Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (II)

L’aspiració a l’autogovern és un dels elements determinants de la política catalana des del temps de la conclusió de la guerra de Cuba. Després de la darrera transició, la legitimitat i la necessitat d’un cert grau d’autogovern és un punt admès en principi per totes les formacions polítiques. Fins i tot les que són qualificades com a espanyolistes, s’autodefineixen com a defensores de l’estatut d’autonomia del 1979, el qual reconeixia l’existència d’una identitat col·lectiva catalana. La redacció d’aquest text era ambigua, però no prou com que perquè no es fessin ben paleses dues nocions que els defensors de l’estatut de 1979 de fet neguen constantment a la seva praxis: la legitimació des d’una tradició política anterior, la qual en realitat només pot referir-se a la republicana, i la definició del català com a llengua pròpia, una formulació que sembla exigir un tractament asimètric envers el castellà, del tot oposat al teòric “bilinguïsme” defensat per aquesta mena d’organitzacions. Durant el temps d’aplicació de l’estatut, uns vint i cinc anys, es va acabar estenent a sectors relativament amplis i determinants de la població, la convicció de que l’eina aprovada el 1979 havia quedat obsoleta i que calia anar un pas més enllà; avançar pel camí del sobiranisme: ja fos per la via de redefinir l’estat en un sentit confederal, la destralera operació que acabà amb la promulgació de l’estatut del 2006, de prendre decididament el camí de la secessió o de seguir simplement la via de confiar en els patricis i a la seva clarividència, que és l’única manera en que sé definir la, diguem-ne, estratègia seguida pel partit majoritari del nacionalisme català. Les gradacions d’aquest desig d’autogovern son així ben variades. Ningú no nega la necessitat d’un autogovern ja sigui des d’una expressió mínima, la construcció de carreteres de les que parlava un dia Rajoy, o la construcció d’un estat propi que seria allò que definiria un projecte independentista molt clar en la seva aspiració final, però del tot confús quan cal parlar de l’estratègia o la tàctica per assolir-ho. Entre mig d’aquestes alternatives hi ha com a base tres menes essencials de definicions de la personalitat col·lectiva de Catalunya: la negació d’aquesta identitat, cosa per la qual la defensa de l’estatut del 79 resulta en aquest cas del tot contradictòria, la de la seva definició en termes oposats a l’espanyola, la qual fora la sobiranista, i la que intenta mantenir l’equilibri entre les dues identitats, la menys consistent teòricament des de la lògica política convencional i dominant, però la que per raons històriques i demogràfiques és la que ha resultat més còmoda per una bona part de la població del país. No hi ha gaire dubte però que quan parlem de Catalunya ens referim a una construcció teòrica que està definida majoritàriament per la segona opció. La seva hegemonia, no potser a l’àmbit estrictament cultural, però si al comunicatiu i a la construcció del discurs polític, son allò que fa de la possessió d’un estat propi el desig de Catalunya.

Són doncs aquests grups socials efectivament hegemònics als que cal tractar com els veritables subjectes quan parlem de l’aspiració de Catalunya. La seva identificació no és difícil i potser ja d’entrada ens indica quin és el cor de la qüestió, perquè aquestes esferes només coincideixen molt parcialment amb el poder econòmic, que com saben el marxistes i els neoliberals és el real. Aquest fet és clar a la ciutat de Barcelona. La situació a comarques és potser diferent, però el desequilibri provocat per Barcelona dins de Catalunya és un fet decisiu i determinant de la situació del país. És el grup que ha fet seves les institucions autonòmiques des de la seva recuperació i que ara sembla no tenir prou (tot i que, factor que no pot ser oblidat, tampoc voldria posar gaire en risc allò que té). L’aspiració de l’estat propi és hereva del nacionalisme clàssic. La conclusió obligada del caràcter nacional de Catalunya ha de ser la definició d’un estat, el qual en aquests moments necessàriament ha de mantenir-se integrat dins d’una Europa, concebuda com una associació d’estats nacionals. Es tracta doncs de poder finalment ser com els altres, incloent també dins dels altres, uns espanyols, que són concebuts com una nació diferent. El plantejament és òbviament mimètic. Això d’entrada no hauria de ser una objecció. La imitació, i aquest és el punt central del darrer Girard, en ella mateixa té més de positiu que de negatiu. No és llavors cap mentida quan els partidaris de la independència o els sobiranistes parlen del caràcter “natural” de les seves aspiracions. Des de la nostra perspectiva la naturalitat és més forta del que ells mateixos suposen, ja que al capdavall, el seu ús del terme és més aviat metafòric; la dificultat però és que aquesta “naturalitat” pot ser també utilitzada amb la mateixa legitimitat des de Madrid. 

Els nacionalismes es presenten sempre com a naturals. La lucidesa, en canvi, no i sovint els camins per arribar-hi són ben artificials Tanmateix, escrivim aquest assaig des de la perspectiva, des de la peculiar fe dels amants platònics de la saviesa, de què aquest estat de la ment és un bé que mereix de ser conservat i precisament el problema del desig mimètic, aplicat a les individualitats i també en aquest cas a les col·lectivitats, és que la fixació en l’altre impedeix mirar envers un mateix (en aquest sentit com haurem de veure més endavant, el socratisme pot suposar una mena de sortida mai prou considerada per un Girard massa seduït, o potser mimetitzat, per Derrida). La fixació en l’altre impedeix la cura de la pròpia substància. El retret més bàsic adreçable contra el nacionalisme català fora precisament aquest. L’emmirallament amb la idealitat dels exemples exteriors ve acompanyat d’una manca de reflexió, i al capdavall de coneixement, sobre la matèria primera de la que està feta el país. El lloc on es fan paleses totes aquestes contradiccions és al concepte de normalització. Utilitzat primerament per a definir la política lingüística de la Generalitat, les connotacions del terme es van anar estenent a totes les branques i ja no es tractava tant de l’ús de la llengua, com, en general, de fer un país normal, equiparant les pròpies institucions amb les de qualsevol altre estat. En un cert sentit és evident que el terme era un encert, si més no des d’un punt de vista històric. Contribuïa a fitxar a la memòria col·lectiva el fet que durant quatre dècades llarguíssimes el país havia viscut a un estat d’excepcionalitat. En un altre sentit, entès com a índex d’aspiració sobiranista, el terme acabava sent contradictori. La normalitat entesa com la consagració institucional de la nacionalitat catalana, passa necessàriament per a considerar anormal l’estat espanyol. Una consideració que només es manté ajornant indefinidament la reflexió sobre sí aquesta posició és coherent amb la composició d’aquesta Europa a la que la Catalunya independent no podria renunciar. Dins del context europeu, quina és la realitat més normal la d’”Espanya” o la de “Catalunya”?. El meu punt de vista és que és la supervivència del català i de la cultura catalana és allò que suposa un fet anormal i que pràcticament tots els estats europeus tenen al seu armari entitats, generalment amb molt poca vida, similars a Catalunya. Els estats nacionalment homogenis no són gaires i sovint els que es presenten així són el fruit més o menys violent d’operacions d’assimilació i supressions. Si això és així, la supervivència i l’afirmació del català no són fets “normals”, cosa que no equival a dir que sigui il·legítima o indesitjable. Hi ha, per tant, quelcom d’intrínsecament contradictori a la pretensió de normalització. Un exemple trivial, però significatiu, que em ve al cap és un full propagandístic on un famós aspirava a veure una final de l’Eurocopa entre Catalunya i Itàlia. Sembla del tot contradictori negar la legitimitat de l’estat espanyol i acceptar la de l’estat italià i ho és no sols pel que implica de desconeixement de la història d’Europa, un tema que no és menor pels que volen basar la força dels seus arguments en el pes de la història, sinó pel seu caràcter d’autonegació, d’acceptació de la lògica en què s’ha fonamentat la nostra exclusió. És per tot això pel que segurament resultaria més realista, més coherent i més consistent el seguiment del camí preconitzat per J.A. Fernàndez al seu llibre sobre el malestar a la cultura catalana: l’acceptació de la nostra excepcionalitat, de la nostra manca de normalitat, del nostre caràcter, per tant, monstruós, cosa que necessàriament hauria d’implicar acabar amb l’hàbit d’acontentar-se amb “fer veure”, esdevinguda majoritària al temps on s’inventa una normalització, que no ha acabat encara ni presenta senyals d’acabar-se mai.

Si el fet d’assumir una lògica contradictòria consisteix el primer problema bàsic de les estratègies de la narració nacionalista, el segon ve provocat per l’èmfasi en una continuïtat històrica, aspiració recollida de fet a l’estatut de 1979, en gran part il·lusòria atesa la dimensió i la velocitat dels canvis patits per Catalunya i el mon a la segona meitat del segle XX. La immigració ha estat el més important d’aquests canvis. Aquí és molt clara la manca d’una reflexió i un discurs sobre la immigració més enllà de les voluntaristes consideracions del President Pujol, quan allò que presidia era Banca Catalana. El problema és palès. El discurs identitari que identifica els espanyols com a altres era ja problemàtic segurament, al temps de la segona república, però és del tot insostenible després dels allaus migratoris dels cinquanta i els seixanta. El relat nacionalista requereix sempre l’existència d’un altre unificador i és obvi que, llevat d’algunes excepcions, l’altre no poden ser els propis pares (Al capdavall, els nacionalismes sempre acostumen a tenir una certa feblesa pels “valors” familiars). El mecanisme de cohesió social, per excel·lència, el sacrifici, no pot ser llavors mitjanament efectiu. Allò sacrificat ha de ser susceptible de poder ser definit com totalment altre. És aquesta la definició mítica del jueus i allò envers els que tendeix la descripció de les víctimes sacrificials, l’esguerrat o la bruixa. El contrast entre l’exigència teòrica d’aquest procés d’alterització i la realitat, radicalment barrejada, del país és massa forta.

El desig d’estat propi té així dificultats evidents per poder ser compartit per un segment de la població que sigui suficient per a justificar l’ús legitimador i necessari de la primera persona del plural. Això és un fet que podria ser variat si fos trobada la manera de formular un nou discurs que no fonamenti el catalanisme des d’un passat aliè a la major part de la població catalana i que tingui una vessant positiva i útil per definir una Europa lliure de la mitologia de l’estat nacional. Un discurs, per tant, vertebrat amb la finalitat de renunciar a les polítiques d’assimilació per passar a polítiques de redefinició o refundació. Tot plegat, sembla molt llunyà a hores d’ara, doncs no es veuen gaire avenços en qualsevol dels dos sentits. Sí que és fàcil constatar però, un ús pervers de la manca d’estat propi com un element que obstaculitza qualsevol intent autocrític dels molts aspectes susceptibles de millora a la nostra vida col·lectiva. Una excusa per procedir a l’ajornament del tractament dels problemes fins al moment en què podrem gaudir d’un estat propi. Serà llavors quan els problemes educatius, laborals, ambientals, socials de Catalunya podran trobar solucions definitives. Es forja, així, una il·lusió sobre el caràcter redemptor de la política totalment allunyada de com funciona la política a tot arreu i de com funciona, i seguiria funcionant, a casa nostra. L’esclat de la crisis econòmica ha emfatitzat aquesta tendència, per la molt natural inclinació dels polítics i el poble, a la fugida cap endavant. Una consideració de la política que necessàriament ha de generar una impressió de forta intempestivitat i d’arcaïsme. La desfeta del pensament il·lustrat ha tingut com primer efecte, generar a la part més desenvolupada d’Occident allò que Lipotevsky anomena societat de la decepció. Fruit d’aquesta decepció ha estat un refús de la política que tendeix a fer dels polítics uns paradoxals bocs expiatoris, doncs allò que hom els hi podria retreure realment no és tant una diferència, bàsicament donada pel lloc que ocupen, com ser massa semblants a la resta. Catalunya no és una excepció i aquesta és una dificultat palesa segurament en el fet, d’entrada sorprenent, d’un augment alhora del sentiment independentista acompanyat d’una popularitat relativament baixa fins al moment dels polítics franca i obertament defensors d’aquesta opció. En aquestes condicions una mobilització per un problema que es defineix com estrictament polític només pot assolir uns resultats ben limitats. Només la convivència, excessivament íntima, entre quadres polítics i mitjans periodístics sosté aquesta il·lusió, fruit de la qual és també l’efecte pervers de frenar tota iniciativa d’autoconeixement amb una estratègia maniqueista que atribueix als nostres tota qualitat positiva i als altres, espanyols, la negativa. Així, per exemple, tinc ben viu el record d’haver vist a Londres un destacat polític nacionalista identificant la perspectiva ideològica del nacionalisme català amb l’ideari cívic republicà, una afirmació insostenible tant des d’una perspectiva històrica, l’enemic de la Lliga eren precisament sempre republicans de molt diferents menes, com des del funcionament habitual de les institucions democràtiques de la restauració, tant en els temps de Convergència, com en els del Tripartit. Tots dos han rivalitzat en el menyspreu de la legalitat i s’han mostrat seguidors de la tendència criminal anunciada per Alfonso Guerra i dirigida contra Montesquieu.