La darrera etapa del nostre viatge és Palerm. Des de Cefalú no és un trajecte gaire llarg, però fem una petita marrada per veure el castell de Caccamo, una fortalesa normanda del segle XII que constitueix una de les edificacions medievals millor conservades d’Itàlia. La ubicació és majestuosa, però dintre no hi ha gaire cosa. L’ambient del poble un dilluns al matí és més aviat somort i enfilem cap a Palerm, on arribem cap al migdia.
Des del 98 quan vaig ser-hi Palerm ha canviat molt i ha canviat a millor. La ciutat té més animació i la nit resulta menys aclaparadora. Els anys més ferotges de la lluita contra la mafia han passat. La ciutat està molt més neta, tot i que no serà mai Oslo, i si encara queda molt per fer a l’ordre de la seva rehabilitació, tampoc sembla que s’hagi deteriorat especialment. En relació als meus records, que no tenen perquè ser fidels, sí que em semblen molt menys vius i dinàmics els mercats. El de la Vuchiria tenia un aspecte molt decadent. El Sanghai on havíem tingut fa molts anys un àpat gloriós malgrat, o més aviat potser, per la seva senzillesa ara és un edifici desallotjat que sembla esperar una propera, però segurament incerta, demolició. El nostre lloc d’estada fou un dels hotels més tradicionals de la ciutat, grand hotel des palmes, fundat el 1874 i que manté la decoració i l’ambient dels grans hotels decimonònics. Certament ja no en queden viatgers com els decimonònics amb la qual cosa els grans salons de mobiliari modernista, a la versió italiana anomenada liberty, acaben semblant un escenari buit. Però de tant en tant hom pot apreciar algun espectacle interessant. Per exemple, nosaltres a l’hora d’esmorzar varem veure com es tancava la venda d’un jove futbolista brasiler a un club italià, versió moderna i glamourosa del mercat d’esclaus.
L’hotel es molt cèntric i en deu minuts arribem a la bifurcació que constitueix el cor de la ciutat, els quatre canti, un conjunt d’edificis curvilinis que defineixen l’anomenat teatro dil sole, perquè hi ha una façana il·luminada a cada moment del dia. Després de Cefalú, la primera cosa que mirem de visitar és la capella Palatina, un dels tres grans lloc de l’art normand i sense cap mena de dubte el més sumptuós i luxós. Fou fet per artistes bizantins que recolliren la tradició del mosaic grec, es palesa també la influència islàmica, per exemple mirant el paviment amb motius geomètric propis de l’art musulmà. De fet, hi havia rumors de què el rei Roger secretament professava la religió islàmica. Recentment ha estat restaurat i la cromaticitat i lluminositat dels mosaics és intensíssima, sense comparació amb cap altre conjunt d’aquestes característiques llevat potser de la Catedral de Monreale que varem visitar l’endemà. Aquesta catedral és el tercer gran conjunt legat pels normands. És un treball de majors dimensions que la capella i no menys exquisit. Visitem també el claustre de la catedral. Es molt difícil trobar les paraules per a descriure tot plegat.
La major part del temps dels tres dies que estem a la ciutat els passem badant pel carrer, perquè un examen de la riquesa museística de la ciutat hagués requerit més temps. Ens aturem a la catedral, el pòrtic de la qual està reconegut com una de les millors mostres del gòtic català. Palermo però no mostra només empremtes dels seus vincles amb la corona d’Aragó. El centre de la ciutat commemora sovint els reis espanyols de la casa dels Austria. No és l’únic que ens fa sentir com a casa. Al dia següent sentim com una discussió a la cua del teatre de l’opera acaba amb una senyora dient allò que podria semblar tan hispànic de “vosté no sap amb qui està parlant” o per ser més exacte un “Io sonno connoscuta”, que en aquest país no pot deixar de sonar inquietat. La conversa la sentim al Teatre Maxim. A l’agost no hi ha representacions, però podem visitar el teatre, un lloc de referència pels enamorats de l’opera. No és pas el meu cas. Però trobo interessant les col·leccions de vestuari i m’agrada prou la forma circular de l’edifici. Des de la llotja reial ens seiem al lloc on Michael Corleone hi era a la culminació de la tercera part del Godfather.
Precisament després del teatre varem fer una visita profitosa i indispensable: el museu contra la Mafia de la ciutat de Corleone, el cidma. La visita ha de concertar-se prèviament i és en tots els casos guiada. De fet, l’explicació del guia és el dóna sentit a allò que veiem. Fonamentalment, documentació dels grans judicis de principis del 90 i testimoni gràfic de la lluita desenvolupada contra aquesta organització criminal. El nostre guia és Walter un jove natural de la ciutat amb un castellà excel·lent que ens explica com la Mafia ha perdut un cert impuls i ha renunciat al monopoli de la vida quotidiana, del carrer que tenia fa vint anys. Això no vol dir que hagi desaparegut. La seva influència en el mon de la política no ha disminuït, sinó que ha augmentat. Ha mudat els seus negocis a altres indrets d’Itàlia i del Mediterrani i tot i que hagi perdut presència a Corleone, son majoritaris els negocis de Palerm que paguen el pizzo. El propòsit fonamental del museu és acabar amb les explicacions romàntiques de la Mafia, impulsades per films com el de Coppola. És cert que el seu origen només es pot explicar des de l’absència de l’Estat a una illa que bàsicament des de l’època de Tucídides és una colònia (els dos darrers segles no són, com recordava Walter, una excepció) però no ha tractat mai de protegir als nadius, sinó precisament d’aprofitar-se’n. La paraula Mafia, per cert, ve de l’àrab i vol dir, més o menys, fatxenda. La visita serveix per confirmar-me al meu negatiu sentiment de què els mediterranis més o menys a tot arreu som iguals.
El darrer dia està quasi dedicat del tot a badar. Allò sorprenent de Palerm és la varietat proporcionada pel fet que molts racons semblen els d’una gran ciutat europea, però només just girar la cantonada el paisatge humà et fa pensar que ja hi ets a Asia o a Nord- Africa. Pels carrers fem el darrer gran descobriment del viatge: l’obra de l’escultor barroc, Giacomo Serpotta, que només pot ser contemplada en aquesta ciutat. Treballà sempre l’estuc i és un precursor del Rococo. Allò que més crida l’atenció son els àngels espectadors de vegades avorrits, de vegades irònics, molt sovint irreverents dels motius religiosos que constituïen el gruix de la decoració de les esglésies. Els millors conjunts d’aquest autor es troben a l’oratori del Rosari de Santa Citta i a l’oratori del Rosari de San Domenico.
I amb Serpotta acabo aquestes notes massa ràpides i molt retardades, però essencialment un intent de plantejar una mínima, petita i segurament infructuosa resistència al temps i a l’oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada