dilluns, 24 de març de 2014

Viaje a pie


Em passa el meu germà el Viaje a pie de Josep Pla una versió en castellà del seus recorreguts peripatètics per les masies catalanes en els temps posteriors a la guerra civil. Ediciones 98 la presenta com una obra redescoberta, però això no és del tot exacte perquè alguns dels materials es troben presents, per exemple, al volum titolat el pagés i el seu món. Sense reprendre aquest volum, perquè tinc molta mandra, és molt coincident, per exemple, la conversa amb una pagesa sobre unes gallines malaltes que clou el primer  capítol d’aquest volum amb una  de les que formaven part del llibre escrit en català. Això no és gaire sorprenent, perquè sembla un fet ben establert que Pla era partidari del reciclatge, a la seva versió de textos.
Allò que apareix en aquests textos i que no recordo més que marginalment a les versions catalanes del mateix és la presència del tema de l’època, que òbviament no era la independència, sinó l’estraperlo, un dels efectes del qual havia estat un cert alleujament i millora de les condicions dels camperols catalans. El tema és important perquè aquesta element de testimoni desapareix a les obres posteriors, potser perquè Pla preferia no tocar una qüestió de la que una bona part dels seus lectors no es podien sentir orgullosos. D’altra banda, el darrer capítol em sembla que per sí sol desmenteix una de les bajanades més grans que es diuen sobre Pla, quan aquest es identificat amb un membre de les classe pagesa. No sols perquè la seva posició real és una altra, sinó perquè posat a fer el joc del desclassat la seva simpatia es dirigeix envers els pescadors, portadors d’una saviesa que el llibre mai no reflecteix en el grup antagònic.

Personalment el llibre m’ha interessat sobre tot per la qüestió de l’estraperlo i m’ha fet pensar als negocis absolutament improbables del meu avi amb aquests pagesos, és dir, d’un pagès amb d’altres pagesos, tots desconfiats. Ells amb un castellà ben pobre, el meu avi sense saber un borrall de català. La situació és del tot inconcebible i tanmateix fou certa. D’altra banda, el descobriment més important és que llegint aquest text del passat remot que ens parla d’uns personatges que podríem pensar desapareguts, he reconegut moltes de les coses que veig a l’entorn al qual ara em toca viure. La major part dels meus alumnes són gent fonamentalment rural i la veritat és que, tot i que Pla  pretengui presentar el pagès com una forma del ser català,  molt del que diu és igualment vàlid pel mon petit i estret del pobles de las tierras de Medina, potser perquè malgrat l’enrenou que hom pot sentir,  els homes estan molt més determinats per allò que fan, que per qualsevol altra cosa, ni que sigui la llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada