Com cada any, el 7 de desembre s’han reunit els supervivents americans de l’atac de Pearl Harbour que tingué lloc exactament fa setanta anys. Aquest aniversari però és diferent perquè serà l’últim. Els pocs que queden són nonagenaris i no estan per masses alegries. Jo pertanyo a una generació que encara va poder viure com a molt propera l’èpica d’aquella guerra i d’alguna manera la va poder fer seva de diferents maneres i així, avui, quan llegia sobre la desaparició no he pogut deixar de pensar que jo i d’altres com jo participem, en un sentit ben platònic, d’aquesta desaparició. Tot això ho esmentem mentre anem assistint no pas a la fi del mon però si potser al final del procés de trencament definitiu de l’ordre que es va engendrar llavors i així d’una època amb claredats i foscors com totes però, pels europeus, d’una felicitat raonable al capdavall
Que sembla ser que arriba a la fi. Però el que no mata et fa més fort.
ResponElimina