Barcelona com a polis

                                                         el senyor anglès

Trobo que aquest senyor anglès,  té raó en això que diu..Les ciutat-estat són posssiblement les entitats polítiques més enraonades, sense fer gaire metafísica de la dolenta

Subterrànies

Ahir al vespre assisteixo a la projecció de l’espectacle subterrànies sobre els bombardeigs patits per Barcelona a la guerra civil. Un dels elements més atractius de l’espectacle es troba al fet que té lloc al refugi 307, al capdamunt del carrer nou de la rambla. Vaig ser-hi i tenia un fort interès perquè tota la meva infància havia sentit parlar molt sovint d’aquest refugi a tocar del domicili del meu avi i del que el meu pare i els meus oncles guarden tants records, cap bo. El que vaig veure era força semblant al que m’havien explicat, tot i que no vaig saber dir si ells hi anaven sempre o eren dels que miraren d’acostumar-s’hi a les bombes i optaren per deixar d’anar al refugi. La visita fa un recorregut gairebé complet pels 200 metres que varen ser edificats i permet així fer-se una idea més o menys aproximada del que passaren els veïns del barri i la ciutat de Barcelona. Tot i que evidentment hi caigueren bombes a tot arreu, Poble sec era potser el barri amb més motius per atreure les bombes: estava sota un objectiu militar important, el Castell, tenia dins el principal generador de corrent elèctric de la ciutat, la Canadenca, estava al costat del port i era un lloc densament poblat, fonamentalment per classe obrera. L’espectacle és prou emotiu. Consisteix en tres monòlegs desenvolupats per una dóna de mitjana edat, una infermera jove i una nena. Les actrius treballen amb eficàcia i l’acompanyament d’una violinista resulta evocador i contribueix positivament a restablir la memòria dels fets. La visió del conflicte que es trasllueix em resulta una mica massa idealitzada, perquè, pel que he sentit i llegit, un cop passat el primer moment, entusiasme hi hagué poc i el fet és que en el 38, qui més, qui menys, l’únic que pensava és acabar amb la guerra, ni que guanyés Franco. Allò més interessant del text es fer palès un fet cert que sovint és oblidat: el desenllaç de la guerra civil a més d’una desfeta per la democràcia, per Catalunya i per la classe obrera, fou una desfeta, especialment dura i injusta, per tot el gènere femení.

VIctus

Per suggeriment del meu germà he estat llegint Victus la novel·lització del setge de Barcelona de fa gairebé tres-cents anys, com tots sabem i l’any vinent no tindrem cap possibilitat d’ignorar. Jo tenia els meus recels perquè la novel·la històrica no m’atreu gens, i tendeixo a no creure’m els seus personatges; faulknerià, com soc, penso que si ell no podia resoldre la qüestió de quin registre de llenguatge emprava un faraó egipci, menys ho sabran d’altres amb un talent més escàs (la solució triada fou fer-lo parlar com un coronel sudista retirat). D’altra banda, tot i viure a Valladolid, la meva capacitat d’absorbir propaganda ja ha arribat a un grau molt elevat de saturació i això tampoc m’animava. Tanmateix, com em passa sovint, la novel·la satisfà, a la meva experiència lectora, la condició mínima que segon Joan Sales, havia de tenir una peça del gènere: no caure de les mans. No parlaré, però, de la vàlua literària de l’obra, perquè quasi qualsevol tindrà una opinió més qualificada. Històricament algunes coses em trontollen, l’apel·lació a la riquesa dels catalans, per exemple, però en general em sembla que l’esforç de l’autor és important i els resultats a l’ordre militar són imponents. Llegint-la però no he pogut deixar de pensar en aquest conflicte que per a molts encara viu. Hi ha dues interpretacions bàsiques del conflicte, totes dues amb punts febles. La catalana és que fou una guerra d’afirmació nacional. Herder però encara no havia nascut i el concepte de nació no estava a l’abast dels defensors de les muralles barcelonines. El punt de vista espanyol és que tot el tema era simplement una qüestió dinàstica i successòria, cosa evident des d’un punt de vista, però que fa estrany llavors la resistència dels catalans i altres pobles per una qüestió que no havia d’afectar gaire les seves vides. Llegint el llibre, que intenta atenir-se a les dades i crec que no és incompatible amb cap de les dues interpretacions, allò que em venia el cap és que abans de la nació, hi ha la tribu i que possiblement les disputes entre els catalans i castellans del moment s’entenen millor com a lluita tribal, que com a conflicte nacional. Aquest és un judici que no només pot reflectir l’època. La reflexió més important que m’ha suscitat l’obra és que els temps canvien, en moltes coses, molt poc. L’estiu del 1714 hi havia en lluita dos bàndols: la coalició germànico -britànic- catalana i l’aliança de castellans i francesos. L’exèrcit dels primers estava manat per un castellà i els del segon per un anglès. Les elits estaven per sobre de les nacions i les tribus, coses amb les que disfruten més els pobres. Això era veritat abans i sembla que ho serà encara més en un futur on una elit, transnacional i europeista, remenaran les cireres mentre que els altres hauran d’entretenir-se amb querelles nacionalistes en forma de futbol o d’alguna cosa pitjor.

Tancament del cine Urgell

Llegeixo al diari que avui tanca per sempre més el cine Urgell. Fa molt d’anys que no el trepitjo i tanmateix la pena que sento ara és ben real. Tot i que encara estigui obert el Club Coliseum avui desapareix el darrer lloc que des de la meva memòria personal puc identificar amb anar al cine. Sembla que no hi la intenció de fer multisales i em sembla bé. Les multisales són una altra cosa i la ciutat ja en té prou. Imagino que és del tot evident que una sala d’aquesta mena no és rentable, ni té sentit en un mon on la gent és feliç amb la possibilitat de veure les seves pel·lícules preferides amb una tablet, com l’altra dia em deia la noia de casa, tot mirant-me de convèncer-me per comprar-ne una. Jo no crec que em miri mai Lawrence d’Aràbia, que fou estrenada a l’Urgell, amb una tablet. Però, de fet a gairebé ningú li interessa mirar-se a hores d’ara Lawrence d’Aràbia. Suposo que aquesta es l’essència de la vida moderna i avui entenc molt millor els meus avis que em parlaven amb nostàlgia dels llocs barcelonins de la seva joventut i que desaparegueren generalment amb el frenesí desarrollista del dels seixanta. Barcelona no és una excepció, sinó que això passa a totes les grans ciutats plenes de llocs i racons que foren alguna cosa que ja no són i suposo que això defineix del tot la nostra manera de ser-hi a la vida.



Com que trigava cinc minuts des de casa hi vaig anar força sovin,t tot i que tampoc fos un espectador habitual perquè tampoc he estat mai pendent de les superproduccions a les quals la sala estava especialitzada, per això, quan els diaris esmenten les pel·lícules que foren estrenades en aquesta pantalla, la major part em deixa indiferent. Dos dels meus films preferits els vaig veure, però, en aquest cinema, fa una quantitat inabarcable d’anys, gairebé cinquanta, és a dir a la més llunyana infantesa. Del primer, el meu record és indirecte, tenia tres anys i m’ho han explicat els meus pares, fou Els Vikings de Richard Fleischer que em provoca una dèria pels vikings que em durà molt temps. Penso ara per ara que potser és la millor pel·lícula d’aventures rodada mai. Després, i tot i que era molt petit si que en tinc record, el planeta dels simis on vaig aprendre per primera vegada alguna cosa sobre la fragilitat del món en el que vivia i vaig sentir, com no he sentit gairebé mai més, por a un cine.