La rebelió catalana

De tots els llibres que hom pot comprar a hores d’ara per les llibreries sobre el tema, un dels que a priori em pot despertar més simpaties és el d’Antonio Baños que fou presentat fa poc en la seva versió castellana. El seu punt de vista sembla ser el d’un independentisme no nacionalista que jo no m’atreviria a desqualificar com a irraonable. Comparteixo un punt essencial de la seva anàlisi: a tot arreu de l’estat hi ha un malestar profund, però almenys a Catalunya ha trobat una possibilitat d’exteriorització. Les possibilitats de connexió efectiva com a l’article citat ell manifesta creure són però molt magres vista des d’aquí. Si he tret una conclusió d’aquests anys a Valladolid és l’aclaparadora hegemonia del pensament conservador en aquesta part de l’estat. No és que l’esquerra a la que ells semblen apel·lar sigui inexistent, però és del tot marginal i sense cap possibilitat de sortir-se’n, acomplexada vers el fet que, agradi o no, Rajoy i el PP representen amb molta exactitud els valors de l’espanyol mitjà (llevat d’alguns casos on no han acabat d’afinar com la llei d’avortament, de fet, un dels punts on el PP divergeix d’aquest espanyol mitjà és que fa massa cas l’església). Per entendre, aquest punt de vista cal recordar que dins d’aquest pensament hegemònic cal incloure la quasi totalitat de votants del PSOE a aquestes contrades que, en realitat, coincideixen amb els votants del PP en moltes més coses que a la qüestió catalana