boira

Dijous anant a primera hora cap a Medina vaig trobar per primera vegada el succés atmosfèric predominant durant l’hivern a aquest país: la boira. Tot i ser prou espessa no va trigar gaire a escampar i va ser seguida per un migdia i una tarda tardorenca del tot prodigioses. Jo he vist i he patit molt poques boires a la meva vida. A les rodalies de Barcelona no se’n fa i per Londres, els sis anys que hi vaig viure gairebé tampoc. La boira és sobretot una cosa que passa a les pel·lícules, a moltíssimes pel·lícules de fet perquè simular-la és molt més fàcil i barat que construir un decorat.  També és molt efectiu perquè ens dóna una possibilitat d’imaginar que ens permet anar més enllà del que permet la imatge concreta. Dues escenes de pel·lícules per les que sento una real estimació s’esdevenen a la boira.  La primera és Amarcord quan l’avi es perd en una boira tardorenca i comença plantejar-se si allò no serà la mort. La segona també està relacionada, de manera més punyent amb la mort quan a la mirada de Ulisses sentim, en els dos sentits del mot, amb Harvey Keitel però no veiem la mort de la família del curador de la filmoteca de Sarajevo per partisans serbis.