Tot i així la seva supervivència durà un temps perllongat, cosa que només es pot explicar pel fet que el seu grup en prengués cura. No sabem, no podem saber, si l’homo antecessor podia parlar molt o poc però segurament ja era capaç de sentir compassió; una capacitat que no tots els Homo Sapiens han mantingut. Per a recordar realitats menys tendres i posar un equilibri dialèctic al post, cal potser recordar també que moltes de les restes trobades són d’humans que foren menjats per altres humans. Els últims casos no pas per cap espècie predecessora sinó per sapiens com nosaltres.

2 comentaris:

  1. Vam visitar Atapuerca quan encara s'estaven iniciant les excavacions sota el comandament del Dr. Eudald Carbonell (que també duu a terme les de l'Abric Romaní, a Capellades) un dia d'estiu que no hi havia ningú! El museu aleshores era tan sols un projecte. Llegeixo amb molt d'interès els llibres de Carbonell, però per la meva sensibilitat trobo les seves tesis massa materialistes al costat de l'antropòleg Ramon M. Nogués, que ha escrit "Cervell i transcendència", molt més acostat a la realitat humana. La compassió, per exemple, és fruit de l'instint (sí, instint) de transcendència, per molt que els materialistes arrufin el nas.

    ResponElimina
  2. Potser l'Homo Sapiens ha arribat on està (probablement no masa lluny) per no ser compassiu en molts casos. De fet la manca de compassió és un tret que defineix bastant bé l'homo sapiens. No ho sé, això ja són qüestions que van més enllà de la ciència.

    ResponElimina