dilluns, 22 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (III)



La normalització ha estat un concepte clau, l’anàlisi del qual és indispensable per veure el caràcter emulador del nacionalisme català. L’abandonament a l’impuls mimètic no té res d’estrany en ell mateix ni tampoc res que el facin digne de censura. És quelcom normal i previsible atès com funcionen les coses d’aquest mon. El problema és que això acaba facilitant l’oblit de què el motiu d’orgull, si en cal algun, no és tant per ser normals , com per ser els subjectes d’una experiència històrica original i peculiar. Al fet de ser gairebé l’única llengua capaç de consolidar-se com a llengua de cultura havent estat pràcticament sempre al marge, o en contra, del poder estatal. Atès el panorama europeu, possiblement, allò normal seria a hores d’ara una situació encara més dialectal i precària. En tot cas, l’apel·lació a una situació de normalitat no és una exclusiva del nacionalisme català. No fa gaire temps, varem podem sentir al llavors cap de l’oposició, el senyor Mariano Rajoy, queixar-se amargament de que aquest no és un país normal. El motiu de la seva queixa fou la posada en vigor del reglament que permet un ús restringit de les llengües oficials diferents dels castellà a alguna de les sessions del Senat. La mesura tenia un caràcter pràcticament simbòlic, però tot i així, fou sentida per molts espanyols com un motiu de greuge i així ho expressà el líder del PP. Per Rajoy, la presència institucional de català és un fet anormal en arrabassar-li al castellà un espai que aquest no té per què cedir. Sí els processos de “normalització” iniciats pels Governs de Pujol, admetien una lectura reveladora d’un ocult, però latent, complex d’inferioritat, les declaracions de Rajoy tenen un sentit molt semblant. La normalitat per Rajoy és la homogeneïtat lingüística i política i parlar en català és una manera de crear problemes, d’allunyar-se del seu ideal indiscutible. França és un país normal i Espanya ho serà quan sigui igual, és a dir, en el moment on qualsevol alternativa cultural diferent de la del grup dominant hagi estat anihilada o reduïda a la condició de residu folklòric. 

La possibilitat de fer de la diferència amb la pàtria de Descartes un motiu d’orgull o d’afirmació és molt rara i minoritària. Les declaracions de Rajoy no expressen, així, un sentiment aïllat ni particular. Tampoc n’ expressen un que podem considerar limitat a la dreta espanyola, tot i que el seu caràcter de dreta la fa més inclinada al nacionalisme i per això la seva competència amb el catalanisme és més directe, mentre que la, diguem-ne, esquerra espanyola pot apel·lar a la seva fundació, molt llunyana i perduda certament, internacionalista per pensar-se, falsament, fora d’aquesta cursa. La normalització d’Espanya, la seva realització plena com a comunitat nacional, passa per superar l’obstacle definit per les altres realitats a les que la constitució al·ludeix, sense mencionar-les explícitament, com a nacionalitats i molt especialment de la catalana: per la força de la seva cultura, per la seva tradició política i pel seu pes dins del conjunt de l’estat espanyol; tres característiques que no es conjuguen amb la mateixa força en el cas de Galícia i Euzkadi. Tot nacionalisme té una dimensió necessàriament competitiva, cosa que és una altre manera de dir que necessita disposar d’una tipificació clara dels culpables. Des del començament de l’edat moderna els competidors de la monarquia espanyola foren la francesa i la britànica, però el transcurs del segle XIX feu cada cop més palès que Espanya jugava a una altre divisió i no pertanyia a la lliga de les potències europees. D’altra banda, des del XIX començà un procés d’implantació del liberalisme on l’estat francès jugà un paper de model. En aquest context l’exigència de l’aparició d’un nou rival, una altra manera de dir unes noves víctimes propiciatòries, trobarà una possible satisfacció amb l’aparició dels moviments catalanistes, la qual, cal recordar-ho perquè és una data del tot crucial, coincideix cronològicament amb la independència de Cuba, la liquidació de l’imperi espanyol i la sensació de què el catalanisme constituïa alguna cosa així com una defecció per part dels catalans. El fet cert és que aquest nacionalisme no tindrà cap victòria sobre les potències europees per fundar i rememorar el culte als herois i l’única victòria de la que podrà disposar és l’ obtinguda sobre el catalanisme a la guerra civil. La catalanofòbia és per aquesta mena de concepció, així doncs, no quelcom passatger sinó constituent. El Mal per excel·lència, a l’imaginari espanyolista, és el trencament d’Espanya i després d’uns anys de treva, més o menys a Catalunya però gens al país València, la virulència de l’anticatalanisme presenta oscil·lacions, però mai no desapareix completament.

Hem volgut distingir entre Catalunya i el nacionalisme català, però és potser més urgent i necessari plantejar la distinció entre la majoria dels habitants de l’estat espanyol i el sector, minoritari però molt present a les esferes del poder polític i mediàtic, afectat intensament per la catalanofòbia. Per a quasi tothom a Espanya el plet català té poc a veure amb la seva vida i, en conseqüència no li amoïna gaire. El perill, però, rau a la unilateralitat de la informació rebuda (com li passa sovint als seguidors exclusius dels mitjans catalans) . Des de qualsevol poble o ciutat de l’Espanya interior Catalunya està molt lluny, però el discurs anticatalà està molt i molt present perquè aquest espanyolisme vertebrat des de l’anticatalanisme té una presència molt important als mitjans de comunicació. Així, l’anticatalanisme ha estat utilitzat, sense cap mena de complex i amb molta persistència, per arribar a consolidar la creença en un conflicte lingüístic dins de Catalunya la realitat del qual és, pel moment, no gaire més que testimonial.

Possiblement no sigui fàcil identificar-se amb la presentació que estem desenvolupant. Parlar de la guerra civil fa lleig i tot sembla indicar que no deixarà mai de fer-ne. D’altra banda, el catalanisme és un enemic amb una dimensió paradoxal, perquè donar-li massa importància significa en el fons donar-li la raó i la coherència del propi relat passa per la negació de la seva existència. Tot plegat resulta massa contradictori i per això, de fet, la tendència majoritària del nacionalisme espanyol no s’identifica amb la de les versions més estridents i acaba sent l’articulada pel diari El Pais, amb un discurs prou atractiu com per que alguns dels que no combreguen amb la tendència ideològica del diari acabin adoptant-lo. Aquesta alternativa es defineix no pas com espanyolista sinó expressament com a no-nacionalista. La seva referència fundacional és la constitució de 1979, la qual serveix de base per a la vertebració d’un discurs imitador de la noció de patriotisme constitucional emprat per Habermas. En la mesura, en què la constitució es defineix com la instauració definitiva a l’estat espanyol de la part més noble de les tradicions democràtiques occidentals, això legitima la posició de superioritat moral que els defensors d’aquesta concepció sovint mantenen. Aquesta superioritat es reforça amb una consideració, no menys mítica, del prestigi de la llengua castellana, de la qual es remarca la seva potencia en termes de número de parlants i es minimitza, o s’amaga tant com es pot, el seu paper secundari als cercles científics, filosòfics i culturals en general. L’espanyol es defineix des de l’estratègia de l’anonimat, cosa que li permet definir-se com cosmopolita en virtut del caràcter quasi universal de la seva implantació. Aquesta presumpció d’autosuficiència i universalitat és la que ressona al fons d’expressions com la de “lenguaje común” o “punto de encuentro”, ben familiars per a tots els lectors de l’esmentat diari. L’estratègia oposada a l’anonimat és l’autenticitat, la que valora la possessió de la llengua com un bé propi, però aquesta estratègia condemna la llengua autèntica necessàriament a una posició de segon ordre (sense comptar que a determinats àmbits de Catalunya la institucionalització efectiva del català li permet al castellà també jugar aquest paper). Es fonamenta així una escala de valors, progressista i moderna, en la qual queda legitimada la pretensió de fer del català una llengua de segon ordre i de convertir els defensors d’un paper més rellevant o d’una igualtat, no només teòrica sinó efectiva, en uns individus reaccionaris, oposats a la direcció natural del progrés de la humanitat. Es la inversió exacta de l’operació que comentàvem a l’apartat anterior quan tractàvem de la problemàtica associació entre el nacionalisme català i els valors de la tradició republicana. L’anihilació del català en favor del castellà queda justificada, llavors, en nom del progrés i de la modernització, instàncies supremes de legitimació històrica.

El plantejament està afectat de la trampa inherent al cosmopolitisme, i sovint també a l’anomenat multiculturalisme: l’afectació d’un sentiment de superioritat resulta massa grollera com per poder-la dissimular. Aquest plantejament però no pretén tant una supressió radical, com la definició d’una jerarquia on, com a molt, allò català pot ser perdonat pel seu caràcter reaccionari i finalment “tolerat” (un altre terme clau d’aquesta configuració ideològica). Filosòficament parlant, les bases d’aquesta teoria són febles. La seva fonamentació és el resultat d’un constructe antropològic, un individu essencialment racional i del tot desarrelat, existent només a les mitologies d’alguns filòsofs. I no parlem de la filosofia en general perquè precisament el text filosòfic tractat a aquest llibre, el Gòrgias platònic, ens ofereix, com veurem més endavant, un testimoni del contrari. La interacció dels personatges no s’entendria sense considerar els seus orígens.

La pretensió de superioritat del nacionalisme del punt de trobada no sempre es formula de manera explícita, però hi ha excepcions. Arcadi Espada escrigué un cop al menys, potser més però en tot cas és coherent amb la resta del que escriu, que hi ha cultures de primera i cultures de segona. Això no és gaire diferent de dir que hi ha cultures guanyadores i cultures perdedores. Allí on s’atura Espada rau, però, el tema essencial. Els romans foren, sense dubte, una cultura de primer ordre i els cartaginesos han acabat sent una anècdota al curs de la història. La diferència però no la marca la bellesa de la llengua llatina ni la monumentalitat del dret romà, sinó les guerres púniques. El plantejament d’Espada pot tenir una dimensió, potser, una mica obscena però en els fons està d’acord amb allò que assenyalàvem al primer paràgraf: allò real no és el racional, sinó el religiós, és a dir el moviment de la història no és l’avanç inexorable de la perfectibilitat humana, sinó l’intent d’alliberament de la violència original i primordial mitjançant la definició de tecnologies socials adients. Així les formes culturals no són la negació, ni tan sols la sublimació, de la violència sinó la seva conseqüència.

L’ordenació establerta per la constitució es definia com un instrument de concòrdia. Per ser-ho efectivament havia d’acabar amb les polítiques de supressió de la catalanitat definides pel franquisme. Això volia dir incloure alguna mena de reconeixement, cosa que es feu de manera limitada i tractant, poc després, de restar-hi importància i diluir-lo. Com ha estat rememorat recentment el 23 de febrer constituí un impuls important per aquesta empresa. La fórmula fou l’anomenat café per a tothom, l’articulació d’una descentralització política que molt poca gent fora de les comunitats amb llengua pròpia reclamava de debò. El problema polític fou difuminat transformant-lo en una qüestió técnico-administrativa. El resultat fou la creació de 17 governs i de 17 parlaments, una generositat que en temps de vaques magres, com ara estem patint, resulta problemàtica. Paradoxalment, el desig de negar una rivalitat, la negativa a assumir un conflicte ha acabat generant una multiplicitat d’altres. La relació entre les diferents comunitats ha acabat generant una competició emuladora en la qual l’objecte d’emulació era precisament l’autonomia catalana. Amb l’aprovació dels diferents estatuts es pretenia no ser menys que els catalans i trenta anys després, la definició del propi projecte des d’allò que es fa a Catalunya segueix essent la regla general. Fins i tot de vegades, com al nou estatut valencià, de manera ben explícita. El remei per tant ha esdevingut pitjor que la pròpia malaltia. Si abans parlàvem de la necessitat d’una redefinició a l’àmbit del nacionalisme català, podríem concloure que la redefinició si es produí dins del si del nacionalisme espanyol, però no fou prou sincera i ha acabat creant nous problemes sense resoldre els vells.



Recapitulem el nostre argument. Hem pres com a punt de partida la reflexió de Girard al seu llibre Achéver Clausewitz on estudiava la confrontació entre Alemanya i França des de les seves teories, però aplicant-lo a les realitats properes de Catalunya i Espanya. Hem vist que el desig mimètic actua a dos nivells, d’una banda entre Catalunya, nació sense estat propi, i les nacions que sí en tenen, entre les quals, evidentment, la més rellevant és Espanya, la que constitueix l’obstacle més directe (tot i que un error important del nacionalisme català és pensar que és l’únic). D’altra banda el desig mimètic també és manifesta entre el nacionalisme espanyol i els països més vertebrats, del que el millor exemple és França. Això confereix un paper d’obstacle a Catalunya. Un darrer exemple per acabar és el de la competència emuladora entre les diferents comunitats sorgides de la implantació de l’estat de les autonomies. Molt significativament, les comunitats més actives en aquest sentit, l’exemple més clar és el de la Comunitat Valenciana, practiquen un regionalisme sense matisos nacionalistes i que pot ser definit sense cap mena d’exageració com espanyolisme. L’altre element de la teoria girardiana és la seva vessant sacrificial; la necessitat de trobar bocs expiatoris per cohesionar la comunitat i dirigir els impulsos violents. Tot i que les institucions de poder catalanes puguin tenir la temptació de definir els “espanyols” com enemics, la feblesa del seu poder i la barreja que constitueix la base de l’estructura demogràfica de la Catalunya actual li ho impedeixen. La inversa no és certa, però, i el nacionalisme espanyol en treu molt partit d’aquest mecanisme adreçant-lo contra els nacionalismes perifèrics i especialment contra Catalunya.

2 comentaris:

  1. Enhorabona, Jordi, per aquestes entregues. No és massa freqüent trobar anàlisis serioses que, ja sigui des del reconeixement implícit o explícit de la pròpia posició, aspirin a abordar aquesta qüestió des d’una honestedat intel•lectual que, avui en dia, i diria que des de sempre, pot acabar resultant sospitosa per a sengles bàndols en disputa. A més a més, el manllevament que fas de les nocions girardianes, mutatis mutandi, em sembla del tot correcte.

    Per la meva part, permete’m que palesi un aspecte que, en la meva opinió, ha estat fonamental: l’anacronisme de la construcció del mite nacional espanyol del segle XIX i el seu profund ucronisme, dels quals exactament per moltes de les raons que tu indiques, se’n contaminarà plenament el nacionalisme català.

    Ni l’Espanya dels Reis Catòlics fou el primer Estat modern, ni es va transitar pel recorregut que va de la raó dinàstica medieval a la raó d’estat moderna. I si hi va ser incipientment en algun moment, cosa que dubto seriosament, s’hauria truncat d’antuvi amb l’arribada dels Habsburg. Almenys aquest sentit, la identitat «espanyola» seria una construcció més europea que no pas pròpia. Com a mínim fins al XIX.

    I quan es comença a construir conscientment aquest mite, es presenta com una síntesi superadora d’una d’altra banda innegable decadència. Quan acaba derrotat, es resol, entenc jo, en negació. Una negació en la qual hi tindran un lloc preferent des del nacionalisme català o basc, fins a la famosa “antiespaña” residual del discurs superador inicial. I no és el mateix l’aspiració a la superació de la diferència que la seva negació, perquè la primera és incloent i fins i tot pot ser integradora; la segona, en canvi, inevitablement excloent, tant en el fons com en la forma. A falta de colònies exteriors, se’n categorizen d’interiors. A falta d’enemics externs abordables, se’n construeixen d’interns. I això ho interioritza també, simètricament, i gairebé simultàniament, el nacionalisme català.

    L’autoestima del nacionalisme espanyol es resoldrà en auto odi, d’aquí la seva arrogància i naturalesa xulesca. La del nacionalisme català, en autocompassió, d’aquí el seu victimisme i la promesa mil•lenarista del consol en una independència que, segons ho entenc, ha deixat d’exercir com a idea regulativa per a incorporar-se al discurs explícit i exigir-ne la seva realització efectiva. Això, és clar, no té res a veure, en la meva opinió amb cap mena de desacomplexament, sinó que respon a d’altres variables que aquí no és el moment ni el lloc de desplegar.

    Enhorabona novament i dispensa-me’n l’excessiva extensió. Salutacions. I bones Festes.

    ResponElimina
  2. Auto odi i autocompassió, crec que no es pot dir millor. Gràcies per la teva paciència en llegir.me Xavier

    ResponElimina