Credo a Arevalo

Ahir vaig anar a Arevalo, a veure l’exposició sobre les edades del Hombre, que enguany es fa a aquesta vila. No n’havia sentit parlar mai i el lloc em va agradar molt. El conjunt arquitectònic és dels més bonics del país (a les fotos veieu la plaça de la vila amb les esglesies de Santa Maria, la gran i Sant Martí) i l’exposició, distribuïda en tres esglésies tenia un relat senzill i eficaç, basat en el text del Credo, i mostrava obres valuoses de pintors com el Greco o Goya, a més de les imprescindibles mostres de l’escultura policromada del país amb peces de Gregorio Fernández, amb un fantàstic Crist que hom pot veure normalment a la catedral de Segovia i Juan de Juni.

Aquest any era la vint i cinquena edició d’aquest esdeveniment que té com a finalitat promocionar el patrimoni artístics de les ciutats castellanes, molt ric i molt dispers, i el de crear identitat. És clar que assoleix amb escreix la primera finalitat, la segona no ho tinc gaire clar. La comunitat és políticament del tot artificial i molt poca gent se’n sent identificada. L’intent de fonamentar aquesta identitat a la religió sembla que té poca èxit, atès l’elevat grau de descristianització dels meus alumnes, molt més gran del que esperava en aquestes terres on qualsevol tipus d’hegemonia possible la té el discurs del PP. Potser la darrera resta d’influència del catolicisme es troba a la decepció sentida pels meus alumnes pel meu refús en lliurar-los-hi catecismes.